Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

18 de desembre 2012

LA LLUM DE LA COVA

La llum és el far de la vida. L’electricitat aplicada en la il•luminació de les llars, dels carrers, ens permet acomodar les vesprades a una panorama d’absoluta normalitat i claredat. Els nostres avis varen ésser testimonis de l’arribada de l’electricitat a les cases i per consegüent el poder prescindir dels llums d’oli, quinqués, espalmatòries i llums de carbur. Ja a l’any 1868 es va canviar l’enllumenat d’oli pel de petroli.. I a l’any 1880 s’instal•la el de gas. Fins que en el transcurs del 1913 l’electricitat arriba al poble. L’espetec de claror marcava una diferencia ostensible a la feble llum que propiciava aquells primitius mitjans.

El invent en qüestió, però, va significar haver de front a una nova despesa, com ho era els rebuts per l’import del consum que a partir de llavors ja mai més no han tingut cap interrupció. Acostumats a poca llum, però a la minsa despesa del carbur o del petroli que podia gastar-se amb la simple i feble il•luminació, l’aplicació d`haver de pagar pel subministrament, va venir de nou a aquella gent d’economies gens folgades. De manera que van començar amb unes bombetes d’una certa potència i al primer pagament van canviar-les per altres de més poc consum. Expliquen les veus presencials que el panorama que oferia aquell avanç, el qual va acabant tenint com a resposta un minsa voltatge que continuava aportant, malgrat el revolucionari invent, poca llum a l’ambient familiar.

Amb aquesta implantació llumínica també va desaparèixer el càrrec de fanaler municipal, el qual l’ostentava el Sr. Antoni Hill que tenia cura d’encendre i apagar l’enllumenat públic, consistent amb uns fanals supeditats al subministrament de gas. Amb el canvi tampoc parlem d’una il•luminació massa espectacular, tot el contrari, els punts de llum es trobaven distanciats l’un de l’altre i un braç amb una pantalla metàl•lica folrada de porcellana blanca encerclava la bombeta per tal que la mica de blancor del contorn servis per fer de reflector a la també minsa claror resultant d’un voltatge tampoc massa generós. Fet que propiciava que a certes hores de la nit, sobretot durant els mesos d’hivern, en els carres predominaven més les ombres que les clarors nítides.

I així va continuar fins que tant a les cases com en les vies públiques el voltatge va a anar pujant a mesura que l’economia de les famílies i els ajuntaments , es consolidaven una mica més generoses. Fins i tot ens podíem permetre el luxe de deixar la llum encesa d’una estança de l’habitatge mentre en freqüentàvem un altre. Aquesta llibertat, però, acostumava a enfrontar-se amb qui es feia càrrec del rebut de la llum. Als més joves ens semblaven exagerades les reprimendes per malbaratar l’energia, quan aquesta la pagaven els nostres familiars i com que això no anava amb nosaltres, no ens venia d’un pam. Curiosament quan ens hem fet càrrec de pagar la nostra particular aportació a la companyia subministradora d’electricitat, ens hem adonat de la raó que fonamentaven aquelles continuades exclamacions, perquè som ara, nosaltres, els recriminadors que apel•lem a fer-ne bon ús, perquè la despesa resulta una càrrega per l’economia familiar.

D’aquí que amb un criteri estalviador una lectora del setmanari, la setmana passada, en una carta dirigida al director, apel•lava a la necessitat d’estalviar llum per part del responsables d’administrar els interessos del poble. Des del seu respectable punt de vista, trobava poc encertada la despesa que s’ha de fer front pel manteniment de les llums de l’ornamentació nadalenca. No soc qui per rebatre o sumar-me a la seves teories i pretensions estalviadores, però sí que em sento facultat, degut al meu entusiasta esperit nadalenc, per poder opinar sobre el tema.

Desconec si la Montserrat disposa el pessebre en aquestes vigílies tan propicies per establir diferencies entres les rutines, avui angoixants, del dia a dia. Si no ho fa li recomano, sense cap apassionament, ni tampoc influencia, que ho tingui en compte. Perquè els preparatius són d’una simplicitat absoluta i, mentre persisteix tot el muntatge, s’estableix una complicitat fàcil de transmetre i d’assumir en un ambient engrescador, tot i tenir consciència plena i solidaria de les dificultats del moment. Contribueix a magnificar aquest ambient nadalenc, que també reconec i respecto que a molts no els hi agrada gens, la fragància de la humitat de la molsa, de les herbes boscanes que li confereixen un esquitx de verdor. Tot s’acobla al guió establert i quan l’entorn està a punt per rebre l’estaticisme de les figures, allà, en el fons de la cova, ben dissimulada en un raconet, s’hi disposa una bombeta que permetrà il•luminar als seus estadants, amb una llum molt dèbil, suficient per guiar la mirada a aquesta interioritat, senzilla però força carregada de simbolisme.

Arribat el dia, durant la sobretaula del sopar de la nit de Nadal, que és curta perquè nosaltres, els catalans, celebrem més el dia que la nit, jo li recomano que apagui totes les llums de la casa i que sols llueixi la llum de la cova. L’efecte és sensacional, les ombres predominen entre l’ambient pessebrístic i la silueta dels estadants del portal, aconsegueix els matisos de la rellevància, a pesar de la feblesa d’una claror somorta que s’escapa a l’encontre dels pastors de l’anunciata i en el camí cada cop va perdent una mica més de la seva ja debilitada intensitat. Sense aquesta llum, única i absoluta, en aquests moments tan íntims, tan intensos, la sensació no seria la mateixa. Mai no és res igual, però aquestes simplicitats tenen el valor que no es paguen amb diners quan, en aquest cas, la despesa és poca.

Si apaguem la llum de la cova, la de les garlandes del carrer. Si ens quedem amb les llums d’un dia qualsevol, de segur que estalviarem diners, però haurem perdut l’oportunitat de sentir dintre nostre la diferencia entre el dia i la nit d’una diada tan especial com ho és la de Nadal. Malgrat que la realitat predominant se’ns presenti tan despietada, tan angoixant, poc adient per a celebracions. Tanmateix en aquests moments difícils, quan patim moltes adversitats, em venen al pensament les paraules que ha escrit el polifacètic escriptor austríac, Peter Handke, quan diu: < ja que no podem canviar la realitat, canviem la manera de mirar-la>.

Avui no hi ha res gratuït, el cost de la il•luminació nadalenca és, sens dubte, discutible, fins i tot pot resultar molesta per a les persones que també celebraran el Nadal si prescindim de les llumetes. Si més no, com he dit, si ho apaguem tot, inclús aquest petit far que posa un ble de llum a la vida, la foscor d’un Nadal atípic, tampoc resultarà gaire edificant per els ànims abaltits, necessitats de detalls externs per tal de recrear la mirada i revifar l’entusiasme. Hi pot contribuir la simple contemplació d’unes llums que s’han convertit en tradició i guia. Com l’estel que va il•luminar el camí a Betlem.



J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 de desembre del 2012 )



© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez