La gent passem per aquest món de puntetes. Vull dir amb això, que la nostra presència és com un vist i no vist. El nostre poble ha crescut i per tant s’ha anat perdent la relació veïnal, aquella que permet situar a la gent en el seu lloc d’estada. Hem passat de ser un poble on tothom es coneixia, a perdre una mica el nord, fins el punt de no saber qui viu darrera de la porta del costat del nostre replà. Amb aquesta pèrdua d’identitat hem arrossegat, fins l’oblit, la diversitat de mots, amb els quals identificàvem a molts dels nostres predecessors.
Aquesta omissió, a la vegada, ha manllevat un cert interès per tal de conèixer qui era la persona que s’identificava amb tal o qual denominació que li havia atorgat la veu popular. Per sort els de la meva generació encara em sabut situar, en el carrer i en la casa corresponent, a molts dels nostres convilatans, permeti’m l’expressió, rebatejats de manera sarcàstica, atrevida i popular. Igualment a les seves famílies. I a molts altres que sense mot que els identifiqués, sabíem amb exactitud on vivien i a que es dedicaven.
La Paquita va néixer, com qui diu, al costat de casa, en el carrer Sant Francesc, davant mateix del convent de les monges vetlladores. I el mot de ca l’Eixut convivia amb el dels altres veïns, com els Siset, Lleuger, la Remei de cal cap gros, si el prefereixen no tan punyent, la Remei dels pèsols ... El de ca l’Eixut també estava lligat amb el món de la pagesia i posteriorment ho va estar amb el de les sabates, les flors. Però mentre els anys adornaven amb subtileses la infantesa dels minyons i les mosses del contorn, uns i altres, a les hores de lleure, jugaven al carrer, o venien a casa, on l’avi que tenia ànima i facultats d’artista, organitzava unes vetllades teatrals en el terrat d’aquella casa vella, de les quals mig veïnat n’eren els protagonistes. El divertiment estava garantit.
Durant els anys de dificultats bèl·liques van anar a viure a la casa dels Perea, la família Briva Mirabent. I el fill de la casa, l’Antoni, qui amb els anys va arribar a ser Bisbe d’Astorga, es va afegir al grup d’aquella jovenalla. Els quals entraven i sortien de les cases, fins que un crit, potent, on ressonava el nom de la persona a qui anava dirigit, era pronunciat des de la mateixa porta, o del balcó de la casa, demanant la seva presència. Tal cridaner avís era d’una eficàcia absoluta, hi valia, tot sigui dit, l’extrema obediència que imperava com a norma, de manera que no era necessari cap més cridòria.
La Paquita, junt amb els seus pares i la seva germana Teresa, va viure en el carrer Sant Francesc fins que es va casar amb en Joan Mont-Roig, el matrimoni va residir, durant molts anys, a Barcelona, on el marit hi tenia la feina i tornaven a la Vila els caps de setmana, a la casa del carrer Sant Bonaventura. On curiosament són també veïns dels Ylls, del meu oncle Joan, de la tieta Victòria i dels meus cosins. En aquest escaire del carrer, on aquest sembla que s’acabi, però que continua, la Paquita, junt amb la meva parentela i la Juanita Torremorell , l’Angusties, la neboda d’en Mateu i la Florentina i les germanes Bartés que regenten l’hotel Montserrat, són dels pocs que encara conformen un veïnat on hi preval el sitgetanisme d’antany. I des de la terrasseta de la casa que fa escaire, en Joan i la Paquita, han guaitat a aquest bocí de Sitges per congratular-se quan al carrer hi bufaven vents d’una prosperitat ben portada, però també per lamentar-se quan les trifurques anaven en detriment del bon nom del nostre poble. Fins que en Joan se’n va anar en la plenitud de la seva vida, quan més podia gaudir de la companyia de la seva esposa, dels fills i d’aquelles saludables passejades pel nostre Passeig Marítim.
Instal·lada definitivament en la seva casa, la Paquita m’atreviria a dir que actualment és la sitgetana més antiga que habita en el carrer Sant Bonaventura, que no ha canviat de casa i que encara és una de les poques persones que la gent del Sitges de sempre, la reconeixem pel mot familiar, el de la Paquita de ca l’Eixut. No aprofundiré en la relació veïnal del susdit carrer, perquè ja més d’una vegada n’he parlat, on tota la gent que hi vivia estava relacionada amb la pagesia i també amb les sabates, però sí que diré que a redós d’aquell pati del Patronat, una dona sitgetana ha vist com el nostre poble s’ha anat transformant, que ha tingut el privilegi de poder escombrar el seu tros de carrer, com també ho feia, amb el seu bri particular, la Margarida Argenter, la seva veïna de sempre.
Ella, però, encara continua amb l’antic costum d’anar a buscar el pa a primera hora del matí i segueix donant vida als detalls que li va inculcar en Joan. Amb la barra de pa a la ma, va a cercar la premsa del dia , amb preferència per l’esportiva. Algunes vegades que havia coincidit amb en Joan, portant un feix de diaris sota el braç, ensenyava, amb satisfacció, aquell que il·lustrava la portada amb els colors del Barça i exclamava amb ferma convicció: “ja tinc la Penicil·lina”. Un contingut que li donava vida, no obstant preocupació quan la cosa futbolística anava maldades. En quest bocí de carrer, on el barcelonisme es complementava amb dos acèrrims culés, ell i en Josep de ca l’Odón que també n’era veí.
Ara que el Barça va bé, la Paquita i tota la resta de la seva família, començant pels seus nebots, guaita a les pàgines que parlen de l’equip, del Club, amb la mateixa satisfacció i joia que em consta ho fa amb les de l’Eco. Un costum après i vigoritzat, ara que s’escau, per les circumstàncies. En el seu moment, per la fluida oratòria del marit, el qual ho vivia amb intensitat i ho sabia transmetre amb apassionament, però amb el seny que el caracteritzava, a tothom que l’escoltava. Alhora que presumia d’una memòria infalible. Per aquestes dates no s’oblidava mai de passar per casa i cada any li feia al pare la mateixa pregunta: “Pepet, quin dia és avui...?” Es referia a l’aniversari de la incorporació al front, com integrants d’aquella històrica i jovenívola lleva del biberó.
Avaladora dels bons costums, de la seva fe cristiana, apresa a casa i continuada amb exemplaritat i perseverança, els dies de precepte assisteix a la primera missa, en aquesta hora en la qual Sitges és d’una exclusivitat sols reservada pels qui matinegen. Encaparrats, com molts, de retrobar-nos amb la tranquil·litat, amb el Sitges íntim i nostrat. La primera missa, abans més matinera que ara, ha estat un altre costum que ha motivat a les sitgetanes que hi assitien tan aviat per tal de poder tenir tot el matí disponible per endreçar la casa i preparar el dinar de festa que sempre s’ha caracteritzat per ser una mica més extraordinari.
Quan la Paquita torna a casa ho fa acompanyada de les seves amigues, sense presses, gaudint del do de la paraula. Aturant-se, quan la conversa sembla que ho requereix, això també fa poble. El carrer les acull i els hi fa de tribuna oberta, privilegiada, als seus comentaris sucosos de vivències viscudes, desprès de tants anys de sitgetanejar i de viure en el mateix lloc.
J. Y. M.
( publicat a l'Eco el 18 abril 2009 )
Aquesta omissió, a la vegada, ha manllevat un cert interès per tal de conèixer qui era la persona que s’identificava amb tal o qual denominació que li havia atorgat la veu popular. Per sort els de la meva generació encara em sabut situar, en el carrer i en la casa corresponent, a molts dels nostres convilatans, permeti’m l’expressió, rebatejats de manera sarcàstica, atrevida i popular. Igualment a les seves famílies. I a molts altres que sense mot que els identifiqués, sabíem amb exactitud on vivien i a que es dedicaven.
La Paquita va néixer, com qui diu, al costat de casa, en el carrer Sant Francesc, davant mateix del convent de les monges vetlladores. I el mot de ca l’Eixut convivia amb el dels altres veïns, com els Siset, Lleuger, la Remei de cal cap gros, si el prefereixen no tan punyent, la Remei dels pèsols ... El de ca l’Eixut també estava lligat amb el món de la pagesia i posteriorment ho va estar amb el de les sabates, les flors. Però mentre els anys adornaven amb subtileses la infantesa dels minyons i les mosses del contorn, uns i altres, a les hores de lleure, jugaven al carrer, o venien a casa, on l’avi que tenia ànima i facultats d’artista, organitzava unes vetllades teatrals en el terrat d’aquella casa vella, de les quals mig veïnat n’eren els protagonistes. El divertiment estava garantit.
Durant els anys de dificultats bèl·liques van anar a viure a la casa dels Perea, la família Briva Mirabent. I el fill de la casa, l’Antoni, qui amb els anys va arribar a ser Bisbe d’Astorga, es va afegir al grup d’aquella jovenalla. Els quals entraven i sortien de les cases, fins que un crit, potent, on ressonava el nom de la persona a qui anava dirigit, era pronunciat des de la mateixa porta, o del balcó de la casa, demanant la seva presència. Tal cridaner avís era d’una eficàcia absoluta, hi valia, tot sigui dit, l’extrema obediència que imperava com a norma, de manera que no era necessari cap més cridòria.
La Paquita, junt amb els seus pares i la seva germana Teresa, va viure en el carrer Sant Francesc fins que es va casar amb en Joan Mont-Roig, el matrimoni va residir, durant molts anys, a Barcelona, on el marit hi tenia la feina i tornaven a la Vila els caps de setmana, a la casa del carrer Sant Bonaventura. On curiosament són també veïns dels Ylls, del meu oncle Joan, de la tieta Victòria i dels meus cosins. En aquest escaire del carrer, on aquest sembla que s’acabi, però que continua, la Paquita, junt amb la meva parentela i la Juanita Torremorell , l’Angusties, la neboda d’en Mateu i la Florentina i les germanes Bartés que regenten l’hotel Montserrat, són dels pocs que encara conformen un veïnat on hi preval el sitgetanisme d’antany. I des de la terrasseta de la casa que fa escaire, en Joan i la Paquita, han guaitat a aquest bocí de Sitges per congratular-se quan al carrer hi bufaven vents d’una prosperitat ben portada, però també per lamentar-se quan les trifurques anaven en detriment del bon nom del nostre poble. Fins que en Joan se’n va anar en la plenitud de la seva vida, quan més podia gaudir de la companyia de la seva esposa, dels fills i d’aquelles saludables passejades pel nostre Passeig Marítim.
Instal·lada definitivament en la seva casa, la Paquita m’atreviria a dir que actualment és la sitgetana més antiga que habita en el carrer Sant Bonaventura, que no ha canviat de casa i que encara és una de les poques persones que la gent del Sitges de sempre, la reconeixem pel mot familiar, el de la Paquita de ca l’Eixut. No aprofundiré en la relació veïnal del susdit carrer, perquè ja més d’una vegada n’he parlat, on tota la gent que hi vivia estava relacionada amb la pagesia i també amb les sabates, però sí que diré que a redós d’aquell pati del Patronat, una dona sitgetana ha vist com el nostre poble s’ha anat transformant, que ha tingut el privilegi de poder escombrar el seu tros de carrer, com també ho feia, amb el seu bri particular, la Margarida Argenter, la seva veïna de sempre.
Ella, però, encara continua amb l’antic costum d’anar a buscar el pa a primera hora del matí i segueix donant vida als detalls que li va inculcar en Joan. Amb la barra de pa a la ma, va a cercar la premsa del dia , amb preferència per l’esportiva. Algunes vegades que havia coincidit amb en Joan, portant un feix de diaris sota el braç, ensenyava, amb satisfacció, aquell que il·lustrava la portada amb els colors del Barça i exclamava amb ferma convicció: “ja tinc la Penicil·lina”. Un contingut que li donava vida, no obstant preocupació quan la cosa futbolística anava maldades. En quest bocí de carrer, on el barcelonisme es complementava amb dos acèrrims culés, ell i en Josep de ca l’Odón que també n’era veí.
Ara que el Barça va bé, la Paquita i tota la resta de la seva família, començant pels seus nebots, guaita a les pàgines que parlen de l’equip, del Club, amb la mateixa satisfacció i joia que em consta ho fa amb les de l’Eco. Un costum après i vigoritzat, ara que s’escau, per les circumstàncies. En el seu moment, per la fluida oratòria del marit, el qual ho vivia amb intensitat i ho sabia transmetre amb apassionament, però amb el seny que el caracteritzava, a tothom que l’escoltava. Alhora que presumia d’una memòria infalible. Per aquestes dates no s’oblidava mai de passar per casa i cada any li feia al pare la mateixa pregunta: “Pepet, quin dia és avui...?” Es referia a l’aniversari de la incorporació al front, com integrants d’aquella històrica i jovenívola lleva del biberó.
Avaladora dels bons costums, de la seva fe cristiana, apresa a casa i continuada amb exemplaritat i perseverança, els dies de precepte assisteix a la primera missa, en aquesta hora en la qual Sitges és d’una exclusivitat sols reservada pels qui matinegen. Encaparrats, com molts, de retrobar-nos amb la tranquil·litat, amb el Sitges íntim i nostrat. La primera missa, abans més matinera que ara, ha estat un altre costum que ha motivat a les sitgetanes que hi assitien tan aviat per tal de poder tenir tot el matí disponible per endreçar la casa i preparar el dinar de festa que sempre s’ha caracteritzat per ser una mica més extraordinari.
Quan la Paquita torna a casa ho fa acompanyada de les seves amigues, sense presses, gaudint del do de la paraula. Aturant-se, quan la conversa sembla que ho requereix, això també fa poble. El carrer les acull i els hi fa de tribuna oberta, privilegiada, als seus comentaris sucosos de vivències viscudes, desprès de tants anys de sitgetanejar i de viure en el mateix lloc.
J. Y. M.
( publicat a l'Eco el 18 abril 2009 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada