PELS CAMINS DEL GARRAF

Caminar pel Garraf és un petit privilegi que el tenim molt a l’abast. I en aquestes vigílies de la primavera, de la festivitat de Sant Josep, de sol lluminós, de temperatura suau. Els camins costeruts es converteixen en una drecera bucòlica d’aquest paisatge caracteritzat pel pedruscall, pels margallons que es fan constantment visibles. Entre un escampall, desordenat, de farigola que aquests dies llueix una florida de gala, com també el romaní. I on les seves olors es barregen i fan que el flaire de muntanya es converteixi en un perfum gratificant que ens acompanya durant tota la caminada.
No obstant el paisatge tot sovint ofereix un panorama desolador, les pedreres van gratant les muntanyes, sense contemplació. Amb un avanç tan devastador que d’un any per l’altre el deteriorament es fa molt ostensible. En aquest punt hom no compren que dintre d’un parc natural, que es suposa protegit, els estralls obrats en la pròpia natura siguin tan grans i que no s’hi pugui posar fre. De prosseguir aquest ritme, dintre d’uns anys més, el panorama serà patètic. Ho sento, ho tenia de dir, malgrat que serveixi de poc.
Amb aquest avanç desapareixen moltes referències del terreny, és a punt de sucumbir la font de Montseva, que amb tan entusiasme va restaurar l’amic i gran muntanyenc, en Jaume Coll. També el soroll de les màquines pertorba el silenci de la muntanya. Que de tots els silencis és potser el més relaxant.
A aquesta decadència ambiental, s’hi afegeix l’estat deplorable de moltes masies, com la Casa Nova, la casa Vella..., on les pedres que resten en peu són com a llàgrimes petrificades d’un desconsol mig generalitzat. Un símbol desagraït de les penúries que hi passaren els masovers que en foren els seus responsables.
Quan el camí s’enfila, a dalt de tot del revolt, trobem Can Lluçà. Una masia que guaita a la plana de Campdasens i d’esquitllada s’albira el mar que jeu al fons d’aquesta vall de pedruscall i matolls . La seva blavor, matisada per una persistent calitja, fa que els contrastos, en aquesta hora del matí, siguin poc destacables. La mateixa calma el fa massa empallegós. Tanmateix, extraordinari.
La Maria de can Lluçà feineja per davant la casa i al veure’ns s’alegra de la nostra presència, ella és un dels últims referents camperols que encara té cura d’una masia del massís del Garraf. Aquest càrrec, però, no li comporta ni gaires beneficis, ni massa popularitat, llevat de les coneixences que ha fet entre els excursionistes que saben de la seva hospitalitat, del seu tarannà jovial, sempre disposada a ajudar, a guiar-los pel millor camí. Potser feia un parell d’anys que no m’atansava fins a aquest indret i la sorpresa ha esdevingut al apercebre que el llogaret disposa d’una nova ermita, oratori, o la categoria que li atorguin les autoritats eclesiàstiques. Davant la curiositat, immediatament ha delegat al seu cunyat per a que ens obris les portes. Bonic i inesperat retrobament amb la fe i amb el recolliment que convida en una interioritat tan harmoniosa i ben estructurada. Hi han treballat en la construcció, el mateix cunyat, la pròpia Maria, el fill i altres voluntaris. I per campana hi han disposat una que diuen que prové d’una barca.
Va resultar que el cunyat és en Moises Vallecillos, un home un parell d’anys més gran que jo i que de vailets havíem anat junts als escolapis, fins el punt que n’havia perdut la seva ubicació, no així el record del seu nom que en l’escola havia destacat per defendre la porteria de l’equip de futbol, a l’hora del pati, amb una categoria i eficàcia quasi de professional. Pares i fills vivien en una casa del carrer Tacó i tot sovint assistien, junt amb la mainada del veïnat a unes misses d’aficionat que oficiava en Jaume Berdoy a la seva casa del carrer Major. Em permeto qualificar-les d’aficionat, perquè en Jaume, per aquell temps, també tenia una edat que no permetia , de forma oficiosa, dir misses, ni embarrancar-se en gaires sermons, si més no amb aquest detall ja demostrava que havia estat escollit.
A Campdàsens som convidats pels masovers, l’Àngel Rull i la seva muller, a beure aigua fresca de la cisterna, que es troba a tocar la vinya, la qual ja comença a brotar, fent honor a les expectatives que pregonen: “per Sant Josep el brot al cep”. El llogaret alterna la simplicitat de les formes arquitectòniques, amb la grandiositat de la terra conreada. Laboriosa tasca la del pagès que ha de llaurar dret entre filera i filera dels ceps. I que té el privilegi de treballar amb la complicitat de la natura, la qual, ara que la vinya es desperta, cada dia transcorregut s’insinuarà un esquitx més de verd.
L’última ascensió és al turó on hi han les runes del anomenat Castellot que havia estat un lloc de guaita. La panoràmica és sensacional, mar blau i gran domini de la visió dels pobles veïns. La coincidència fa que hi trobem a en Manel Pagès i Gea, home molt encuriosit per la història del llogaret i per ser un gran coneixedor de tot el Massís, com ho va ser el seu pare que cada dia el trepitjava.
Els camins del Garraf són a prop de casa, caminar per ells ens aporten un cúmul de sensacions, el flaire de les herbes boscanes i molts referents de la toponímia local. Tot i que els pocs que queden estan en runes, o en perill de ser arrasats per l’acció de les màquines.
Que ho aturin, el més aviat millor, els qui tenen potestat per fer-ho.
J. Y. M.