DOS DIARIS DE QUASI UN SEGLE I MIG D'EXISTÈNCIA CADA UN

   

   Rares vegades els diaris esdevenen el centre de la notícia; habitualment en són el canal i solen passar gairebé desapercebuts. Tanmateix, aquests dies La Vanguardia és protagonista en celebrar el 145è aniversari de la seva fundació. Molt a prop el segueix un històric de l'àmbit local, L’Eco de Sitges, que aquest  passat primer de març ha arribat als 140 anys.

    Un altre fet destacat és que el rotatiu barcelonès sempre ha estat propietat de la família Godó. El nostre setmanari  ha estat vinculat a la família Soler fins que, el gener del 2014, va iniciar una nova etapa de renovació sota el segell de Premsa de Sitges. Aquest projecte, que refermava el compromís de mantenir la cita setmanal amb els lectors, va néixer amb Santi Terraza de Velicourt com a president; Marçal Sintes i Olivella, com a president del Consell Editorial; i l'enyorat Antoni Sella i Montserrat, al capdavant de la direcció. 

    La figura de l'Antoni Sella va ser cabdal per definir el tarannà d'aquesta nova etapa; periodista de convicció i amant profund de Sitges, va saber imprimir al setmanari la seva saviesa i passió. Malauradament, una greu malaltia ens el va arrabassar prematurament, deixant un buit immens en la cultura i el periodisme local. Tot i la seva pèrdua, el seu llegat va romandre en bones mans quan Magí Fortuny i Poch va assumir el relleu a la direcció, tasca que continua exercint fins avui.

    L’actual editor de La Vanguardia, en Javier Godó, comte de Godó, havia estudiat la carrera universitària junt amb el sitgetà Ferran Benazet i Lluís. Fet que, durant alguns dies de l’estiu, el propi Javier Godó havia freqüentat  la casa del seu amic Ferran, al carrer Sant Francesc, cantonada amb Sant Bonaventura.

    Anys després, ara que em refereixo a en Ferran, aquest va formar part de la Colla del Cep, una tertúlia on també s’hi trobaven en Josep de l’Eco i en Josep Serra -pare d’en Salvador Serra, que ens ha deixat fa ben pocs dies-. El grup el completaven personatges com en Marcel Maluquer, mític participant del Ral·li de Sitges que s'acaba de celebrar i apassionat lector d'aquest setmanari, en Joan Marsal,  l’Emili Comas i l’Esteve Sucarrats, entre d’altres.  Les trobades tenien lloc a la Bodega El Cep, al carrer Espalter, l'emblemàtic establiment que regentaven en Salvador Camps i la seva muller, la Rita Vidal. 

    De tot aquest llegat popular se n'ha fet ressò l'Eco, un setmanari que, a l’igual que La Vanguardia, ha comptat amb col·laboradors d'alt nivell que sovint han escrit per a ambdues capçaleres. Això va ser possible gràcies al tarannà extraordinari d’en Josep; quan demanava una col·laboració als periodistes més influents del moment, ningú no li sabia dir que no.

   Ell mateix era una persona generosa que no tenia mai un "no" per a ningú, una actitud noble que, tanmateix, li va portar més d’un maldecap amb la censura de l'època. En diverses ocasions va rebre notificacions de multes que posaven en risc la publicació, però les seves amistats i la seva influència personal sempre acabaven servint de revulsiu, aconseguint que les sancions s'aixequessin.

    Amb tot plegat, vull subratllar que la trajectòria del setmanari no ha estat mai un camí planer. Tanmateix, aquesta longevitat és la prova de la seva immensa vitalitat, una història viva a la qual ens hem anat incorporant col·laboradores i col·laboradors al llarg del temps. En bona part, això ha estat possible gràcies a aquesta generositat d’en Josep, qui no només ens obria la porta, sinó que ens encoratjava perquè no decaigués mai la nostra afició. Tot plegat, al costat dels seus dos fills: l'enyorat Ramon i en Josep, juntament amb els fills d'aquest darrer, en Josep i l'Albert, que continuen mantenint el cognom vinculat al setmanari tal com el coneixem avui.

