Els de la meva generació ens separava una dècada, any més anys menys, de l’acabament de la guerra. Per tant els anys més difícils de la postguerra relativament els varem esquivar. Vull dir amb això que, malgrat que les coses estaven difícils, les nostres famílies van fer tot el que va estar al seu abast per tal de que no passéssim gana. Molt important per la memòria, a la qual hi van quedar gravades simples anècdotes d’una vida sense luxes, però de bon record. La nostra edat ens permetia estar desconnectats de les situacions escabroses per les quals poguessin passar els nostres familiars, no hi ha res com la innocència per viure al marge del patiment. Teníem a cada menjada el plat a taula i convivíem envoltats de coses pràctiques, no sobrava res, però tampoc hi faltaven les coses bàsiques. Amb una austeritat establerta com una normalitat, la nostra infantesa va transcórrer sense escarafalls. I aquest poc de tot ens va permetre, sense adonar-nos, valorar tot el que ens envoltava i també tot allò que aconseguíem després de moltes peticions, algunes van quedar, per sempre més, apuntades en el llistat d’unes il•lusions que si mai es van poder portar a terme, tampoc van representar-nos cap trasbals. Tot el contrari.
Els nostres pares es van esforçar per a que aprenguéssim, deien, fins allà on ells no van poder arribar. Ja va dependre del nostre interès, de la nostra capacitat. Els de l’escola van ésser anys daurats, malgrat que la sensació fos tot el contrari. Volíem ser grans per deslliurar-nos de la fèrria disciplina dels mestres. I vatua Déu que ho varem aconseguir. Els uns van continuar en estudis superiors i els altres ens incorporàrem al món laboral sense més complicacions. Era la darrere època dels aprenents i ja a les vacances fèiem pràctiques pel dia de demà.
Entre aquests períodes d’evolució personal, accedíem a la complaença dels pares que un dia de festa ens premiaven amb una sortida a Barcelona, festa grossa. I anàvem, com a cosa extraordinària al “parque”. La visita al zoològic era èxit assegurat. Hi passàvem el dia i a l’hora de dinar sortien les truites que la mare havia preparat, truites fredes pel temps transcorregut. Però el viatge tenia un altre al•licient afegit, el tren. Encara aconseguírem aquells trens de màquina de vapor i vagons de fusta que se’ns representaven escenes del Far West. Era un viatge una mica llarg, ple d’emocions: els túnels, el soroll del comboi quan passava per damunt el pont que travessava el riu Llobregat. Quina sensació, la de veure el riu. Semblava qui sap que. I els esbufecs de la locomotora, amb insistents glops de fum negre, el seu sorollós xiulet que feia estremir. El pas per l’estació se Sants, amb aquelles rajoles blanques amb els laterals bisellats i que es trobava a l’exterior, Des d’allà fins a “l’apeaderu”. El tren enfonsat però a cel obert, des on guaitava la gent encuriosida per veure el pas del comboi . I d’aquí a l’estació de França, l’elegant estació. I allà mateix hi ha el parc.
Anar a Barcelona no freqüentejava, unes quantes vegades a l’any. Per raons de renovar la vestimenta, per anar al metge de la clínica o per lleure, entre altes, per visitar també el Tibidabo. El que més molestaven eren aquelles visites mèdiques, per anar a treure, en deien, els “carnots”. Una collonada, si no fos perquè desprès sempre queia alguna coseta com a premi: per haver-te portat bé. Hi tornàvem per tal de comprar l’abriguet, visitant cal Jorba, l’Águila i el Sepu... Motivava la il•lusió del viatge, perquè la compra de l’abric acabava sent un martiri, compensat amb un berenar al carrer Petritxol .
Eren els anys que vestíem la roba de cada dia i la de mudar, que ens havien ensenyat que la de vestir s’havia de treure només arribar a casa i deixar-la ben posada. Una i altra no es barrejaven i la contemplació del costum era estricta. I quan estrenàvem indumentària la primera visita era a casa els avis, abans que una inoportuna refregada pogués malmetre aquella impecabilitat i com a respecte als més grans de la família a qui se’ls reservava petits privilegis.
La majoria de les famílies no disposaven de telèfon a les seves cases. Els de la meva generació encara vam aconseguir que per telefonar havies d’indicar el número a l’operadora i esperar que ella hi connectés. Com que el llistat era reduït a voltes sols calia demanar a l’empleada pel nom de la casa i ja t’hi posava. Quan s’havia de parlar amb un abonat de Barcelona, se li demanava conferència i tot seguit el número. Varem conviure bastants anys amb aquest sistema, fins que es va automatitzar i ens van implantar uns telèfons negres amb una roda on uns forats coincidien amb els números i fent-la girar marcaves i establies comunicació.
Abans d’aquests canvis, els trens de carbó van ser substituïts pels moguts per electricitat. Els anomenàvem els trens elèctrics, va representar un gir a la rapidesa i a la comoditat. I les estacions continuaven sent una atracció, quan a la bonança les mares ens portaven a veure arribar i marxar trens i ens fascinava la tasca d’aquells fogoners, ennegrits per la matèria, que no paraven d’omplir de carbó aquella enrogida caldera que ens semblava la boca de l’infern.
Una generació, la nostra que va viure a cavall d’un progrés que anava transformant tota una societat. Privilegiats testimonis de la irrupció de noves tecnologies com la de la televisió amb blanc i negre. La nostre joventut feia preveure que encara veuríem coses més grans. Els nostres pares van poder comprar un cotxe, quan pels carrers no en circulaven i podíem jugar sense entrebancs. Va arribar el color, quan la joventut ja s’anava diluint en aquella bassa d’oli que va permetre lubricar els començaments de l’existència, sense gaires amargures, llevat de les desgràcies amb que a voltes la vida sacseja a les famílies. La gent tenia feina i havíem complert amb l’obligació de fer el Servei Militar. Aquest cúmul de circumstàncies i sobretot els anys acumulats, ens van elevar a la categoria d’homes i dones respectivament. Jugàvem ja en una altra categoria.
Casats i amb mainada, la generació assegurava el relleu, mentre el món es tornava més exigent. Reclama preparació i competivitat, al temps que la tecnologia avança i durant aquest període temps, en concret, dels cinquanta fins ara, el nostre entorn no el coneix ni la mare que el va parir. El poble de pescadors de camperols, d’artesans, ha crescut a cavall de les noves corrents urbanístiques, dels interessos dels especuladors, de les generositats dels bancs sotmesa a lletra petita, dels polítics que han jugat a visionaris i de tots els qui s’han vist en cor de remenar les cireres. Les conseqüències, maldecaps per nosaltres que havíem viscut tranquils els canvis, pels nostres fills que no troben feina i pels governs que dóna la sensació de no saber per on van.
Les avantatges, que Barcelona és la capital mundial de la telefonia mòbil. Un invent que ens permet portar el telèfon a la butxaca i enviar un “email”. I que podem pujar a un tren a l’estació desconeguda de Sants i presentar-nos a ciutats dispars en relativament poc temps. Qui ho ha vist i qui ho veu.
Vet aquí una generació, la meva, que ha conviscut amb els avanços, el progrés i els canvis més significatius d’una època. I, al final, la incògnita per saber com serà el demà.
J. Y. M.
Els nostres pares es van esforçar per a que aprenguéssim, deien, fins allà on ells no van poder arribar. Ja va dependre del nostre interès, de la nostra capacitat. Els de l’escola van ésser anys daurats, malgrat que la sensació fos tot el contrari. Volíem ser grans per deslliurar-nos de la fèrria disciplina dels mestres. I vatua Déu que ho varem aconseguir. Els uns van continuar en estudis superiors i els altres ens incorporàrem al món laboral sense més complicacions. Era la darrere època dels aprenents i ja a les vacances fèiem pràctiques pel dia de demà.
Entre aquests períodes d’evolució personal, accedíem a la complaença dels pares que un dia de festa ens premiaven amb una sortida a Barcelona, festa grossa. I anàvem, com a cosa extraordinària al “parque”. La visita al zoològic era èxit assegurat. Hi passàvem el dia i a l’hora de dinar sortien les truites que la mare havia preparat, truites fredes pel temps transcorregut. Però el viatge tenia un altre al•licient afegit, el tren. Encara aconseguírem aquells trens de màquina de vapor i vagons de fusta que se’ns representaven escenes del Far West. Era un viatge una mica llarg, ple d’emocions: els túnels, el soroll del comboi quan passava per damunt el pont que travessava el riu Llobregat. Quina sensació, la de veure el riu. Semblava qui sap que. I els esbufecs de la locomotora, amb insistents glops de fum negre, el seu sorollós xiulet que feia estremir. El pas per l’estació se Sants, amb aquelles rajoles blanques amb els laterals bisellats i que es trobava a l’exterior, Des d’allà fins a “l’apeaderu”. El tren enfonsat però a cel obert, des on guaitava la gent encuriosida per veure el pas del comboi . I d’aquí a l’estació de França, l’elegant estació. I allà mateix hi ha el parc.
Anar a Barcelona no freqüentejava, unes quantes vegades a l’any. Per raons de renovar la vestimenta, per anar al metge de la clínica o per lleure, entre altes, per visitar també el Tibidabo. El que més molestaven eren aquelles visites mèdiques, per anar a treure, en deien, els “carnots”. Una collonada, si no fos perquè desprès sempre queia alguna coseta com a premi: per haver-te portat bé. Hi tornàvem per tal de comprar l’abriguet, visitant cal Jorba, l’Águila i el Sepu... Motivava la il•lusió del viatge, perquè la compra de l’abric acabava sent un martiri, compensat amb un berenar al carrer Petritxol .
Eren els anys que vestíem la roba de cada dia i la de mudar, que ens havien ensenyat que la de vestir s’havia de treure només arribar a casa i deixar-la ben posada. Una i altra no es barrejaven i la contemplació del costum era estricta. I quan estrenàvem indumentària la primera visita era a casa els avis, abans que una inoportuna refregada pogués malmetre aquella impecabilitat i com a respecte als més grans de la família a qui se’ls reservava petits privilegis.
La majoria de les famílies no disposaven de telèfon a les seves cases. Els de la meva generació encara vam aconseguir que per telefonar havies d’indicar el número a l’operadora i esperar que ella hi connectés. Com que el llistat era reduït a voltes sols calia demanar a l’empleada pel nom de la casa i ja t’hi posava. Quan s’havia de parlar amb un abonat de Barcelona, se li demanava conferència i tot seguit el número. Varem conviure bastants anys amb aquest sistema, fins que es va automatitzar i ens van implantar uns telèfons negres amb una roda on uns forats coincidien amb els números i fent-la girar marcaves i establies comunicació.
Abans d’aquests canvis, els trens de carbó van ser substituïts pels moguts per electricitat. Els anomenàvem els trens elèctrics, va representar un gir a la rapidesa i a la comoditat. I les estacions continuaven sent una atracció, quan a la bonança les mares ens portaven a veure arribar i marxar trens i ens fascinava la tasca d’aquells fogoners, ennegrits per la matèria, que no paraven d’omplir de carbó aquella enrogida caldera que ens semblava la boca de l’infern.
Una generació, la nostra que va viure a cavall d’un progrés que anava transformant tota una societat. Privilegiats testimonis de la irrupció de noves tecnologies com la de la televisió amb blanc i negre. La nostre joventut feia preveure que encara veuríem coses més grans. Els nostres pares van poder comprar un cotxe, quan pels carrers no en circulaven i podíem jugar sense entrebancs. Va arribar el color, quan la joventut ja s’anava diluint en aquella bassa d’oli que va permetre lubricar els començaments de l’existència, sense gaires amargures, llevat de les desgràcies amb que a voltes la vida sacseja a les famílies. La gent tenia feina i havíem complert amb l’obligació de fer el Servei Militar. Aquest cúmul de circumstàncies i sobretot els anys acumulats, ens van elevar a la categoria d’homes i dones respectivament. Jugàvem ja en una altra categoria.
Casats i amb mainada, la generació assegurava el relleu, mentre el món es tornava més exigent. Reclama preparació i competivitat, al temps que la tecnologia avança i durant aquest període temps, en concret, dels cinquanta fins ara, el nostre entorn no el coneix ni la mare que el va parir. El poble de pescadors de camperols, d’artesans, ha crescut a cavall de les noves corrents urbanístiques, dels interessos dels especuladors, de les generositats dels bancs sotmesa a lletra petita, dels polítics que han jugat a visionaris i de tots els qui s’han vist en cor de remenar les cireres. Les conseqüències, maldecaps per nosaltres que havíem viscut tranquils els canvis, pels nostres fills que no troben feina i pels governs que dóna la sensació de no saber per on van.
Les avantatges, que Barcelona és la capital mundial de la telefonia mòbil. Un invent que ens permet portar el telèfon a la butxaca i enviar un “email”. I que podem pujar a un tren a l’estació desconeguda de Sants i presentar-nos a ciutats dispars en relativament poc temps. Qui ho ha vist i qui ho veu.
Vet aquí una generació, la meva, que ha conviscut amb els avanços, el progrés i els canvis més significatius d’una època. I, al final, la incògnita per saber com serà el demà.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 9 de març del 2012 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada