Estació de Pradell de la Teixeta, on va néixer la meva mare
Moltes vegades ens referim a que el tren s’ha d’agafar quan passa, si més no per a un ferroviari, que en veu passar tants, això és una utopia. Quan es va començar a planejar el traçat de la xarxa ferroviària, ja no parlo de ciutats, que a un poble s’hi aturés el tren això era abraçar-se al progrés.
L’estació que il·lustra la imatge pertany a un poble petit del Priorat, Pradell de la Teixeta. Que era sobretot coneguda pel maquinistes d’aquells trens amb màquines de vapor, hi ho era perquè es troba, venint de Reus, just a la sortida d’un túnel de quatre quilometres i mig de llargada, el túnel de l’Argentera. Com ja he dit que la màquina era de vapor, als fogoners els calia carregar bé la caldera i tot seguit, tots els que conformaven l’equip de conducció es distribuïen per les escaletes que s’havien de pujar per accedir-hi, mentre que es tapaven la boca amb el mocador a l’estil bandoler, per tal de no quedar asfixiats pel fum que sortia per la xemeneia de la locomotora, degut a aquest llarg recorregut per dintre del túnel. Quan el final d’aquest es veia la claror, als maquinistes i personal se’ls hi obrien les vies respiratòries, aquella era l’estació a la qual més anhelaven arribar, a alguns d’ells fins i tot els havien de reanimar perquè hi arribaven mig exhausts.
Per tant podem parlar d’una estació que era com un pulmó que oxigenava les vies respiratòries d’aquells treballadors. I vet aquí que en ella, dilluns farà cent, anys que un plor de criatura va irrompre en el silenci, hi nèxia un altra filla del seu cap d’estació, Francesc Martínez i Martinez i de la seva muller, la Maria Sardà i Sugrañes. Que no significa que per haver nascut en una estació no hagis de perdre el tren. En aquell dia i en aquella hora començava el viatge de l’Encarna Matínez Sardà, la mare d’un servidor, la Consol i la Montserrat.
I com que de joveneta el tren sempre el va tenir tan a prop, hi viatja sovint amb la companyia dels seus pares i del seus altres dos germans, la Maria i en Paco. Quan emprenien el recorregut cap a Barcelona, aquella nena els hi demanava que quan arribessin a aquell poble tan maco que l’avisessin. Aquest no era cap altre que aquell Sitges que, al primer cop d’ull, captivava a tots els viatgers, els qui baixaven a l’estació, com a aquells que continuaven viatge. L’Encarna era una d’elles. El tren s’aturava poc, però el suficient per a poder contemplar aquell jardí de l’estació tan florit i ben ordenat, la blancor de l’edifici, les flors que penjaven de les columnes que sostenien la marquesina, fins i tot la lluentor que lluïa la campana, amb la qual s’anunciava l’arriba dels trens. Tanta n’era l’admiració que li despertava aquellaa estació, que vaticinava: “en aquest poble em casaré”.
I ve que un dia el Sr. Martínez el destinen com a cap de l’estació de Sitges, fins llavors la família havia vist passar molts trens, en totes les estacions on havien viscut. I vet aquí que havien agafat el que els portaria a una destinació desitjada i en aquesta s’hi quedarien per sempre més.
Amb tot això, l’Encarna ja era una noia i aquí anava a prendre de costura a ca la Trini que vivia al carrer Major. I en una d’aquelles tardes truquen a la porta, ella va obrir, a darrera hi havia en Pepet de ca l’Yll que hi anava a treballar. Els més romàtics ho simbolitzarien amb la fletxa que travessa el cor, però en un lloc on només hi havien agulles i fils, el repunts va afermar un amor per sempre.
I quan s’escau la nostra mare ens recorda que quan es va casar tenia una família i ara en té una altra: esposa, mare àvia i besàvia. Pel camí ens han deixat persones molt estimades i els que quedem, junt amb amics i coneguts, compartim la joia de viure a Sitges, com ella volia. Tot i que aquest no era el que va conèixer passat pel tren, ha canviat. Però també canviem les persones.
Si més no tu, Encarna, desprès de 100 anys, continues igual de riallera i jovial. Vas pujar al tren adequat i aquest t’ha portat molt lluny i nosaltres feliços de ser els teus companys de viatge.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 22 de novembre del 2024)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada