LA FESTA TÉ CAMINS

El mar i la muntanya guarden unes intimitats que no sempre són tan agradables com voldríem contemplar. Cada any per aquetes dates la Judith Albors Casanova ofereix una exposició al Miramar on elements recuperats del mar; plàstics i tota mena de coses, treballats amb enginy, es converteixen en  unes obres d’art, darrera les quals hi ha els artistes que ho fan possible i  tot un equip de voluntariat que es dedica a recollir les impureses que el mar aboca a les platges, a les roques,  i que tant contaminen les seves fondalades. Molta gent, sortosament no tota, no és prou conscient que embrutar el mar, la muntanya, casa nostra, és perjudicial  per la vida dels mars,   per la flora i fauna de  la muntanya i dificulta la bona convivència entre el veïnat del poble.

   Veïns, gent amiga, que aquest diumenge tornarem a transitar els camins que ens portaran a la Trinitat. Per a uns/es significarà retrobar-se amb el costum de caminar des de Sitges fins a l’ermita, altres preferiran el vehicle particular. Com passarà dintre de tres diumenge quan transitarem pels camins que ens aproparan a Campdàsens.

    En aquest diumenge previ al de la festivitat de Corpus, els camins de la Trinitat es veuran molt concorreguts. Si més no, durant la resta de l’any, qualsevol dia és bo per aquells i aquelles que, deslliurats de les seves obligacions laborals, surten a caminar i enfilen cap el Gafarró, pugen a la creu de Sant Isidre i s’apropen fins a la Trinitat, on la calma s’abraça a la blancor de les seves parets, sota  aquest blau del cel  tan especial de la nostra costa.

   Gent del nostre Centre Excursionista, també un grup de sitgetanes, entre ells la mare de la Judith, la Nuri Casanova Briba i la recordada Angi Miró, per anomenar-ne una representació.  Moltes vegades les caminades, de les quals participen, les   encapçala en Manel Quesada, el meu cunyat, principalment els dimecres,  que és quan acostumen a sortir a caminar. I Ho fan quasi sempre  ultrapassant, de bon tros, els límits del nostre terme.  Aquesta activitat excursionista, em recorda la que mantenien els amics d’en Sebastià Yll, que s’organitzaven en el seu taller de mecànic; amb el seu fill, en Josep  Matas  Puig, en Salvador Picas Figols, en Daniel Fusté, en Pere Vidiella i tants altres, els quals tenien per costum sortir tots  els diumenges  a caminar pel Garraf.

     El mateix que feien  les que  van ser administradores de la Trinitat; la Rosó Carbonell Ripoll, la Remei Casanova Giner i també la  germana d’aquesta,  la Consol CasanovaGiner. Com els  el seus altres germans, mossèn  Santiago Casanova i en Josep Antoni. Acompanyats dels components d’aquell centre excursionista anomenat “Amunt”. Els mateixos que al començament de la dècada dels 50 van aixecar la creu en aquesta muntanya, la més alta del contorn, el Puig d’en Boronet.

    Des de llavors s’han convertit en  unes referències quan, per exemple,  planegem: podríem anar a la Creu de Sant Isidre, o a la Trinitat, a les Bases, a la Penya Riscle, a Mas Quadrell, a Jafre, a la Plana Novella... Altres excursionistes de casa nostra arriben  fins al Gafarró, un espai que han adequat aquesta colla d’amics que, sense allunyar-se massa del poble, els permet passar una estona en contacte amb la natura. Els mateixos que, quan s’apropen les festes de Nadal, s’encarreguen de parar el pessebre en un raconet d’aquest Gafarró. Mentre altres amics el disposen  al peu de la Creu de Sant Isidre i a la Trinitat.

    Amb tot això vull venir a dir que els camins de la muntanya, aquests que ens són més propers, durant tot l’any són transitats. I els llocs més emblemàtics, reben les atencions dels mateixos caminants que tenen cura de l’entorn. Com en Jaume Coll, que quan sortia a caminar portava sempre unes tisores a la butxaca, i amb elles anava tallant  les branques dels matolls, aquelles que tapaven  el traç dels corriols. Uns i altres estan amatents també de les festes i les tradicions per a que el llogaret  mostri al caminant una referència del que estem celebrant.

   A la Trinitat  hi tornem  diumenge, i ho farem amb el mateix entusiasme de sempre, si més no per arribar  fins aquí, han calgut unes tasques de conservació. Així, durant tot l’any, les administradores,  la Núria Carbonell  i la Blanca Mirabent, amb els seus respectius marits, conjuntament amb l’experiència que aporta  la Rosó i altres persones que, dintre un meritós anonimat, fan la feina que no es veu, però que és tan necessària  per tal de que l’ermita  i el seu entorn estiguin ben cuidats, facin goig.  

    Coincidint amb el toc de la campana, anunciant la primera missa, comencen a arribar els primers caminants, els més matiners. El que acabo d’apuntar em recorda a l’Emília Vergés que era la cronista de la Trinitat. La seva crònica començava sempre d’aquesta manera i seguia explicant  el que havia estat la festa, i després sortia publicat a les pàgines de l’Eco.

    A partir d’aquí, el so de la gralla, el repic dels bastons, el so de la tenora, trencarà aquell silenci que tan agrada compartir. Músiques, gatzara i rialles sorgides de la gent que s’hi ha apropat, contribueixen a que, al menys una vegada a l’any, aquest, el silenci, esdevingui el gran absent.

  Tota  festa té els seus camins, pels que transitarem aquest diumenge  ens portaran  a la Trinitat.