Li ensenyava a unes amistats un poblet enlairat, Forès, de la Conca de Barberà i d’entre les moltes singularitats i excel·lències que els hi explicava, els hi vaig comentar que el considerava un poble sa, degut a la puresa de l’aire que hi bufava i per tant ho considerava bo per la salut. Com volen dir que, a més de tot la bellesa del paisatge que s’hi albira, hi havíem d’afegir que en aquest raconet de món et passaven tots els mals i et prevenien dels que et podien assetjar. I vaig quedar tan ample. Les amistats em deixaven dir i al final una pregunta va desmuntar part de les meves conclusions: Què hi ha cementiri? Contesta afirmativa per la meva part i raonament de qui posava en dubtava la meva teoria: “Doncs si hi ha cementiri no cal que ens diguis res més...”.
Sant Pere de Ribes era un poble sa, no vull dir amb això que ho ha deixat de ser-ho, si més no s’ha fet gran i els aires, com a la majoria de llocs, ja no bufen tan purs. Que per a nosaltres, la gent de Sitges, no els hem considerat mai com a tals. Perquè sempre que han bufat d’allà cap aquí els hem maleit, com si portessin mala intenció. Així, quan ens pensem que els seus vents es fan impertinents, ens queixem que tots els ribetans bufen en contra nostra o que han deixat les portes obertes amb tota la intenció per fer-nos la punyeta. I no hi ha manera de suavitzar la teoria d’aquestes ventoleres, perquè de sempre s’ha dit que els aires que procedeixen de Ribes no són bons. Feina hi haurà per desmuntar aquesta afirmació. Tot i que els ribetans ja no en fan cas. Aneu dient i que el vent campi per on vulgui.
I vet aquí que si jo mateix i els propis ribetans ens obstinéssim a mantenir-nos en la teoria que Sant Pere de Ribes era un poble sa, si ens guiem en les conclusions en què van arribar les meves amistats, la de tenir cementiri, deixem-ho que és un poble saludable. Al cap i a la fi com tots.
Però sí que l’entrada del seu cementiri és molt singular, a frec del Castell i de l’església vella. Durant molts anys aquesta era l’única entrada per on accedir-hi, fins que se’n va obrir una altra de molt més gran i accessible que aquesta, que és enlairada i situada al capdamunt de la pujada i en el revolt on el camí ens porta a les vinyes, a la font d’en Zidro, a la masia de la Coma i l’ermita de Sant Pau, entre altres destinacions.
La més propera assolirà protagonisme el proper dimecres, dia de Tot Sants. I el dijous dia dels difunts, que és quan els cementiris són més freqüentats, per familiars, que la resta dels dies de l’any. Desprès que ha quedat demostrat que els aires sans no són garantia de res i tampoc tenen una identitat concreta. I que bufin d’on bufin, tot i ser bons, ens poden acabar matant d’una pulmonia i ves a reclamar en mar. On també pots arribar a morir amb l’aigua més amunt del coll. En definitiva, no hi ha enlloc segur.
Un dia el propi Jesús Carbonell, que va ser durant molts anys, junt amb el seu fill Joan, l’enterramorts de la vila, va dubtar si la mort era selectiva. Tots recordem als germans Josep i Jaume Ferret, els quals regentaven una botiga de queviures al carrer Sant Francesc i gaudien d’una gran popularitat. Quan es van jubilar van tancar la reixa de l’establiment i només l’obrien en comptades ocasions, quan havien de sortir un moment i tornaven de seguida. Un dia a la tarda passava en Jesús per davant de l’establiment i va coincidir amb l’Antoni Olivé, que era veí dels nois, i va que en Jesús li pregunta: “Escolta, aquests “hermanitos” què són vius o són morts? Resposta ràpida i intel·ligent de l’Olivé: “Ostres, si vostè no ho sap...” Al responsable de fer-te l’últim traje de ben segur que feia temps que dubtava si havia perdut a uns clients quan no se’l hi escapava cap.
Que per cert, fa un parell de setmanes que va morir la Pilar Fornas, que era la muller de l’Antoni Olivé i per tant dona de músic. Dones que també tenien el seu protagonisme per Santa Cecilia, que es feia el dinar dels músics acompanyats de les seves respectives parelles. Sempre es diu que si hi ha un moment bo a la vida s’ha d’aprofitar. Aquest n’era un.
Una teoria que ha estat i serà sempre una realitat indiscutible. Aprofitem-ho. Abans que quedem a darrera del reixat.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 31 octubre del 2023)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada