Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

27 de desembre 2008

EL MEU PESSEBRE

Arran de la col·laboració que em van demanar els amics del Grup de Pessebristes locals, pel butlletí de l’entitat, em prenc la llibertat de copiar el mateix encapçalament i aprofitar una part d’aquell contingut, per l’article del setmanari en les portes d’un altre Nadal. Perquè, un cop escrites totes aquelles vivències, ara, de manera més resumida, crec que també poden aportar una pinzellada de tradició a aquest esdeveniment que som a punt de celebrar.
El meu pessebre sempre s’ha caracteritzat per la seva senzillesa decorativa, si més no hi coincidien un seguit de detalls que, com podran apreciar, el feien especial. A la casa vella del carrer Sant Francesc, hi havia com a dos menjadors. Un interior i un altre de més centrat en el traçat de la casa. Aquest va ser habilitat com a tal, a partir de quan vaig néixer, per trobar-se més apropat als dormitoris, la qual cosa permetia, als de casa, escoltar si plorava mentre restava dormidet en el bressol.
Però el transcórrer dels anys, quan ja no era necessari estar amatent del plor del nadó, el costum de fer servir el menjador , diguem-ne, més cèntric no varià. De manera que aquell que estava situat més cap a les interioritats, sols es feia servir dues vegades a l’any, la nit de Nadal i la de Cap d’Any. Aquest detall obrava en mi una gran satisfacció, perquè a la singularitat de les dues festivitats s’hi afegia aquest canvi de decorat. Més si tenim en compte que en aquell menjador hi havia una gran llar de foc, el complement ideal per a fer més nadalenca la celebració.
Setmanes abans anàvem al bosc del Mas del Liri a buscar llenya, enramades de tota mena que les anàvem apilant en aquella estada, per tal de tenir previsió per cremar, junt amb troncs d’olivera que compraven. Encara sembla que olori el flaire que durant dies feia el menjador, jo la relacionava amb l’olor de Nadal. En aquestes venia el dia que a més del fullatge ens teníem de proveir de la molsa pel pessebre. Aquesta la recordo atapeïda, d’un color verd intens, però sense ser peludeta com ho és la del Massís. També d’aquella blanquinosa i arrissada.
El disposava damunt una taula de despatx que hi havia allà. Els de casa em deixaven llibertat d’organització, en quan el disseny del paisatge, tot i que acceptava opinions, tampoc masses. Fins que la terra cobria la superfície i sols faltava per posar les figures. Aquestes eren molt velletes i restaven aguardades entre les serradures d’una caixa d’embalatge de fusta, la qual havia contingut pots de llet condensada. M’encuriosia ficar la mà entre les serradures, fins a tocar el gruix d’una figura, el seu rescat es convertia com un descobriment. I així fins a completar tot el parament.
Tenia les idees fixes, quasi no acceptava ni el caganer, ni altra figura que no fos del meu gust. Aquesta idealització em va portar en una ocasió a negar-me a la presència de l’anunciata que tant amablement m’oferia l’àvia Maria. La dona, adonant-se de la mancança, em va portar de casa seva l’esmentat conjunt. També eren figures velles, sense cap vistositat. Fins l’extrem que em vaig negar a posar-les. No hi van valer els raonaments que un pessebre sense anunciata és incomplert. No anava per aquí el meu criteri. Recordo que tal va ser la meva rebequeria que la situació va sortir de polleguera i en comptes de somriures de felicitat davant, l’escenificació nadalenca, aquella tarda, hi va haver plors i gemecs, degut a la surra al cul que em va propiciar la mare. Quan els ànims es van calmar i les mirades es desviaren, l’anunciata va anar a parar, amagada a sota el llit. Intuint que aquell innocent grup de figures podia portar la discòrdia a aquell Nadal, l’àvia, amb gran encert, va optar per emportar-se-les altra cop i el pessebrista ocasional es va convertir en el individu més feliç del món.
Arribada la nit de Nadal, amb el foc encès i la cova del pessebre il·luminada per una feble llumeta, Nadal tenia tots els ingredients que el feien sensacional. Ho arrodonia la presència de la família que seiem a taula. Perquè també, de les dues nits que sopàvem allà, era la única que el pare estava entre nosaltres, ja que l’última nit de l’any, ell tenia obligacions amb l’orquestra que amenitzava el ball al Retiro. Havent sopat ens seiem a la vora del foc i el pare m’explicava els comtes, per ell inventats, d’un gos que es deia “Michelin” i que tenia cura de les ovelles del pastor Joan. A les dotze en aquell espai ressonaven les estrofes del vint-i-cinc de desembre, entre el fum, fum, de la cançoneta i el fum que desprenia la verdor de les branques de pi, abocades a damunt de les brases del foc.
Un any a l’avi Joan se li va acudir la idea de fer una cantada de nadales davant els pessebres familiars i el de l’aprenent que n’era en Carlitos Palma. El mateix dia 25 vam esgotar tot el repertori entre el pessebre de casa, el dels meus cosins que vivien damunt la botiga de queviures que la Josefa Rufete tenia en aquest eixamplament del Passeig de Vilafranca. El recorregut va acabar a casa del aprenent, en aquelles interioritats que hi havia darrera la fàbrica de rajoles que els germans Chacón tenien ubicada en un bocí de terreny que avui ocupa el mercat. A casa dels Palma la nit de Nadal s’ha celebrat de manera molt entranyable i també molt engrescadora. D’aquí que en aquelles hores matineres del dia 25 de desembre, el seu domini familiar restés en el més absolut silenci, sols desbaratat per unes veus que volien portar l’ambient de la diada allà on, feia una estona, ja prou que n’hi havia hagut.
Quan a casa hi van construir modernitat, es va perdre un bocí d’aquella peculiar tradició familiar. No, és clar, l’essència de la festa. Malgrat que el pessebre també va reduir extensió, fins el punt que l’espai que s’hi destinava, quedés limitat a les estretors de damunt del bufet de la casa nova. Així durant bastants anys.
Entremig vaig començar a festejar amb la Carme que aleshores treballava a la sabateria de can Pañella. La nostra relació va permetre entrar en contacte amb l’afició d’en Jordi Pañella, consistent en fer i col·leccionar figures de pessebre. Aquesta circumstància propiciar el relleu d’aquelles figures tan antigues com simples i a familiaritzar-me amb els autors que exposen en la fira de Santa Llúcia.
Avui el meu pessebre continua sent d’una simplicitat absoluta. No obstant encara preval el significat, la raó per la qual sempre que s’apropen aquestes vigílies, presideix l’espai que hi té destinat. I això contribueix a notar la fiblada de Nadal, quan sembla que s’arrauleixi en l’escalforeta del rostoll de les brases d’aquella llar de foc que sols s’encenia en el transcurs de les dues nits. I que amb aquesta petitesa celebràvem el nostre Nadal particular. Perquè fer cas a la crida, no vol dir haver de córrer als grans magatzems, a les botigues, i comprar a cor que vols. Nadal és quelcom més simple, és retrobar-nos amb l’essència del seu contingut, amb l’exemple que ens ofereix el pessebre que acabem de parar.
Bon Nadal, ciutadans del món.

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez