Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

09 d’abril 2009

ELS DIBUIXANTS DE LES CARAMELLES



Vaig deixar la colla de caramelles, en aquest primer tram del carrer Major, un dilluns de Pasqua a la tarda, entre un xivarri peculiar, propi de la diada i d’aquella hora que ja decanta cap a la vesprada. Després que la gent hagués tornat de menjar la mona de per allà alguna raconada del Garraf. I que abans de tornar cap a casa, deambulaven pels carrers fins a trobar les colles que fan les seves darreres cantades. Aquest bocí de carrer, durant aquest interval de temps al qual em refereixo, sempre l’he trobat molt integrat amb aquesta tradició. Amb l’ambient que flaireja a pasta de mona, a mufló i també a farigola, agrupada en manyacs florits que es portada pels vilatans vinguts de la muntanya. I ara que em refereixo a aquest detall, diré que un entusiasta d’aquesta planta aromàtica, n’era en Magí Pañella i Camps que sempre em portava un brot entre els llavis i que també va ser cantaire i ferm puntal de la colla Schola Cantorum. Que per cert, i ara que ve al cas, degut al exquisit paladar i bona gana, palesada per bona part dels seus components, entre dinars, ressopons, sopars... de seguit l’enginy va fer cavil·lar la imaginació i de dintre mateix de la colla en van canviar la llatinada Cantorum per la de “Fartorum”, ja que en segons quins moments prevalia més aquesta darrera.
Una de les últimes cantades que feia la colla del Retiro era a cal mestre. Davant el finestral de la planta baixa de la casa del carrer de l’Aigua. En el seu interior, la seva muller, la Sra. Lola, sempre somrient i amb la seva peculiar manera de saludar a uns i altres. I el cap de colla que cridava: “Nois, aquí encara ho hem de fer més bé que a l’Ajuntament...”. Segons com li esqueia, el mestre, com ho feia en altres cases, delegava la direcció a en Quimet Ràfols i en Biel anava a fer costat a l’esposa. I ell, que diguem, no és que mostrés massa entusiasme, és el que els comentava, s’acabava la cantada i encara hi trobava detalls per polir. Potser interiorment estava satisfet, però no ho demostrava, el seu posat, desmenjat, era impertorbable ni als cants de Pasqua, als quals els hi havia posat bona música.
Els finestrals, els “quartos” de reixa, a banda dels balcons, han assolit un marc destacable en aquestes manifestacions pasquals. Em referia l’altre dia al de la casa de la família Font, amb aquella silleria entapissada de vellut vermell, amb tota la família al complert, amb la presència també del Sr. Salvador Soler i Forment, poeta i, per consegüent, lletrista de caramelles, principalment de la Societat del Prado, juntament amb els senyors Joan Puig i Mestres, Rafael Casanova i Termes, per anomenar-ne uns quants.
Un altre “quarto de reixa”, un dels últims en desaparèixer, el trobàvem en el carrer Jesús, era el dels germans Sabater. Durant les festes més importants el decoraven amb motius al·legòrics a la diada. Per Pasqua no hi mancaven ni les “mones”, ni les Caramelles, ni tampoc les colles que hi anaven a cantar Hores abans, durant la processó del divendres Sant, finestrals com els de can Josep Ferran, també en el mateix carrer Jesús, el dels seus veïns, la família d’en Josep Mª. Bartés, a la cantonada amb el de l’Illa de Cuba, el del Sr. Lluís Garcia Mussom, en el carrer Sant Francesc, davant de l’estanc, a can Planas al carrer Parellades, en els baixos de Can Zera. A can Misas, en el carrer Major...Tots eren oberts de bat a bat, deixant al descobert unes interioritats ben decorades que sols es feien visibles en dies tan assenyalats. Fins i tot en alguna d’elles s’hi havia exposat la mare de Déu dels Dolors. Quasi tots els esmentats encara avui ofereixen aquests detalls que apunto i que ens apropen al Sitges dels “americanos”.
Si em descuido faig salat, perquè fins ara no em decideixo a fer referència a l’encapçalament. A apuntar que m’ha captivat el dibuix de l’amic Agustí Albors, el qual forma part d’una sèrie, tots ells molt eloqüents, que il·lustren el llibre de les lletres de les Caramelles, escrites pel nostre director. Dibuix, poesia, música i cants, és una combinació perfecta. I quan el traç és tan concís, sembla que faci competència a la mètrica dels compassos de la partitura, on sense una precisió calculada, segons la base del ritme, cadascú aniria pel seu cantó. L’harmonia entre un traç, unes estrofes i la música, deixa al descobert moltes coses maques. En aquest cas, perquè contribueix a engalanar una obra poètica que parla per si sola. De totes maneres, cal aclarir, que aquesta no ha estat una temàtica que hagi motivat als artistes dels pinzells. Amb tot, pintat pel meu avi Joan, guardem un l’oli, on si veu una colla de caramelles, amb les corresponents barretines i tot el conjunt il·luminat per la feble llum dels carburs, cantant davant la portalada de la rectoria i amb les autoritats eclesiàstiques en aquesta mena de balcó de sobre la portalada. Que no hagi catalitzat en la vesant pictòrica, no significa que el dibuix les caramelles no hagi assolit un protagonisme de primera plana, la del fulletó amb les lletres que, mitjançant la cistella, es fa arribar al balcó, on esperen escoltar les alegres cantúries.
He vist lletres amb il·lustracions a la coberta d’en Fulgenci Díaz, marit de la Juanita que curiosament va començar d’aprenenta en el taller de costura de la Carme de l’Eco i posteriorment, fins a la seva jubilació, treballava en la secció de perfumeria de la drogueria de can Balasch del carrer Major, de primer al costat de la muller del Sr. Antoni Reverter que n’era l’encarregat. Dibuixos, tots ells, de temàtica caramellaire d’autors diversos, com el propi Agustí, en Furró, en Jofre Vilà i d’altres que involuntàriament em deixo en l’oblit.
Els dibuixants de les caramelles, també afilen el llapis i la seva obra contribueix a engalanar la tradició i, com en el cas de l’Agustí Albors, un llibre amb estrofes que ens parlen de la Pasqua, de la primavera, d’amor i de joia. De Sitges, el nostre poble. I de les caramelles que, aquest any, com cada any i com sempre, són a punt de sortir al carrer.
Bona Pasqua.
J. Y. M.

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez