Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

30 de gener 2009

ENTRE PALMERES



He apuntat l’encapçalament i tot seguit m’ha vingut el pensament el títol genèric que emprava el recordat amic Francesc Martínez, quan col·laborava en aquest mateix setmanari i que servia d’introducció prèvia a la seves interessants entrevistes que realitzava a gent del poble, les quals eren notícia , o simplement la influència de la seva activitat, afició, es convertia en mereixedora d’una atenció especial. L’home signava amb el mot amb el qual la veu popular el coneixia, “Tarzan”. Treballava en l’oficina de l’empresa de construcció de la família de can Parés, que nosaltres també simplificàvem, anomenant-los “Pres”. Durant un temps, l’activitat d’oficinista, la va compartir amb exercicis d’educació física que impartia en el patí de l’Escola Pia, a tots els alumnes que freqüentàvem les seves aules i que la bonhomia d’en Paco es feia palesa en aquelles divertides sessions de gimnàstica, les quals resultaven amenes degut al tarannà divertit, alegre, a voltes un xic mofeta del susdit professor. Home que vivia amb molt apassionament, les trames polítiques que en la Vila sempre hi han estat presents.
Però, al que anava. Al nostre poble, les palmeres han tingut un protagonisme destacat, com l’acostumen a tenir en tots els pobles de la costa Mediterrània. I que han compartit amb els pins, tamarius, etc. Les palmeres del Passeig de la Ribera en són un exemple molt evident. Van ser plantades fa anys i el pas del temps, els ha atorgat una alçada considerable, fins el punt de tapar una mica la singular imatge del temple parroquial. Algunes d’elles han quedat tan sols amb el tronc
Si més no jo classificaria a la que es troba entre l’Ajuntament i la rectoria, com la més espectacular de totes. Els de la meva edat la hem vist allà des de sempre, tot i quan hi passaven a prop ens cridava més l’atenció la font de la seva base, ja que hi corríem a beure-hi uns quants glops d’aigua. Un costum, curiosament, molt generalitzat entre la mainada. Quan venteja, la llarga palmera fimbreja, es doblega, dóna la sensació que s’ha de trencar. Quan torna la calma, el seu tronc resta arquejat i les palmes escombren les nuvolades, o semblen ratllar la blavor del cel. La seva presència senyoreja aquest racó tan singular del poble, fent de mitjancera de la burocràcia de la casa de la Vila i de les pietoses decisions que passen per les interioritats de la rectoria, abans de fer-se paleses al temple.
Les últimes palmeres que s’han plantat a Sitges, ha estat en aquesta entrada de la banda de Ribes. Quan les anaven posant, hom els hi vaticinaria un mal final. Dóna la sensació que no tinguin vida, potser és deu a que les han de deixar lligades les palmes, amb una mena de protecció i fins que no han arrelat en el lloc no es poden desplegar. Avui aquestes palmeres fan relativament goig i contribueixen a engalanar aquesta entrada que es veu delimitada amb el bonic parc de Can Robert i el pinar que s’estén a frec d’un dels tres ulls del pont de la via.
Un pinar que va fer plantar essent alcalde Isidor Cartró, com també em consta que sota el seu mandat va tenir lloc l’empedrat del Baluard. Obra que va portar a terme els treballadors de la brigada municipal, gent de casa, sota la supervisió del propi “Doro”, tal com el coneixia la gent de Sitges. La professionalitat d’aquells paletes ha permès que fins al dia d’avui, l’empedrat es trobi com el primer dia, no hi ha cap llosa que es bellugui, n’hi ha cedit el terra. Durant uns anys de la susdita brigada en va ser responsable el Sr. Jaume Daví. Home dotat de sensibilitat artística i que gràcies a la seva iniciativa i la col·laboració d’un nombre de sitgetans anònims, van tenir bona cura de posar en lloc segur els retaules dels diferents altars de l’església, durant el temps que van durar les maleses sobreposades a l’acció devastadora de la guerra. En Daví estava casat amb la Teresina de can Paixó i vivien davant de la quadra d’en Pepito gitano . El seu cabell blanc, el seu posat elegant, la seva veu ben timbrada, li conferien un caire d’artista consumat.
Però vet aquí que no sempre els vents ens són favorables, el darrer cap de setmana, l’aire va bufar huracanat per tot el país. Va provocar tota mena d’estralls, va segar vides humanes i va arrancar un bon nombre d’arbres que la natura mantenia arrelades a la nostra terra. A sitges nombrosos pins van sucumbir a la força dels esbufecs de la natura embogida, com poques vegades havíem vist.
Tampoc es van escapar les palmeres, un dels seus troncs, va caure damunt del emblemàtic “Chiringuito”. I que els bombers es van afanyar a retirar durant el matí del solejat diumenge de la festivitat de Sant Pau, dia de la festa major d’hivern de la veïna població de Sant Pere de Ribes. I que vet aquí que quan bufa l’airet fi i penetrant, l’atribuïm als nostres veïns, amb una expressió centrada en una procedència de reconeguda personalitat: ”els ribetans ja bufen...”. O també amb una altra de ben característica: “Que els ribetans tanquin les portes”. Però aquesta vegada la força era tal, que la seva procedència semblava d’una altra galàxia.
L’ombra de les palmeres és allargada i el seu fimbreig és com una filigrana de malabarista. Entre palmeres ha transcorregut el tomb per casa, sabedors que desprès de la tempesta ve la calma. Si més no ho vivim amb una certa preocupació perquè, des e fa un temps, la meteorologia és del tot imprevista.
J. Y. M.

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez