És època de pebrots i albergínies. D’escalivades, que és una combinació de les
dues coses. Però tot i que amb les coses de menjar no s’hi juga, de la veu
popular han sorgit expressions que fan
anar els pebrots a tort i ha dret, sense necessitat d’amanir-los.
Quan s’ha
escrit tant i de tot, l’autor es pren la llibertat, o està en el seva voluntat,
apuntar alguna que altra excentricitat,
a remolc d’aquestes expressions tan populars com un xic malicioses i per tots
conegudes, amb la intenció de conferir a
l’article una petita dosis d’ironia que, de tant en tant, no fa cap mal. Ans al
contrari, per exemple, aquest encapçalament
atrau l’atenció dels lectors que, estic convençut s’afanyaran a donar una
ullada per saber de que va això dels pebrots, que quasi sempre que se’n fa
referència, amb aquests termes, es
relaciona amb l’ombria o també per exagerar sobre algun que altre tema. Així,
per exemple, quan un àpat ha anat prou bé, per magnificar-lo, qui no diu que es
faci servir aquesta expressió: “hem menjat de pebrots”. I no
necessariament els pebrots, tal com els coneixem, hagin estat un ingredient del
menjar, res més lluny. Com també tant es
fa servir per exaltar la valentia, o per posicionar a un penques: “té uns pebrots...” . I si es vol
magnificar encara més, hi ha qui afegeix : “...”com un toro”.
Continuant amb
els exemples, això, el pebrots, també venen a resumir un estat de benestar, de
complaença, d’haver-ho passat bé: “hem
passat uns dies de pebrots”. Una frase que resumeix que el pas del temps ha
estat favorable a un cert divertiment, un període de vacances que ha deixat bon record. Però
vet aquí que una altra expressió, potser encara més concreta, o al menys redueix
la grandiositat de tot plegat, es centra també en l’espècie animal: “ens ho hem passat de colló de mico”.
Tot i que potser seria més elegant resumir-ho tot amb una altra formulisme
popular, no tant escandalós i potser feridor de sensibilitats: “Això ha quedat de mil bigotis” . Una
xifra, la de mil bigotis, que abraça molta més embargadura que la dels pebrots.
Tot ve a tomb
perquè ahir es va inaugurar la interessantíssima exposició “Realisme (es)” que
abraça el període creatiu dels artistes com: Dalí, Picasso, Sunyer,
Sisquella... entre els anys 1917 i 1936. Que es podrà visitar al museu de
Maricel i que per oficialitzar l’acte, va tenir lloc una conferència a càrrec de la comissària de l’exposició, la
Sra. Mariona Seguranyes,
I quasi al mateix temps es celebrava a
l’ermita de Sant Sebastià l’ofici religiós que obre els actes de celebració de la festa de les Cases Noves. Una celebració que implica a un veïnat molt divers
i que s’emmiralla amb l’activitat dels pescadors que vivien en aquestes casones
que s’arreceren a frec de les “noves”. Fins diumenge en aquesta barriada
sitgetana, veïns i veïnes del llogaret i del centre del poble, conviuran amb
una tradició que és esperada amb molt entusiasme i que agafa el relleu de la
del Poble Sec.
I avui, en
aquesta tarda de divendres, ens arriben els poetes que han estat convidats per
a participar d’una nova edició de la
Festa de la Poesia. Que tenen com amfitrions a tot un poble i d’una manera més íntima
a la Cèlia i en Joan , que saben extreure dels poetes els seus millors moments
d’inspiració. Davant una organització que els deixa meravellats, per les
delicadeses creatives que els responsables els hi tenen preparades. La seva estada entre
nosaltres també s’allargarà fins el diumenge al migdia que, desprès de renéixer
entre inspirades estrofes escrites per ells mateixos, són acomiadats en el
redós d’una casa sitgetana que els acull
i on es brinda per la seva continuïtat creativa i també per tal de que aquesta
festa tan simpàtica segueixi la seva, cada any, superada trajectòria.
I mentre els
poetes passegen pels nostres carrers, abans de dir-lis adéu , a dalt de la
muntanya, en el llogaret de Campdàsens, la poesia també hi campa i el so de la
gralla, el repic del ball de bastons de
la colla vella i el de la moixiganga,
aporten a la seva festa l’encant de les tradicions de casa nostra. Que quan
s’apropa el final de la festa, davant la porta de can Lluçà, té lloc l’acte de
caire històric. Sense oblidar-nos, però, de la missa a primera hora oficiada
pel Sr. Rector. Per continuar amb el també tradicional esmorzar que preparen
els organitzadors, Els Amics del Garraf. On no hi falta de res. I sobretot un
ambient sensacional, de manifesta amistat. Imitant les maneres camperoles, de
quan hi acudien la gent que habitava les masies i les cases del voltant. També
amb el record present de la Sra. Pilar
Casas, ben representada per les seves filles, la Maria Rosa i la Núria Aixa.
Que a la vegada fan costat a l’Angeles que es la masovera de la masia del costat de la capella. I de la Maria que ho
és de can Lluçà.
Davant de les
evidències de tot plegat, no em negaran que és un altre final de setmana molt
atapeït. Perquè encara hi ha més, a la tarda quedarà el tradicional concert de
gralles i acompanyament de timbals, a
càrrec de l’Escola de Grallers, en els jardins del Retiro. Mentre que a les
Cases Noves tindrà lloc el final de festa. Amb l’arribada de la nit tot tornarà
a la normalitat i de moment es farà un parèntesis.
Organitzar i
acudir a tot el que ens tenen preparats, suposa una feinada de pebrots. O, dit
d’una altra manera, una moguda de mil bigotis.
J.Y.M.(Article publicat el 5 de juliol del 2019 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada