Tot sovint els músics ens hem de quedar a dinar a fora de casa, això passa quan coincideix una actuació al migdia i una altra a la tarda. Un dels qui més gaudia d’aquest dinar era en Manel Vendrell, popularment conegut per en Sou. L’home estava tocant i ja s’imaginava el que menjaria, que no sempre el menú o la carta s’ajustaven a les seves preferències, pel seu desencís. L’home acostumava a fixar la vista en els plats que no eren els més barats. A diferència d’ell, altres es decantaven pels més econòmics o coincidia que aquests s’avenien més a les preferències culinàries del propi interessat. Desprès hi havia qui triava el mateix que demanava en Manel. Cosa que es feia evident quan el cambrer passava a prendre nota. Demanava ell: “jo sopa” i l’amic que li feia el segon: “jo també”. Escollia el segon plat: “per a mi, un entrecot”. Saltava l’altre: “jo també”. Total, el primer acte de la comèdia.
Quan estàvem a mig dinar ell, que ja preparava el terreny, sortia amb aquesta: “ara un capmàs...” . “Sí, home!”, hi havia qui li replicava la proposta. I tot seguit li venien les presses: “de postres porti-m un “mantecau” amb el cafè, tot junt”.
I a partir d’aquí el drama del capmàs, perquè hi havia que no estava disposat a pagar pel que havien menjat els altres, o pel sols fet que ho pretenia imposar en Manel. Havíem arribat al segon acte de la comèdia, envoltada d’un ball de preus que servien per fer comparacions d’un plat a l’altre.
Però això no acostumava a passar en el dinar de celebració de la festa de Santa Cecília, patrona de la música i dels músics. Festivitat que ha coincidit aquest dimecres dia 22. Era quan els músics, amb les seves respectives mullers, ens trobàvem en un restaurant de la vila per a celebrar-ho. En Manel era l’encarregat de buscar el lloc i tenia cura, abans d’escollir, que fessin sopa de peix, que es serviria com a primer plat i el segon a escollir entre els comensals. En aquest dinar, com en Manel anava acompanyat de la Mari, mostrava un comportament exemplar.
Ves si n’havien passat de músics per la vila al llarg dels anys, que no hi havia per costum celebrar la nostra patrona. Els únics àpats que aplegaven a músics i cantaires era en el ressopó i e el dinar de les Caramelles. No va ser fins que es va fundar la Cobla Sitgetana, que es va començar a celebrar aquests dinars, on no només hi participaven els components de la Cobla, sinó també la resta de músics de la Vila, juntament amb les seves respectives parelles. I l’Alicia Barrachina que era la padrina.
I entre ells, també l’Antoni Pañella i la seva esposa, la Carme Barrachina. Curiosament fa pocs dies que es va recordar la vessant musical de l’Antoni, en un emotiu acte que es va celebrar al Casino Prado organitzat per la Carme, la seva filla, que tan bon record ha deixat.
La Carme Barrachina i l’Alícia Barrachina eren filles d’en Samuel Barrachina i Esquiu que va ser qui va tenir la idea de que Sitges tingués una Cobla de sardanes. De la qual cosa, el dia de Sant Esteve del proper any, es complirà 60 anys de la seva fundació.
Alguns músics de l’orquestra que va fundar l’Antoni Pañella, desprès serien els músics fundadors de la Cobla. Com els germans Ràfols, (en Lluís i en Quimet), en Manel Vendrell i en Joan Muntané.
Fins i tot en els primers dinars hi assistia el metre Gabriel Pallarès, però era un desganat crònic, d’aquí que potser hi va deixar de venir per falta de gana. No era el cas d’en Josep Torrens, fill de l’altre mestre de música, el Sr. Manuel Torrens Girona. En Josep la gana no l’acabava mai, tant era així que quan veia que algú de nosaltres es deixava alguna cosa al plat, que no s’havia tocat, en Josep s’encarregava de menjar-ho. Fins i tot tenia una teoria, amb la qual justificava la intromissió al plat aliè: “per a que els hi donin de menjar als porcs, m’ho menjo jo”.
Al final d’aquest dinar de celebració prevalia el capmàs, perquè tothom hi estava d’acord. Potser de tots els que fèiem, era l’únic en què hi havia unanimitat en aquest aspecte. De ben segur perquè s’anava acompanyat de les respectives esposes i no es volia donar mala imatge o que poguessin pensar: “Mare meva, com van aquests pel món”.
Coneixedor de les excentricitats dels músics, el mateix mestre Pallarès s’hi referia tot sovint: “la música és molt maca, la llàstima és que s’hagi de tractar amb músics”.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 24 de novembre del 2023)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada