Amb el dilluns arribarà el moment de tornar a l’escola. per a tots els qui ja n’estan avesats i potser serà el seu primer dia per a molts altres que comencen la seva escolarització. Els de la meva generació començàvem un mes més tard, concretament el dia 2 d’octubre. No ho fèiem el dia 1 perquè sembla ser que celebraven el que es coneixia pel dia del Caudillo. Sigui com sigui al primer dia del retorn a l’escola hi anaven associats uns costums que, tot i ser majoritàriament comuns, cada família tenia els propis. A casa meva el meu pare ens retratava només sortir al carrer, vestits amb la bata corresponent i agafats a la cartera que semblava de ministre.
Acostumava a ser un dia feliç, perquè desprès de tants anys d’anar-hi ja quasi es tenia ganes del retrobament a l’escola amb els amics i companys. A la Pia vam passar pel parvulari de la senyoreta Rosita, que tenia una mica de mal caràcter, per a uns anys desprès freqüentar la classe de l’entranyable Montserrat Orrit, una diferencia com de la nit al dia. I així fins a fer tots els cursos que s’impartien en aquella escola. El mateix passava entre l’alumnat de les mares Mercedàries i els de les escoles nacionals a les quals nosaltres també coneixíem per les de la Vila. Durant molts anys hi va execrar de directora la Maria Ossó .
Entre aquestes vam passar de petits a grans, de portar pantalons curs a vestir-ne de llargs. De passar de portar aquella bata ratllada a vestir sense uniforme, en deien, de carrer. Tot aquest procés que evolucionava segons l’edat, també els de casa ens van deixar de retratar, perquè el primer dia d’escola va ser considerat una normalitat.
Tot i amb això els mestres, escolapis i els qui no ho eren, s’anaven alternant a mesura que s’anaven superant els cursos. No passava el mateix, per exemple, en l’escola que hi havia al carrer Carreta on n’era l’únic el responsable el Sr. Sebastià Cabestany Soler, on cada curs ell n’era el mestre, al qual l’acompanyava una rigorosa disciplina, que molts encara recorden.
I no serà que els mètodes dels escolapis fossin menys rigorosos, perquè si un picava amb la regla el palmell de la mà els altres el mètode persuasiu era el clatellot que s’escapava. A diferència del pare Marín que, davant la malifeta de l’alumne, responia amb un “coscorrón “ que feia veure les estrelles a qui li plantificava. De totes maneres l’escolapi es fa guanyar la simpatia del seus alumnes, per ser molt proper a ells i compartir els seus neguits. Així, a banda dels “picaranyos” , la seva bondat es sobreposava a aquests altres detalls.
Un de curiós, era que alguns professors, escolapis o no, tenien el vici de fumar, fumaven fins tot a classe. El pare Marín s’entortolligava el cigarret, el mateix que feia el professor Joan Mirabent Castiel que treia la picadura d’una caixa de bobines de fils de la merceria que tenia al carrer Sant Gaudenci, cantonada amb Sant Bartomeu.
De les poques que no fumava era la Mercedària mare Rojas, que ens donava Física i Química i es presentava a classe vestida amb el seu hàbit, impartia magistralment la lliçó i es feia respectar.
L’Antoni Vigó Marce fumava Bisonte amb un estil que ens fascinava. Qui no diu que algun alumne es decantés per fumar per imitar aquella classe que mostrava. La mateixa que feia servir en el vestuari, influenciat per la modernitat i una extrema elegància.
Com fumador també era en Pau Servat Fontanillas, que a l’hora del patí jugava a futbol com un més de nosaltres i quan s’acabava el temps reglamentari del recreo, entrava suat a la classe, on el primer que feia era encendre el cigarret. Fa un dies que ens ha deixat la seva esposa la Carme Ballester Hostench, que junts van obrir una acadèmia on impartien classes, al capdamunt de la casa de ,can rigolet, al carrer Major. La van tancar perquè el departament corresponent d'Ensenyament els hi exigien molts requisits. El matrimoni es va incorporar com a professors a l'Escola Pia. Una altra debilitat d’en Pau eren els escacs.
El dilluns tornen a l’escola els qui tenen edat d’anar-hi. A nosaltres ja se’ns ha covat l’arròs, i ara sentim enyorança. Mentre que llavors volíem ser grans per deixar d’anar-hi. Que n’érem de savis els que pensàvem així. Al revés t’ho dic per a que m’entenguis.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 6 de setembre del 2024)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada