PASQUA ABANS DE RAMS

En aquesta vigília del diumenge de Rams, un ben ordenat escampall d’estrofes de caramelles, ens avançarà la tradició una setmana. D’aquí que el títol sigui tan específic, que no irreal, davant l’evidència del llibre d’en Josep Manuel Soler, on s’hi recullen les lletres de caramelles que durant la seva dilatada trajectòria caramellaire ha escrit i que serà presentat aquest dissabte. Els hi puc assegurar que en el moment de començar l’article, de seguit l’he tingut present: “Pasqua abans de Rams”. Tot i que es presti a altres interpretacions, de les quals la veu popular es va encarregar de fer-ne una maliciosa conjetura, sigui dit de pas, ja no vàlida en els nostres dies, perquè el cicle de la normalitat, en aspectes d’allò que vostès, de primer cop d’ull, han interpretat en aquest anunciat, s’han desbaratat de tal manera que més val deixar-ho en el significat exclusiu de la litúrgia.
Els més entusiastes d’aquesta tradició, de ben segur que la poesia d’en Josep els hi aportarà vivències viscudes durant els assaigs, els acompanyarà la música i els retornarà a aquells acollidors espais, els de sota els balcons, quan la nit del dissabte de Glòria decanta cap a la matinada que és el moment en què el silenci, la quietud, s’alien amb els cants. I les veus, conjuntament amb la música, aconsegueixen una harmonia, una hegemonia, quasi ratllant la perfecció. Uns i altres si recreen, s’hi impliquen amb la calma imperant i la poesia de les estrofes cala amb força sota la vermelló de les barretines. Fins i tot aquella llum feble de les llànties de carbur, contribuïen a embolcallar el temps d’una pàtina esmorteïda, flairosa a carbur, que és una olor no gaire agradable, i tot observat amb mirades de complicitat, d’assentiment del mestre que ho començava a escoltar de la manera que ell ho volia, que ho havia musicat pensant amb aquell resultat i que tantes enrabiades li havia ocasionat voler apropar-se tant a una perfecció, si més no, segons el seu criteri, mai aconseguida.
Trobo que he corregut massa, abans d’arribar a aquestes hores fresquívoles, les d’una nit molt sitgetana, la tasca del autor de la lletra, en Josep, requereix d’uns requisits molt comuns al sitgetanisme, com estar colpit per una inspiració associada amb la Pasqua, amb la tradició, amb la primavera, amb la beutat de les donzelles sitgetanes. I també, de complicitat amb el seu poble, amb la Societat d’El Retiro.
Quan les màquines de l’impremta emmudeixen, l’amic, encara amb la bata blava, corregeix alguna de les estrofes, hi afegeix nous detalls, això té lloc abans de carnaval, sota un suculent flaire de xató, d’indiscutible flaire de tinta fresca, mentre s’ha d’inspirar pensant en els flaires primaverals. Una combinació molt rocambolesca, però collonuda, per a un poeta que té l’encàrrec d’escriure unes estofes per a ser cantades per la seva colla de caramelles.
A l’any 1943 escriu la primera lletra per una americana, musicada pel mestre Gabriel Pallarès i, com deia al referir-me al contingut, la titula “Primaveral”:

De nou ressonen alegres cantúries
Cantant la Pasqua flairosa i amada,
De nou es veuen per vessants ufanes
manses remades.
I acaba:
Canta l’ocella. Xamosa refila!
Al clar de lluna vessa ta cantada
D’accent dolcíssim, sobre la pubilla
enamorada.

Desprès, en la tarda del dilluns, de tornada de l’era dels Molins, de la cantada a l’Hospital, el primer tram del carrer Major, just en aquest biaix, la cistella, engalanada per la seva germana Carme, fimbreja, s’escolten esmorteïts els picarols i allà en el balcó, en Josep, la Carme i la Lucia. Quantes cantades sota un balcó de la casa de rajoles blaves, quan la tarda ja decanta cap la vesprada, és un altre moment sensorial de les caramelles, quan les veus tornen aconseguir el timbre que distingeix la tradició. I la cantada es repeteix a La Estrella, sota la encuriosida atenció de la Sra. Conxita i de la Carme Carreró. I sembla com si la cistella es resisteixi a abandonar aquest bocí de carrer i es planta davant el finestral de can Felip Font, autor també d’inspirades lletres de caramelles. Un anar i venir, una jocosa xerinola ambiental, la qual intenta controlar el mestre quan pica i repica amb la batuta el faristol, demanant atenció.
Això passava ahir. Avui, en Josep escriu una nova lletra, per la colla del Retiro i la titula “Sitges, encant de Pasqua”.

Obre la porta, donzella estimada,
deixa que ara entri el crit primaveral,
i que emergeixi la joia anhelada
que el cor nostre espera en l’hora cabdal.
Per acabar:
És el somriure més viu que ara exalta
les virtuts sanes d’aquest poble immers
en bons costums que ronda la més alta
expressió entorn de joiosos afers.

L’ha musicat, a ritme de vals, el mestre Jànio Marti. L’ahir i el avui d’un poeta que ha agrupat totes les lletres de caramelles en un llibre que ha prologat el seu net, l’Albert Soler i Marcé i ell mateix farà la presentació. Tres generacions de caramellaires que porten aquesta tradició ben arrelada i que es farà palesa aquest dissabte quan, mai millor dit, semblarà Pasqua abans de Rams. Un somni fet realitat. Com aquell que descriu en el vals, “Alga i Corall”.

En somnis t’estimava...
Fugíem mar endins
damunt la vela blanca
del nostre encès amor...

J. Y. M.