Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

11 d’agost 2013

PROTAGONISTES DE LA TARDA

El dia està sotmès a la disciplina del rellotge, des de la primera llum de l’albada, fins a la fosca de la nit, és el període de temps que anomenem dia, i que el rellotge s’encarrega de mesurar el llindar entre el matí, la tarda i la nit.. Però per damunt del rellotge mana el sol que el cap i a la fi, la terra al girar en el seu entorn, fa possible llum, ombra i penombra. Ho hem trobat així i l’ésser humà ha aprofitat la llum del dia per desenvolupar la jornada laboral. Que no vol dir que a la nit no treballi ningú, tot al contrari. Existeixen oficis que es desenvolupen en les hores de foscor. I moltes empreses tenen establert el torn de nit, per tal de no parar la producció.

Però la institució que més ha destacat en aquest aprofitament de la nit ha estat la dels serenos. Sobretot en els pobles d’un cert nombre d’habitants, lògicament els menys poblats, la gent se’n va a dormir i cadascú vigila els seus dominis. A Sitges, quan els guàrdies municipals els coneixíem a tots, sabíem distingir entre la guàrdia urbana i els serenos. Ells acostumaven a ser sempre els mateixos, hi coincidíem després de sopar, quan enfilaven el carrer Sant Francesc cap a l’ajuntament.

Era una imatge que es repetia cada dia, a l’estiu es feia més evident perquè sortíem al balcó a prendre la fresca, en canvi a l’hivern la seva incorporació no era tan notòria. Que el factor temps és molt relatiu, ho exemplifica el fet anecdòtic que molts convilatans entraven a la consulta del dentista Josep A. Martínez Sardá, en el carrer Parellades, amb el torn dels municipals de la tarda i en sortien amb la parella de serenos destinats al Cap de la Vila. Hi havia entrat amb claror de dia i se’ls hi feia de nit, dintre de la sala d’espera o estirats en la butaca reclinable del dentista, amb la boca oberta i amb aquelles mans grosses i fortes remenant entre les dents i queixals dels qui encara els hi quedaven alguns de seus. En aquelles hores, després de tot el dia d’escoltar tota mena d’ais i uis i també la típica pregunta del cangueli: “Què em fará mal?”. Després, dic, d’una jornada laboral molt llarga i plena de laments, el doctor Martínez sentia una mena de fòbia per la pregunta en qüestió, i tant podia ser que esclatés amb una cridòria que s’escoltava des del carrer, una situació que poca tranquil•litat aportava a tots aquells que s’esperaven en la saleta, o podia succeir que continués cantant com si sentis ploure.

A banda de la jornada fraccionada en torns, al nostre poble s’hi ha concentrat una activitat d’una exclusivitat quasi més propícia de la tarda, per la qual semblava tenir el seu temps reservat a questa franja horària, la de després de dinar. Que és quan circulava la regadora municipal , comandada per en Josep Duran “en Rayo”. Feia la seva entrada pel carrer de Sant Francesc i passava pels carrers més principals, amb un rec a pressió, situat als extrems inferiors del dipòsit . Una aspersió que el mateix conductor regulava, de tal manera que quan passava algú per la vorera, feia disminuir la intensitat. En aquella hora la regada del carrer feia sortir fum de l’asfalt i deixava una sensació molt bona de frescor.

Com que la influència de la regadora només beneficiava els carrers principals, a la Maria Dolors Arnabat li regava una part del seu domini, la de davant de la porta de l’establiment de planxadora, no així a la banda de la finestra on hi tenien el menjador. Era, per tant, el moment de treure la regadora que la dona balancejava duna banda a l’altra del carrer.

No tardava gaire a incorporar-se a l’escena de la tarda l’esmolet. A més del Rodríguez que hi venia de tant en tant, s’alternava amb un altre que diria que també era de Vilanova, que els matins treballava a una de les empreses de la veïna Població. Baixet, pentinat cap enrere i amb un mono blau, moltes tardes deixava anar aquell xiulet produït per la planxa d’acer al refregar per la pedra d’afilar i que segons l’ondulació que flexionava canviava de refilet, però el conjunt era un so molt característic. De primer com que els esmolets venien de tant en tant, cada vegada que s’escoltava l’anunci, la gent s’apressava a dir: “l’esmolet, plourà”. Ho associaven a un canvi de temps. Però com l’assiduïtat d’aquell home era pràcticament diària , la climatologia va deixar de tenir els efectes secundaris que es relacionaven amb la seva presència. L’home guardava aquell singular carretó al Bar Espanyol. Dotat duna roda gran a la qual incorporava una corretja i accionant , amb el peu, un pedal allargat, la roda feia girar la pedra d’afilar. Un cop acabada la feina treia la corretja de la politja i la roda servia per poder desplaçar el carretó.

Entre aquestes arribaven els Juncosa, pare i fill, que venien de Vilanova i s’encarregaven de distribuir gènere, principalment a les botigues de queviures, ara a l’estiu venien carregats de fruita. En Pere era home de caràcter que sentia suma predilecció per Vilanova i la defensava a capa i espasa si algú s’atrevia a entrar en raons poc complaents als criteris del vilanoví.

I arribem als horaris dels recaders que acabaven d’arribar de Barcelona, com els Cosialls, els germans Bielsa , en Sanahuja, en Casimir Carbonell i els germans Albareda, aquests últims, com els de can Gori, feien el trajecte a Barcelona, anada i tornada amb camions i després els de can Mirabent ho distribuïen amb carros tirats per cavall. Els que feien el trajecte en el tren, arribaven carregats amb voluminosos mocadors de farcells, aquells dels quadrets, amb les espatlles arquejades, però amb el gènere ben disposat, de tal manera que no perdien res. La tarda era la seva hora, desprès de tot el matí de moure’s per la capital. L’arribada a Sitges era esperada pels seus clients, sobretot si l’encàrrec que portaven era important pels seus interessos.

Un altra protagonista de la tarda era l’Epifani, el neteja botes. Era l’hora en què es posava en la vorera de cal Xatet, al costat de la porta de l’obrador de can Massó, perquè s’hi escampava l’ombra . El matí restava a la terrassa del Roy, sempre fugint del sol. l’Epi també ha estat un dels personatges populars del poble, el qual tot sovint pregonava: Ai! De los pobres cuando yo sea rico”. Es volia venjar de les misèries d’una vida molt modesta, però honrada, amb una feina que just li donava per subsistir. El “limpia”, però, era home de mati, tarda i nit. La seva franja laboral depenia del moment escollit, per la seva clientela, quan es volia presumir.

Al límit de la tarda passaven les peixateres amb el peix distribuït en coves, damunt la carretilla, per vendre’l a la clientela habitual. Pronunciaven el crit: Nena que porto uns mollets... i les mestresses de casa, sabedores dels seus costums, ja restaven amatents. Si els hi interessava sortien a la porta i si no, des de l’interior, cridaven: “per avui ja tinc sopar”.

Han estat alguns dels protagonistes de les tardes sitgetanes, altres el seu protagonisme s’associava amb els matins. I vet aquí que ara, potser més que mai, en trobaríem molts que de la nit diguem que en fan dia.

J. Y. M.



© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez