LA MONTSERRAT DE CA LA DIONÍSIA

En això de l’escriptura les casualitats, tot sovint, et porten a coincidir amb la temàtica. La setmana passada em referia a un sitgetana, la Paquita Mirabent. I en aquesta li agafa el relleu la Montserrat. Marcé. Hi contribueix, tot sigui dit, la proximitat amb la festivitat de la Mare de Déu de Montserrat. Després d’una flamant diada de sant Jordi, en la qual hi han confluït un bon nombre de les petiteses i de les grandiositats pròpies d’un dia i una festa que comença i acaba embolcallada de glòria i clamor popular.
La Montserrat de ca la Dionísia ha conviscut amb el Sitges de mar i amb el de les sínies, els horts, les vinyes, les xarmades, el tros, com anomenaven aquella gent de la pagesia. Total, per dir-ho amb jocosa pluralitat, una dona de tot terreny. A la qual la vull equiparar amb tots els ingredients que conformen la Vila camperola i marinera. En aquest cas, quan l’ambient flaireja a salabror de mar, per la proximitat a la platja petita. Situació que ubico per quan vivia a la casa familiar del carrer Sant Sebastià. Un carrer que fa baixada cap a l’altra platja, amb un veïnat encara molt arrelat a la convivència del Sitges de sempre. I a terra humida, quan al vesprejar, en la cruïlla de la carretera que pujava cap a la Creu de Ribes, a redós de la sínia, la seva gent deixava que l’aigua que s’escapava del xup, negués els simètrics reguerots, entre les fileres de les faveres, els pèsols, enciams, tomaqueres, albergínies i pebrots. L’olor de mar, més quan està esvalotat, és fort, penetrant, a voltes pestilent. En canvi el flaire de terra , o d’herba humida, sobretot a l’estiu, en les nits tranquil·les del mes de juny, la trobo única i peculiar. Doncs vet aquí que la Montserrat tot això ho ha viscut, ho ha ensumat, de ben a prop.
Ella va entrar a viure en aquella sínia com a jove. A veure si ens entenem, de jove en quant a l’edat i l’altra mena de jovenalla, que en aquest cas no es refereix a com a tal, vol indicar que anava a residir a casa dels sogres. Aquesta elocució: hi va entrar, anar, de jove, és una expressió que s’emprava molt en aquells anys, on ben pocs matrimonis, acabats de casar, iniciaven aquesta nova singladura sols. Els acostumaven acompanyar sogres, cunyats i avis.
Així a la jove de ca la Dionísia, li va costar poc adaptar-se i compartir les feines de la llar amb les de la vesant camperol. En aquest cas, especialitzada i dedicada a la venda de la pròpia collita en la parada que disposava en l’antiga plaça del capdamunt del carrer Major. On paradistes i clientela eren addictes, conservadors en quant a lleialtat i a la perseverança de baixar cada dia, des de qualsevol raconet del nostre terme, a vendre, amb l’embalum del matxo i el carro que ho transportava tot. I les peixateres haver d’anar a hora matinera a la platja a esperar l’arribada de les barques per a fer-se amb el peix per poder-lo vendre només acabar de disposar la paradeta. Els carnissers acudien al escorxador el dia i hora que tenien assignada la matança. Igualment la gent que s’hi apuntava amb puntual assiduïtat, els agradava aquell brogit tan peculiar. La xerinola ambiental, la que envoltava unes petites transaccions comercials que garantien la subsistència, monetària i alimentària.
Amb el seu tarannà alegre, jovial, comprensiu, generós, la Montserrat va saber trampejar, amb delicadesa i exemplaritat, el tracte amb el públic, que no és fàcil. I aportar a les interioritats d’aquella sínia un caliu d’allò més familiar. Acomboiat per l’estima a les tradicions, com ho demostra la immensa satisfacció que els va produir el poder donar l’aixopluc de la casa a la imatge de la Mare de Déu dels Dolors, durant una Setmana Santa plujosa i ventosa.
També em cal dir que gràcies a ella he pogut il·lustrar l’article amb la fotografia que ens permet recordar una de les sínies que junt amb la de can Robert, i la de can Pairet, sense oblidar-nos de cal Rostit, eren per aquesta banda de l’orografia sitgetana, les més properes al poble, a peu d’una carretera on a prou feines hi havia trànsit rodat, llevat a una hora puntual el pas del cotxe de línia que anava hi venia de Sant Pere de Ribes.
La il·lustració gràfica mostra un lateral de la casa, tot i que l’entrada principal, desprès de travessar l’espaiós tros de terra que cultivaven la família Romeu, en Magí la seva muller Dolors i els dos Salavadors, es trobava a sota d’aquesta frondosa parra. Un detall molt comú en quasi bé totes les cases camperoles. El seu frondós fullatge ajudava a estendre ombra per damunt un terra on la frescor s’hi rebolcava. I arribat el setembre els gotims de raïm moscatell, oferien un al·licient afegit.
La Montserrat ha estat dona de cabàs, també de cistell. D’aquelles de vímet, dels de portar entre la comissura del braç amb el colze. A voltes un en cada extremitat. Que tant ha caracteritzat a les dones quan venien de vendre de la parada. I deia que ella també ho és de cabàs per afinitat als costums que, per comoditat o per gust, cada persona es fa seus. No obstant, quan ha calgut, igualment ha ajudat a omplir el cove gran d’enciams o altres verdures, en les hores del capvespre estival, quan el sol s’ajeu per damunt l’horitzó de per allà a les Coves, esquitxant amb els seus ja esmorteïts raigs, les runes decadents de Miralpeix.
Dilluns, només començar una nova setmana, serà la seva onomàstica. D’aquí el meu interès , al voler portar a una altra sitgetana a aquestes pàgines, i en van dues setmanes consecutives. En aquest cas concret per a que, la Montserrat de ca la Dionísia, esdevingui una digna representant de totes les sitgetanes que passegen amb honor i satisfacció un nom bonic i tan integrat al fervor i a la tradició catalana. I en definitiva, a casa nostra.
Felicitats a totes elles.
J. Y. M.

( publicat a l'Eco de Sitges, el dia 25 d'abril del 2009 )