BON NADAL !

    Sento una gran admiració per l’obra de la Pilarín Bayés, perquè amb els seus dibuixos ens transporta a la nostra infantessa, aturant-se per explicar-nos, gràficament, les festes i tradicions de casa nostra. El conjunt de la seva obra és pot considerar el gran llibre de la vida. Guaitar-hi ens estimula l’ànim i ens fa estimar, encara més, els petits detalls. que conformen la nostra existència i el nostre entorn.

     Hem arribat a un altre Nadal i amb ell torna la tradició i els costums. Un d’ells l’hem tornat a reviure  quan en l’Eco, de la setmana passada, hi vam trobar la felicitació que hi adjunten els repartidors/es del setmanari. Potser els únics que continuen amb la tradició, la mateixa que durant molts anys secundaven: el carter, el sereno, l’escombriaire. Amb aquelles targes tan peculiars, on al davant hi apareixia una imatge de l’esmentat protagonista, ben uniformat, i al darrera hi trobaves el vers desitjant bones festes. Darrera de tot això hi havia les propines nadalenques. Un bon al·licient, que s’afegia, quan es va implantar la paga doble, a la suma de tot plegat. 

    Anar a buscar molsa i verd per a decorar el pessebre era un altre dels costums que formalitzaven aquests preparatius nadalencs. Inclús quan es va començar a posar de moda l’arbre, fins llavors no formava part de la nostra tradició, a la molsa i al verd s’hi afegia unes branques de sabina, amb les quals es perfilava l’estructura d’un arbre amb pretensions d’avet . Avui, i amb bon criteri, no està permès fer-se amb bona part d’aquesta vegetació. Però és que anar a la muntanya, durant aquestes vigílies, permetia respirar aquella olor de molsa i herba humida, per la rosada de la nit. Eren de les olors que s’afegien a la que desprenia el pessebre, l’única olor de muntanya que compartia protagonisme amb altres, també de molt agradables, com la que desprèn el gall dindi rostint-se al foc.

   Que parlant d’això, les polleries del poble i les que s’ubicaven a la plaça, aquests dies estaven molt concorregudes. Antigament passaven uns gallinaires que comandaven un ramat de galls dindis, els hi deien “els paveros” i la gent sortien a la porta de casa i des d’allà triaven la bestiola que, visualment, més els hi agradava. Fins que el comerç local ho va aglutinar, amb la polleria de la família Fusté, al carrer Sant Pau i a la plaça; els de ca la Mariana, a l’Ensanche; la família Pros, també en el mercat vell. I n’hi havia una que es trobava en el carrer Muntaner, un carrer de poques botiges, era la polleria que regentaven en Pedro Sierra i la seva muller la Maria Gareta. Un espai reduït i que tenia les parets folrades com de suro, tenyit i envernissat. Costat per costat hi havia la botiga de queviures de can Jamà, que donava a aquest carrer i al torrent de Santa Bàrbara. Això era així abans que els supermercats incorporessin la secció de la carn i  pollastre. Quan van tancar aquests dos establiments i la botiga de la família Llorens -Paretas que venien articles de pell, el magatzem dels germans Albareda també es va traslladar, només va quedar la seu d’un altre recader, la família Bielsa.

    Mentrestant  ha tornat a agafar forma el pessebre. I els qui vivim abraçats a l’Eco i hem viscut molts Nadals a dintre de les seves pàgines, amb la companyia de tants col·laboradors i col·laboradores, m’adono que l’olor de tinta ha estat una altre de les olors singulars d’aquests dies. Però trobem a faltar l’escalf  que transmetia la família Soler. No se perquè, però em recorda a la parella que, buscant posada, trucava a cada porta. També nosaltres, en el seu dia, vam trucar a la d’aquella casa del carrer Bonaire i ells ens van acollir. I allà van veure la llum moltes il·lusions, que van acabar fent-se realitat.

    Fins que la família  ens va deixar volar sols i va aparèixer una cosa que es diu Internet i això ens vam anar distanciant, perdent aquell contacte que ens feia feliços. Fins i tot les portes de la casa es van tancar. I malgrat tot  hi han amics que continuen fent possible que el setmanari segueixi sortint cada setmana, amb les seves  pàgines  dividides en seccions. I així un Nadal i un altre. I, com fa uns anys que va succeint, els que signem les seccions habituals, la direcció ens permet fer festa la propera  setmana. Coincideix amb Cap d’Any. Per tant  aquest article el començo amb un desig i l’acabo amb un altre: Feliç Any Nou!

                                      J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 22 de desembre del 2023)                   

LA BOTIGUETA MÉS BEN SITUADA DE SITGES

         A la qual no li cal disposar de permís d’obertura, ni haver de complir les múltiples  normatives,  com tampoc haver de patir per com li afectarà  l’augment de l’IBI. Ben mirat, l’originalitat que mostra aquest petit negoci, potser es pot permetre certes llibertats. No tothom disposa d’aquesta creativitat, en quant a la disposició del producte que ofereix. Ni més ni menys que unes fotografies, la majoria de les quals diürnes, moltes d’elles amb la imatge que el responsable ha captat  de l’entorn on es troba la, que jo mal denomino, “botigueta”. D’aquesta manera el possible client que s’hi apropa, pot comprovar, in situ, que la fotografia no està manipulada, sinó que mostra el paisatge tal com és.  I això és una garantia, perquè no cal desplaçar-se, per tal de fer-ne les comprovacions pertinents. 

    I com a qualsevol comerç que està al dia,  en quant els reclams publicitaris i ofertes per captar vendes, mostra en un lloc ben visible que s’adhereix a la campanya del Blak Friday , amb un descompte del 50%. . Una ganga. En una botiga oberta als quatre  vents i que, sobretot per la seva situació  i il·luminació, es podria comparar amb qualsevol altra botiga del barceloní Passeig de Gràcia. Tot i que a aquesta hora de la vesprada el nostre Passeig no està tan concorregut de gent  com ho pot estar  qualsevol arteria d’una  gran ciutat. Tanmateix  no tothom té el privilegi de poder obrir la botigueta en un lloc tan emblemàtic com aquest, en rigorosa  primera línia de mar. Tot són avantatges per qui té la sort de ser original i creatiu. 

   Per l’hora que és i pel poc moviment de gent que hi ha, s’intueix que en la susdita parada no hi han empentes per comprar, malgrat el temptador anunciat d’aquesta suculenta rebaixa. L’avantatge que té, aquest ben il·luminat reclam, és que si no ven tampoc té despeses que ha d’afrontar, ni tan sols haver de treure la targeta per pagar el transport públic. El seu responsable, quan es cansa de tenir el negoci obert, ho recull tot i la mateixa bicicleta serveix  per a transportar el material i al propietari. I així pot canviar d’ubicació tantes vegades com vulgui i amb les mateixes condicions.

     Les bicicletes, cada vegada més, es mostren com a reclam. I a l’estranger potser molt més que aquí, on fins i tot les pinten de colors llampants i les disposen ben a prop de l’entrada de l’establiment. Sense anar gaire lluny, al Cap de la Vila en trobem una de ben florida a la porta d’una botiga. 

    Fa temps, en aquestes dates, a l’entorn de la festivitat de la Puríssima , la Societat Recreativa el Retiro organitzava una pedalada popular, per anar fins a Terramar i tornar, amb esmorzar inclòs. I que tant èxit va tenir durant els anys en què es va celebrar. Amb la participació de  personatges tan populars, dintre l’àmbit local, com el recordat Toni Martí i Mirabent , que hi participava amb una bicicleta pintada amb els colors del Barça i si amb això no n’hi havia prou per identificar al propietari com un acèrrim seguidor d’aquest Club, en Toni també es vestia amb la samarreta de l’equip. 

    Altres bicicletes també s’havien fet populars, la que despertava més solidaritat i comprensió era la d’en Serafí, a la qual m’he referit moltes vegades, a l’home no l’havíem vist mai  muntat al seu damunt. O potser sí, quan era més jove, però quan s’intuïa  el final del seu trajecte, a ell li  servia per a repenjar-se  i per portar, sospeses al manillar, les quatre bosses amb les quals transportava tot el que tenia.

    I a la vila igualment  han destacat les bicicletes que hem anomenat de “carreres”. Quan sempre hi ha hagut molta afició a aquesta bicicleta de competició, no era per casualitat que existís la Penya Ciclista Maricel, que els aglutinava a tots. Un dels qui  li agradava córrer en solitari, era en Francesc Ferret i Farreras, en Bruno. La seva especialitat era la prova de muntanya, perquè cada dia pujava i baixava de la Trinitat amb la seva bicicleta de “carreres” i quan arribava al poble, el trobaves amb aquesta aparcada a davant de la granja d’en Joan i la  Teresina Ferré de la sínia Robert, al carrer Sant Francesc, on en Bruno desprès d`haver pujat quasi a l’equivalent a un port de tercera categoria, feia l’aperitiu.  

     Però poques vegades o cap, havíem vist una bicicleta convertida en “botiga”, és ben veritat que la necessitat aguditza l’enginy. 

                                                J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 15 de desembre del 2023)

 

LA MARE DE DÉU DEL CAMPANAR

       Una de les festes de gran rellevància de la nostra parròquia ha estat la festivitat de la Immaculada Concepció, que l’església celebra aquest divendres. Pel que fa a la església parroquial, on hi ha un bonic altar dedicat a la Puríssima,  la celebració era de les més solemnes i participatives, on hi tenien un rellevant protagonisme les filles de Maria. Tampoc hi faltava un ofici com Déu mana, mai millor dit, amb la participació d’un predicador, vingut de fora que, amb la seva presència, ajudava a magnificar la celebració.

    La mateixa que  que s’estenia a les germanes Concepcionistes, que tenien cura de l’Hospital de Sant Joan Baptista, amb una festa molt participativa entre la comunitat religiosa, els residents i  fins tot el veïnat. Per l’altra banda també  ho celebrava el Patronat d’Acció Social Catòlica. En aquesta institució la celebració tenia dos escenaris: el pati de darrera de l’edifici del carrer Parellades, amb entrada pel carrer Sant Bonaventura i en l’anomenat teatre vell del carrer Sant Gaudenci .

     En el pati del susdit Patronat, durant els últims anys que es va celebrar,  tenia lloc una ballada de sardanes i entreteniments per a la mainada. I pel que fa al teatre vell, a la tarda, s’intercalaven funcions, amb vetllades musicals, i tota mena d’actes culturals. Mentre que durant les tardes dels diumenges de l’hivern si feien sessions de cinema, dedicat als nens i nenes que anaven a catecisme.

    Un altre detall molt singular, pel que simbolitza i per l’enclavament on es troba, és la talla de pedra de la Immaculada que corona el campanar de l’església. En el interesant llibre sobre la església parroquial: “Traient la Punta a la Història”, escrit per en Blai Fontals i Argenté, amb la col·laboració d’un equip  especialitzat en les diferents temàtiques que s’hi tracten, hi trobem un apartat que fa referència al campanar i a la imatge esmentada.

     On s’explica que la torre del campanar es va completar a l’any 1863 per voluntat de l’ecònom sitgetà de la parròquia, mossèn Fèlix Clarà i Carbonell. Que va ser qui va decidir que una imatge de la Puríssima, esculpida en pedra i realitzada  en un taller de Vilanova i la Geltrú, es col·loques damunt d’una mitja esfera a mena de peanya, també de pedra, a fi de que presidís el campanar, a la vegada  que es donava  per acabada la seva construcció. 

    Aquesta imatge, continuant amb les explicacions de mossèn, va ser beneïda el dia de la festivitat de la Immaculada Concepció, del mateix  any 1863. On hi van ser convidades les autoritats locals, els treballadors que hi havia participat, així com els responsables de totes les confraries i dels altars de l’església. Hi va haver processó i Ofici solemne i també un castell de foc.  

     Qui en va ser un fervent admirador d’aquesta imatge, era el benvolgut amic Rafel Casanova i Termes, que em va precedir en l’honor de ser el  Cronista Oficial de la Vila. Durant els transcurs d’un sopar homenatge que li va dedicar el Casino Prado Suburense, sent president en Joan Figueras i Mercader, i on va sortir la iniciativa de demanar al consistori que fos nomenat Fill Predilecte de Sitges, els seus companys de les pàgines de l’Eco li vam lliurar una fotografia, obra del recordat fotògraf Jesús Albors, emmarcada d’aquesta Mare de Déu del campanar, sabedors de l’admiració que hi tenia, amb una dedicatòria al peu de la fotografia. Un present que el va agrair molt, pel fet de que li havíem encertat una de les seves preferències. Tant és així que el va penjar en el rebedor del seu pis, a mena de benvinguda a tots els qui hi entraven. Una trista coincidència va ser que en Rafel va morir la vigília del dia de la Puríssima de l’any 2000.

    Han passat els anys,  des d’aquella festivitat de la Immaculada Concepció de l’any 1863 i des  del  seu enlairat enclavament, la imatge és receptora de ventoleres i tempestes i solanes, mentre presideix  una de les panoràmiques més icòniques de la vila, la de la nostra església parroquial. Avui i sempre el seu protagonisme és estàtic, però  alhora símbol d’un passat, present i futur, que assoleix un simbolisme destacat aquest divendres, dia de la seva festivitat. 

                              J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 5 de desembre del 2023)

 

CAL TROBAR LA PORTA CORRECTA

   

      El món del disseny regula fins els més mínims detalls, perquè  una cosa tan íntima com són els lavabos públics, hi ha impregnat el seu toc d’originalitat. En el temps on no es mirava massa prim, dones i homes, freqüentàvem el mateix espai, per anar a fer pipi o altres necessitats majors. Tanmateix en espais més grans, amb capacitat per a acollir més públic, sembla ser que està contemplat per llei que cada gènere ha  de tenir el seu propi espai, com així passa també en llocs que no tenen estretors i ho poden separar. 

    Durant el temps en què el rètols havien d’estar escrits en castellà,  el missatge que anunciava la porta correcta era escrit, en lloc visible,  en aquesta llegua: Hombres – Mujeres. Desprès, amb la normalització lingüística, la traducció no ho complicava: Homes -Dones.

     Però va arribar un punt en què el disseny s’hi va anar introduint, fins assolir un variat i original nombre de símbols, que quan has d’accedir a la porta que et pertoca, la cosa és tan sofisticada, que has de parar-te  a pensar el significat que es representa. Sortosament la tria només es desenvolupa entre dues opcions, tot i amb això més d’una vegada s’accedeix a l’espai  que no et correspon, per allò de que el símbols es presten a confusió. 

     En aquests llocs sempre hi acostuma a haver més cua en l’apartat de les dones que en el dels homes, i això permet que nosaltres no ens haguem de molestar en haver d’endevinar el símbol, la  nostra porta està molt a prop. I la cosa la tenim enllestida de seguida, perquè això de la bragueta ha estat un invent que no se’n parla, però que és fabulós. Perquè no t’has d’abaixar i tornar a pujar els pantalons i això equival a un estalvi de temps. D’aquí ve que als lavabos dels homes a prou feines hi ha cua. 

    Jo recordo a les societats, com el Prado i el Retiro, als seus lavabos, hi trobaves unes  senyores que es cuidaven de mantenir-los nets i, com uniformes, portaven uns davantals blancs, aquells de peto i faldó que anaven lligats a darrera l’esquena. I aquest detall va derivar en un altre. Perquè es va pensar que d’aquest servei se’n podia treure una mica de rendiment. Així, segons ens quins llocs, junt a la porta hi trobaves una safateta que convidava, al pixaner o a la pixanera, a  deixar unes monedes de propina. Sembla ser que També la generositat es demostrava més entre  les senyores que entre els senyors, de ben segur perquè elles eren més conscients de la feina que feien aquestes cuidadores. 

     Fins que hi va haver un l’il·luminat, o la mateixa intel·ligència femenina, que va tenir la brillant idea: “si aquí només fan el gest les dones, doncs ara pagarà tothom “. I vet aquí que es va establir la pixarada de pagament. Recordo que la gent que anava a Montserrat, una de les coses que realçava de la seva visita, és que li havien fet pagar per fer servir els lavabos públics. M’atreviria a dir que aquí a Catalunya van ser els pioners en aquest servei de pagament obligatori. A partir d’aquí molts llocs van anar imposant el mètode de: o pagues o et fas pipi a sobre. I és el que deia fa un parell de setmanes, aquest pagament també s’ha sofisticat i es pot fer  mitjançant una maquina que accepta monedes i  la targeta de crèdit, amb el vigilant corresponent per a que es faci tal pagament, o amb el torn que acostuma haver en algunes entrades de metro, que es deslliure i permet el pas un cop  has satisfet la quantitat de l’import. 

    I com es sols dir: feta la llei, feta la trampa. Hom pensa ja aniré a descarregar en un lloc d’aquests de servei de menjar ràpid, que allà ningú no em controlarà on vaig. Ah! Pillo, doncs allà et trobes que per accedir al lavabo s’ha d’introduir, en un aparell que hi ha al costat de la porta, uns dígits que estan impresos en el tiquet de la compra que has fet. Davant tots aquests impediments, i de la falta de lavabos públics gratuïts, no t’ha d’estranyar de trobar tants pixaners que fan servir el carrer com a urinaris, amb més assiduïtat entre els de la bragueta, per la cosa de la rapidesa. 

    Això passa per no fer cas als nostres avantpassats quan deien, que quan se surt de  casa s’ha de sortir cagat i pixat. Que va en consonància amb aquesta altra recomanació: que no t’agafin amb els pixats al ventre.

                                            J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 1 de desembre del 2023)

EL DINAR DEL CAPMÀS

    Tot sovint els músics ens hem de quedar a dinar a fora de casa, això passa quan coincideix una actuació al migdia i una altra a la tarda. Un dels qui més gaudia  d’aquest dinar era en Manel Vendrell, popularment conegut per en Sou. L’home estava tocant i ja s’imaginava el que menjaria, que no sempre el menú o la carta s’ajustaven a les seves preferències, pel seu desencís. L’home acostumava a fixar la vista en els plats que no eren els més barats. A diferència d’ell, altres es decantaven pels més econòmics o coincidia que aquests s’avenien més a les preferències culinàries del propi interessat. Desprès hi havia qui triava el mateix que demanava en Manel. Cosa que es feia evident quan el cambrer passava a prendre nota. Demanava ell: “jo sopa” i l’amic que li feia el segon: “jo també”. Escollia el segon plat: “per a mi, un entrecot”. Saltava l’altre: “jo també”. Total, el primer acte de la comèdia.

   Quan estàvem a mig dinar ell, que ja preparava el terreny, sortia amb aquesta: “ara un capmàs...” . “Sí, home!”, hi havia qui li replicava la proposta. I tot seguit li venien les presses: “de postres porti-m un “mantecau” amb el cafè, tot junt”.

  I a partir d’aquí el drama del capmàs, perquè hi havia que no estava disposat a pagar pel que havien menjat els altres, o pel sols fet que ho pretenia imposar en Manel. Havíem arribat al segon acte de la comèdia,  envoltada d’un ball  de preus que servien per fer comparacions d’un plat a l’altre.

   Però això no acostumava a passar en el dinar de celebració de la festa de Santa Cecília, patrona de la música i dels músics. Festivitat que ha coincidit aquest dimecres dia 22. Era quan els músics, amb les seves respectives mullers, ens trobàvem en un restaurant de la vila per a celebrar-ho. En Manel era l’encarregat de buscar el lloc i tenia cura, abans d’escollir, que fessin sopa de peix, que es serviria com a primer plat i el segon a escollir entre els comensals. En aquest dinar, com en Manel anava acompanyat de la Mari, mostrava un comportament exemplar.

   Ves si n’havien passat de músics per la vila al llarg dels anys, que no hi havia per costum celebrar la nostra patrona. Els únics àpats que aplegaven a músics i cantaires era en el ressopó i e el dinar de les Caramelles. No va ser fins que es va fundar la Cobla Sitgetana, que es va començar a celebrar aquests dinars, on  no només hi participaven els components de la Cobla, sinó també la resta de músics de la Vila, juntament amb les seves respectives parelles. I l’Alicia Barrachina que era la padrina. 

    I entre  ells, també l’Antoni Pañella i la seva esposa, la Carme Barrachina. Curiosament fa pocs dies que es va recordar la vessant musical de l’Antoni, en un emotiu acte que es va celebrar al Casino Prado organitzat per la Carme, la seva filla, que tan bon record ha deixat. 

   La Carme Barrachina i l’Alícia Barrachina eren filles d’en Samuel Barrachina i Esquiu que va ser qui va tenir la idea de que Sitges tingués una Cobla de sardanes. De la qual cosa, el dia de Sant Esteve del proper any, es complirà 60 anys de la seva fundació. 

    Alguns músics de l’orquestra que va fundar l’Antoni Pañella, desprès serien els músics fundadors de la Cobla. Com els germans Ràfols, (en Lluís i en Quimet), en Manel Vendrell i en Joan Muntané.

    Fins i tot en els primers dinars hi assistia el metre Gabriel Pallarès, però era un desganat crònic, d’aquí que potser hi va deixar de venir per falta de gana. No era el cas d’en Josep Torrens, fill de l’altre mestre de música, el Sr. Manuel Torrens Girona. En Josep la gana no l’acabava mai, tant era així que quan veia que algú de nosaltres es deixava alguna cosa al plat, que no s’havia tocat, en Josep s’encarregava de menjar-ho. Fins i tot tenia una teoria, amb la qual justificava la intromissió al plat aliè: “per a que els hi donin de menjar als porcs, m’ho menjo jo”. 

    Al final d’aquest  dinar de celebració prevalia el capmàs, perquè tothom hi estava d’acord. Potser de tots els que fèiem, era l’únic en què hi havia unanimitat en aquest aspecte. De ben segur perquè s’anava acompanyat de les respectives esposes i no es volia donar mala imatge o que poguessin pensar: “Mare meva, com van aquests pel món”. 

     Coneixedor de les excentricitats dels músics, el mateix mestre Pallarès s’hi referia tot sovint: “la música és molt maca, la llàstima és que s’hagi de tractar amb músics”.

                                            J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 24 de novembre del 2023)

 

LA SAFATA ES MODERNITZA

      El diner en metàl·lic tendeix a desaparèixer, com ens ho  demostra el fet que cada vegada en portem menys amb nosaltres. Ja hi ha països que no el volen i només accepten que els hi facis els corresponents pagaments amb la targeta de crèdit. Doncs aquí anem pel mateix camí. Prova d’això és que s’han suprimit uns mínims, que cada establiment acomodava, quan el client volia pagar amb ella. Suprimits aquests, igual es pot pagar  el diari, el cafè o altres menudeses per l’estil. 

     Uns canvis de rutines que fins i tot els més grans han anat assimilant. Quan molts estaven acostumats a comptar en duros, quan es tractava d’un quantitat una mica gran, Com per exemple, quan encara hi havia les  pessetes, davant una quantitat de sis-centes pessetes, preguntaven: “ i això quants duros són?”. Amb l’arribada de l’euro ells i nosaltres vam quedar una mica descol·locats perquè encara es pretenia assimilar aquell cost amb pessetes, fins que poc a poc ens hi hem anat adaptant. I per a fer-ho més pràctic tot plegat, hem considerat que la targeta  facilita la compra del que sigui. Una modalitat a la qual també s’hi ha afegit els qui encara comptaven en duros.

    Sigui com sigui, mai s’han tirat masses duros a la safata, que es passa durant la celebració de les misses. Abans caldarilla, com a molt una pesseta de paper. A excepció dels senyors que hi acostumaven a tirar un bitllet dels grossos i que causava admiració a qui la passava i als veïns del banc on es seia el generós benefactor. A costat una mica, però al final s’han substituït  les safates al descobert per una mena de saquets amb mànec on s’introdueix el donatiu i ningú s’assabenta de la quantitat introduïda.

    Va arribar un punt que per anar a missa, a la nostra parròquia, s’hi havia d’anar ben previst de calderilla i d’alguna que altra moneda de més valor. Perquè abans començar  passava en Virgili Lanau, que cobrava el dret per asseure’s  a la cadira, ja ho havia fet la seva mare. Si el feligrès s’havia descuidat de portar diners, la mirada de Lanau, si només era la mirada, feia que ja no te’n oblidessis  mai més de no contribuir, per només un cèntim, si és que hi arribava, al dret de poder seure. Això per una banda, desprès, en el moment de l’ofertori, et passaven la safata i ben poques persones hi deixaven de col·laborar. Una safata que fins i tot la passava el propi senyor rector, mossèn Pasqual Prats Boira. I qui era el maco que feia el ronsa davant la presència del Senyor  Rector? I  poc a poc la safata va ser posada en mans d’unes senyores que la passen amb molta discreció.

     Arribat un punt, però, que les caixetes recaptatòries que hi ha repartides per totes les esglésies tendeixen a quedar buides. Pel motiu que els comentava, que la gent no acostuma a portar diners a damunt. Solució, posar en un lloc visible una maquineta, on el feligrès tria la quantitat que vol aportar i tot seguit la pot satisfer passant la tarja  de crèdit. No hi ha res impossible, tot està inventat. Només cal estudiar que es fa amb la safata, si no es vol arribar  a la mateixa situació que les esmentades caixetes, i que aquesta es quedi buida. És clar que ja existeix la solució, recórrer al datàfon que es fa servir per cobrar. 

     Mentre escric això, penso amb l’escolanet centenari del Vinyet, la presència del qual obeeix al fet de recaptar els donatius, dels grans i de la mainada, quan a aquests els fascina escoltar el “cling” que surt de les seves interioritats, desprès d’haver engolit la moneda. De continuar amb aquesta tònica tampoc portarem res per a tirar a l’interior de la caixeta que ell sosté. I arribarà un punt on també se’l li haurà  de disposar, al seu costat, la moderna maquineta,  per poder fer el pagament a través d’ella i al mateix temps inventar la manera que, un cop s’hagi registrat el càrrec, un sonor “cling” es faci escoltar amb la finalitat de que no es pedi aquest simpàtic detall.

     La safates es modernitzen i l’aparell les acabarà substituint. I quan això passi es perdrà el sobresalt que produeix quan veus aparèixer  a les seves responsables  de passar-la, mentre busques per l’interior de la cartera, que es mostra desmantellada. Fer un bizum també pot ser una solució. Però en aquest cas, l’aportació que no es faci en aquell moment, confiar en la voluntat del feligrès per a que el faci desprès,  em sembla que és confiar molt.  

 

                                                    J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 17 de novembre del 2023)

TAPAT QUE FA FRED

       Les recomanacions davant les anomalies que sorgeixen, en aquest cas del temps, es fan per evitar mals majors. Estem assistint a un canvi climàtic, les conseqüències del qual encara no coneixem el seu abast. Si més no, ja fa uns anys, que observem que el temps es manté quasi estiuenc i que no té res a veure amb la tardor que tots recordem d’haver-les viscut, molt més fresques que d’uns anys cap aquí . Passa, però, que just per Tot Sants aquests temps que fa, i que no correspon al que ha de fer a final d’octubre, fa un canvi i a partir d’aquest dia refresca. L’evolució és sobtada i ens agafa desprevinguts, així que coincidim amb gent que va tapada i amb altres que encara van d’estiu. Poc a poc, aquests últims, també es van tapant.

   A mi sempre m’havia encuriosit el fet de que alguns, per anar a veure el Castell de Foc de la Festa Major, hi acudien amb el jersei posat, quan encara aquesta peça de roba no era necessària, però aquest fet sembla que obeïa a un avançament del que havia de venir, o més ben dit a una conclusió moderna: considerar-se esnob. Davant les evidències d’aquest estiu calorós, aquests “esnobistes” han desistit de posar-se el jersei, de ben segur per a no fer el ridícul i no haver de suar més del que ja ho hem fet.

    Quan jo era jove, d’això ja fa uns quants anys,  semblava que anar una mica despitregat feia com a més home o  s’escollia aquesta mena de destapament  per presumir davant  les mosses, d’aquí que no ens cordéssim  la jaqueta o la peça d’abric que fos. El que s’arribava a fer per presumir.

     Si més no existia un col·lectiu que, estiu hivern, anaven arremangats. Es tractava dels tocinaires i xarcuters, el quals a darrera el taulell vestien amb màniga curta i quan sortien al carrer, potser, sense adonar-sen, seguien amb la mànigues arremangades sense ser conscients que a l’hivern aquesta arremangada no s’hi presta. Però vet aquí que quan tancaven la botiga, els dies de festa, la seva manera de vestir s’adaptava als rigors de l’hivern.    

    L’únic que es va mantenir inalterable aquestes maneres, davant aquests canvis climatològics, va ser l’Estanis Altó, gendre de can Candelari. Que sempre va anar arremangat. A l’estiu amb camisa de màniga curta i a l’hivern amb camisa de franel·la de quadres de colors, de la qual s’arremangava les mànigues, deixant al descobert els braços. Això va ser així mentre va estar a la cansaladeria i en els anys que va desenvolupar les funcions de sagristà de la nostra parròquia. Fins que l’edat, Ai! Aquesta no perdona, li va anar afeblir les calories hi es va començar a tapar. Llavors ens vam adonar  que l’Estanis anava perdent pistonades.

    És el que passa, quan deixes enrere l’etapa de l’acolorament juvenil o la dèria de mostrar una cert desafiament al fred, amb el qual et fa l’efecte que enlluernaràs a les noies. Són caparrades que més s’avenen al que deia en Josep Torrens, qui estiu i hivern vestia amb camisa, a l’estiu de màniga curta i a l’hivern de màniga llarga. Els amics ens estranyàvem d’aquesta reducció de roba a l’hivern que, quan el fred es feia notar, es posava una camisa damunt de l’altra, tot menys tapar-se amb alguna roba d’abric. Davant aquest desafiament si li preguntàvem  si no tenia fred, la seva resposta sempre era la mateixa: “qui  no té fred és que no té seny “. És el que passava als joves, ens faltava madurar per deixar enrere, com aquella, tantes excentricitats. 

   Però és que de gran, de vegades, tampoc quedem enrere. És el que li passava a en Joan Olivé, Ràfols cassat amb la Teresina Ferré de la Sínia Robert, i que es va passar mitja vida repartint llet. A l’estiu, quan més calor feia, els veies tapat amb jersei de llana, que li penjava per tot arreu, i quan se li preguntava si no tenia calor, responia: “el que tapa el fred tapa la calor”. I en ple hivern els veies només tapat amb un barnús, quan es dirigia a les instal·lacions que el Club Natació tenia a la platja. En estius com el passat, desconec fins a quin punt l’Olivé hagués suportat acompanyar-se d’un jersei tan gruixut . O això o l’estiu se li hagués fet llarg, esperant l’hivern per poder-se treure roba de sobre.

     De moment, davant els temporals de mar i de vent, les recomanacions han tornat: “Tapat que fa fred”. Que per moltes vacunes que previnguin de mals pitjors, si t’agafa un refredat fort, pot passar que ni el combregar hi sigui a temps. 

                                               J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 10 de novembre del 2023)

 

DEL PEDAÇ A L'ESTRIP

    Les senyores, m’atreveixo a escriure-ho, no han anat mai apedaçades, potser perquè han tingut més bona cura de la roba que els homes. O mitjançant la costura, quan han vist que la roba era a punt d’estripar-se han posat els mitjans per a que no passes. Potser un pedaç per dintre, però mai per fora que quedés vist.  

   També és veritat, amb les concebudes excepcions, que nosaltres no som tan prim mirats. I com que elles ho saben molt bé, d’aquí venen les recomanacions quan has de sortir de casa: “no t’embrutis, no et taquis...”  i sembla que ho facis expressament, quan més et fan aquestes recomanacions que tot va en contra : “patatxap” la gran taca. I això de portar la roba tacada o bruta sí que no és ben vist per la nostra societat. Ja ho deien: “es pot ser pobre però no brut”.     Del contrari a més de ser brut, la persona  es considerava deixada. 

   La gent d’abans, quan la roba s’estripava li posaven un pedaç, que s’apercebia a la vista  i solucionat. Així  molts homes anaven amb els pantalons apedaçats, que no vol dir això que no anessin nets. La netedat justificava les que podien semblar unes anomalies. Molt d’aquests pedaços eren discrets, però els havia que destacaven de la resta del color de la roba. D’aquí que s’acostumava a tenir una roba pels dies de cada dia o per treballar i una altra per les festes. Que tampoc significava que els diumenges no s’anés apedaçat, perquè  el pedaç, com he dit, formava part de la normalitat, ningú s’estranyava  de tal cosa i no diguem les robes interiors que no es veien. 

    Hi va haver qui es va haver de treure la camisa i,  va quedar al descobert la samarreta que tenia  forats. El protagonista ho va justificar dient que eren picades d’ocell, que s’havien produït quan aquesta peça es trobava estesa en els filferros del terrat. De la roba que no estava a la vista també se’n tenia bona cura, no fos cas que, com deien, t’agafés “un treball” i quina vergonya si et tenien de treure la roba i la de sota no estava en condicions.  Els mitjons igualment es foradaven i els hi posaven un pedaç de reforç a la puntera. Un ou de fusta  s’introduïa a l’interior del mitjó i les cosidores els podien sargir  amb tota comoditat perquè es trobaven amb un fons consistent. 

   I tornem als homes, que n’hem fet de l’alçada d’un campanar. Hi havia els fumadors que quan es quedaven mig adormits, amb la cigarreta entre els llavis, els hi queia la cendra damunt la camisa i com entre aquesta hi havia petits pics de foc, provocaven cremades deixant  foradets  a la camisa. Altra vegada les cosidores, que no eren altres que les mullers d’aquesta espècie humana, les havien de sargir. No sense abans haver d’escoltar: “ ve vaja si te l’acabaves de posar nova...”, deixo d’esmentar la lletania final per a no ferir sensibilitats. 

   Però és que és veritat, quan passava una cosa d’aquesta indole, una taca, un estrip, no acostumava a produir-se quan es vestia amb la roba més vella, sinó tot el contrari quan aquesta s’acabava d’estrenar o era relativament nova. 

      Desconec exactament quan els estrips van passar a  considerar-se una normalitat. No només això, sinó que no en ve d’un. Fins arribar a una exageració. I el  que  són les coses, no són robes aprofitades, tot el contrari, de nou en nou ja les venen així d’estripades. Mare de Déu de l’empenta si la gent d’abans veiessin que anar estripat és anar a la moda. Malaguanyat temps que van perdre posant pedaços. En una època  en què el pedaç estava “legalitzat” i fins i tot ben vist.  Que anar apedaçat no volia dir no haver d’anar ben planxat, en un temps on fins tot es planxava el mocador de butxaca. Quanta feina que van fer aquelles sofertes mestresses de casa, que prioritzaven la netedat per damunt de tot. Que feien tantes recomanacions abans de sortir de casa, pel bé dels marits i per a que la roba no quedés malmesa. I com si prediquessin en el desert.

     Avui els estrips no tenen aturador, les modes són capritxoses, o els creadors ja no saben que inventar-se per marcar diferències. Així és que si un dia d’aquests em veuen estripat, és que vaig a la moda. Però abans hauré de convèncer a la Carme. Així que no crec que m’hi vegin mai. Per tant, doncs, seguiré sent una antiquat.

                                            J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 3 de novembre del 2023)

MENTRE ESTIGUEM A DAVANT DEL REIXAT ...

     Li ensenyava a unes amistats un poblet enlairat, Forès, de la Conca de Barberà i d’entre les moltes singularitats i excel·lències que els hi explicava, els hi vaig comentar que el considerava un poble sa, degut a la puresa de l’aire que hi bufava  i per tant ho considerava  bo per la salut. Com volen dir que, a més de tot la bellesa del paisatge que s’hi albira, hi havíem d’afegir que en aquest raconet de món et passaven tots els mals i et prevenien dels que et podien assetjar. I vaig quedar tan ample. Les amistats em deixaven dir i al final  una pregunta va desmuntar part de les meves conclusions: Què hi ha cementiri? Contesta afirmativa per la meva part i raonament de qui posava en dubtava la meva teoria: “Doncs si hi ha cementiri no cal que ens diguis res més...”. 

    Sant Pere de Ribes era un poble sa, no vull dir amb això que ho ha deixat de ser-ho, si més no s’ha fet gran i els aires, com a la majoria de llocs, ja no bufen tan purs. Que per a nosaltres, la gent de Sitges, no els hem considerat mai com a tals. Perquè sempre que han bufat d’allà cap aquí els hem maleit, com si portessin mala intenció. Així, quan ens pensem que els seus vents es fan impertinents, ens queixem que tots els ribetans bufen en contra nostra o que han deixat les portes obertes amb tota la intenció per fer-nos la punyeta. I no hi ha manera de suavitzar la teoria d’aquestes ventoleres, perquè de sempre s’ha dit que els aires que procedeixen de Ribes no són bons. Feina hi haurà per desmuntar aquesta afirmació. Tot i que els ribetans ja no en fan cas. Aneu dient i que el vent campi per on vulgui.

     I vet aquí que si jo mateix i els propis ribetans  ens obstinéssim a mantenir-nos en la teoria que Sant Pere de Ribes era un poble sa, si ens guiem en les conclusions en què van arribar les meves amistats, la de tenir cementiri, deixem-ho que és un poble saludable. Al cap i a la fi com tots. 

   Però sí que l’entrada del seu cementiri és molt singular, a frec del Castell i de l’església vella. Durant molts anys aquesta era l’única entrada per on accedir-hi, fins que se’n va obrir una altra de molt més gran i  accessible que aquesta, que és enlairada i situada al capdamunt de la pujada i en el revolt on el camí ens porta a les vinyes, a la font d’en Zidro, a la masia de la Coma i l’ermita de Sant Pau, entre altres destinacions. 

       La més propera assolirà protagonisme el proper dimecres, dia de Tot Sants. I el dijous dia dels difunts, que és quan els cementiris són més freqüentats, per familiars, que la resta dels dies de l’any. Desprès que ha quedat demostrat que els aires sans no són garantia de res i tampoc tenen una identitat concreta. I que bufin d’on bufin, tot i ser bons, ens poden acabar matant d’una pulmonia i ves a reclamar en mar. On també pots arribar a morir amb l’aigua més amunt del coll. En definitiva, no hi ha enlloc segur.

     Un dia el propi Jesús Carbonell, que va ser durant molts anys, junt amb el seu fill Joan, l’enterramorts de la vila, va dubtar si la mort era selectiva. Tots recordem als germans Josep i Jaume Ferret, els quals regentaven una botiga de queviures al carrer Sant Francesc i gaudien d’una gran popularitat. Quan es van jubilar van tancar la reixa de l’establiment i només l’obrien en comptades ocasions, quan havien de sortir un moment i tornaven de seguida. Un dia a la tarda passava en Jesús per davant de l’establiment i va coincidir amb l’Antoni Olivé, que era veí dels nois, i va que en Jesús li pregunta: “Escolta, aquests “hermanitos” què són vius o són morts? Resposta ràpida i intel·ligent de l’Olivé: “Ostres, si vostè no ho sap...”  Al responsable de fer-te l’últim traje de ben segur que feia temps que dubtava si havia perdut a uns clients quan no se’l hi escapava cap. 

     Que per cert, fa un parell de setmanes que va morir la Pilar Fornas, que era la muller de l’Antoni Olivé i per tant dona de músic. Dones que també tenien el seu protagonisme  per Santa Cecilia, que es feia el dinar dels músics acompanyats de  les seves respectives parelles. Sempre es diu que si hi ha un moment bo a la vida s’ha d’aprofitar. Aquest n’era un.

    Una teoria que ha estat i serà sempre una realitat indiscutible. Aprofitem-ho. Abans que quedem a darrera del reixat. 

                                       J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 31 octubre del 2023) 

 

EL MOCADOR AMB QUATRE NUSOS

   Sortosament en tots els oficis les mesures de seguretat fan possible que, en cas d’accident, les repercussions siguin les mínimes. Quan semblava que no venia d’un pam, hi havia detalls que mostraven un cert desafiament al perill. Com era el cas dels paletes els quals, abans de començar a treballar, estenien el mocador de butxaca damunt el cap, on prèviament havien fet un nus a cada extrem per tal de que  s’encaixés bé i no es mogués amb facilitat. Pels qui tenien cabell la mesura els servia per a que aquest no s’embrutés i pels qui no en tenien la suor era absorbida pel mocador. Anys desprès va prevaldre l’obligació de portar casc i calçat adequat, perquè els paletes, i sobretot el electricistes, portaven espardenyes de betes. Es distingien amb les dels paletes perquè aquests, no tots, feien servir les espardenyes que portaven la puntera protegida.

    El del mocador, com acabo d’explicar, era un costum  molt generalitzat entre els obrers de la construcció, fet que els distingia d’altres oficis on quasi ningú recorria a aquest sistema per protegir-se del que fos. Un bon amic de casa va ser l’Agustí Montornès Pino, un bon paleta a més de músic. Que treballava la pedra amb un art que el distingia i el feia sobresortir en el seu ofici. En el seu moment ja li vaig dedicar un article on vaig elogiar el treball  que va realitzar en la construcció d’un paret que tancava tot el perímetre d’una casa de l’Aiguadolç, realitzada tota de pedra, on es pot contemplar el domini del seu ofici.

    Un dia el meu oncle li va encarregar el treball de cobrir amb pedra  tot l’entorn de l’arcada de l’entrada de la casa de Sant Miquel d’Olèrdola. Seguint el costum, al qual em referia, l’Agustí el primer que feia abans de començar a treballar era ajustar-se el mocador amb els quatre nusos al cap. En aquells anys els meus cosins eren jovenets i com a tals es fixaven amb els detalls dels grans, i un dia  van pareixen a davant del paleta tots amb el mocador, i amb els nusos corresponents, cobrint-se el cap. L’Agustí, que era molt sensible a tot el que s’escapava de la normalitat, ficant-se les mans al cap, li va sortir la frase que sempre tenia a punt: “la mare que em va parir”, acompanyada de la seva també peculiar i prolongada bufada al més enllà. Per sempre més, cada vegada que es posava el mocador al cap, li venia present la imatge d’aquells marrecs que el van voler imitar i que mai abans havia presenciat, ni ell ni els de casa, aquesta imitació tan ben aconseguida d’un costum de la gent gran, en concret dels paletes.

    Perquè, per exemple, els pintors de parets, molt abans també que s’implantés l’ús de les gorres, els mateixos es feien amb paper de diari un casquet a imitació dels que feien sevir els militars de lleva quan es movien per dintre la caserna. Aquesta mena de barrets eren allargats i una mica sobresortits cap amunt. Diguem-ne una gorra feta de pura manualitat i que totes les famílies sabien confeccionar, perquè tot sovint els vailets els hi demanaven per fer les seves batalletes. 

     Un mocador també blanc, aquest sense nusos, feien servir les dones que vivien en els carrers  de la Carreta, Tacó i Nou, quan a les tardes d’hivern, un cop havien rentat els plats, s’asseien en el muret de pedra que anava des de la Fragata fins una mica més enllà de la Carreta i també el primer que feien era estendre el mocador pel cap, per a protegir-se del sol, mentre repassaven la roba per si necessitava algun sargit.  

      Mentrestant  es va posar de moda el mocadors pensats pel cap i per tapar les orelles, una exclusivitat de les senyores que, a diferencia dels de butxaca, aquests eren mes gras, cobrien tot el cap, el clatell i es fixaven amb un nus sota la gola. Acostumaven a ser de colors, estampats o negres, en el cas de les avies que portaven dol. I que servien, principalment, per protegir els pentinats desprès d’haver passat per la perruqueria a fer-se, el que en deien, la permanent.

    I ves el que són les coses, els homes no podien entrar a l’església amb el cap cobert, mentre que les dones se l’havien de tapar amb la mantellina. Tot ha canviat, com també ho ha fet l’ús dels mocadors de butxaca de roba, pensats principalment per mocar-se, però com ara la tendència és anar mocat, s’han substituït pels de paper: fer servir i tirar. Tot va així.  

                                                J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 d'octubre de 2023)

SI EL FANTÀSTIC FOS UNA RELIGIÓ, SITGES SERIA EL VATICÀ

    Amb aquesta frase, el director de cinema Paco Plaza, resumia la categoria que assoleix el nostre poble quan, en aquestes dates, s’ofereix com a plató d’un cinema que porta en rodatge des de fa 56 anys. I que els seus creadors, un grup d’amics, Antoni Rafales Gil, Joan Manel Marce Gea, Pere Serramalera Cosp, Joan Puig Mestre...  tots ells aficionats a la fotografia, en el seu dia van fer el salt de la fotografia al cinema. I no precisament amb un cinema qualsevol, sinó que els titulars i la temàtica  que van escollir, per anunciar-ho, ho sintetitzava tot: Festival Internacional de Cinema Fantàstic i de Terror. L’enunciat, doncs, era prou entenedor. Transcorreguts els anys, la sang i el suspens es tradueix en escenes de por i d’emocions contingudes, les quals  segueixen fent les delícies d’un públic consolidat en aquest gènere i que arriba a Sitges amb la intenció de no perdre’s cap projecció. Que vibra davant les manifestacions que fan els corresponents directors quan diuen: “ En el transcurso de la película os cagareis de miedo”. Mol bones perspectives pels qui prefereixen sang i fetge. I perquè la gran majoria ja està curada d’espant.

    Per uns dies la vila es converteix en aparador mundial del cinema al qual hi van associats els dos termes esmentats. Al Festival hi acudeixen directors i protagonistes i tots es retraten davant la bonic skyline que ofereix la bonica panoràmica de la nostra costa contemplada des d’aquest punt d’Aiguadolç. Que en aquest cas no es tracta d’un decorat o de composicions ni trucs que es fan servir en el cinema, sinó que Sitges s’ofereix tal com és, amb tota la seva bellesa que tant enalteixen tots els qui posen al seu davant, per obtenir la fotografia que dona testimoni del seu pas pel Festival.

     Tot això forma part de l’engranatge protocol·lari, però també és un no parar de celebrar-se activitats  que transcorren de manera paral·lela. Potser el més populós sigui la desfilada de zombis pels carrers de la vila. La caracterització que mostren, realitzades prèviament per personal especialitzat, aconsegueixen crear un clímax de terror entre els molts espectadors que ens ho mirem. Gent, com els participants, que si no fóssim conscients del que estem celebrant, bé podia passar per un dissabte de Carnaval.

    Que al signant d’aquest article , contemplant aquest seguici, sempre em ve el pensament el Carnaval de la meva infantessa, quan també amagàvem la nostra identitat darrera d’una careta lletja com un mal pecat. Un acte del nostre Carnaval, el del ball infantil del Retiro, que desprès tenia un final també cinematogràfic. Quan desprès del ball, la mateixa gent assistent ajudava a disposar  les butaques davant de la pantalla, on les pel·lícules que s’hi projectaven eren de la mítica parella del gras i del prim i d’en Chalot. I també  aquestes eren les nostres preferides i tampoc  les desmereixien els familiars que ens acompanyaven.

     Gent, sigui dit de pas, molt aficionada al cinema. Un al·licient de les tardes dels dies festa, quan es dinava aviat per anar-hi a la primera hora, quan començava la projecció de les dues pel·lícules. Anunciades en  les cartelleres  que mostraven  les sales de cinema:  Prado, Retiro i Rialto ( abans Victòria). Això va ser així fins que va aparèixer la televisió, o aquesta es va fer assequible a les butxaques dels consumidors. Un invent que, al principi, moltes famílies es va resistir a que aquesta entrés a les seves llars, perquè intuïen que quan ho fes anirien perdent l’interès per anar al cinema. Però massa temptadora la proposta la de, des de casa, renunciar a la comoditat que oferia el seguiment de la programació d’aquella simple caixa,  a través de la qual es podia veure el passat i el present.

    Avui, quan tenim a l’abast tantes plataformes que ens ofereixen cinema sense moure’ns de casa, és un gran mèrit que Sitges disposi de dues sales de cinema que segueixen oferint una programació estable de projeccions. Pels bons aficionats al cinema, no és el mateix veure una pel·lícula al televisor que fer-ho en una sala de cinema. Ens ho demostra el fet de comprovar aquests dies, els del Festival, com la gent ve d’arreu per omplir les sales on es projecten aquestes pel·lícules. També ho comprovem en les estrenes que es produeixen en les grans  capitals, on els espectadors fan cua per poder entrar a la sala. Això vol dir que el cinema segueix oferint espectacle. Depèn de nosaltres que les dues sales locals, amb més de cent anys de trajectòria cinematogràfica, la pel·lícula no es talli, com passava abans, en el moment menys oportú.

                                      J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 14 ddocstumbre del 2023)

 

I LA FESTA VA CONTINUAR A L'AVE MARIA

   Les noves tecnologies, a més dels avanços tecnològics que hi van associats, han posat a l’abast dels consumidors, d’aquestes, un nou llenguatge, o si més no unes noves maneres de fer-nos entrar en contacte amb com es desenvolupen. Entre tants exemples que hi podem trobar, un fa referència a  les pantalles, on hi surt reflectida la informació que busquem i on amb un moviment de dit o un clic sobre la pantalla del mòbil, de l’ordinador...ens desapareix una informació per a tot seguit aparèixer una altra. 

    Ara, quan un tema queda enrere, s’acostuma a dir: “hem canviat de pantalla”. Es dona la paradoxa  que al nostre poble canviem de pantalla amb una facilitat admirable. Així si un cap de setmana celebràvem la Festa Major de Santa Tecla, tot just una setmana després, el canvi de pantalla, ens ha portat a celebrar la festa de la Verema, amb el pregó. Que a més ha coincidit amb  el relleu  del vicari i del senyor Rector de la parròquia, exhibició de castells i no se quantes coses més. Unes coincidències que, al celebrar-se totes a la mateixa hora no podies estar present a tots els actes. 

    Això també vol dir que, per exemple, el ressò de la festivitat de Santa Tecla, va quedar de seguit esmorteït per aquestes darreres celebracions. Només un detall va permetre  que el testimoni de la festa continues  estant present en la bonica capella de l’Ave Maria.

     Amb una curiosa i creativa exposició de figures on, també de manera simpàtica, s’hi reflecteix tot el contingut de la nostra Festa Major: des del pregó, a l’encesa dels morterets, passant pels balls, la banda, la cobla, autoritats, senyor rector..., fins i tot el personal que s’encarrega de retirar del terra les carratilles  que ja han estat cremades. Sorgit d’un binomi ben conjuntat, els germans Remei i Joan Pros. 

    Destacant l’obra portada a terme per la Remei que ha donat vida hi ha vestit a aquests petits i fantasiosos personatges que s’emmirallen amb la nostra Festa . Que si ja es dificultós confeccionar qualsevol vestit, tallar i cosir els  que lluïen tot el que allà era exposat requeria, a més d’ofici, art. 

Els dos germans es van repartir la feina, així mentre que la Mei, que durant molts anys va col·laborar  amb el  Carrusel del Prado, del recordat Jofre Vilà, confeccionant els vestits que lluïen les persones que sortien a escena. En Joan ha estat l’encarregat de recopilar un interesant testimoni fotogràfic de Festes Majors passades, on hi apareixen els seus protagonistes, molts d’ells ja no són entre nosaltres. Imatges que han servit per  posar el teló de fons a una exposició molt curiosa de veure. 

     Mentre que tots recordem quan un dia a en Joan se li va passar pel cap  fer una copia del Drac, ja que l’autèntic el guardaven al magatzem de la seva propietat. Li va sortir exacte, tot i que va introduir una petita modificació a la cua. Però sobretot el va pintar com lluïa abans de sortir a formar part d’una altra Festa Major. Del mateix color que havíem conegut els de la meva generació. La seva presencia a l’Ave Maria, junt amb tot el conjunt de l’exposició, ha servit per a fer-nos adonar que, d’entre la intimitat familiar, com aquell que no vol la cosa, sorgeixen persones, com els germans Pros, que fan i vesteixen petites obres d’art i li posen un fons que dona testimoni d’un passat que ajuda a fer més gran el present.   

    Un art efímer perquè, mentre això succeeix,  una altra pantalla es fa pas. Com totes les que  ens passen tan de pressa, sense donar-nos temps per assaborir les seqüències  que s’hi reflecteixen. Mentre observem que, a determinats establiments, s’ha posat de moda exhibir unes grans pantalles, lluminoses, anunciadores de  diversitat de reclams comercials. Com volent imitar a les mítiques  pantalles que es mostren a Piccadilly Circus de Londres, o les no menys populoses  i atractives de Times Square en la ciutat de Nova York. 

     Abans, quan ens referíem a pantalles només les relacionàvem amb les blanques de les sales dels cinemes. Que, per cert, ahir es va inaugurar el Festival Internacional de Cinema Fantàstic i de  Terror de Sitges, anomenat oficialment de Catalunya, on a les pantalles es projecten pel·lícules d’aquest gènere, que aporten a la vila un gran nombre de seguidors. Masses coses per haver-les d’assimilar tan ràpid. 

    

                                     J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 6 d'octubre del 2023 )