CAL NOI, EL BARÓN, LA BARATA I EL CABLE

Heus aquí les grans càtedres del bon menjar i del bon beure. Per les maneres de fer de la seva gent -propietaris i parròquia-, aquests establiments són també com les "universitats" del saber popular. El lloc ideal per assabentar-se de tot el que es cou al poble, així com vida i miracles dels qui hi viuen.

En una època en què s’ha posat de moda, a més d’anar a fer el tastet o anar de tapes, fer xarrups de vi en aquests altres establiments destinats a aquest menester i que coneixem com a vinoteques -i que al poble en trobem unes quantes-, el tema d'avui de l’article, però, es centra en els bars que formen encapçalament. Un d’ells, Cal Noi, és notícia perquè en Mingo López i la Rosa Carbonell s’han jubilat. Tants anys al capdavant del seu establiment els han comportat una gran popularitat, gràcies al seu tracte i a tot el que es coïa a la seva cuina. El xató era el plat estrella, per anomenar-ne només un d’entre tots els altres que tant s’avenien amb la cuina de casa nostra; una cuina que no és altra que la que sorgeix de les receptes dels pescadors, aquelles que anaven de boca en boca i que les sitgetanes i els sitgetans han sabut conservar per a delícia dels qui gaudim amb els encants de la gastronomia local i que no cal que sigui gaire sofisticada.

  Tots els esmentats  tenen una clientela que podem classificar com a fixa, i d'altres que volten i acaben rendits al que ofereixen i, sobretot, al fet que la cosa del beure i menjar també va associada amb la comunicació entre la resta dels clients. I no solament dins de l’àmbit local, sinó que aquests establiments també són coneguts internacionalment. Quan tenia la botiga, observava que a mig matí sortia un client de davant de l’hotel i, mentre estava de vacances aquí, cada dia freqüentava el bar Barón. El turista i ex militar anglès, assidu de Sitges, s’emmotllava i complia els horaris del bar; a la tarda-vespre quan tornava a l’hotel, la porta de l’establiment se li feia petita. Curiosament tot el temps que es passava a Sitges, que era quasi un mes, feia la mateixa rutina; de l’hotel a cal Barón amb alguna incursió a La Barata. Sembla ser que com el “murapium” d’aquí no el trobava enlloc. Turistes que s'asseuen a la terrassa i a qui la vermellor no tarda a acaparar el rostre, acompanyat  d’una gran facilitat de paraula, ganes de passar-ho bé, cosa que els permet establir relació amistosa amb la resta de clients.

   Sovint, a primera hora del matí, coincideixo amb un amic que em fa saber que va a la universitat, que no és altra que La Barata. Allà hi fa el cafè i diu que ha après a escoltar i observar, una posició amb la qual s’assabenta de tot el que passa al poble i més enllà. Lloc de menjar, beure i aprendre el que no s’explica als llibres i que, sembla estrany, però també instrueix. Els responsables de la càtedra gastronòmica i de les ciències socials i polítiques, dintre l’àmbit local  són la família Macías, on dominen els Pepes i la Maruja López -que va estar molts anys al front de la cuina-, amb una menció especial pel recordat Xavi.

   De tots ells, El Cable és el més antic, i trobo un gran encert que els descendents de la família Andreu, en Francesc i en Manel, hagin mantingut intacte el conjunt d’aquesta interioritat sitgetana per on ha passat més d’una generació de la gent de casa. I amb la particularitat que li han sabut aportar -deixant de banda la decoració del local- el que interessa a la clientela: una bona oferta de tapes i plats ben guisats. El Cable ha estat un referent, fins al dia d’avui que s’ha convertit en el que se’n diu un local de moda. I això diu molt al seu favor i a la memòria d’en Ciscu, que va saber mantenir el llegat dels seus pares fins a fer possible aquesta continuïtat.  

   Les capelletes locals -nom amb el qual també es coneixen aquests establiments- tenen molts seguidors, fins a esdevenir catedràtics d’això que anomeno universitats populars. Allà s’aprèn mentre es consumeix, i sempre sobresurt la voluntat de voler arreglar el poble. Com si fos tan fàcil. 

                                           J.Y.M.

       

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 de juliol del 2026)

2.000 COL·LABORACIONS I QUASI 70 ANYS D’AMISTAT

     

Amb en David Jou i Mirabent ens uneix, per sobre de tot, una gran amistat i també uns neguits poètics i literaris que ens han permès coincidir en aquestes pàgines fins a assolir la xifra de les 2.000 col·laboracions; un honor que, juntament amb en Josep M. Matas i la Vinyet Panyella, venim a ser els col·laboradors més antics del setmanari. Això no sé ben bé si és bo o dolent, perquè significa que ens hem fet grans a redós de l'Eco. Però, compte!, un no es pot considerar mai gran si presumeix d’acompanyar-se d’un cor jove. Curiosa manera de disfressar la realitat quan el cor batega amb tu des de fa, així ho sembla, una eternitat. Però sortosos nosaltres que d’aquest cor brolla, setmana rere setmana, una estima per aquest setmanari i els seus lectors.

   En David i un servidor vam coincidir als Escolapis i no només vam compartir les hores de classe, sinó que, sobretot els dissabtes al vesprejar, sortíem a fer un tomb junt amb altres companys com en Jacint Picas, el Rafel Nicolas, en Joan Martínez Benazet, l'Isidre Junyent, en Jacint Sastre, en Carles Martínez i en Josep Soler. Va ser aquest darrer qui em va apropar a la redacció, cosa que va voler dir entrar en contacte amb el seu pare, el qual no només em va oferir l’oportunitat d’escriure al setmanari, sinó que en tot moment em va animar a no deixar de fer-ho. A en David el va apadrinar el recordat i admirat Ramon Planes, amb qui coincidíem moltes vegades quan entràvem o sortíem de deixar la nostra col·laboració. I com ell amb tant altres històrics de la casa.

    En Ramon passejava una prominent elegància i un posat d’intel·lectual, una cosa i l’altra el feien  digne de la seva personalitat: home de lletres i empresari (era el director de la fàbrica de gas, des de que va  continuar amb l’empresa que havia fundat el seu pare i, quan la va absorbir la companyia actual, va seguir ostentant un càrrec important en la mateixa, amb oficina al carrer Espalter). Curiosament, existien uns col·laboradors que vestien amb una gran elegància i distinció quan anaven a lliurar la seva aportació; aquests eren el propi Ramon Planes i Izabal, en Salvador Soler i Forment, en Rafael Monzó i Valiente, en Josep Carbonell i Gener i en Rafel Casanova i Termes. Aquest darrer hi acudia amb l'uniforme de la Diputació, en ser l’encarregat del Museu Romàntic, que era tan a prop de la redacció i  que quasi van tancar el museu quan ell es va jubilar i que ja no s’ha tornat a obrir més. Aquesta presència de col·laboradors mudats amb americana  i corbata era més pròpia de les redaccions de diaris de capçaleres importants que no pas de la de l’Eco de Sitges; però qui ho havia de dir, en aquell temps, que la nostra capçalera sobreviuria i compartiria llarga trajectòria amb les de més prestigi.

   Tant en David com la resta de col·laboradors esmentats -els d’abans i els actuals- hem tingut la sort de participar de moments sensacionals, es pot dir històrics,  quan anàvem de la botiga a la rebotiga, passant pel menjador d’aquella casa del carrer de Bonaire. Hem vist com els mestres esmentats corregien les galerades enmig del soroll de les màquines. Allà on es rebia en Josep amb la seva bata blava i on, quan encara no érem col·laboradors fixos, ens fixàvem on deixava la nostra quartilla, perquè més d’una vegada es traspaperava; al cap d'unes setmanes de veure que no sortia publicat, li feies l’observació i ell remenava els papers fins que ho trobava oblidat entre tanta paperassa. Formava part de l’essència de l'Eco; ells mateixos no s’amagaven, quan els semblava que havien fallat  ho atribuïen a: “són coses de l’Eco”.

   I tots hem viscut l’evolució, la incorporació del nostre amic Josep i del seu germà Ramon a la impremta. I com, després de la mort de la Carme, l’esposa d’en Josep, aquest, ja resident a l’Hospital de Sant Joan, cada dia un dels seus nets el portava fins a la redacció i allà corregia proves. També hem passat per la dolorosa pèrdua d’en Ramon i en Toni Sella, que va colpir a tothom.

   Fins que va arribar Internet i vam deixar de freqüentar la impremta. Pel camí també hem perdut aquells mítics col·laboradors, però d’ells hem après a ser constants, a no defallir, a no perdre el contacte amb els lectors. Davant de tantes exemplars i meritòries trajectòries, ara em toca escriure: enhorabona, David! 

                                         J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 10 de juliol del 2026)

                         

DE CAMPDÀSENS AL TOUR

 Fotografia de l'any 1972 on hi apareixen aquells mítics "Amics del Garraf"

Aquest cap de setmana coincideixen moltes coses: unes amb connotacions populars i una altra amb segell internacional. Torna la festa de les Cases Noves i, com al Poble Sec, la seva característica més evident és l’afegitó de "popular" que caracteritza totes dues festes. Però també se li pot atribuir a la de Campdàsens aquesta denominació tan específica, una identificació que s’avé amb el tarannà de les persones que hi participen: la gent de casa nostra.

Tant al Poble Sec com a les Cases Noves, un dels actes que els distingeix i fa lluir la popularitat esmentada és la revetlla. Sobretot el ball que s’hi fa i que em recorda uns amics que hi sentien una especial predilecció, com en Josep Ferret i Camps, que va ser durant molts anys operari del taller de casa, i la seva muller, la Isabel Tutusaus Peñas; els quals, a més dels lligams de familiaritat que els unien, tenien passió pel ball. Eren d’aquells que ballaven des de la primera peça fins a l’última.

I això fa que, per a molts, aquestes festes de barri siguin un motiu de diversió que s’espera amb un cert deliri, cosa que fa que la gent del propi barri i dels que viuen en altres sectors del poble hi acudeixi i, una vegada allà, hom s’hi trobi bé. Perquè no calen gaires faustos per divertir-se: envoltar-se d’amics i coneguts en un ambient distès i festiu és suficient motiu per gaudir de la festa, mai millor anomenada, popular.

Consumida amb comptagotes la nit de revetlla, el ressorgir del nou dia promet. Fa anys que a Campdàsens s’hi anava a peu; els integrants de la fotografia així ho feien, i no només s’hi dirigien caminant el dia de la seva festa, sinó que també recorrien tots els camins del Garraf qualsevol diumenge de l’any. Amics als quals els entusiasmava la muntanya, amb predilecció per les que tenien tan a prop. Sospesades les circumstàncies referents a l’amistat i l’arrelament a la terra del massís, es van agrupar sota un enunciat: "Amics del Garraf". No haurien pogut trobar cap identificació més encertada que aquesta.

Caminar amb ells no era només fer exercici, sinó que també aprenies lliçons magistrals de toponímia local, de detalls carregats de popularitat i de vivències que els seus components havien viscut i les transmetien als qui freqüentaven la muntanya o el taller d’en Sebastià Yll Bages , que compartia saviesa amb el seu fill Joan. Sense oblidar-nos d’un altre dels puntals de la festa, en Joan Ferrer, de can Terradeus. Perquè tots plegats van voler recuperar aquesta festa camperola i no només ho van aconseguir, sinó que perdura fins als nostres dies gràcies al relleu de la colla d’amics que hi posa l’ànima i la il·lusió perquè aquesta no decaigui.

En el nostre poble hem tingut la sort de disposar d’uns entreteniments que s’han completat amb les obligacions que cadascú de nosaltres hem desenvolupat. Així mentre a uns els agradava anar a caminar per la muntanya, altres els agradava anar a nedar i també els qui tenien el cigró per la bicicleta. Era poble també de bons ciclistes i d’acollida d’altres, com es produïa cada diumenge en el Bar Español que regentava l’amic Joan Ossó. Sota el tendal de la terrassa s’hi repartien un bon nombre de bicicletes, mentre que els ciclistes esmorzaven sense mirament. Desprès, tips com a “guitllos”, totes les pujades els hi semblaven ports de primera categoria.

En Ramon Viñola va regentar un local de venda i reparació de bicicletes i motos. Mentrestant, “Ciclos Pérez” s’obria camí al carrer de les Parellades, i ciclistes com en Mela, els Ollé, en Bartomeu Lluís, en Salvador Paretas, en Bruno (aquest darrer cada dia pujava amb bicicleta fins a la Trinitat) portaven la seva afició a la bicicleta al màxim; molts estaven associats a la Penya Ciclista Maricel, que tot sovint organitzava curses, essent les més populars les que tenien lloc per la Festa Major.

Els qui tornin de Campdàsens, juntament amb els que haguem sortit al Passeig o a la carretera, serem testimonis d’un fet extraordinari: el pas del Tour de França pel nostre poble. Això són paraules majors, però una cosa no treu protagonisme a l’altra. Perquè viurem un cap de setmana amb connotacions festives, populars i de fama internacional. I tot plegat ho assimilarem  des de l’estima als valors que ens distingeixen com a poble. Al text dels cartells que trobem en el recorregut: “ Tu pots” hi podríem afegir un de molt emprat quan es tractava de donar suport a un esforç físic: “Apreta pigat “ . 

LA MARE DE LA CELESTE

                                    

                          Quadre pintat per en Joan Yll Zarrán

   La postura de la senyora que apareix en el quadre era molt habitual entre les dones dels pescadors que vivien als carrers que fan pujada i baixada d’aquest indret de Baix a Mar. En qualsevol moment sortien a guaitar el mar, i ho feien amb el davantal d’estar per casa. Moltes vegades aquesta presència es produïa en el moment d’anar a acompanyar l’espòs quan sortia o quan arribava amb la barca.

   En tot moment era una observació que satisfeia la gent que vivia tan a prop del mar. Com que les seves cases eren ombrívoles, tenien la necessitat de sortir per contemplar-lo; la seva mirada es perdia en la llunyania mentre deixaven que el temps anés passant lentament, alhora que es recollien el davantal amb una mà i el plegaven al biaix, adoptant una posició de repòs.

   Aquest quadre el va pintar el meu oncle Joan. En la pintura, la posició dels braços i de les mans evidencia una actitud d’espera, d’apuntalar-se mentre contempla el paisatge. Quan el va tenir pintat, el va exposar a la botiga i no va tardar gaire a rebre la visita de la Celeste Claramunt, la qual va identificar la senyora que hi apareixia com la seva mare, cosa que bé podria ser per la proximitat d'on vivia. Aquesta identificació va fer que la Celeste li comprés el quadre a l’artista, ja que no es podia imaginar que el retrat de la seva mare anés a parar fora de l’entorn familiar.

   Tot això ve a tomb ara que som a tocar de la festivitat de Sant Pere, el seu pare es deia Pere Claramunt i era fuster. La veu popular el coneixia com a en “Pere Corredisses”, perquè sembla que sempre corria més que no pas caminava, ja que era un home molt actiu. La seva filla Celeste, juntament amb la seva germana, la Maria Assumpció -que es va casar amb en Joan Ciré-, tenien predilecció pels seus pares. Per això, quan en Pere va morir, la Celeste va estar sempre amatent a recuperar peces de mobiliari fetes per ell, les feia restaurar i els trobava un lloc a casa seva.

   Era una casa molt estreta i poc fonda que, passats els anys, ella i els seus van fer enderrocar per construir-hi uns pisos; aquests nous habitatges mantenen la fisonomia de l'estretor esmentada, però ella els va voler dotar d'uns arcs que fan la façana diferent de la resta de les cases. Una casa que mira al mar i de la qual els seus habitants, tot i que no eren família de pescadors, tenien una gran predilecció per ell. Es comportaven com totes aquelles veïnes que a l’hivern, després de dinar, s’asseien en aquell muret construït per evitar que els temporals arribessin fins a les primeres cases dels carrers que s’hi aboquen. I,  allà, sargien la roba, totes amb el davantal posat i el mocador blanc estes a damunt del cap per protegir-se del sol.

   Quan la Celeste es va casar, regentava amb el seu marit el forn de pa al carrer Nou. Van tenir la mala fortuna que, durant la guerra, van matar-li el marit, tal com li va passar a l’Antònia, que tenia el forn just a la pujada de l’Ajuntament, on avui hi trobem la seva neta, la Marta. Aquestes luctuoses circumstàncies van fer que les dues dones, a partir de llavors, treballessin juntes al forn de l’Antònia; elles mateixes amassaven, enfornaven i venien el pa. Per aquest motiu, l'establiment era conegut popularment com “el forn de les vídues.

   El pas del temps va fer que alguns dels forners que hi havia al poble s’ajuntessin i formessin una cooperativa coneguda com “La Panificadora”, ubicada al carrer que porta el nom del patró dels forners, Sant Honorat. Allà, la mateixa Celeste venia el pa en un espai que li van habilitar, i hi va treballar fins que es va jubilar, mentre que en Tianet Carbonell el repartia per les fleques que hi estaven associades.

   Dilluns és Sant Pere i, en honor d’aquesta festivitat, he volgut aportar el record d’en Pere Claramunt i de tants Peres com hem conegut, com ara l’estimat Pere Jou Mirabent, net de l’escultor. Aprofito també per felicitar els nostres veïns de Sant Pere de Ribes, que celebren la seva Festa Major. I si la setmana passada tancava l’article amb la lletra d'aquella cançoneta que es referia a les habilitats caçadores de Sant Joan, ara ho faig amb una altra de no menys popular: “En Pere de la cullera va anar a la processó, es va cagar a les calces, ai mare quina pudor”.

                                                    J.Y.M.

  ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 de juny del 2026)

VIGÍLIES DE SANT JOAN

   El meu oncle Joan tenia un hort al Fondac de Baix, davant mateix de la masia del Mas del Liri i els seus veïns més propers eren la família Arbonès, que hi posseïa la casa familiar i un hort bastant gran. Per raons de veïnatge, el meu oncle va entaular una bona amistat amb ells; admirava profundament la feina del pare de família, en Francesc Arbonès Plana, que era sabater i, a les hores lliures, es cuidava de la terra amb l’ajuda de la seva muller, la Joana Rubín.

Anys més tard, quan van començar a urbanitzar tot aquell sector, vaig dedicar un article a aquell indret, com un dels últims horts que encara es resistien a desaparèixer de l’entrada de Sitges venint per Sant Pere de Ribes, i del qual, fins poc abans de quedar arrasat per les màquines, el fill Manel encara en tenia cura.

D'aquella nissaga en recordem els altres germans: la Maria -que també es va avançar en el camí, treballava  a la corsetera, i en Ciscu, pintor de professió i geganter. Precisament ara fa poc ens ha deixat aquest darrer, marit de la Manoli Heredia.

   I així transcorria la vida, els dies es succeïen i ens portaven a festes on la tradició s'hi emmiralla. I una cosa són les vigílies i una altra el dia de la festa. Potser aquests dies previs són els que més neguits produeixen pel que fa als preparatius. Som a tocar de la revetlla de Sant Joan, la del dia més llarg i la nit més curta de l’any, una tradició que s’hi aboca amb tot el seu significat i simbolisme: la coca, els coets i les creences envoltades d’uns enigmes que només en aquesta nit es fan visibles. Per exemple es deia que, amb ferides que no hi havia manera que es curessin, si a les 12 de la nit es feia un petit i simple ritual acompanyat d’unes paraules concretes dirigides a Sant Joan Baptista, existeix el testimoni de gent que assegurava que la ferida se li havia curat...

   En aquell temps, jo era jovenet i la revetlla de Sant Joan la passaven a l’hort de l’oncle, el qual fins i tot disposava d’una petita caseta, que també limitava amb els dominis de la família Malivern. Aquesta no es podia equiparar, certament, a l’anhel que expressava el president Francesc Macià quan es referia a “la caseta i l’hortet” com a símbol de progrés per a la gent de Catalunya: l’hortet al qual em refereixo es podia considerar com a tal, però la caseta en qüestió era només un espai reduït on poder guardar les eines.

   Al costat del canyissar, que hi havia a cada hort, hi disposaven la taula on sopàvem i que s’il·luminava amb la resplendor lluminós que sortia d’un llum de carbur que penjava del marc de la porta de la susdita caseta. Quan acabàvem de sopar, la nostra pirotècnia més representativa de la revetlla eren les bengales, que  apropàvem i enceníem en la flama del llum de carbur. I aquella minsa cascada de guspires, espurnejant, de foc ens entusiasmava enormement. Érem feliços amb poca cosa. 

   El dia de Sant Joan és festa i això és sinònim de diversió i alegria. Una festa que també la celebren de manera especial els nostres veïns del Poble Sec, com fa tants anys que ho fan. I malgrat que aquest bocí de Sitges ha quedat gairebé tot urbanitzat, encara hi trobem camins que ens traslladen als orígens d’un indret envoltat de camps, vinyes i garrofers, que oferia la imatge d’un Sitges íntim, pintoresc, camperol i també acollidor, com ho continua sent l’Hospital de Sant Joan Baptista.

   El progrés en té la culpa que bona part d’aquell paisatge es vagi perdent. Però, per altra banda, què faríem sense ell? No podem tornar als carros que transitaven per aquests indrets ni als camins de terra que el travessaven per tots costats. Avui el Poble Sec té moltes més connotacions de poble que abans les tenia, tot i que la seva festa ens recorda les festes de barri on els veïns es reuneixen per celebrar la vida i, en aquest cas, la festivitat de Sant Joan Baptista, apòstol i evangelista.  Perquè com diu la cançó popular: “Avui és festa, Sant Joan la fa, agafa l’escopeta i se’n va a caçar...”. Si més no deixem-nos d’escopetes, que massa que n’hi ha per tot el món i el mal que fan. Vivim en pau, nosaltres que encara tenim la sort de poder-la gaudir, una festa tan bonica i tan nostra.

                                       J.Y.M.

( Article publication a l'Eco de Sitges el 19 de juny del 2026)

DE LA PARAULA AL SILENCI

  El Pregó del Clavell, com el de la Festa Major, és el pòrtic de dues festes molt estimades i amb molta participació de la nostra gent i d'altres que, tot i no ser d’aquí, s’hi han identificat i hi participen. Dels dos, el primer es celebra des de l’any 1962 i el segon des del 1985. Amb la particularitat que els pregoners acostumaven a ser personatges amb un cert carisma i potser una mica vinculats a la vila, tot i que aquest vincle no era necessàriament un requisit en el moment d’escollir-los (no em refereixo a les pregoneres perquè encara es va tardar una mica a incorporar-les).

   Sortosament, fa uns anys que pregoners i pregoneres estan cent per cent vinculats a la vila, són gent de casa, i aquesta característica fa que el que pregonen ho diguin de tot cor i no per complir amb un encàrrec més; perquè la gran majoria d’aquells pregoners demanaven una compensació econòmica per dur a terme el compromís adquirit. No vull dir amb això que els escollits no tinguessin una bona preparació, amb la qual igual et podien fer un pregó que es convertia en una lliçó magistral dels clavells i les flors, de la Festa Major, o de la Verema. Però eren pregons que igual servien per aquí que per a qualsevol altre lloc. No, no era el mateix, perquè, sitgetans i sitgetanes -torno a fer servir la definició que és més adient  amb el nostre bressol-, aquest sitgetanisme l’hem mamat.

   Però vet aquí que el pregoners del Pregó de Clavell d’aquest any han estat, ni més ni menys que una ribetana i un barceloní. Ah!, però l’Ester Font i en Dani Vallès són d’aquelles persones que he anomenat al principi, de les que s’han identificat, des del primer moment amb les coses de casa nostra i no només això, sinó que ho han retratat tot. Gràcies a ells de tot el que ha passat a Sitges n’han deixat constància gràfica. I la seva amabilitat i generositat ha estat extrema quan els hi hem demanat alguna fotografia amb la qual hi teníem vinculació. 

   El seu pregó ha estat molt participatiu: ha ofert imatges espectaculars del nostre Corpus i ha fet partícip l’equip que els ha ajudat durant la seva trajectòria. Això és molt bonic i diu molt de la seva transparència i generositat. Elles i ells, en el seu moment, hi van col·laborar; i ara que els responsables assoleixen tot el protagonisme, aquests el volen compartir amb tots els qui, en el seu dia, van formar l'equip. Així és com es fa camí i s’arriba lluny.

I han fet un pregó com si ho haguessin fet tota la vida, mentre ens sorprenen amb boniques  imatges. Tot i que es diu que una imatge val més que mil paraules, les que ens van dir ens van arribar al cor, i això no té preu.

   Aquests darrers anys el lloc escollit pel Pregó del Clavell és el Racó de la Calma i és un encert per part de la Comissió triar aquest espai. Perquè, a més dels encants que ofereix, al Cau Ferrat i Maricel es guarden dues obres molt emblemàtiques de la festa que ens ocupa. Al Cau hi podem veure la Nena de la Clavellina  de Santiago Rusiñol i a la pinacoteca local del Maricel l’obra La Processó de Corpus d’Arcadi Mas i Fondevila. 

 

   En aquest lloc s’hi aboquen les finestres de la casa d’Utrillo, avui la Biblioteca Santiago Rusiñol, que aquest celebra els 90 anys. De la paraula per explicar una de les nostres festes més florides, passem al silenci d’aquesta casa. Un silenci que ens costa de mantenir quan hi entrem, que ens recorda el que contemplaven totes les bibliotecàries que n’han tingut cura, i és que se’ns fa molt difícil parlar fluixet quan la visitem.

   Noranta anys de silenci. Però aquest silenci ha contribuït a fer que la concentració en la lectura hagi estat el millor aliat. Més encara quan Sitges és un poble més aviat lliurat al bullici, el qual sovint s’aplega en aquest entorn de l’Ajuntament. Més en concret, quan la festa comença i acaba aquí, la resta de dies la calma és la que impera. És llavors quan la Biblioteca esdevé un lloc de trobada, entre lectura, presentacions literàries i per on han passat personatges com Josep Pla, que va dissertar a la sala gran; la de les taules i els sillonets  que tant han caracteritzat la personalitat d’aquest espai de silencis, però també de paraules alliçonadores.

                                              J.Y.M.

    

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 12 de juny del 2026)

UNA ESCOLA ON S’APRÈN A SER VEÍ

Molt interessant l’exposició fotogràfica i audiovisual que porta per nom “Catifes, 75 anys fent veïnatge”, que ens trasllada als inicis dels anys 50, a un Corpus íntim on s’hi reflecteix una evolució molt entranyable: el pas d’unes catifes quasi individualitzades (que només ocupaven la façana de la casa) a una implicació més secundada pel veïnat. Un fet que ha prevalgut fins a dia d’avui, amb la curiositat afegida que els veïns s’han anat alternant mentre la tradició perdura, un fenomen de continuïtat i de socialització digne d’admirar.

   Aquesta implicació veïnal, a més, permetia enfortir els llaços d’amistat que ja existien, però el fet d'haver de fer front a aquest repte floral significava adquirir un compromís molt més gran, amb el qual demostrava que amb la unió de tots el repte era possible. Això representava gestionar trobades prèvies per parlar del tema i buscar entre els veïns qui estava dotat de millors habilitats artístiques perquè presentés un dibuix de com seria la catifa. Tota aquesta preparació requeria un contacte directe i proper amb la gent del carrer. Fins i tot alguns, en les vigílies de la festa, es desplaçaven a la muntanya per anar a collir flor de Sant Joan. 

   Tots aquests preparatius anaven acompanyats de la il·lusió que cadascú transmetia a aquest compromís el de fer una catifa que superés, en creació artística, la de l’any anterior. D’aquí també va sorgir la idea d’atorgar uns premis que, previ pas d’un jurat classificador, es concedien a les catifes que els experts consideraven millors. Va arribar un dia, però, que la Comissió de torn va considerar que totes tenien el seu mèrit i, per tant eren mereixedores d’un reconeixement. Una distinció que podria tenir molts matisos; potser el més meritós i que reflecteix millor el resultat podria ser premi al “Mèrit veïnal”.

   Aquesta implicació també s’observava durant les vigílies dintre d’aquelles entrades grans, on les veïnes es reunien per tallar la flor de Sant Joan i altres varietats. Uns preparatius que tant ha viscut de prop la pendonista d’enguany, la Rosa Junyent i Sabaté, veïna que va ser del carrer Major, just on aquest fa com un petit revolt; allà el seu avi hi tenia l’obrador de la pastisseria i la seva mare, la Isidra, estava al càrrec de la botiga. Es trobaven just davant on hi havia el servei de telecomunicacions d’aquell temps, em refereixo a la casa del telègraf, de la qual en tenia cura el Sr. Josep Antoni Falcato. En aquest  tram de carrer es reunien les seves veïnes: l’esmentada Isidra, la Nuri de can Parcala, la Carme (casada amb el Josep de l’Eco), les dones de la perfumeria Costa, la Carme Carreró de l’Estrella, les can Vidiella, les de can Planas, la Maria de can Mas i, sobretot, les dones de can Font, amb la sempre activa i disposada a ajudar l’Ángeles, que era com si hagués nascut en aquest carrer. Mentrestant això passava  anaven dibuixant el terra, amb les plantilles que havia fet en Josep Junyent, marit de la Isidra i elles es lliuraven a preparar la flor dintre de diferents entrades, fins que últimament l’escollida era el gran  pedrís d’un local comercial.

   Una activitat que s’ha portat a terme a tots els carrers on s’han fet i es fan catifes, i que també compta amb la col·laboració dels alumnes de les diferents escoles i dels instituts. Aquesta és una manera de garantir la tradició, perquè són aquests joves els qui hauran d’agafar el relleu. A més, també aporten clavells a l’exposició, una iniciativa que es va començar a gestar quan Doña María era directora de l’escola Esteve Barrachina i que ha perdurat fins als nostres dies. Una tradició que també ve precedida pels costums de moltes llars sitgetanes, on els fills han continuat cultivant els clavells com havien vist fer als seus avis i pares; els mateixos que els havien donat instruccions de com es feia i, també, secrets perquè els clavells floreixin ufanosos, fins i tot aconseguint escollir el color de la flor. En tenim l'exemple d’en Joan Comas i Ferré, que va heretar l’afició de la seva mare i la seva tieta (la Juanita i la Teresina, les noies de la sínia Robert) i que també hi participa la seva muller, la Maria Dolors Castellet.

   Per tot plegat, les catifes del nostre Corpus (teixides per acollir la processó), l’exposició de clavells i l’ornamentació floral de balcons i façanes, són una escola on s’aprèn a ser veí.

                                                     J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 de juny  del 2026)

EL TREN PER ANAR A LA TRINITAT I VENIR AL CORPUS

                   El tren de les flors en el Corpus de l'any 1963

Em sembla recordar que hi va haver un temps en què els trens anaven a l’hora i paraven a totes les estacions. Un privilegi que hem pogut gaudir els que ara som una mica grans; llastimosament, els joves no poden dir el mateix.

Travessant els primers túnels en direcció a Barcelona, s’arribava a l’estació de Vallcarca,  que era petita  però tenia un bar que sempre estava molt concorregut. El tren hi parava perquè hi habitava la colònia de treballadors de la fàbrica de ciment. Tot i això, alguns dels que hi anaven a treballar i vivien aquí, a Sitges, hi acudien caminant per la via. Una manera no diré que còmoda, però s'estalviaven l’import del bitllet. 

Que el tren parés a aquesta estació anava molt bé el dia de la festa de la Trinitat, perquè des d’allà la gent pujava per la muntanya i s’estalviava de fer tot el camí des de la vila. En aquest camí hi coincidien amb els de Vallcarca i fins i tot gent que venia de Castelldefels i Gavà, per la mateixa comoditat que representava poder venir i tornar amb tren.

Vallcarca i la Trinitat, per la proximitat que tenen, sempre han estat molt vinculades. Així com nosaltres anem a passejar pel passeig, els seus habitants tot sovint  hi pujaven pel simple fet d'anar a caminar, o també decantaven cap a la font de Montseva. I quan s’esqueia la festa de Campdàsens, poder arribar amb tren fins als peus de la fàbrica facilitava l’accés  fins a la seva planúria, fos des de Vallcarca o des de l’estació de Garraf.   

        Un altre detall important és que la família Fradera, propietària de la fàbrica de ciment, sempre va tenir detalls per tal de millorar l’entorn de l’ermita de la Trinitat. La millora més gran va ser  aconseguir, gràcies també a les administradores i l'administrador del moment -la Remei, la Rosó i en Joan-, que s’encimentés el camí. Aquesta actuació, juntament amb l’arribada de la llum, va representar una gran millora, perquè poc després l’estació de Vallcarca es va tancar i, trobant-se el camí en bon estat, ara s’hi pot pujar en cotxe.

   Aquest diumenge hi tornarem a fer cap i, sortosament, l’ermita continua fent molt de goig gràcies a les administradores actuals, la Núria i la Blanca, amb els seus respectius marits i altres amics. Si hi accedim en cotxe, igualment hem d’arribar fins a Vallcarca per poder fer el gir, perquè al peu del camí no es pot travessar la línia contínua que hi ha marcada al mig de la carretera. Un cop a dalt, no escoltem el soroll dels motors de la fàbrica, ja que és tancada; si més no, ara s’hi escolta la remor dels cotxes que circulen per l’autopista. La modernitat, tot i que una mica apartada, sempre ha envoltat aquest paratge tan sitgetà. L'antic estat del camí, quan aquest era de terra, tampoc representava cap impediment, ja que la gent hi pujava en carro i també era ben feliços de poder seguir la tradició.

  Tradició com la del diumenge següent a aquest de la Trinitat, quan celebrem el Corpus, on el tren també en va ser un protagonista destacat, ja que el migdia de la festa arribava a l’estació el "tren de les flors". Amb sortida des de Barcelona i arribada a Sitges, era un tren especial que la companyia posava a disposició per tal de donar facilitats a la gent que volia desplaçar-se a la vila per gaudir de l’espectacle artístic que ofereixen les catifes de flors.

La màquina anava engalanada amb flors i la seva arribada a l’estació era un autèntic espectacle. No sé si des de les respectives comissions organitzadores s'han plantejat mai demanar a la companyia ferroviària la recuperació d’aquest tren de les flors de Barcelona a Sitges, on els passatgers, a més de ser rebuts amb una gran gatzara, eren obsequiats amb clavells. En un temps on en l’estació s’alternaven uns mítics factors de la companyia com: en Ráfales, en Gestí, en Massó, en Muñoz...

   Vet aquí la importància que tenien els trens en totes dues festes: la Trinitat i el Corpus. A Vallcarca també el celebraven, amb la corresponent processó que presidia el recordat mossèn Esteve Closa i amb la mainada que havia fet la primera comunió, amb acompanyament musical de la banda de música de Sitges. A cadascun dels que havien  combregat  per primera vegada, la família Fradera els regalava, emmarcat, el recordatori que ho certificava.

                                                     J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el dia 29 de mai del 2026)

EL FOTOMAIG, UN GRAN APARADOR FOTOGRÀFIC

   

   

   El mes de maig és el mes escollit per dedicar diferents espais de la vila a exposar fotografies fetes per sitgetanes i sitgetans que gaudeixen d’una afició molt creativa. Actualment, fer fotografies és la cosa més a l’abast que existeix. Això es deu al fet que amb el mòbil ho podem retratar tot sense tenir els miraments d'abans, quan estàvem limitats pel nombre de fotografies que permetia realitzar el carret. Aquesta limitació feia que t’ho miressis des de diferents angles; i no només això, sinó que calia parar atenció a la llum existent per tal d’obrir més o menys el diafragma, controlar la velocitat i altres detalls. 

   Després, a l’hora de la veritat, quan es revelava i es tenia la còpia, el resultat no sempre era del tot satisfactori, perquè quasi sempre hi havia la convicció que la fotografia s’hagués pogut millorar. Els aficionats actuals continuen fent servir les càmeres de fotografiar analògiques, tot i que la gran majoria d’aquestes han prescindit del carret i han adoptat el que es coneix com a targeta de memòria. Això no vol dir, però, que el fotògraf no continuï tenint l’opció de ser ell qui manipuli la tècnica de les obertures i velocitats.

   Quan la fotografia només era en blanc i negre, hi havia la possibilitat d'instal·lar un petit laboratori a casa i, així, s’acabava dominant la tècnica del revelat i de la impressió damunt el paper, després d’haver estat projectada per l’ampliadora i passada d'allà a la coveta del líquid corresponent. Aquest procés tenia un encant especial. Sobretot, s’havia d’anar en compte de no sobrepassar el temps d’exposició sobre el paper i tenir cura, també, que la immersió en el líquid fos el just perquè la fotografia s’apreciés bé.

   El moment en què la imatge començava a insinuar-se sobre el paper era, sens dubte, el que més curiositat despertava i que culminava un cop es perfilava tot el conjunt. Era aleshores quan la satisfacció inicial es convertia en orgull o, per contra, feia aparèixer un lament inevitable: “llàstima...”. Els aficionats que no disposaven de laboratori a casa seva, freqüentaven el que hi havia al Patronat o en una dependència dels baixos del Maricel.

   El Fotomaig és el resum de tot un procés creatiu, el que van dur a terme els aficionats a la fotografia que, sota el paraigua del “Sitges Foto-film”, van organitzar i participar d’exposicions i concursos a la vila i en altres llocs. De tant en tant, es reunien per anar a fer fotografies pel massís del Garraf, on els núvols es convertien en els seus millors aliats per contrastar el blanc i negre. Més tard, en la intimitat dels seus laboratoris, aplicaven la tècnica del retoc.

   El meu pare n’era un d’ells. Recordo com s'afanyava a ensenyar els seus resultats a l’impressor Joan Puig i Mestre, que també era un gran apassionat de la fotografia. Gràcies a l’amistat que es tenien, el pare el feia partícip de les fotografies que considerava més artístiques; de fet, valorava els consells del Sr. Joan com a autèntiques lliçons i que sempre més li va agrair.

   Actualment, la Secció Fotogràfica del Grup d’Estudis Sitgetans és l'encarregada de canalitzar aquesta afició amb uns resultats excel·lents. El col·lectiu té com a cap visible Andreu Noguero, sense oblidar-nos de la seva dona, Vicky Planas; tots dos compten amb una dilatada trajectòria fotogràfica avalada per nombrosos i prestigiosos premis, tant nacionals com internacionals. Els acompanyen fotògrafs i fotògrafes d’una gran vàlua i també amb nombrosos reconeixements.

   I mentre escric això, em ve al pensament un altre apassionat de la fotografia, en Damià Martínez, que treballava per al fotògraf professional Ricard Gassó. Per tant, això vol dir que en Damià no feia fotografies artístiques, sinó reportatges: casaments, batejos, comunions i, sobretot a l’estiu, retratava els turistes que es volien emportar un record fotogràfic de les seves estades a Sitges i d’aquelles nits de gresca. Damià, i companys d’ell que van exercir aquesta feina, van ser testimoni de seqüències que les seves càmeres no van captar; però d'aquells reportatges que se n’hagués pogut treure, hi podríem veure un altre Sitges desconegut per la majoria. Del qual ells, com d'altres: serenos i forners, en van ser testimonis. Unes intimitats on no hi faltaven amors i desamors. D’aquí ve l’expressió: “si les parets parlessin...”. Tot i que, de vegades, una imatge val més que mil paraules. La discreció, però, no els va aconsellar disparar.

                                       J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 22 de mail del 2026)

EL LLUM DE GAS DE "CAN XIQUILLO"

  

 Mentre no va existir l’electricitat, la llum de les espelmes va fer la seva funció; a elles s’hi van afegir els quinqués i els llums de carbur.I el que són les coses: a casa nostra, al carrer Major, gairebé fent cantonada amb el Cap de la Vila, hi havia la cansaladeria que tothom coneixia com a «Can Xiquillo», regentada pel matrimoni format per en Francesc Planes i Rigol -a resultes del segon cognom, a la casa també se la coneixia per Can Rigolet- i la Francesca Robert i Camps. Les botifarres que elaboraven eren molt apreciades.

   Com a curiositat, considero oportú explicar que a poca distància d’allà, ja al Cap de la Vila -on ara hi ha una entitat bancària-, hi va haver una altra cansaladeria: “Can Xurei”. I en el mateix entorn, al començament del carrer de Sant Francesc, gairebé a tocar del mateix Cap de la Vila (només els separava “Can Pascaret”), la cansaladeria: “Can Candelari”.

   Sembla que l’avui tan temut colesterol, llavors, no se’n sentia parlar. Potser perquè en aquell temps sí que les botifarres eren ecològiques o, més aviat, perquè la gent no es feia analítiques. El resultat de menjar greix i altres coses que, a la llarga, interferien en la bona salut, quan es produïa el desgavell, tenia una definició molt eloqüent: “Ha fotut un pet com un gla”.

   Però bé, anem al gra: el senyor Francesc Planes i Rigol es va voler abraçar a la modernitat i, ni més ni menys, va muntar una fàbrica de gas -com la que ja existia a Barcelona- amb la finalitat de poder-se il·luminar a través d’aquest combustible. La fàbrica es va inaugurar l’any 1896 i, a partir de llavors, es van fer instal·lacions per poder il·luminar els carrers i també l'interior de les cases.

Per encendre l’enllumenat públic, s’esperava que comencés a fer-se fosc i s’apagava amb la primera llum del dia. Un dels encarregats de fer-ho va ser el senyor Antoni Hill, a qui la veu popular, a partir d’assumir aquesta feina , va conèixer com el “fanaler”. Es dona la casualitat que l’home estava casat amb una de les tres germanes que es coneixien com “les carboneres”, en una època en què el carbó de coc era la matèria primera per fer gas.

   El fill del matrimoni era en Josep Planes i Robert, també conegut com el noi de “Can Xiquillo”, que va succeir al seu pare en la direcció de la fàbrica del gas. A més de ser alcalde en diferents ocasions, president del Prado i peça clau del nou Hospital, es va convertir en un personatge molt distingit del Sitges del començament del segle XX. Era amic d’en Rusiñol, en Casas i l’Utrillo, artistes que havien passat per la seva casa del carrer Major, on havien mantingut interessants tertúlies.

   De tota aquella època, més concretament de l’enllumenat de gas, queda un testimoni molt curiós. Al primer pis de la casa del carrer Major, 49 -que es va construir el 1822-, sobresurt de l'edifici un llum de gas que els propietaris van fer instal·lar. M’atreviria a dir que és l’únic element que queda i que dóna visibilitat a aquell enllumenat, tot i que li falta la pantalla esfèrica de vidre transparent que completava el llum.

   A la mort d’en Josep Planes i després de la Guerra Civil, es va fer càrrec de la fàbrica de gas el seu fill, el recordat i admirat Ramon Planes i Izabal, puntal d’aquestes pàgines i nebot de la Lucia Izabal, que tenia una merceria una mica més amunt. La Lucia va acollir a una d'aquellas noies refugiades, la Carme Fernández, que es va casar amb en Josep M. Soler i Soler, en Josep de l'Eco, coincidencias de la vida.

   Per commemorar els 200 anys de la casa -que va passar de tenir una sola planta a incorporar-ne dues més-, el net de la família, en Ramon Buckley i els seus, advoquen per a que es restauri l’emblemàtic fanal i poder-lo mostrar amb tota la seva esplendor, tal com va lluir en el moment de ser la primera casa del poble que disposava de llum de gas. Serà un detall que honorarà la família, i el susdit fanal esdevindrà un símbol dels avenços que ens han portat fins a l’actualitat. Amb el pas de la llum de gas a l’electricitat, aquest element ha estat el fil conductor entre generacions d'una mateixa família, unides per l'amor a la seva casa i a la història del seu carrer, i fent de pont cap a una altra modernitat a la qual, nosaltres, també ens hem abraçat.

                                     J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 15 de maig del 2026)

DEL CAMINADOR AL TACA-TACA

  Un dels punts d’honor de la humanitat és mantenir-se dret. I, en això, els militars ho tenen ben assolit. Recordo que el 23-F del 1981, quan la Guàrdia Civil va entrar al Congrés dels Diputats, un dels guàrdies va voler doblegar, fins a fer-lo caure a terra, el general que era el vicepresident del Govern. I l’home es va resistir fins al punt que no ho van poder aconseguir. Aquesta resistència tenia un doble sentit: que un militar no  pot claudicar així com així i, en aquest cas encara més, pel fet de ser el número dos de l'executiu.

     Tanmateix, serà bo començar pel començament. Quan naixem som fràgils a més no poder, mentre que, amb el pas del temps, es van assolint progressos. Un dels més importants és el fet de caminar, que no s’aconsegueix d’avui per demà. El mètode més freqüent era agafar la criatura pels braços i ajudar-la a fer les primeres passes; però, com que qui es prestava a aquesta tàctica s’havia d’acotar molt, acabava esllomat.

   Per a facilitar aquesta pràctica existien ,-desconec si ara s’han modernitzat-, o potser es prefereix que la criatura gategi fins que guanyi seguretat i, per si sola, es vagi aixecant i agafant-se allà on pugui fins a deixar-se anar.

     Al començament costava una mica mantenir-se dret però, una vegada agafada la pràctica, les rodes giraven a tota pastilla i la criatura i el caminador arribaven a tot arreu. Després en van sortir uns de més sofisticats per tal d’evitar les caigudes; consistien en el fet que la criatura anava agafada per les cuixetes, deixant que els peus arribessin just a terra per impulsar-se i caminar. Aquest sistema, però, semblava que tenia l’inconvenient que, després de tant fer-lo servir, la criatura quedava una mica garrella, una posició que acabava desapareixent, però que, si més no, ja representava una mica de problema afegit.

    Fins que, tot d’una, la criatura caminava sola. Aquestes primeres passes sempre han estat motiu d’alegria. A partir d’aquí, mantenir-se dret quan et plagui i poder caminar és una sort. I tot va bé fins que també, amb el pas dels anys, les cames es fan més feixugues i es perd agilitat; sembla que costa una mica caminar, no es va tan lleuger o s'està potser menys segur, a causa de perdre una mica l’estabilitat. I aquí torna a aparèixer l’honor personal: s’ha de mantenir el cos dret quan sembla que aquest es vol inclinar cap endavant. Sobretot drets, que l’os Bertran no es doblegui.

   Ah, ja! Tanmateix, una cosa és voler i l’altra és poder. I ve la recomanació: “I si agafessis un bastó?”. Ni parlar-ne, que això fa vell! Endavant, doncs. La mateixa conclusió es produeix quan es recomana un casal, per anar-hi a passar una estona. Molts s’hi neguen amb el raonament que allà hi va la gent gran. 

   Hi va haver una època en què els “americanos” van portar la moda d’acompanyar-se d’una canya i vestir tot de blanc. Recordo en Joan Carbonell -en Joan de la roba, tal com el coneixíem- i el seu veí, en Josep Maria Bartés, que van adquirir aquest costum en aquelles illes; quan eren a Sitges, van continuar amb aquesta tradició de la vestimenta blanca i d’acompanyar-se d’una canya. A més, en Joan Carbonell va ser alcalde de la vila i, com a tal, en actes oficials s’acompanyava de la vara amb la qual es distingeix la primera autoritat del poble.

   Després, a uns convilatans els va agafar la dèria de fer bastons de sabina; no només això, sinó que alguns els treballaven i els conferien una estructura artística. Sembla que això es va acabar quan van prohibir tallar-ne al bosc. Mentrestant, sembla que estava de moda lluir un d’aquells bastons, fet que dissimulava que fossin necessaris per a ajudar-se a caminar.

   I com més ens allunyem dels anys del caminador, més ens anem apropant a l’època del taca-taca. Quan el bastó tampoc és prou efectiu, vet aquí aquest invent tan simple, però tan pràctic. N'hi ha de molt sofisticats; només els falta la marxa enrere i els intermitents... Bromes a banda, són d’una gran utilitat i faciliten que la mobilitat de les persones millori i, al mateix temps, que puguin caminar amb una certa seguretat. Abans, anar dret o encorbat anava en consonància amb el fet de ser presumit; però amb l’edat també es prescindeix de determinats detalls: el que val és estar viu i fer honor a allò que diuen els castellans: “Ande yo caliente y ríase la gente”.

                                          J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 de mai del 2026)