MENTRE ESTIGUEM A DAVANT DEL REIXAT ...

     Li ensenyava a unes amistats un poblet enlairat, Forès, de la Conca de Barberà i d’entre les moltes singularitats i excel·lències que els hi explicava, els hi vaig comentar que el considerava un poble sa, degut a la puresa de l’aire que hi bufava  i per tant ho considerava  bo per la salut. Com volen dir que, a més de tot la bellesa del paisatge que s’hi albira, hi havíem d’afegir que en aquest raconet de món et passaven tots els mals i et prevenien dels que et podien assetjar. I vaig quedar tan ample. Les amistats em deixaven dir i al final  una pregunta va desmuntar part de les meves conclusions: Què hi ha cementiri? Contesta afirmativa per la meva part i raonament de qui posava en dubtava la meva teoria: “Doncs si hi ha cementiri no cal que ens diguis res més...”. 

    Sant Pere de Ribes era un poble sa, no vull dir amb això que ho ha deixat de ser-ho, si més no s’ha fet gran i els aires, com a la majoria de llocs, ja no bufen tan purs. Que per a nosaltres, la gent de Sitges, no els hem considerat mai com a tals. Perquè sempre que han bufat d’allà cap aquí els hem maleit, com si portessin mala intenció. Així, quan ens pensem que els seus vents es fan impertinents, ens queixem que tots els ribetans bufen en contra nostra o que han deixat les portes obertes amb tota la intenció per fer-nos la punyeta. I no hi ha manera de suavitzar la teoria d’aquestes ventoleres, perquè de sempre s’ha dit que els aires que procedeixen de Ribes no són bons. Feina hi haurà per desmuntar aquesta afirmació. Tot i que els ribetans ja no en fan cas. Aneu dient i que el vent campi per on vulgui.

     I vet aquí que si jo mateix i els propis ribetans  ens obstinéssim a mantenir-nos en la teoria que Sant Pere de Ribes era un poble sa, si ens guiem en les conclusions en què van arribar les meves amistats, la de tenir cementiri, deixem-ho que és un poble saludable. Al cap i a la fi com tots. 

   Però sí que l’entrada del seu cementiri és molt singular, a frec del Castell i de l’església vella. Durant molts anys aquesta era l’única entrada per on accedir-hi, fins que se’n va obrir una altra de molt més gran i  accessible que aquesta, que és enlairada i situada al capdamunt de la pujada i en el revolt on el camí ens porta a les vinyes, a la font d’en Zidro, a la masia de la Coma i l’ermita de Sant Pau, entre altres destinacions. 

       La més propera assolirà protagonisme el proper dimecres, dia de Tot Sants. I el dijous dia dels difunts, que és quan els cementiris són més freqüentats, per familiars, que la resta dels dies de l’any. Desprès que ha quedat demostrat que els aires sans no són garantia de res i tampoc tenen una identitat concreta. I que bufin d’on bufin, tot i ser bons, ens poden acabar matant d’una pulmonia i ves a reclamar en mar. On també pots arribar a morir amb l’aigua més amunt del coll. En definitiva, no hi ha enlloc segur.

     Un dia el propi Jesús Carbonell, que va ser durant molts anys, junt amb el seu fill Joan, l’enterramorts de la vila, va dubtar si la mort era selectiva. Tots recordem als germans Josep i Jaume Ferret, els quals regentaven una botiga de queviures al carrer Sant Francesc i gaudien d’una gran popularitat. Quan es van jubilar van tancar la reixa de l’establiment i només l’obrien en comptades ocasions, quan havien de sortir un moment i tornaven de seguida. Un dia a la tarda passava en Jesús per davant de l’establiment i va coincidir amb l’Antoni Olivé, que era veí dels nois, i va que en Jesús li pregunta: “Escolta, aquests “hermanitos” què són vius o són morts? Resposta ràpida i intel·ligent de l’Olivé: “Ostres, si vostè no ho sap...”  Al responsable de fer-te l’últim traje de ben segur que feia temps que dubtava si havia perdut a uns clients quan no se’l hi escapava cap. 

     Que per cert, fa un parell de setmanes que va morir la Pilar Fornas, que era la muller de l’Antoni Olivé i per tant dona de músic. Dones que també tenien el seu protagonisme  per Santa Cecilia, que es feia el dinar dels músics acompanyats de  les seves respectives parelles. Sempre es diu que si hi ha un moment bo a la vida s’ha d’aprofitar. Aquest n’era un.

    Una teoria que ha estat i serà sempre una realitat indiscutible. Aprofitem-ho. Abans que quedem a darrera del reixat. 

                                       J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 31 octubre del 2023) 

 

UNA FINESTRA OBERTA A LA FESTA MAJOR

      Poques cases hi ha al nostre poble on les finestres estiguin tan a prop de la vorera com aquesta del carrer Sant Gaudenci, on hi vivien en Joan Olivé i la Maria Ràfols. Ella regentava una botiga de queviures i també despatxaven sifons, gasoses i distribuïen el llevat als forners. Ell , que era d'El Catllar, encara hi ha familiars seus que viuen al carrer Sant Crispí, treballava  a la fàbrica de sabates de can Coll. El matrimoni va tenir dos fills; en Joan casat amb la Tersesina Ferré de la Sinaí Robert i l'Antoni emmaridat amb la Pilar Fornas.

   He apuntat que la finestra està oberta a la Festa Major, perquè l'Antoni entre altres instruments tocava la gralla, junt amb en Manel Vendrell, en Quimet i en Lluís Ràfols i en Juli Vidal, els anomenats grallers músics, els encarregats d'acompanyar amb el so de la gralla als gegants de  la Vila. Es dóna la casualitat que un parell de cases més enllà hi vivia l'Antoni Parra, cap de colla dels geganters i portador de la geganta. En Parra estava casat amb l'Olga Mestre que va ser  pendonista de Santa Tecla l’any 1999 i va tenir l'honor de ser la primera a tenir exposada la imatge  en una de les vitrines de casa seva, la qual  s'abocava en a aquest mateix carrer.

     Davant per davant de la finestra de l'Olivé hi havia la casa d'en Francesc Esplugues, popularment conegut per en “Dandi” . Casat amb la Rosita,van tenir dues filles, la Rosa Maria i la Montserrat. Tots ells dedicats a la perruqueria i , durant molts anys, pentinadors de la parella de gegants. Encara és present el record de veure baixar els gegants pel carrer i quan arribaven a frec de la casa del perruquer  els geganters apropaven a la parella al balcó i, des d'allà, els hi feien un retoc al pentinat, potser una mica despentinar degut a les serpentines que tibaven des d'un balcó a l'altre i que al seu pas les trencaven. Un costum que s' ha perdut.

   L' Antoni treballava de pintor fins que va entrar a formar part de la plantilla de la corsetera i des de llavors li fèiem la conya que vivia de la mamella. I a hores lliures feia de músic al costat del meu pare i de l'oncle dels quals n’era   molt bon amic per raons de veïnatge. 

    Quan va entrar a formar part dels Iberos del Jazz, les seves intervencions , després de l'actuació en el jardins del Retiro, darrera l'escenari, aconseguien una sublimitat magistral. El mestre Pallarès reunia als seus músics i a veure qui la feia o deia més grossa. Per aquella època, entre altres, es va alternar com a empresari de la temporada d'estiu, en Sergi Caballé, al qual li agradaven els toros, fins el punt d'haver anat a aprendre a torejar. Tenien,doncs, el torero els faltava el toro que s'hi prestava l'Olivé. En una d'aquestes “faenes” el toro va fer una esterrossada de la qual es va aixecar amb els colzes pelats. A la corrida, a més dels seus companys, hi assistien la mainada dels gitanos de casa nostra, assidus del Retiro,  i a l'endemà, veient que no hi havia ambient en la plaça, li van preguntar a l’Antoni si no hi havia toros i aquest els hi va contestar que fins que no li caiguessin les crostes al toro, res de res.

En una ocasió entre bastidors l'Antoni que era sempre molt servicial i es preocupava per les seves amistats, en Cisquet Batista li va manifestar que la seva actuació acompanyant el seu cant amb la guitarra es veia deslluïda a causa del fum que desprenien les olles on en el seu interior hi havien uns caps de cotó impregnats d'alcohol que s'encenien per a fer més real la dansa del foc, la qual ballaven els components del ballet de l'Antoni de Ronda. Quan les apagaven el fum que produïen li penetrava a la gola del guitarrista i li feia la guitza. Amb la disponibilitat d'ajudar, a la qual em referia de l'Antoni,  li va semblar  haver donat amb la solució. Així, a mesura que entraven a darrera l'escenari, les anava agafant i esclafant a terra. Acabada l'actuació d'en Batista, el seu protector li fa saber que el problema estava  resolt, mentre li comunica el mètode emprat. En Cisquet, que veu venir la pedregada, li recrimina: oh!, nen jo no t'he manat que les trenquessis ..."  I el músic li puntualitzava, una i altra vegada, que ho havia fet per ell. Total que en Raúl, que era el braç dret de l'Antoni de Ronda, ja es va encarregar que l’endemà l'Olivé anés a can Juncosa a comprar unes olles noves.

   Es veu que això de la trencadissa la tenia sempre a punt. Perquè una vegada la meva àvia Consol li va demanar que li anés a comprar uns ous. De tornada a la dona  li van semblar petits. Així que davant la disconformitat l'Olivé va rebolcar els ous per terra, potser per demostrar que ell els tenia més grossos. L'avia que era dona de temperament, davant tal trencadissa, se'l volia menjar.

    Quan vaig anar reaccionant del nomenament de pendonista, una de les actituds  que se'm va fer present va ser passar per davant la finestra portant la bandera, perquè em recordava quan ho fèiem tocant amb la banda, en el transcurs de les processons, i giràvem la mirada a aquest punt i ells, la dona i els fills, responien amb un somriure de satisfacció. Quan l’Antoni es va retirar de la música, el costum va continuar, però en aquell moment ell feia senyals entenedores  del panorama, com així ho anomenava per resumir l’estat de salut del matrimoni.

   No he estat a temps. No he trobat a l'Olivé, ni a la Pilar.  Com tampoc  els gegants a en Parra,al“Dandi” i al graller. La finestra era tancada, a una Festa Major, on l'únic supervivent d'aquella colla de grallers ens havia deixat feia pocs dies. Esperem que, ven aviat, amb el retorn de la Pilar, la persiana aixecada de la finestra torni a mostrar que, darrera d'ella,  la vida segueix el seu camí, al peu d’una carrer de pujada i  de baixada.

                                                                    J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 2 de setembre del 2016)