CAL TROBAR LA PORTA CORRECTA

   

      El món del disseny regula fins els més mínims detalls, perquè  una cosa tan íntima com són els lavabos públics, hi ha impregnat el seu toc d’originalitat. En el temps on no es mirava massa prim, dones i homes, freqüentàvem el mateix espai, per anar a fer pipi o altres necessitats majors. Tanmateix en espais més grans, amb capacitat per a acollir més públic, sembla ser que està contemplat per llei que cada gènere ha  de tenir el seu propi espai, com així passa també en llocs que no tenen estretors i ho poden separar. 

    Durant el temps en què el rètols havien d’estar escrits en castellà,  el missatge que anunciava la porta correcta era escrit, en lloc visible,  en aquesta llegua: Hombres – Mujeres. Desprès, amb la normalització lingüística, la traducció no ho complicava: Homes -Dones.

     Però va arribar un punt en què el disseny s’hi va anar introduint, fins assolir un variat i original nombre de símbols, que quan has d’accedir a la porta que et pertoca, la cosa és tan sofisticada, que has de parar-te  a pensar el significat que es representa. Sortosament la tria només es desenvolupa entre dues opcions, tot i amb això més d’una vegada s’accedeix a l’espai  que no et correspon, per allò de que el símbols es presten a confusió. 

     En aquests llocs sempre hi acostuma a haver més cua en l’apartat de les dones que en el dels homes, i això permet que nosaltres no ens haguem de molestar en haver d’endevinar el símbol, la  nostra porta està molt a prop. I la cosa la tenim enllestida de seguida, perquè això de la bragueta ha estat un invent que no se’n parla, però que és fabulós. Perquè no t’has d’abaixar i tornar a pujar els pantalons i això equival a un estalvi de temps. D’aquí ve que als lavabos dels homes a prou feines hi ha cua. 

    Jo recordo a les societats, com el Prado i el Retiro, als seus lavabos, hi trobaves unes  senyores que es cuidaven de mantenir-los nets i, com uniformes, portaven uns davantals blancs, aquells de peto i faldó que anaven lligats a darrera l’esquena. I aquest detall va derivar en un altre. Perquè es va pensar que d’aquest servei se’n podia treure una mica de rendiment. Així, segons ens quins llocs, junt a la porta hi trobaves una safateta que convidava, al pixaner o a la pixanera, a  deixar unes monedes de propina. Sembla ser que També la generositat es demostrava més entre  les senyores que entre els senyors, de ben segur perquè elles eren més conscients de la feina que feien aquestes cuidadores. 

     Fins que hi va haver un l’il·luminat, o la mateixa intel·ligència femenina, que va tenir la brillant idea: “si aquí només fan el gest les dones, doncs ara pagarà tothom “. I vet aquí que es va establir la pixarada de pagament. Recordo que la gent que anava a Montserrat, una de les coses que realçava de la seva visita, és que li havien fet pagar per fer servir els lavabos públics. M’atreviria a dir que aquí a Catalunya van ser els pioners en aquest servei de pagament obligatori. A partir d’aquí molts llocs van anar imposant el mètode de: o pagues o et fas pipi a sobre. I és el que deia fa un parell de setmanes, aquest pagament també s’ha sofisticat i es pot fer  mitjançant una maquina que accepta monedes i  la targeta de crèdit, amb el vigilant corresponent per a que es faci tal pagament, o amb el torn que acostuma haver en algunes entrades de metro, que es deslliure i permet el pas un cop  has satisfet la quantitat de l’import. 

    I com es sols dir: feta la llei, feta la trampa. Hom pensa ja aniré a descarregar en un lloc d’aquests de servei de menjar ràpid, que allà ningú no em controlarà on vaig. Ah! Pillo, doncs allà et trobes que per accedir al lavabo s’ha d’introduir, en un aparell que hi ha al costat de la porta, uns dígits que estan impresos en el tiquet de la compra que has fet. Davant tots aquests impediments, i de la falta de lavabos públics gratuïts, no t’ha d’estranyar de trobar tants pixaners que fan servir el carrer com a urinaris, amb més assiduïtat entre els de la bragueta, per la cosa de la rapidesa. 

    Això passa per no fer cas als nostres avantpassats quan deien, que quan se surt de  casa s’ha de sortir cagat i pixat. Que va en consonància amb aquesta altra recomanació: que no t’agafin amb els pixats al ventre.

                                            J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 1 de desembre del 2023)

TORNEN ELS ÍBEROS DEL JAZZ

           

              

   Coincidint amb el Festival de Jazz Antic Sitges, en Joan Pinós ha  tingut la brillant idea de reunir als músics  descendents d’aquells que havien format l’orquestra: “Los  Íberos del Jazz”.

    Havia acabat la guerra i la música era com un bàlsam amb el qual intentar afeblir tantes penúries i desgràcies que havia deixat aquella confrontació. Les inquietuds musicals d’uns músics joves prenien cos de la mà d’un apassionat de la música de ball, en Magí Almiñana i Soler. Trombonista  que s’havia passat hores estudiant sota la llum de la lluna en la masia que tenien els seus familars, quasi a tocar de l’ermita del Vinyet. En Magí dotat d’unes excel·lents aptituds musicals, va saber inculcar els seus neguits a aquells sitgetans. I com alguns balls encara no estaven editats ell treia el guió, desprès d’haver-lo escoltat per la ràdio i escrivia els papers per als components de la formació. Assajaven en un local que el Sr. Maluquer tenia a la platja de Sant Sebastià, on el seu fill el recordat Marcel Maluquer n’era un seguidor. Assajaven ben bé a diari, detall que permetia  aconseguir la quasi perfecció interpretativa.

    La fotografia que il·lustra l’article està feta a l’estiu del 1944,  amenitzant l’hora del té en les terrasses de l’Hotel Terramar, que regentava la companyia HUSA, la qual també tenia al seu càrrec  el local de la piscina. 

    Els integrants i primers components de l’orquestra són: a la bateria, l’Agustí Montornès; al violí, en Quimet Ràfols; la pianista, la Maria Lluïsa Álvarez; al seu darrera -asseguda- la seva germana, la  Beatriu Álvarez, la vocalista; saxos: el primer per l’esquerra en Lluís Ràfols, al seu costat en Jaume Vidilla ( popularment conegut per en Jaumet de la llet) i al saxo tenor, en Manel Urgellès; al contrabaix, en Joan Yll; trompetes: en Felip Nebleza i en Josep Yll; trombó, en Magí Almiñana. 

   En Magí a més de bon músic era persona molt detallista i no només tenia bona cura de la interpretació, sinó que també cuidava molt la presentació, com podia ser: el saber comportar-se davant el públic, l’elegància en les formes i en el vestir. Amb americana blanca si era de dia i negra a la nit. En aquest aspecte moltes vegades no coincidia amb les maneres d’interpretar-ho d’en Jaumet, que era el més veterà de tots, quan per exemple el director els anunciava que per la següent actuació havien de vestir de blanc, en Jaumet compareixia de negre i a l’inrevés. El mateix passava durant els assajos, quan en Jaumet expressava la seva opinió: “nois, això no surt bé”. El que feia que en Magí convoqués un assaig extraordinari. Llavors en Jaumet no compareixia. A la propera trobada se li recriminava la seva absència, a la qual cosa el músic rebatia que ell ja s’ho sabia, eren als altres als qui no els hi sortia bé... 

     Quan els Íberos amenitzaven el ball de nit  a la piscina s’hi congregava el bo i millor dels senyors de la colònia. A davant de l’orquestra destacava  la presència de la Beatriu, que amb la seva bonica veu, el seu estil i la seva bellesa, tenia captivats a tothom. Hi sobresortia, també, la interpretació que en Manel Urgellès feia del ball: “Beguin the Beguine”, el so que aconseguia treure del saxo tenor i la seva manera de dir-ho, fins i tot feia aturar a la gent que passava pel passeig que quedaven bocabadats.

    Amb tot això va arribar el moment en què en Magí es va voler dedicar professionalment a la música i  l’orquestra va acabar sota la direcció del metre Gabriel Pallarès, que era un gran músic però que no sentia cap atracció per la música ballable.

   Només per a una actuació tornen al Retiro els Íberos del Jazz, de la mà dels descendents d’aquella primera formació i amb un únic testimoni de les successives formacions que van mantenir el nom, en Francesc Freixas. Que va ser vocalista i intèrpret de saxo. Avui, en la intimitat de la seva llar encara segueix cantant -amb la seva veu ben timbrada i estil implacable- cançons de tots els temps.  

                                                              J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges , el 9 d'abril del 2021 )