     El passat 1 de març, l’Eco va assolir una xifra rodona: el seu 140è aniversari, una fita que l'apropa al segle i mig de vida i que li permet compartir protagonisme amb els grans diaris del país. Tot i ser una publicació més modesta i no disposar dels grans mitjans de capçaleres com La Vanguardia, el seu mèrit és igual o fins i tot superior. A tots els qui hi col·laborem ens omple de satisfacció saber que, juntament amb els lectors, formem un sol cos i l’ànima que el manté dret. Que sigui per molts anys més!

                                         J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 6 de marca del 2026)

RESTAURANT LA PILARÍN

   El Restaurant Pilarín es trovaba a l'avinguda general Sanjurjo ( Avui Artur Carbonell ) feia cantonada amb el carrer Sant Bartomeu

   A la dècada dels cinquanta, anar a menjar al restaurant era poc habitual, sobretot en els restaurants locals que hi podia haver en el nostre poble. Potser perquè la gent ho considerava una mica fora de lloc que, podent menjar a casa, s’hagués d’anar a menjar a fora. De ben segur pel motiu que la gent era molt primmirada i prevalia el “què diran” a altres aspectes que es podien presentar. En aquest cas, al ser vistos entaulats, es pogués prestar a una pregunta tan maliciosa com inoportuna: “què, no tenen menjar a casa seva?”. Atenent a tots aquests miraments, que es fonamentaven en suposicions, era poc freqüent que la gent anés a menjar a un restaurant del mateix poble.

   

   I es va començar a posar en practica amb motiu de casaments i després es va allargar a les comunions. Abans, per exemple amb els casaments, aquests també s’acostumaven a celebrar a casa del nuvi o de la núvia, amb reposteria servida per les pastisseries locals, acompanyat de cava de pet i fum i més contents que unes pasqües.

   Ja no diguem els treballadors que s’havien de desplaçar i quedar-se a dinar al lloc de treball. Recordarem la gent que venia de Vallcarca i d’altres pobles de la comarca que portaven la carmanyola a dintre d’aquelles simples cistelles de vímet que tenien tapa abatible, amb una ansa a la part superior d’aquesta. Potser eren els viatjants que es desplaçaven els qui freqüentaven les fondes que es trobaven en la seva ruta per anar-hi a dinar. Tot i que alguns d’ells, dintre la cartera barrejat amb els papers de la feina, hi portaven també el dinar. Curiosament, en els temps actuals coincidim amb gent que s’acompanyen d’aquelles cistelles, en versió modernitzada, molt més elegants i no tan voluminoses, folrades de teles discretes, però que fan la mateixa finalitat: encabir el dinar de la persona que la porta.

   Una dècada després, concretament la dels seixanta, els establiments de restauració sitgetans havien augmentat en nombre i especialitat, sent els menús del dia l’oferta més generalitzada en tots ells. I les famílies ja havien superat el recel del “què diran”.

   

   Un dels  que hi havia a la vila era el Restaurant la Pilarín, que l’any 1963 va obrir a la llavors avinguda del General Sanjurjo, 14 (avui Artur Carbonell) i que feia cantonada amb el carrer de Sant Bartomeu, i del qual n’era responsable la Micaela Sánchez Carrasco. Que era vídua i va heretar la casa, els seus fills la van animar per obrir un restaurant en aquells baixos, perquè alguns d’ells tenien molta habilitat per la cuina. Els germans Hernández-Sánchez eren: la Teresa, Pilar, Annita, en Pepe, Genís i en Miquel  (  que és l’únic supervivent de tots els germans).

   

   Al comandament dels fogons  hi eren: la Micaela, l’Annita, la Pilar, la Teresa i en Genís, la resta feien de cambrers i també la Carme Lorente que era l’esposa d’en Genís. També hi col·laboraven els fills.

    Amb la particularitat que a la casa del costat hi vivia una senyora, la Beatriz, que era geperuda; va quedar sola i la van incorporar a la plantilla del restaurant: s’encarregava de rentar els plats. Amb l’afegit que, quan van tancar el negoci l’any 1975, la van adoptar i se la van emportar a viure amb ells com una més de la família.

   

   Servien molts menús entre la gent del poble que hi anava, atrets pel bon servei que oferien, i també als turistes, a qui agradava el que cuinaven. Uns i altres gaudien del tracte tan familiar que hi trobaven. Amb tanta família al capdavant, més familiar no podia ser.

   

   Just a l’altra cantonada s’hi trobava la bodega Candelaria; dos establiments amb nom de dona: un dedicat al menjar i l’altre al beure, i tots dos disposaven d’una populosa clientela. Perquè, com deia aquell: “Això del comercio i del bebercio té l’èxit assegurat”. 

                                                  J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 27 de febre de 2026)

EL TRICORNI

  

 

    Ep!, que no se m’esvaloti la clientela. Perquè el tricorni es presta a moltes interpretacions. Me’n guardaré prou de crear polèmica. Homes i dones hem tingut per costum tapar-nos el cap amb diferents peces: barretina, capells de variades formes, la boina... També en fan servir els membres de les jerarquies religioses  i  els militars  que vesteixen gorra, que acostumava a ser de plat: sense oblidar-nos dels agents de l’ordre, com la guàrdia civil que feia servir el tricorni. 

    Si més no, la gorra de plat també l’acostumaven a portar els porters de les sales de cinema de les capitals, on fins i tot els acomodadors anaven d'uniforme. De la mateixa manera, a les capitals, els porters de determinades comunitats, de les considerades de categoria, portaven gorra de plat. I, curiosament, el fet d'anar vestits amb aquest uniforme tan elegant els conferia una categoria que, més d'una vegada, donava la sensació que ells fossin els propietaris.

     Quan anaves a treballar en una d’aquestes cases  et posaven tota mena d’impediments, tot ho trobaven malament i et manaven més que els amos de la casa. Ja deien que hi havia porters que, amb aquell uniforme, els semblava que eren capitans generals. Per l’uniforme i per la gran  disposició  a manar.

    Mentrestant, la gent del carrer, han secundat la moda de portar gorra. Fins i tot el president nord-americà ha popularitzat una gorra vermella, la qual ha servit per il·lustrar la portada del llibre que l’amic Toni Aira acaba de publicar.

    Els de la meva generació, gairebé el primer contacte que vam tenir amb la gorra va ser amb la militar. La que formava part de l’uniforme que vam vestir quan ens va tocar fer el servei militar; aquesta, lògicament, no era gorra de plat.

    Antigament, la tropa portava unes gorres allargades. Les mateixes que s’imitaven amb un full de paper de diari i que servien, a la vida civil, per protegir el cabell de la pols o per fer una gracieta a la mainada. També s’ha perdut el costum de confeccionar-les de manera manual, on la matèria primera era el susdit paper de diari.

    A banda d’això, als pobles, potser perquè es nota més la seva presència, existeix la guàrdia urbana que, durant força temps, va vestir gorra de plat. I quan es tractava d’anar a dirigir el trànsit, es posaven el salacot, amb una mena de casaca  blanca i pantaló negre. Nosaltres fins i tot disposàvem de guàrdia de gala, que es cobria el cap amb un casquet farcit de plomes blanques i, no s’ho perdin, l'uniforme de color blau marí es complementava amb un imponent sabre.

    Tot això com a preludi per arribar al tricorni, que només feia servir la Guàrdia Civil. En destacava la forma i el xarol que el cobria, que li donava aquell llustre tan brillant. El quant a la forma, tenia una semblança amb la gaveta de fusta que feien servir els paletes quan havien de preparar una mica de ciment o altre material. Degut a aquesta mitjana coincidència, amb les formes, al tricorni també popularment se’l coneixia, popularment, per la gaveta.  

    Aquí tenien, com tots recordarem, la caserna davant del mar, amb l’enunciat que era comú a totes les casernes i que es trobava a sobre de la porta principal: “Todo por la Patria”. De vegades m’havia tocat anar-hi. No malpensin: la meva presència no obeïa al fet d’haver comès cap malifeta, sinó que la visita la feia per portar mobles que les famílies, que hi vivien, havien comprat a la botiga.

    Moltes de les famílies de guàrdies civils es van acabar arrelant al nostre poble. Els fills es van casar aquí i, a partir d’aquest fet, altres coincidències van quedar associades a la meva persona.

    Com per exemple el 23F de 1981, durant l’intent de cop d’Estat, el general José Aramburu Topete era el director de la Guàrdia Civil i va ser uns dels que va  dissuadir als assaltants per a que es retiressin . La coincidència la trobem en el fet que, quan un servidor va fer el servei militar al regiment d’Enginyers, a l’Aaiun, el susdit general n'era el coronel; moltes vegades, quan hi havia formació, un servidor havia caminat unes passes darrere d’ell perquè era el cornetí d’ordres.

    Els tricornis han estat presents en la meva trajectòria fins que, coses de la modernitat, van ser substituïts per la gorra actual. En el paisatge urbà i rural, en aquest es desplaçaven amb bicicleta, ha desaparegut  un element d’identitat molt especial. Amb el qual, ara que es Carnaval, molts el feien sevir per disfressar-se. 

 

                                          J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 13 de febrer del 2026 )

 

 

 

 

   

 

DEL REDÒS SITGETÀ AL REDÒS RIBETÀ

       El redòs sitgetà de la Juanita Sarrió  a l'indret que coneixíem  per les barreres

     La vida de les persones la conforma un seguit d’etapes. A mesura que anem avançant, aquestes es van intercalant; en el llenguatge modern, ho exemplificaríem dient que hem "passat pantalla" quan ens referim a una etapa de la vida. Aquestes etapes a les quals em refereixo són comunes a tot ésser viu, tret que s'estronquin per desgràcies com les recentment ocorregudes en els accidents ferroviaris que ens han trasbalsat.

    Les primeres etapes són prou conegudes per tothom. Tanmateix, aquesta i totes les que es succeeixen no tothom les viu de la mateixa manera, perquè hi ha molts factors a tenir en compte. El principal: la salut. I, dissortadament, no tothom en pot gaudir de la mateixa manera. Després hi influeix el factor sort; depèn de com aquesta ens acompanya, la vida es fa més planera o no. 

   L’altre dia em va trucar la Juanita Sarrió per comentar-me l’article de la Quimeta, en Peret i el mestre; em deia que els coneixia a tots tres i que els havia tractat. A la Quimeta  (que, per cert, vivia a ca la Bet i no a ca  la Bel com vaig apuntar)  si referia perquè que era clienta seva, li comprava els ous i les verdures a la plaça. A en Peret, pels anys que havia vingut a Sitges i per la gran bonhomia que l’acompanyava, tanta que es feia estimar. I al mestre Froilan i la seva muller, la Isabel, perquè simpatitzaven amb tothom.

   Vam estar parlant força estona. Qui coneix la Carme Joana Sarrió Terol potser s’estranyarà que l’anomeni Carme, perquè la gran majoria la coneixem per Juanita; i també és correcte, però hem de saber que el seu nom de pila és Carme. Doncs bé, la Juanita havia nascut i viscut  al carrer de Sant Bonaventura, pràcticament veïna de casa meva, en una època en què en aquell carrer hi predominaven les dones, totes elles ben arrelades al sitgetanisme. 

   Si més no li va passar que,  en una determinada etapa de la seva vida, les coses se li van torçar. Quan més falta li feia el marit al seu costat, en Fulgenci Díaz, es va morir i la va deixar amb una nena, la Carme, i un nen, en Josep Maria, quan aquests més necessitaven els seus pares. A partir d’aquí, ella va haver de fer de pare i de mare amb l’ajuda de la seva mare.

    Va treballar a la perfumeria que formava part de la Drogueria Suburense, en ple carrer Major, el carrer per on hi transitava el carret de la Quimeta i hi passava en Peret acabat d’arribar, a peu, des de Puigmoltó.

   Després, la vida encara li tenia reservada una altra mala passada. El seu fill emmalaltí i, al cap d’uns anys, en Josep Maria Díaz Sarrió va morir el mateix dia de l’aniversari d’ella. La vida de la Juanita no ha estat fàcil. M’ho explicava amb la tristesa que li provocaven tants mals records, però amb la resignació de pensar que hi ha un més enllà. També es diu que la fe cura o, si més no, alleugereix el patiment.

   I tot això m’ho explicava precisament en vigílies del seu ingrés al Redós de Ribes, amb la finalitat de poder millorar la seva qualitat de vida, ja que té moltes mancances de mobilitat i, a més, estarà més a prop de la seva filla Carme, que viu en aquesta població.

