DONES XERRAIROTES

Quan els pobles convivien amb uns detalls que els eren comuns, els habitants ens havíem acostumat a fer d’ells una normalitat paisatgista i de costums generalitzats. Familiaritzats com n’estàvem, era un senyal d’inequívoca relació veïnal, veure a la dona que havia baixat a escombrar el seu tros de carrer, parlar, agafada a la canya de l’escombra. La xerrameca podia durar un temps indefinit, segons com es desenvolupés la temàtica de la conversa i la facilitat de paraula de les interlocutores. L’oratòria podia igualment tenir continuïtat a la botiga, on hi acudien a comprar les coses més necessàries del dia a dia. Fins i tot la dependenta es podia permetre la llibertat d’aturar la seva activitat si la conversa requeria una atenció d’oïda especial. La feina quedava aparcada i no passava res, formava part d’un diàleg sensorial, ben portat, el qual no s’adaptava a les presses, tot el contrari, més aviat requeria una parsimònia ambiental que al final, esdevenia acollidora, on prevalia més la paraula que el sentit de negoci.
Hi ha moments que no estan pagats amb diners, donar prioritat a la conversa, abans que sucumbir a l’aspecte material, requereix, per sobre de tot, una certa passió per l’enraonament i, per descomptat, a l’amistat com a eix vertebrador. L’enaltiment a la paraula troba entre les dones xerrairotes, el més valuós i clar exponent d’una mena de do, el qual utilitzat amb un cert apassionament, ens pot deixar bocabadats. I alhora una garantia que les interlocutores no emmudiran així com així.
Quan les perruqueries de senyores aglutinaren, sense adonar-se’n, el gruix de les xerrameques, la conversa de carrer es va anar diluint, per culpa de les presses: “et deixo perquè tinc hora a la perruqueria...”. I heus aquí com aquests llocs han enaltit la conversa, fins elevar-la a la càtedra més singular de la popularitat i, si em permeten, hi afegiré també la curiosa i, per descomptat, elegant manera d’entendre no la xafarderia com a tal, sinó això que ara en diuen fer safareig.
En les grans ciutats, les que han tallat el bacallà, en la qüestió de la xerrameca, han estat les porteres. Hàbils interlocutores entre els estadants dels pisos i la fefaent complaença de poder esbrinar les moltes curiositats que basculen entre el llindar de la intimitat familiar, la qual deixa de ser-ho de portes cap enfora. L’antiguitat en el càrrec és sinònim d’infinites dissertacions orals, amb els veïns del edifici i amb els que habiten els pisos adjacents. Sobretot quan uns i altres fa anys que comparteixen les mateixes posicions.
El transcórrer del temps, ha rebaixat fluïdesa a la conversa, l’ha situat en la quasi bé simple i imprescindible necessitat de comunicar-se i ben poca cosa més. Fins el punt que quasi ha desaparegut el costum que tenia la gent, quan una visita allargava més del compte la conversa, de posar l’escombra al revés.
Jo m’atreviria a dir que una de les poques sitgetanes que de la conversa encara en feien una retòrica de durada perllongada, n’era la Carme Raventòs. D’estatura no massa alta, suplia qualsevol mancança per la gran facilitat de paraula que disposava. L’experiència viscuda entre el Sitges camperol li atorgaven el privilegi d’ésser també un dels darrers testimonis de la pagesia sitgetana. Coneixedora de les terres i masies a les quals em referia la setmana passada. Sobretot del llogaret de Campdàsens, on havien viscut tota la família dedicada a conrear la terra dels amos, com ella anomenava al propietaris de la hisenda. Allà havien estat veïns de la Rosita i en Joan Tutusaus, els pares dels quals, en aquell raconet de món, tenien forn de pa.
Sempre que coincidíem amb la Carme, en un moment o altra de la conversa, la feia decantar vers els records que conservava de la seva infantesa en aquell altiplà de les cases de ca l’Amell. De la por que van passar en temps de guerra, mentre els avions bombardejaven la fàbrica de Vallcarca i com les bombes semblava que queien allà mateix. En unes nits que es feien interminables i on només ficar-se al llit, ja els donava la sensació d’escoltar el brunzir dels motors de les temudes “Paves”.
Sortosament no tot van ser escarafalls anguniosos, sinó que també les hores viscudes entre les serenors i les calmes ambientals, impregnaren al tarannà de la Carme d’una solida formació que tenia els seus eixos fonamentals en la família i en la feina de la casa, a l’hort, entre les gallines i conills del galliner. I això ho explicava amb una certa complicitat, de la qual semblava que et volia fer partícip, intentant apropar-te a una realitat que va transcórrer paral·lelament amb la seva joventut, fins que aquesta es va esmicolar i, morts els seus, no li va quedar, en el seu pis, altra companyia que la soledat i les vivències camperoles.
Les últimes viscudes en el tros de terra que tenien per allà darrera el camí fondo, quasi a tocar la solana del Vinyet. En aquell hort hi varen treballar el seu pare i els seus germans, en Josep, en Jaume i aquell xicot que tenia un braç i una cama amb unes certes deficiències. Mentre que les dones s’encarregaven de les feines de la casa i d’anar ha vendre, a la seva clientela, tot el que collien a cada temporada.
Li havien escoltat explicar infinitat de vegades, però ho descrivia amb tant entusiasme que semblava que fos la primera vegada, era un tema amb el qual et permetia traslladar-te a aquells anys en què la pagesia implicava a molta gent del poble i feia que totes les masies del terme estiguessin habitades.
La Carme ha estat un dels darrers testimonis que vivia per parlar, de manera fluida i amb extrema facilitat, dels seus, de la terra, de les masies i també de les penúries que s’afegien a les malastrugues de les malalties, per si la duresa del treball, en aquell temps, no fos poc. Darrerament es planyia de no saber com acabaria els seus dies, com seria el seu traspàs. El darrer diumenge, el quart del mes de març, havia d’anar, amb la resta d’amigues, a netejar l’ermita de la Trinitat, no hi va ser a temps, se’n va anar el dia abans, amb la seva casa endreçada i amb la tranquil·litat que això suposa.
La Carme Raventos Alba, una dona xerrairota que va venir al mon per allà la planúria de Campdàsens i se’n va anar pensant que tenia de pujar a la Trinitat. Amb un full de ruta tan compromès amb la paraula i amb el reguitzell de bones obres que l’han acompanyat, no hi ha cap dubte, de pet cal el cel.
J. Y. M.