Amb aquesta frase, el director de cinema Paco Plaza, resumia la categoria que assoleix el nostre poble quan, en aquestes dates, s’ofereix com a plató d’un cinema que porta en rodatge des de fa 56 anys. I que els seus creadors, un grup d’amics, Antoni Rafales Gil, Joan Manel Marce Gea, Pere Serramalera Cosp, Joan Puig Mestre... tots ells aficionats a la fotografia, en el seu dia van fer el salt de la fotografia al cinema. I no precisament amb un cinema qualsevol, sinó que els titulars i la temàtica que van escollir, per anunciar-ho, ho sintetitzava tot: Festival Internacional de Cinema Fantàstic i de Terror. L’enunciat, doncs, era prou entenedor. Transcorreguts els anys, la sang i el suspens es tradueix en escenes de por i d’emocions contingudes, les quals segueixen fent les delícies d’un públic consolidat en aquest gènere i que arriba a Sitges amb la intenció de no perdre’s cap projecció. Que vibra davant les manifestacions que fan els corresponents directors quan diuen: “ En el transcurso de la película os cagareis de miedo”. Mol bones perspectives pels qui prefereixen sang i fetge. I perquè la gran majoria ja està curada d’espant.
Per uns dies la vila es converteix en aparador mundial del cinema al qual hi van associats els dos termes esmentats. Al Festival hi acudeixen directors i protagonistes i tots es retraten davant la bonic skyline que ofereix la bonica panoràmica de la nostra costa contemplada des d’aquest punt d’Aiguadolç. Que en aquest cas no es tracta d’un decorat o de composicions ni trucs que es fan servir en el cinema, sinó que Sitges s’ofereix tal com és, amb tota la seva bellesa que tant enalteixen tots els qui posen al seu davant, per obtenir la fotografia que dona testimoni del seu pas pel Festival.
Tot això forma part de l’engranatge protocol·lari, però també és un no parar de celebrar-se activitats que transcorren de manera paral·lela. Potser el més populós sigui la desfilada de zombis pels carrers de la vila. La caracterització que mostren, realitzades prèviament per personal especialitzat, aconsegueixen crear un clímax de terror entre els molts espectadors que ens ho mirem. Gent, com els participants, que si no fóssim conscients del que estem celebrant, bé podia passar per un dissabte de Carnaval.
Que al signant d’aquest article , contemplant aquest seguici, sempre em ve el pensament el Carnaval de la meva infantessa, quan també amagàvem la nostra identitat darrera d’una careta lletja com un mal pecat. Un acte del nostre Carnaval, el del ball infantil del Retiro, que desprès tenia un final també cinematogràfic. Quan desprès del ball, la mateixa gent assistent ajudava a disposar les butaques davant de la pantalla, on les pel·lícules que s’hi projectaven eren de la mítica parella del gras i del prim i d’en Chalot. I també aquestes eren les nostres preferides i tampoc les desmereixien els familiars que ens acompanyaven.
Gent, sigui dit de pas, molt aficionada al cinema. Un al·licient de les tardes dels dies festa, quan es dinava aviat per anar-hi a la primera hora, quan començava la projecció de les dues pel·lícules. Anunciades en les cartelleres que mostraven les sales de cinema: Prado, Retiro i Rialto ( abans Victòria). Això va ser així fins que va aparèixer la televisió, o aquesta es va fer assequible a les butxaques dels consumidors. Un invent que, al principi, moltes famílies es va resistir a que aquesta entrés a les seves llars, perquè intuïen que quan ho fes anirien perdent l’interès per anar al cinema. Però massa temptadora la proposta la de, des de casa, renunciar a la comoditat que oferia el seguiment de la programació d’aquella simple caixa, a través de la qual es podia veure el passat i el present.
Avui, quan tenim a l’abast tantes plataformes que ens ofereixen cinema sense moure’ns de casa, és un gran mèrit que Sitges disposi de dues sales de cinema que segueixen oferint una programació estable de projeccions. Pels bons aficionats al cinema, no és el mateix veure una pel·lícula al televisor que fer-ho en una sala de cinema. Ens ho demostra el fet de comprovar aquests dies, els del Festival, com la gent ve d’arreu per omplir les sales on es projecten aquestes pel·lícules. També ho comprovem en les estrenes que es produeixen en les grans capitals, on els espectadors fan cua per poder entrar a la sala. Això vol dir que el cinema segueix oferint espectacle. Depèn de nosaltres que les dues sales locals, amb més de cent anys de trajectòria cinematogràfica, la pel·lícula no es talli, com passava abans, en el moment menys oportú.
J. Y. M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 14 ddocstumbre del 2023)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada