Aquest divendres presentem, al Retiro, un llibre del bon
amic i gran músic l’Esteve Molero: “Que
la música amanse las fieras”. I parlarem d’un altre, del qual també n’és
l’autor: “Ja no sé res, sóc músic”.
Amb l’Esteve he
compartit la passió per la música i per les lletres. Amb una gran admiració pel
seu pare, el recordat Eugeni Molero i Pujós, de bona escriptura i estudiós de
tot el que fa referència a la música de Cobla i els seus intèrprets. Aquesta
dedicació el va permetre tenir relació amb totes les Cobles de casa nostra.
Interessant-se, de maneta especial per
la trajectòria de la Cobla-Orquestra La Principal de la Bisbal, de la qual
n’era considerat el Cronista.
L’Eugeni va
morir jove i va deixar a la seva esposa, l’entranyable Montserrat Olivella, la responsabilitat
d’educar als dos fills del matrimoni, l’Esteve i l’Eugeni, que eren molt
jovenets.
L’Esteve ho tenia
clar, volia ser músic i l’apassionava la trompeta, per a ell va ser decisiu
poder comptar amb la col·laboració del recordat Antoni Nicolás Varela, que el
va introduir amb aquest instrument i el va saber motivar per tal de no defallir
en l’empeny. Fins que es va iniciar, entre altres actuacions, fent bolos amb La
Sitgetana. Amb nosaltres es va establir una complicitat que encara continua. I
el que són les coses, amb els anys, ha
canviat la trompeta pel trombó i el fiscorn. No fa gaire que ens va venir a fer
un bolo amb aquests instrument. Sempre que el necessitem, si els compromisos li
permeten, hi podem comptar. S’ho passa bé i plegats recordem tantes i tantes anècdotes
que hem viscut . Perquè té la sort d’acompanyar el seu art, amb el seu ampli saber, amb una senzillesa que el
distingeix : Llicenciat en Comunicació Audiovisual per la Universitat Pompeu Fabra. Estudis de composició i
arranjaments de Jazz en el Conservatori de Rotterdam i Cerificat per l’Instituto
Europeo del Coaching. Tots són mèrits aconseguits desprès de moltes hores d’estudi,
i que ho acompanya amb les genialitats pròpies dels músics i una ironia
sorneguera.
En el llibre “Jo no sé res sóc músic”, ens explica que
li hagués agradat escriure’l a quatre mans amb els seu pare, doncs en ell ha
ordenat molts detalls que l’Eugeni havia escrit. Així com reflexions de grans
instrumentistes, com el gran mestre de la tenora, Ricard Viladesau.
Un músic local,
en Joan Roca, “en Manxet”, tocava el trombó i la flauta en l’orquestra
del mestre Pallarès, moltes vegades manifestava: “De vegades més val ser més persona que músic”. Es volia referir
amb aquesta conclusió, a que degut a les excentricitats que presenten alguns
bons músics, que fan que trontolli la convivència entre companys,l’home era del
parer de rebaixar la qualitat interpretativa del músic i valorar més la manera
de comportar-se d’aquest . Vist que moltes orquestres professionals, on hi
coincideixen masses virtuosos, els egos personals són molt pujats i això fa
que, a la més mínima, s’estableixin dissonàncies entre ells. Un exemple el tenim amb el propi
Viladesau i el primer tible, que seien
un al costat de l’altre, tocaven compenetrats,
però no es dirigien la paraula.
A aquesta teoria
d’en Roca, com apunta l’Esteve en el llibre, el mateix Ricard Viladesau no hi
estava gens d’acord, i així ho manifestava: “Els
prefereixo fills de puta, però que bufin”. Com veuran he rebaixat el status de l’enunciat perquè l’he considerat
poc elegant per encapçalar l’article. Que ve a exemplificar el que comento, no
escriure frases que puguin resultar grolleres, i demostrar ser més persona que
“escriptor”. Que ben mirat en Viladesau no anava equivocat. Perquè entre els
músics estan interpretant una peça, el que preval és la qualitat de la seva interpretació : ser
més músic que persona.
L’Esteve, fent
honor a la denominació que ell fa servir, podem dir que és un exemplar de “bèstia parda”. Amant de les feres, si és que
els gossos és poden considerar tals, als quals els hi dedica un temps, cada vegada que se’l
requereix per educar-los. Ell que té el secret de com fer-ho: “ la música amansa les feres”. Soleja
mentre els gossos cauen rendits als seus peus i llencen aquell udol que els hi surt de dins. Això sí, afinat i
perllongat.
Aquest llibre de
bèsties, musicalment parlant, i que avui presentem, és ple de curiositats i de
frases filosòfiques, amb apunts de tractats de psicologia. Junt amb pensaments
i observacions fetes per músics, psiquiatres, escriptors... per tant un llibre que no li falta res. Amb
conclusions molt interessants que fan reflexionar i aprendre del savis.
De tants anys
de col·laboració, amb ell i el seu germà l’Eugeni, també podríem fer un altre
llibre de frases i anècdotes , que
resumeixen moments viscuts els quals, musicalment parlant, no sé si ha estat gaire
profitosos, però les rialles invertides han estat moltes i diuen que riure és bo
per la salut, si això és realment així estem salvats.
L’Eni s’ha
dedicat, després, a l’advocacia i, amb ell al nostre costat, ens sentim segurs,
salvaguardats de la policia musical. Tot
i que diuen que de músic no en fiquen
mai cap a la presó . No sigui cas que nosaltres siguem una excepció.
En el llibre hi
llegim que tots els bons músics disposen de bons cotxes, de “Porche” cap a munt, perquè els hi
confereix categoria i una cosa que aprecien molt, la velocitat.
També hi trobem
una reflexió d’un homònim meu: l’escriptor americà , Napoleon Hill,
però aquest amb “hac” , que escriu: “ En la vida pots escollir entre ser feliç i
tenir raó”
L’Esteve té raó
amb tot el que escriu i la seva música ens fa feliç. L’únic que li
falta és un bon cotxe, com correspon als grans músics. Però si circulés tan
ràpid es perdria l’oportunitat de parar-se a parlar amb la gent, demanar que un
gos li doni la poteta. I una cosa molt important, poder assaborir la vida amb
tots els seus encants.
J. Y. M.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada