Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

20 de novembre 2012

AMB MÚSICA DE FONS


El proper dijous l’església celebra la festivitat de santa Cecília, la qual aglutina el patronatge de la música i del músics. I com que Sitges ha estat, i continua sent, un poble de músiques i músics, la data bé es mereix una atenció. La majoria d’aquests músics havíem aprés de solfa en aquelles càtedres locals on els mestres, Manel Torrens, Gabriel Pallarès, Montserrat Almirall i altres de més actuals, han impartit classe tot i compartint una intimitat que s’afegia als valors docents dels seus responsables. Perquè, en aquests casos, l’alumne ha tingut el privilegi de compartir els costums de la casa , els moments més crucials de la rutina quotidiana.

Aquest apropament, aquest poder guaitar a les simplicitats de la vida familiar, es feien més paleses a casa el Sr. Torrens, quan el mestre impartia lliçó, perquè tenia el piano disposat en una paret del menjador. En aquest enclavament tan estratègic el recital de la lliçó potser tenia lloc en el mateix moment en què la Sra. Esperança estava sargint uns mitjons, entre un escampall, damunt la taula, de rodets de fils, agulles, didal i el singular ou de fusta que la dona sostreia d’aquell ben proveït cabasset de la costura. Quan l’escena aconseguia un caire de familiaritat, amb la música de fons de la corresponent lliçó, la Montserrat irrompia en aquella harmonia , una vista que aconseguia afegir un espurneig de surrealisme, perquè per una banda ens trobem al mestre i a l’alumne entonant les notes de la lliçó, amb acompanyament de piano. I per altra l’esposa del mestre, ella, sense immutar-se de les possibles desafinades i descompassament de l’aprenent de músic, cosint i esgrimint un tic que era característic dels Urgell. Una calma, que hagués estat total i inexorable si no hagués estat per l’acompanyament d’una musica ambiental que la família tenia gravada permanentment en el pensament i els acompanyava per tot el pis, fins a fer-se monòtona però alliçonadora.. Em vinc a referir a que la Montserrat s’afegia a aquella singular ambientació, amb l’exigència de fer plegar a la muller del músic, amb la voluntat de parar la taula per sopar. La cosidora li recriminava que encara era aviat i a partir d’aquí s’establia un frec a frec entre elles dues que quan pujaven el to de veu, el mestre intentava fer callar amb un xiiiiiiis enèrgic però suficientment controlat com per no haver d’aturar la lliçó. La Montserrat tenia la virtut de la dissuasió, amb bones maneres, o apostant per una autoritat que sobrepassava la confiança que li havia atorgat els anys que estava al servei de la família, amb un ordeno y mando molt acusat.

Si més no el Sr. Torrens es mostrava intransigent, fins i tot davant els preparatius i de l’anunci de que la verdura ja estava a punt de servir, s’implicava amb la lliçó i procurava deixar-la ben assumida. La noia insistia: “senyor Manel que a aquest xicot l’esperaran per sopar...”.

Quan en Josep, el fill petit de la casa, tornava de les seves tournes musicals, la seva presencia es feia notar de manera jocosa i participativa. L’home dissertava, animadament, de les seves experiències viscudes. I a les que dedicava més entusiasme era a les de tema manducaria i també amb quefers de llit. Però no vagin a pensar malament, en Josep no l’utilitzava amb altra finalitat que no fos per dormir fins que el cor li deia prou, o simplement per agitar-s’hi mentre deixava escapar el temps, com si fos una cosa recuperable. Tot això entre continuades refregades a la panxa. Vet aquí que la música li oferia temps per poder descansar i per menjar, a cor que vols. Era home de vida i d’escalfar llits. Degut a que les actuacions acostumaven a ocupar l’horari nocturn, disposava de bona part del dia per jeure i menjar. Ho resumia amb aquesta definició: “de campanillas”.

En certa ocasió es va integrar en l’orquestra de Blas Vilson. Un dels components també n’era en Quimet Ràfols. En Josep tenia un tarannà que s’avenia amb tothom i, com ja he dit que li agradava aquesta vida de matar hores, va poder poc o molt, es va redossar en aquella formació orquestral que havia de complir amb una gira per l’Orient Mitjà. Explicava que va ser una experiència molt enriquidora i viscuda amb molta intensitat per les circumstàncies que envoltaven els costums d’aquests llocs i també per la combinació d’excentricitats que caracteritzava als components de la companyia i als músics de l’orquestra. Tenien l’assentament a la capital del Líban, Beirut.

Un dia l’amo del local on actuaven, va proposar a en Josep que si el volia acompanyar en una breu incursió pel desert. El músic va acceptar i va pujar al cotxe, disposat a fer una mica de turisme. Però quina no va ser la seva sorpresa quan l’empresari, només seure davant el volant, va treure un pistolot que el va disposar entre tots dos. A l’acompanyant se li va canviar el color de la cara i sembla ésser que no li sortien les paraules i una suor freda li lliscava pel cos. El silenci era absolut. I en Josep que no havia fet cap mal per tenir al costat seu una amenaça tan aparent, es planyia de la seva mala sort. Estaria cavil•lant que no havia pensat mai que els excessos en el menjar i la passió pel llit li acabarien passant factura. Interiorment es planyia que el responsable de la sala on actuaven, s’havia decantat pel músic que més menjava i dormia per retallar costos, per molt salvatge que la suposició pugui semblar.

En Torrens, amb la parla una mica restablerta, es va decidir a preguntar: “ I aixó?” – senyalant la descomunal arma- . El seu propietari li restava importància : Tu no et preocupis”. Però és que tampoc volia ésser testimoni d’alguna que altra rafega venjativa, essent home de pau com era.

Arribats a un punt, explicava, l’empresari va conduir el cotxe per un camí secundari fins arribar a uns dels tants descampats de la zona. Agafant la pistola li va dir que ja podia baixar, a l’amic li tremolava tot i no precisament degut als nombrosos tics que havia heretat. En aquell moment el pistoler carregà la pistola i va començar a disparar sense un blanc determinat, l’acompanyant a cada xiulet de la bala tenia el convenciment que era la que anava destinada a ell. Així van estar una estona, l’amo disparant a tort i a dret i el músic notant-se més mort que viu. Fins que el va convidar a pujar altra vegada al cotxe i van marxar. Li va comentar que tot sovint anava fins allà per fer pràctiques de tir. En Josep s’anava revifant.

Són les anècdotes que es revivien durant la sobretaula d’aquells jocosos dinars que els músics fèiem per celebrar la festivitat de la patrona i que venien a to quan en Manel Vendrell implicava a en Josep Torrens per a que ens delectés amb les seves vivències: “explica, explica les peripècies de quan anaves a matar l’aranya per aquests mons de Déu”. És un repertori extens , del qual,cada any, em serveixo per honorar a Santa Cecília i en record d’aquells amics i companys músics, amb els quals tantes bones estones havíem compartit. Ve a ser com una música de fons que procuro que mai es faci fonedissa.

J. Y. M.




( Article publicat a l'Eco de Sitges el 16 de novembre 2012 )




10 de novembre 2012

ELS ALTRES IMMIGRANTS

Marxar del poble, deixar la casa i, amb ella, els records, les vivències, els dies viscuts, comporta una sensació de tristor, la qual es fa més palesa en el moment de la separació de la família. Situacions i sensacions que s’ha repetit infinitat de vegades. Al llarg de la història de l’humanitat es fan palesos uns constants canvis de costums i això també va en consonància l’haver de desplaçar-se d’un lloc a l’altre per fer front a les situacions que la vida en depara. Ja durant la Prehistòria es parla de la població nòmada, de tribus, col•lectius de persones... que disposen els seus campaments en els llocs on els és més factible subsistir. I atenent a aquesta necessitat es desplaçaven sense establir un assentament fixa, ni un temps d’estada massa prolongat.

Sense anar tan lluny a tot arreu ha continuat existint aquesta necessitat migratòria. De casa nostra, en el seu temps, molts van marxar a Cuba, igualment amb la voluntat de millorar les condicions de vida, a la recerca d’una feina estable i, amb sort, es podia aconseguir, fins i tot, una posició acomodada. La cosa va canviar en els anys de la postguerra, quan del país va marxar molta gent cap a l’estranger. Els qui portaven pitjors expectatives, eren aquells que havien de fugir a causa dels seus ideals polítics, el que representava haver d’exiliar-se, amb la incertesa i la pena de no saber quan podrien tornar. França, el país més proper, fou el lloc de destí de molts d’ells. Eren temps molt difícils en tots els aspectes, però no els hi quedava altra opció que la d’espavilar-se, buscar feina i aixopluc per viure amb una certa dignitat. Com la situació es va allargar i pocs podien tornar, arrelaren noves perspectives en un destí circumstancial que, en la majoria dels casos, va acabar per convertir-se en una destinació definitiva. Naixeren els fills, les feines s’estabilitzaren i ja s’establia una estima pel poble, ciutat, que els havien acollit. Desprès d’anys les prohibicions deixaren de ser tan estrictes i aquells exiliats van poder tornar. Massa tard. Aquella gent havien establert uns vincles massa arrelats com per desentendre’s. Venien quan tenien vacances i el retorn al seu lloc de residencia habitual es feia amb tota normalitat, sense recança ni enyorament.

Situació semblant la que va patir molta gent del Sud del país, que van immigrar a Catalunya amb la voluntat de trobar feina estable. Es repetia la típica imatge de les famílies arribant a l’estació, carregats amb aquelles singulars maletes de cartró, lligades amb un cinturó a fi afecte de reforçar la finalitat d’aquelles també originals tanques cromades. De la mateixa manera que molts d’ells es decantaren per emigrar a Alemanya. Encara més difícil, perquè a la llunyania s’hi havia d’afegir el factor de l’idioma. Els relats de les experiències viscudes, per part d’aquests immigrants, han donat fe que la voluntat de la supervivència pot vèncer qualsevol entrebanc per rocambolesc i dificultós que pugui semblar.

Primer acostumava a marxar el cap de família i un cop assumides les prestacions bàsiques i l’aixopluc corresponent, hi acudien l’esposa i els fills. A la fàbrica de Vallcarca els immigrants que hi arribaven amb feina assegurada, tenien també assignada una vivenda. Era un handicap important que garantia una preuada estabilitat. Amb aquesta gent vinguda d’arreu la fàbrica de ciment aconseguí situar-se al capdavant de la producció del país i exportaven a altres països. Tot i que les seves fumejant xemeneies embrutaren el paisatge del Massís.

Amb el treball i l’estalvi aconseguiren desentendre’s de determinades penúries econòmiques que els havien assetjat fins l’extrem haver d’immigrar. Quan l’esposa i els fills col•laboraren també en l’economia familiar, uns i altres van poder començar a pensar en adquirir una propietat. Potser primer va ésser el cotxe, el qual va representar un signe molt incipient de riquesa, o així ho volien aparentar davant de la família. Perquè el primer viatge llarg que feien era per arribar-se fins el poble, del qual havien marxat. La seva presència amb un automòbil nou de trinca, equivalia a mostrar que les coses els hi anaven bé. Aquesta demostració de prosperitat, ampliada per l’exaltació de més d’un sopar de duro, animava als més indecisos a emprendre el mateix camí, el de la immigració a terres més pròsperes.

En quant a la integració la gran majoria s’adaptaren als costums del lloc, i els fills s’educaren amb la nostra llengua. Com la van haver d’aprendre els immigrants que van apostar per destins més llunyans i de parla més complicada. I la bonança, propiciada per la bona marxa de la industria, ha permès conviure mitjanament bé, per no dir bé del tot. Els més grans es van jubilar i com a molt van reformar la casa del poble per anar-hi a passar uns dies de vacances, pocs perquè aquí deixen els fills i els nets, i això enganxa i tira molt.

Fins que la situació ha canviat d’una manera ostensible, alarmant, cada dia es destrueixen infinitat de llocs de treball i se’n creen pocs de nous. Aquesta incertesa laboral ha propiciat que molts joves estiguin emigrant a altres països, on les possibilitats de trobar feina són majors. Si comparem una i altra immigració ens trobem que el jovent que avui se’n va en busca de treball, ho fan avalats per uns estudis universitaris, o amb professions especialitzades, circumstàncies que es diferencien d’altres immigrants, la major part d’ells sols podien aportar mà d’obra per realitzar feines dures que no requerien una determinada professionalitat.

Sigui com sigui resulta decebedor que haguem de prescindir de gent preparada, qualificada, per desenvolupar projectes que podrien repercutir en benefici dels nostres interessos. No tots tornaran, els passarà com aquella gent que va marxar a l’estranger i allà s’arrelaren i venen aquí de visita. La idea i el valor de l’arrelament es va diluint, fins el punt que ens tindrem d’anar a acostumant a viure d’una manera més nòmada. Com fan a Amèrica que estan avesats a desplaçar-se d’un extrem a l’altra per circumstàncies laborals, avenint-se amb les pautes que dicten les empreses per les quals treballen.

Quan als pares ens toca de prop els efectes d’aquesta nova immigració, ni més ni menys que la dels nostres fills, ens dol l’allunyament degut a la manca d’oportunitats en la nostra terra. I emportats per tants ressentiments, desconfiem dels polítics que estan demostrant-nos que no saben per on van i el que han de fer per capgirar la situació. Malgrat noves perspectives, envoltades, també, de grans incerteses i dubtes. Si hem d’ésser coherents el que ara toca és tocar de peus a terra i dedicar tots els esforços a pal•liar aquesta greu situació que deriva a autèntics drames familiars. Tot el demés és fum que tant de bo s’aspergeixi aviat i deixi veure un horitzó més clarificador i, sobretot, més engrescador. Malauradament tinc el pressentiment que al llarg de la campanya electoral que acaba de començar, es parlarà molt d’aquest futur, que sens dubte és interessant, i es passarà de puntetes per sobre el present que és el que, avui per avui, més ens afecta , ens preocupa i ens fa guaitar al demà amb un preocupant pessimisme.
                                                                                                                       J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 9 de novembre del 2012 )
















05 de novembre 2012

UNA IMATGE INSÒLITA

                                       

El meu cosí Toni m’ha fet arribar aquesta imatge a través d’aquest gran invent anomenat Internet. No tindria res d’especial, a part de la bellesa del paisatge, si no fos perquè està visualitzada al revés. Acostumats com estem guaitar a aquest emblema en el lloc on el tenim enclavat, imaginem-nos ara que és temps de guarnir realitats amb una certa fantasia portada de l’estranger, durant la nit abans del dia de Tots Sants, capgirar els termes paisatgístics del nostre passeig marítim i situar la imatge de la església parroquial a l’altra banda de la seva originaria situació. Sempre s’ha dit que no hi ha res impossible, però la realitat ens demostra que hi ha moltes excepcions, tot i que amb el trucatge de fotografies es pot arribar a capgirar tots els ordres establerts en un paisatge, per anomenem-lo d’alguna manera, convencional.

Aquesta imatge escurça els límits del passeig i li resta profunditat, com si el poble s’estengués lateralment , cap a la dreta i més enllà res més, perquè no ens dóna cap altra perspectiva. Curiosament la imatge fa possible que la Punta i el seu entorn continuïn quedant ben harmonitzats amb la resta d’edificacions.

Però tornant a la situació del seu enclavament original, la Ribera, la porció de terreny i platja que dóna nom al indret, sempre s’ha destacat per un encant que li proporciona la majestuositat de la parròquia i que quan més ens hi apropem el conjunt se’ns presenta magnífic. Amb tot, l’expansió del Passeig Marítim ha estat un dels encerts més ponderat dels visionaris de l’època. Els quals ens van deixar una joia en brut que s’ha anat polint i si cap millorant, si no fos perquè els temps propiciaren i les persones permeteren que determinades construccions s’enderroquessin per tal de construir edificis moderns. I encara hem de donar gràcies que es respectaren les altures que aporten una certa discreció al paisatge convencional.

La gent de Sitges i d’arreu del món ens hi passegem, mentre gaudim d’aquest enclavament que, a qualsevol hora del dia i de la nit, ofereix un encant molt associat a les predileccions de cadascú. És una alternança constant de gent que hi passeja caminant. Però també per escurçar distàncies i fer més a l’abast de tothom poder anar de la Ribera fins a Terramar, durant la dècada dels 30 del segle passat un vehicle d’un sol cos, destapat pels costats i amb coberta a la part superior, sota la qual s’arrengleraven uns bancs per tal de que els usuaris hi poguessin seure, oferia la possibilitat de cobrir aquest trajecte amb un mitjà molt simple no obstant precursors d’altres projectes que s’hi ha alternat. En tenia cura del comandament en Panxito Mirabent, l’Eixut que el feia circular, segons testimonis i usuaris, de manera molt rudimentària, simplement accionant una mena de palanques, l’home anava dret i , com que no hi havia molt trànsit de vehicles havia d’estar més amatent del comandament que de la via pública. Aquest mitjà de transport va fer possible que els passatgers es poguessin delectar amb els encants d’un entorn que oferia un ambient senyorial, obert a tothom i amb l’al•licient afegit que, sense moure’s del poble, el Passeig Marítim oferia tants encants que no calia moure’s d’aquí per poder admirar una situació privilegiada.

En la dècada dels 60 es va consolidar el projecte de posar en circulació una barca tren que la veu popular li va atorgar el nom de “la barqueta”. La primera constava de dos unitats, amb la particularitat que la part de comandament tenia forma de barca , descoberta i amb rodes dissimulades. Estava pintada de color blau i una sanefa blanca que ressaltava a tot l’entorn de la part superior. Arrastrava una altra unitat , també descoberta pels costats i la part de darrera i tapada amb un tendal de ratlles blanques i blaves.

Va esdevenir una novetat que clamava l’atenció, potser una de les pioneres del litoral Mediterrani. Retratada pels d’aquí i pels estrangers, perquè la novetat ve ho requeria. El cert és que va causar admiració i es va convertir en un motiu de festa que competia amb un altre dels elements que més conjugaven en aquelles tardes dels diumenges d’estiu: els manteacus” , com així anomenàvem aquells refrescants i gustosos entreteniments.

Va comandar la barqueta el senyor Agustí Grau, el qual per estar en consonància, amb tan suggestiva embarcació, portava gorra de patró, hi contribuïa també la seva fisonomia morena i amb semblança d’un vell llop de mar. La barca tren, per a ésser més exactes en la concreció en quant a la seva denominació, ha prevalgut fins a l’actualitat, amb més unitats i amb una cabina que ha guanyat amb comoditat però ha perdut les formes més típiques de la barca. Un mitjà de transport que ha transportat al bo i millor de la colònia d’estiuejants, a les minyones, turistes i gent de casa nostra, durant la temporada estival. A excepció d’un parèntesi que per diferents interessos es va voler imposar un mitjà més modern i aparatós que va fracassar en el intent de suplantar a la barqueta.

Del dret o del revés Sitges ofereix un enquadrament fantàstic.

                                                                                                                            J. Y. M.

  ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 2 de novembre 2012 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez