Les senyores, m’atreveixo a escriure-ho, no han anat mai apedaçades, potser perquè han tingut més bona cura de la roba que els homes. O mitjançant la costura, quan han vist que la roba era a punt d’estripar-se han posat els mitjans per a que no passes. Potser un pedaç per dintre, però mai per fora que quedés vist.
També és veritat, amb les concebudes excepcions, que nosaltres no som tan prim mirats. I com que elles ho saben molt bé, d’aquí venen les recomanacions quan has de sortir de casa: “no t’embrutis, no et taquis...” i sembla que ho facis expressament, quan més et fan aquestes recomanacions que tot va en contra : “patatxap” la gran taca. I això de portar la roba tacada o bruta sí que no és ben vist per la nostra societat. Ja ho deien: “es pot ser pobre però no brut”. Del contrari a més de ser brut, la persona es considerava deixada.
La gent d’abans, quan la roba s’estripava li posaven un pedaç, que s’apercebia a la vista i solucionat. Així molts homes anaven amb els pantalons apedaçats, que no vol dir això que no anessin nets. La netedat justificava les que podien semblar unes anomalies. Molt d’aquests pedaços eren discrets, però els havia que destacaven de la resta del color de la roba. D’aquí que s’acostumava a tenir una roba pels dies de cada dia o per treballar i una altra per les festes. Que tampoc significava que els diumenges no s’anés apedaçat, perquè el pedaç, com he dit, formava part de la normalitat, ningú s’estranyava de tal cosa i no diguem les robes interiors que no es veien.
Hi va haver qui es va haver de treure la camisa i, va quedar al descobert la samarreta que tenia forats. El protagonista ho va justificar dient que eren picades d’ocell, que s’havien produït quan aquesta peça es trobava estesa en els filferros del terrat. De la roba que no estava a la vista també se’n tenia bona cura, no fos cas que, com deien, t’agafés “un treball” i quina vergonya si et tenien de treure la roba i la de sota no estava en condicions. Els mitjons igualment es foradaven i els hi posaven un pedaç de reforç a la puntera. Un ou de fusta s’introduïa a l’interior del mitjó i les cosidores els podien sargir amb tota comoditat perquè es trobaven amb un fons consistent.
I tornem als homes, que n’hem fet de l’alçada d’un campanar. Hi havia els fumadors que quan es quedaven mig adormits, amb la cigarreta entre els llavis, els hi queia la cendra damunt la camisa i com entre aquesta hi havia petits pics de foc, provocaven cremades deixant foradets a la camisa. Altra vegada les cosidores, que no eren altres que les mullers d’aquesta espècie humana, les havien de sargir. No sense abans haver d’escoltar: “ ve vaja si te l’acabaves de posar nova...”, deixo d’esmentar la lletania final per a no ferir sensibilitats.
Però és que és veritat, quan passava una cosa d’aquesta indole, una taca, un estrip, no acostumava a produir-se quan es vestia amb la roba més vella, sinó tot el contrari quan aquesta s’acabava d’estrenar o era relativament nova.
Desconec exactament quan els estrips van passar a considerar-se una normalitat. No només això, sinó que no en ve d’un. Fins arribar a una exageració. I el que són les coses, no són robes aprofitades, tot el contrari, de nou en nou ja les venen així d’estripades. Mare de Déu de l’empenta si la gent d’abans veiessin que anar estripat és anar a la moda. Malaguanyat temps que van perdre posant pedaços. En una època en què el pedaç estava “legalitzat” i fins i tot ben vist. Que anar apedaçat no volia dir no haver d’anar ben planxat, en un temps on fins tot es planxava el mocador de butxaca. Quanta feina que van fer aquelles sofertes mestresses de casa, que prioritzaven la netedat per damunt de tot. Que feien tantes recomanacions abans de sortir de casa, pel bé dels marits i per a que la roba no quedés malmesa. I com si prediquessin en el desert.
Avui els estrips no tenen aturador, les modes són capritxoses, o els creadors ja no saben que inventar-se per marcar diferències. Així és que si un dia d’aquests em veuen estripat, és que vaig a la moda. Però abans hauré de convèncer a la Carme. Així que no crec que m’hi vegin mai. Per tant, doncs, seguiré sent una antiquat.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 3 de novembre del 2023)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada