TANTS CAPS TANTS BARRETS

Els barrets que il·lustren aquest article, contribueixen a posar-li un toc d’elegància. O al menys aquesta ha estat la meva intenció. Barrets portats per un grup de senyores participants en el Ral·li, on a més de la importància dels cotxes, destaca la manera de vestir dels seus ocupants i precisament els capells complementen aquestes gales. Barrets de copa i bombins els homes i amplia i selecta variació sobre els caps de les senyores. El sol que va imperar durant el diumenge passat, feia molt més adient el lluïment del barret, s’hi prestava. Aquest grup de fèmines fan del seus barrets un centre peculiar d’atenció, on es dirigeixen totes les mirades. Perquè tampoc estem gaire avesats a veure’n tants de junts.
Les dones sitgetanes no han secundat gaire la moda de complementar el vestuari amb un barret. De les poques que es passejaven amb aquest element en va ser l’Anna Maria Cagigal, que va ser dona de companyia i de confiança de la marquesa de Nájera. Formava part de les seves extravagàncies, com vestir amb pantalons i fumar. Els seus barrets eren més propis d’home, igual que les gorres que es posava quan conduïa aquell popular “Biscuter”.
Altra cosa han estat els mocadors pel cap, amb el nus a sota la barbeta i la punxa que quedava s’orientava cap el clatell. Quan encara no es parlava de l’obligatorietat dels casc, els homes que conduïen moto es posaven una mena de casquet i ulleres i les dones que anaven de paquet el mocador al cap. Com una curiositat més, recordo la manera de seure que tenien, ho feien de costat, ja que d’altra manera, amb les faldilles, no quedava prou bé. Com que algunes motos portaven acoblat el sidecar, les senyores que s’hi assentaven es posaven el mocador per tal de no despentinar-se.
I com que la gorra encara no s’havia implantat, era curiosa la imatge que oferien les dones dels pescadors, les que vivien en els carrers de la Carreta, Tacó, Nou..., desprès de tenir la cuina endreçada baixaven a prendre el sol a baix a mar. S’arreceraven en el mur de pedra que circumdava la platja de les barques i mentre cosien o simplement parlaven, deixaven anar un mocador blanc damunt el cap, quedés com quedés. Algunes vestien de negre i el contrast era molt típic de l’entorn mariner.
D’unes mesures una mica més amplies, però també amb el mocador entortolligat com una mena de torbà, l’empraven quan s’esqueia emblanquinar, o també per a desentranyinar . I ara que en parlo, no vull deixar escapar l’ocasió per apuntar que els paletes, abans de ser obligatori el ús del casc, es posaven al cap un mocador, on de les quatre puntes s’insinuaven uns nusos més aviat petits, però repartits amb una certa simetria i el mocador quedava en forma de casquet. Un altra barret molt casolà que empraven els homes, quan eren ells els qui emblanquinaven, tenia un cert caire militar, fet amb paper de diari. En totes les cases els sabien confeccionar, perquè era d’una gran utilitat quan s’havia de feinejar entre pols.
Quan més barrets s’han vist pels nostres carrers, va ser amb l’arribada del turisme. Les senyores es tapaven el cap amb un barret singular de palla, més aviat gros i generalment, encerclant la part més sobresortida, una cinta ample de colors vistosos. La gent aficionada a la fotografia s’hi apropava, molt sigil·losament, per tal de captar la imatge dels barrets, si les que transitaven pel Passeig era un grupet de banyistes, la composició formada per uns quants de decantats cap darrera i amb la silueta de l’església al fons, era una bona temàtica. Si no vaig mal fixat, recordo que una d’aquestes composicions barretaire va guanyar un premi fotogràfic.
Vist tot aquest ampli i singular ventall de capells casolans, és fàcil arribar a la conclusió que en el nostre poble les senyores no s’han mudat amb gran barrets, pameles i altres elements destacats dintre del gènere barretaire. En aquest aspecte, jo diria que més aviat ha primat la discreció. Com a molt, durant els mesos hivernals, s’ha canviat el mocador per algun que altre barret apelfat per així protegir més el cap de les fredors ambientals.
És fantàstic trobar com una cosa et porta l’altra, parlo dels mocadors pel cap i no em puc deixar en l’oblit les mantellines, les quals les senyores es tenien de posar quan entraven a l’església per tal d’assistir a un ofici religiós. Les havien que eren autèntiques filigranes de la mateixa manera que variaven les mesures en quant a les llargades. Amb els anys la norma també va deixar de ser obligatori, però no s’ha eximit de portar els corresponents casquets quan es tracta de bisbe cap amunt.
Em sembla que una de les poques sitgetanes que usen barret n’és la senyora vídua Ruscalleda que ha passejat, i ho continua fent, amb elegància, tota mena de capells pels carrers de la Vila. I és que per portar barret femení, no tothom serveix, o millor dit, no a tothom li escau bé. Dependrà del anomenat “porte” i si l’ocasió ho requereix. El dia del Ral·li trobo que el cap va amb consonància amb els peus, entenem-nos, que del capdamunt fins al capdavall s’ha d’anar d’acord amb l’època del cotxe, per impregnar als carrers una pinzellada d’antiguitat
Dintre de poc la Pasqua ens retornarà al costum de portar una mena de capell molt característic de casa nostra, aquest sols emprat pels homes. Als cantaires de les colles de Caramelles, els podem agrupar sota un, si fa o no fa, mateix encapçalament: tants caps, tantes barretines.
J. Y. M.