PENDONS PER UNA BONA CAUSA

Els pendonistes assistants al dinar celebrat al Prado el divendres dia 4 de setembre del 2026: D'esquerra a dreta: Josep Marcet, Trino Carbonell, Gaudenci Mirabent, Josep M. Rosés, Juli Sentís, Esteve Ferre, Joan Roca, Albert Oliver-Rodés, Toni Tudela, Joan Yll, Josep Carbonell, Isidre Baqués; ajupits d'esquerra a dreta: Carles Montserrat, Joan Pros, Toni Muñoz

   Sortosament avui puc escriure un article amb producte de proximitat; no s’interpreti malament, perquè sempre procuro que els escrits tinguin un nexe ben arrelat al nostre poble i a la seva gent. Tampoc vull portar a aquesta pàgina una espècie en extinció, perquè, per sort, els pendonistes -sí, i també les pendonistes- tenen garantida una excel·lent i pròspera continuïtat. Vull aclarir que quan parlo de proximitat em refereixo al fet que les persones escollides per ostentar aquest honor són, en aquest cas concret, gent de casa nostra.

   Si repassem programes antics de la Festa Major o les notícies de la premsa local, veurem com es donava a conèixer el nom del pendonista escollit: tot sovint anava precedit per un “Excelentísimo Sr. Fulanito de Tal”, el qual feia saber que l’acompanyarien com a cordonistes uns altres “excelentísimos”. Partint de la base que tothom es mereix l’honor, poc hi tinc a dir. Però, com sol passar, darrere d’alguns nomenaments hi havia el factor conveniència: en el cas que ens ocupa, certs escollits eren grans benefactors de la festa, cosa que vol dir que es rascaven la butxaca i acostumaven a ser generosos. Què menys, doncs, que correspondre a la seva generositat conferint-los l’honor de ser pendonistes. Des de sempre es diu que, en aquest món, ningú fa res per res. Una conclusió que també admet molts matisos, perquè tampoc es pot generalitzar: hi ha molta gent que fa les coses sense esperar res a canvi, quedi clar.

   Un altre detall que distingia alguns d’aquells pendonistes era la seva manera de vestir per a l’ocasió: la vestimenta emprada era el frac, que lluïen tant el pendonista com els cordonistes mentre la resta del seguici festiu anava amb espardenyes, tal com hi continuen anant ara. També cal dir que aquella elegància potser era exagerada, però s’avenia amb els costums de les persones classificades com de “l’alta societat”. I, vulguis o no, això marcava una línia pel que fa a les maneres de vestir, ja que, ocasions solemnes com aquesta, les autoritats i assistents a la processó han de vestir adequadament. Sobretot en uns moments en què persones amb una certa responsabilitat es presenten davant el públic amb pantaló curt. Un servidor, que no n’ha vestit mai, ignora fins a quin punt la frescor que transmet vestir de curt és tanta com per oblidar que hi ha ocasions en què la dignitat del càrrec exigeix passar un xic de calor.

   Tanta parafernàlia per acabar parlant del dinar. El de la Festa Major ha estat un dels bons i esperats. La gent tornava del vermut mudada a casa: n'hi havia que es canviaven i es posaven còmodes, però a d'altres la gana els apressava i no volien perdre temps. La solució per a aquests darrers -que havien de procurar no tacar-se- era posar-se el tovalló com un pitet; d'aquesta manera s'eviten molts disgustos. Encara hi ha qui ho practica; jo en sé d'un.

   Vet aquí que l’altre dia vaig fer el valent o, més ben dit, vaig confiar que tindria prou cura de no tacar-me. Doncs res: una taca que no vaig ni apreciar quan es va produir fins que en Josep Maria Rosés, que seia davant meu, em diu: “Joan, t'has tacat!”. I va afegir: “Ai, la Carme!”. Segurament va incloure aquesta premonició per experiència pròpia, del contrari no files tan prim. Perquè, sí, és la típica advertència de les mullers que són curoses i que no volen que cap taca espatlli la seva predisposició perquè vagis net i polit. D’aquí ve l'advertència abans de sortir de casa: “No et taquis!”. I, malgrat la teva resposta tranquil·litzadora, tornes a casa condecorat. Tot per no haver-te volgut posar el tovalló com a pitet. Fer l'home, davant d'aquestes petiteses, et costa la posterior i intuïtiva recriminació: “Ja m'ho pensava, si ja t'ho he advertit!...”.  Mea culpa!                         

   Però, i com de bé ens ho vam passar, l’altre dia, en el nostre dinar de pendonistes? Un dinar que vam instaurar l’any passat i en el qual, tot i la nostra bona voluntat, no els arribem ni a la sola de les sabates a les pendonistes, ni en nombre de dinars ni en de comensals. Però bé, la qüestió és que hem començat i cada any s’afegeix un més a la colla. Un àpat on tothom acaba explicant el dia que, darrera una enganyifa, se’ns va presentar a casa una gentada per comunicar-nos si volíem acceptar ser pendonistes. A partir d’aquell moment, ostentem el títol de pendó a perpetuïtat. I que sigui per molts anys!

                                         J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 10 de setembre del 2026)

I LA FESTA VA CONTINUAR A L'AVE MARIA

   Les noves tecnologies, a més dels avanços tecnològics que hi van associats, han posat a l’abast dels consumidors, d’aquestes, un nou llenguatge, o si més no unes noves maneres de fer-nos entrar en contacte amb com es desenvolupen. Entre tants exemples que hi podem trobar, un fa referència a  les pantalles, on hi surt reflectida la informació que busquem i on amb un moviment de dit o un clic sobre la pantalla del mòbil, de l’ordinador...ens desapareix una informació per a tot seguit aparèixer una altra. 

    Ara, quan un tema queda enrere, s’acostuma a dir: “hem canviat de pantalla”. Es dona la paradoxa  que al nostre poble canviem de pantalla amb una facilitat admirable. Així si un cap de setmana celebràvem la Festa Major de Santa Tecla, tot just una setmana després, el canvi de pantalla, ens ha portat a celebrar la festa de la Verema, amb el pregó. Que a més ha coincidit amb  el relleu  del vicari i del senyor Rector de la parròquia, exhibició de castells i no se quantes coses més. Unes coincidències que, al celebrar-se totes a la mateixa hora no podies estar present a tots els actes. 

    Això també vol dir que, per exemple, el ressò de la festivitat de Santa Tecla, va quedar de seguit esmorteït per aquestes darreres celebracions. Només un detall va permetre  que el testimoni de la festa continues  estant present en la bonica capella de l’Ave Maria.

     Amb una curiosa i creativa exposició de figures on, també de manera simpàtica, s’hi reflecteix tot el contingut de la nostra Festa Major: des del pregó, a l’encesa dels morterets, passant pels balls, la banda, la cobla, autoritats, senyor rector..., fins i tot el personal que s’encarrega de retirar del terra les carratilles  que ja han estat cremades. Sorgit d’un binomi ben conjuntat, els germans Remei i Joan Pros. 

    Destacant l’obra portada a terme per la Remei que ha donat vida hi ha vestit a aquests petits i fantasiosos personatges que s’emmirallen amb la nostra Festa . Que si ja es dificultós confeccionar qualsevol vestit, tallar i cosir els  que lluïen tot el que allà era exposat requeria, a més d’ofici, art. 

Els dos germans es van repartir la feina, així mentre que la Mei, que durant molts anys va col·laborar  amb el  Carrusel del Prado, del recordat Jofre Vilà, confeccionant els vestits que lluïen les persones que sortien a escena. En Joan ha estat l’encarregat de recopilar un interesant testimoni fotogràfic de Festes Majors passades, on hi apareixen els seus protagonistes, molts d’ells ja no són entre nosaltres. Imatges que han servit per  posar el teló de fons a una exposició molt curiosa de veure. 

     Mentre que tots recordem quan un dia a en Joan se li va passar pel cap  fer una copia del Drac, ja que l’autèntic el guardaven al magatzem de la seva propietat. Li va sortir exacte, tot i que va introduir una petita modificació a la cua. Però sobretot el va pintar com lluïa abans de sortir a formar part d’una altra Festa Major. Del mateix color que havíem conegut els de la meva generació. La seva presencia a l’Ave Maria, junt amb tot el conjunt de l’exposició, ha servit per a fer-nos adonar que, d’entre la intimitat familiar, com aquell que no vol la cosa, sorgeixen persones, com els germans Pros, que fan i vesteixen petites obres d’art i li posen un fons que dona testimoni d’un passat que ajuda a fer més gran el present.   

    Un art efímer perquè, mentre això succeeix,  una altra pantalla es fa pas. Com totes les que  ens passen tan de pressa, sense donar-nos temps per assaborir les seqüències  que s’hi reflecteixen. Mentre observem que, a determinats establiments, s’ha posat de moda exhibir unes grans pantalles, lluminoses, anunciadores de  diversitat de reclams comercials. Com volent imitar a les mítiques  pantalles que es mostren a Piccadilly Circus de Londres, o les no menys populoses  i atractives de Times Square en la ciutat de Nova York. 

     Abans, quan ens referíem a pantalles només les relacionàvem amb les blanques de les sales dels cinemes. Que, per cert, ahir es va inaugurar el Festival Internacional de Cinema Fantàstic i de  Terror de Sitges, anomenat oficialment de Catalunya, on a les pantalles es projecten pel·lícules d’aquest gènere, que aporten a la vila un gran nombre de seguidors. Masses coses per haver-les d’assimilar tan ràpid. 

    

                                     J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 6 d'octubre del 2023 )