L'ECO TORNA A ESTAR DE DOL

     Els col·laboradors/es del setmanari hem tingut el privilegi de compartir una relació molt propera amb la direcció. Al mateix temps que també hem estat testimonis de la transformació que s’ha produït amb l’adaptació a les noves tecnologies i a un canvi de format, pensat per a que l’Eco aconsegueixi apropar-se, amb les limitacions pertinents, als diaris d’una certa categoria i prestigi. 

  La gent del setmanari som conscients que les diferències són moltes, tot i que per sobre de tot preval l’entusiasme que hi dediquem totes i tots que el fem possible, amb l’únic objectiu  i satisfacció que suposa veure publicats els nostres articles.

     Els més veterans encara hem tingut un altre al·licient, com ha estat l’anar a lliurar la quartilla original al director. Era quan en Josep M. Soler  ens rebia amb la seva alegria encomanadissa. Aquest sols fet, ja ens animava a continuar escrivint. Això va ser així fins que les tecnologies van permetre poder accedir al que ja anomenàvem ordinadors els quals, des de la perspectiva d’avui, es podien considerar unes màquines d’escriure sofisticades i poca cosa més. A partir de llavors ja ens vam anar apartant de la impremta,  que era el complement perfecte  per l’acompanyament de l’escriptura. Ens quedàvem a mig camí en una oficina del carrer Sant Josep, on a l’interior hi havia en Josep Soler, l’Artur Llansó i esporàdicament en Ramon, que normalment estava a la impremta. I el contingut de la quartilla va quedar condensat a dintre d’un disquet  flexible. 

     D’allà van tornar al carrer Bonaire, a l’habitació del costat del menjador, on havien cosit la Carme i la Maria. Amb tot en Josep pare s’havia instal·lat a la saleta del costat de la cuina que donava al pati, i davant una tauleta anava corregint les proves. Fins que va arribar el dia que no ens va caldrà desplaçar-nos per lliurar la col·laboració, l’enviàvem per internet. Tot i la comoditat que això suposava, haig de dir que trobava a faltar aquell apropament tan directe amb la gent de la casa. Amb en Josep acostumaven a coincidir sovint quan els fills i els nets l’anaven a buscar a la residència de l’Hospital i el portaven fins a la casa del carrer Bonaire. 

    I va succeir que es va morir i la seva mort ens va deixar a tots orfes i tot es va precipitar. Els seus fills, en Josep i  en Ramon van carregar amb la responsabilitat, de fet ja feia temps que n’estaven al càrrec, de fer sortir cada setmana el setmanari. Que es convertiria en una càrrega de mal  gestionar. En certa manera les circumstàncies van aconsellar un canvi de rumb, en el qual la família Soler no es desvinculava del setmanari però es deslliurava una mica de la pressió que va associada amb tal responsabilitat.

    Va ser el moment en què assumeix la direcció l’Antoni Sella i Montserrat, que havia estat director dels Museus i president del Retiro, la seva incorporació es fa coincidir amb la renovació completa de la maquetació i estructura del diari. En Toni encarnava la continuïtat  i l’estima pel setmanari, del qual el seu pare Ventura i el seu germà Joan en són uns ferms puntals. 

     Quan semblava encarrilat el futur de tot plegat,  es produeix un fet que fa trontollar les bases, en Ramón no pot superar l’operació de cor que se li va practicar i ens deixa en el moment quan semblava que s`anaven superant entrebancs.  Abans, també per motius de salut, el seu germà Josep va haver de prendre’s un obligat descans. 

     Uns moments molt difícils de superar, doncs en poc temps deixaven la nau els patrons més carismàtics que tenia. Amb tot el que va passar, en Toni no estava sol. Tenia al seu darrera un consell d’administració, encapçalat per la presidència del que s’anomena Premsa de Sitges i de la qual l’ostenta  en Santi Terraza. És pot dir que l’Eco té les mateixes directrius  que un gran diari. 

      Fins que en Toni també emmalalteix. La seva fortalesa, la seva serenitat, la seva fina ironia no mostren signes de debilitat. El director i tot el seu equip, encara hi havia en Ramon, van deixar la casa del carrer Bonaire per a traslladar-se a un local del Poble Sec, des d’on l’Eco segueix fent-se ressò del bategar del poble. Però arriba un moment en què l’amic necessita rebaixar la intensitat del seu treball i no assumir tantes responsabilitats que van associades amb el càrrec, per la qual cosa es converteix en el director emèrit i agafa el relleu en Magí Fortuny. 

    Aquests últims temps, residint a Ribes i amb més ingressos hospitalaris que els desitjats, en Toni, al costat de l’Alba López, enllesteix la seva columna setmanal sota un encapçalament molt seu: Endimaris. En parla molt abastament en la darrera contraportada de la setmana passada, en la qual els endimaris i els trastos conflueixen el la que acabaria sent la seva darrera col·laboració. Toni, sempre estaràs en el nostre pensament. 

                             J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 9 de juliol del 2021 )