ELS REIS ARRIBEN A RIBES ENTRE MARGES

   A darrera del castell i de l’església vella de Sant Pere de Ribes, la toponímia local discórrer per entre un bon nombre de camins, vinyes, masies, muntanyes, amb l’ermita de Sant Pau  i fonts com la d’en Zidro. On sense deixar el camí aquest condueix al Montgròs , la muntanya més alta del Massís del Garraf. Que els dies previs de les festes de Nadal, junt amb el Puig d’en Boronet, també en el  Gafarró, la Trinitat, aquests tres darrers referents a Sitges, s’hi puja i es disposa un naixement, gràcies a aquests amics de la muntanya i de les tradicions, fan possible que aquests tres enclavaments s’envoltin del símbol més eloqüent del Nadal.

  També el mestre Manel Rius i Ramos, que va anar a viure a Sant Pere de Ribes, va composar un pas-doble per a banda que porta per nom El Montgròs. Que ha sonat per aquests camins, sobretot el que porta a Sant Pau, quan és la seva festa.

     Des de sota Ribes el camí condueix a aquest enclavament que es troba al capdamunt del turonet, el paisatge ofereix una disposició on sembla que el temps s’hagi aturat. El mateix passa quan s’arriba a l’ermita de Sant Pau. Darrera mateix de l’església vella, el camí transcórrer entre marges. Marges de pedra ben consolidats que limiten les vinyes, que s’estenen a banda i banda d’aquest camí. I que quan, aquests dies, s’arriba al bosc, les vinyes mostren els ceps despullats dels pàmpols, la qual cosa ofereix un encanteri especial. Tant que ens apropa al pessebre que, entusiastes com en som, ens imaginem a la parella a la cerca posada per passar-hi la nit. I que millor que aquesta església vella, o l’ermita de Sant Pau per  a ser acollits. Les darreres vigílies a Sant Pau, es preparaven per celebrar aquest esdeveniment amb un recital de nadales, a càrrec del col·lectiu poètic ribetà, Rims. I ara em ve al pensament un ribetà que era recordat per la popularitat que li fa conferir la seva manera d’ésser, em refereixo a l’Alfons Ramos, un entusiasta de la música i que ell mateix es presentava, en la seva targeta de visita, de la següent manera: Alfonso Ramos “xinxen”, professor de maraques i panderetes. Un instrument, aquest darrer, molt apreciat entre el seguici pastoril de la nit de Nadal.                                                                                                                                                                                                                                                                              

    I ve que a Ribes s’hi van apropant  els  Reis. I ho fan per aquest mateix  camí dels marges el qual ofereix una sensació de companyia i hospitalitat, que desprès d’adorar i fer parada al poble, per complaure  a petits i a grans, continuen per la riera camí cap el poble veí, Sitges. On també esperem la seva visita. I perquè la parella estava cansada, si no també  l’avinguda al món de l’infant s’hagués pogut produir a l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia,  al Vinyet,  Santa Bàrbara, a la Trinitat a la capella de l’Hospital, on aquests dies hi va cantar la Coral tal com Sona, o a l'ermita de Sant Sebastià.

     Però vet aquí que arribats els Reis Mags, encerclant la masia de can Girona i la can Panxampla, es trobaran que els camins que hi havia per sobre el Vinyet, a can Pei i a can Lleuger, han estat urbanitzats, només el camí que voreja   l’autòdrom i a frec de can Baró i el bosc de can Bruguera, encara no ha perdut ni el seu traçat ni el ser un camí de muntanya. Dels últims que travessa el bosc, d’un poble que mira al mar, si més no la muntanya va quedant cada com més esgarrapada per les màquines del progrés.  

    Sitges, poble de mar, que celebra, amb molt entusiasme, les tres nits més rellevants d’aquestes festes: la de Nadal amb la Missa del Gall a la parròquia, amb el cant de la Sibil·la . La de Cap d’any, amb gatzara i desitjos de molta felicitat per aquest any que acabem d’encetar. I la d’aquest proper diumenge, la nit de Reis, que arriben al poble envoltats d’un entusiasme encomanadís. Desprès notem la seva presència, pel so dels timbals que els acompanyen, mentre fan la seva feina. Fins que se’n van i ningú s’adona, com ni quan ho fan. Només de bon matí som conscients de que els Reis ens han visitat.

    Com sempre, anirem a dormir aviat, deixarem les sabates i tres gotets amb Malvasia per a fer més agradable la seva visita. I a esperar que ens porten els Reis i que ens depara l’Any. El més principal, que tinguem salut. 

                                                    J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 3 de gener del 2025)

MENTRE ESTIGUEM A DAVANT DEL REIXAT ...

     Li ensenyava a unes amistats un poblet enlairat, Forès, de la Conca de Barberà i d’entre les moltes singularitats i excel·lències que els hi explicava, els hi vaig comentar que el considerava un poble sa, degut a la puresa de l’aire que hi bufava  i per tant ho considerava  bo per la salut. Com volen dir que, a més de tot la bellesa del paisatge que s’hi albira, hi havíem d’afegir que en aquest raconet de món et passaven tots els mals i et prevenien dels que et podien assetjar. I vaig quedar tan ample. Les amistats em deixaven dir i al final  una pregunta va desmuntar part de les meves conclusions: Què hi ha cementiri? Contesta afirmativa per la meva part i raonament de qui posava en dubtava la meva teoria: “Doncs si hi ha cementiri no cal que ens diguis res més...”. 

    Sant Pere de Ribes era un poble sa, no vull dir amb això que ho ha deixat de ser-ho, si més no s’ha fet gran i els aires, com a la majoria de llocs, ja no bufen tan purs. Que per a nosaltres, la gent de Sitges, no els hem considerat mai com a tals. Perquè sempre que han bufat d’allà cap aquí els hem maleit, com si portessin mala intenció. Així, quan ens pensem que els seus vents es fan impertinents, ens queixem que tots els ribetans bufen en contra nostra o que han deixat les portes obertes amb tota la intenció per fer-nos la punyeta. I no hi ha manera de suavitzar la teoria d’aquestes ventoleres, perquè de sempre s’ha dit que els aires que procedeixen de Ribes no són bons. Feina hi haurà per desmuntar aquesta afirmació. Tot i que els ribetans ja no en fan cas. Aneu dient i que el vent campi per on vulgui.

     I vet aquí que si jo mateix i els propis ribetans  ens obstinéssim a mantenir-nos en la teoria que Sant Pere de Ribes era un poble sa, si ens guiem en les conclusions en què van arribar les meves amistats, la de tenir cementiri, deixem-ho que és un poble saludable. Al cap i a la fi com tots. 

   Però sí que l’entrada del seu cementiri és molt singular, a frec del Castell i de l’església vella. Durant molts anys aquesta era l’única entrada per on accedir-hi, fins que se’n va obrir una altra de molt més gran i  accessible que aquesta, que és enlairada i situada al capdamunt de la pujada i en el revolt on el camí ens porta a les vinyes, a la font d’en Zidro, a la masia de la Coma i l’ermita de Sant Pau, entre altres destinacions. 

       La més propera assolirà protagonisme el proper dimecres, dia de Tot Sants. I el dijous dia dels difunts, que és quan els cementiris són més freqüentats, per familiars, que la resta dels dies de l’any. Desprès que ha quedat demostrat que els aires sans no són garantia de res i tampoc tenen una identitat concreta. I que bufin d’on bufin, tot i ser bons, ens poden acabar matant d’una pulmonia i ves a reclamar en mar. On també pots arribar a morir amb l’aigua més amunt del coll. En definitiva, no hi ha enlloc segur.

     Un dia el propi Jesús Carbonell, que va ser durant molts anys, junt amb el seu fill Joan, l’enterramorts de la vila, va dubtar si la mort era selectiva. Tots recordem als germans Josep i Jaume Ferret, els quals regentaven una botiga de queviures al carrer Sant Francesc i gaudien d’una gran popularitat. Quan es van jubilar van tancar la reixa de l’establiment i només l’obrien en comptades ocasions, quan havien de sortir un moment i tornaven de seguida. Un dia a la tarda passava en Jesús per davant de l’establiment i va coincidir amb l’Antoni Olivé, que era veí dels nois, i va que en Jesús li pregunta: “Escolta, aquests “hermanitos” què són vius o són morts? Resposta ràpida i intel·ligent de l’Olivé: “Ostres, si vostè no ho sap...”  Al responsable de fer-te l’últim traje de ben segur que feia temps que dubtava si havia perdut a uns clients quan no se’l hi escapava cap. 

     Que per cert, fa un parell de setmanes que va morir la Pilar Fornas, que era la muller de l’Antoni Olivé i per tant dona de músic. Dones que també tenien el seu protagonisme  per Santa Cecilia, que es feia el dinar dels músics acompanyats de  les seves respectives parelles. Sempre es diu que si hi ha un moment bo a la vida s’ha d’aprofitar. Aquest n’era un.

    Una teoria que ha estat i serà sempre una realitat indiscutible. Aprofitem-ho. Abans que quedem a darrera del reixat. 

                                       J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 31 octubre del 2023)