   És el que deia: la vida transcorre entre unes etapes que anem deixant enrere fins a arribar a aquesta en què necessitem unes atencions. I què millor que siguin gent especialitzada, en aquestes tasques, les que t’atenguin? La Juanita ha deixat el seu redós sitgetà per formar part del Redós ribetà. Tantes vegades que em refereixo a Sant Pere de Ribes com a poble que no ha perdut la seva identitat! Que ara hi acudeixi una sitgetana que tant estima Sitges... coneixent-la a ella, de segur que de seguida es sentirà integrada en el seu nou destí. Tanmateix, una de les coses de què no estava segura, i la preocupava, era si podria continuar rebent “l'Eco de Sitges”. I puntualitzava: “Ja sé que allà tenen el de Ribes, però jo prefereixo el nostre”. I de seguida em va venir al pensament la Rosa Pañella de Puigmoltó, que llegia “l'Eco de Ribes” i es lamentava que portés més informació de Sitges que no pas de Ribes. Vet aquí que tothom s’estima el que és seu, ni que siguin uns fulls de diari. Ah! Però, és clar, aquests no són d’un diari qualsevol.

                                             J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 6 de febrer del 2026 )

LA QUIMETA, EN PERET I EL MESTRE

     En apuesta casa, Ca la Bet, hi va viure la Quimeta Bisbal. La casa estreta del costat  era l'escola hi va ser mestre en Froilan Franco.

   Eren els últims metres que em separaven del nucli de Puigmoltó quan em vaig trobar amb en Lluís Giralt i Vidal, de Sant Pere de Ribes, que va ser alcalde del seu poble i músic, entre altres honors. Després de saludar-nos, li vaig preguntar si sabia donar-me raó de la casa on va viure la Quimeta. Em va portar a ca la Bet, com anuncia la rajola incrustada a la façana.

   Uns dies abans havia fet un altre descobriment. En arribar al mateix lloc, vaig trobar una casa amb la porta oberta; a l’interior hi trafegava un home, al qual vaig preguntar: “Bon dia, sap on vivia en Peret?”. “Aquí mateix”, em va respondre, per a sorpresa meva. I encara em vaig sorprendre més quan va afegir: “Jo soc el seu fill”. 

   Continuàvem caminant amb en Lluís i s’atura davant d’una casa molt estreta i m’informa que allà hi havia hagut l’escola del poble. “I saps qui hi havia de mestre?”. Doncs, no. “En Froilán Franco Franco”. Ens aturem a parlar amb una senyora, la Rosa. Conversant amb ella, s’assabenta que escric a l’Eco. Diu que el compra, tot i que especifica que és l’Eco de Ribes, per afegir que porta més informació de Sitges que no pas de Ribes, però bé... 

    Hi vaig tornar un altre dia i allà hi era ella, la Rosa Pañella, que va venir de Campdàsens a Puigmoltó i aquí va seguir escoltant el silenci de les nits. Ah!, per a més casualitat, és germana d’en Josep Pañella, que es va casar amb la sitgetana Mercè Milà, filla del pintor, i que va treballar bona part de la seva vida laboral amb la família Albareda, els recaders.

  Tots els esmentats tenen relació amb Sitges. La Quimeta Bisbal, perquè hi venia a vendre a la plaça les verdures que collien a la sínia. Feia el viatge damunt d'un carret tirat per un burret. I, com que tots sabem com les gasten aquests animals, aquest no era una excepció: sovint es quedava parat a la carretera i, ni cap endavant ni cap enrere, no es movia ni obeïa. Ja podia cridar "arri!" la persona que el comandava; així es quedaven fins que l’animal decidia reprendre la marxa. La seva tossuderia, fins i tot, es va prendre com a model, perquè quan algú es posava de través, fos nen o no tan nen, se li deia: “Ets més tossut que el burro de la Quimeta”.

    L’altre veí que es desplaçava a Sitges era en Peret Muntaner. En preguntar-li al seu fill Joan on vivia, tot seguit li vaig dir que un servidor era de Sitges i que coneixia el seu pare de la plaça, on ell va treballar durant molts anys. Vaig posar en relleu que cada dia feia a peu el trajecte que ens separava. I l’home va afegir: “Una vegada, a l’Eco, hi havia un escrit que s’hi referia”. Vatua! Aquell el vaig fer jo. Coincidència rere coincidència.

    També va ser casualitat coincidir amb en Lluís i que m’indiqués que, en aquella casa que va ser l’escola, el mestre fos l’amic Froilán. Ell era un apassionat de l’escola rural, l'escola pública i moltes vegades s’hi referia, mostrant per aquestes escoles una gran predilecció. Es notava quan ho explicava.

   Eren tantes les seves inquietuds que va crear, entre els alumnes de l’Escola Esteve Barrachina, el que es coneixia com a Club d’Amics de l’Eco, on cada setmana col·laborava un alumne. Aquesta iniciativa li va valer que l’Ajuntament li atorgués la Ploma d’Or.

   Va donar molt de si, la passejada amb l’amic. I encara no vull acabar aquí: el juliol de 1999 es va presentar al Castell de Ribes l’Orquestrina La Moderna, creada per l’Esteve Molero per rescatar de l’oblit ballables que havia arranjat en Josep Rossell, “en Quirico”, per a la seva orquestra. En Molero va posar a l’Orquestrina el nom de “La Moderna” en record de l’anunci de la botiga que regentava la filla del músic ribetà, la Mercè Rossell, a la plaça Marcer de Ribes.

  Entre els seus components hi havia el mateix Lluís Giralt, en Gerard Lligades (fill de músic i la seva mare filla de la Quimeta) i en Xavi Pascual (de Puigmoltó)... He començat fent un tomb per Puigmoltó i he acabat amb música, perquè existeixen lligams musicals amb el llogaret. I amb la fotografia també, oi, Jordi Piqué?, el sitgetà emparentat amb la família de la Quimeta i que viu també a Puigmoltó.

    I amb aquestes melodies... m’acomiado de Puigmoltó.

        

                                            J.Y.M.

  

      ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 30 de gener del 2026)

EN FELIPE QUE ERA BARBER

  

       En aquests baixos del carrer Parellades, cantonada  amb el de Sant Pau i tenia la barberia l'Eduard Roca

    Al carrer Sant Francesc, al costat de la casa de la família Alemany, els carnissers, hi vivien tres germans, un cunyat, en Palomo i una germana d’aquest. De tots ells, l’única que estava casada era la Plàcida; el matrimoni eren els pares d’en Palomo i de la noia. Els seus altres germans, la Maria i en Felipe, eren solters.

   El xicot, en Palomo, havia caigut en desgràcia per a un sector del veïnat. Ser seguidor del Reial Madrid formava part d’aquest infortuni. Ell deuria tenir, més o menys, la meva edat i la d’en Toni Martí, de ca l’Aixut, i era un bon element. I malgrat que en Toni era també un acèrrim seguidor del Barça, era una mica condescendent i el deixava jugar al futbolí en els baixos de la seva casa. Les partides acostumaven a ser relaxades, tot i que ningú volia perdre.

    Tanmateix el nostre veí, el fill de la Plàcida, estava més pendent del soroll ambiental que del joc. Perquè, quan notava que quelcom es bellugava en el pis superior, abandonava de forma sobtada la partida. Passava que si en Manel, el germà del Toni, quan s’aixecava de fer la becaina es trobava el seguidor del Madrid a dintre de casa seva, l’empaitava fins a la porta del seu domicili. Reclòs als seus dominis, esperava que en Manel hagués marxat a treballar per a reprendre les partides.

   En aquell temps, el seu oncle, en Felipe, treballava de barber a la barberia de l’Eduard Roca, que estava situada al carrer Parellades, cantonada amb el carrer Sant Pau. Com a curiositat, explico que en aquell mateix carrer de Sant Pau, a molt pocs metres de la barberia d’en Roca, hi havia la d’en Miquel Zarrán; un parell de portes més enllà, la d’en Deugràcies i, ja quasi al final, s’hi va establir en Valentí Mongay. Per tant, aquest va ser un carrer de barbers. Cada dia en Felipe anava i venia de casa seva a la barberia, un establiment on hi van treballar un bon nombre de barbers que no donaven a l’abast, sobretot els dissabtes a la tarda quan els homes s’anaven a arreglar els cabells.

   Però va arribar un dia en què en Roca i en Felipe van quedar sols; el primer era l’amo i el segon l’operari, i així van funcionar durant un temps. Tot i que l’Eduard va començar a plànyer-se que, per culpa d’en Felipe, no es podia retirar. Que aguantava per ell, per tal que aquest pogués cobrar la pensió de jubilació. I va venir que en Felipe es va jubilar i ell encara continuava al peu del canó. I així va estar durant anys, mentre raonava que, si treballava un any més, cobraria més quan es jubilés. No hi va arribar a temps: va morir abans de poder cobrar. Mentre que en Felipe ja feia anys que passejava. Bé, això de passejar és un dir, perquè al final de la seva vida mostrava molta dificultat per caminar. Malgrat això, després de dinar i de sopar, anava a fer el cafè al Retiro.

   Era l’època en què els barbers vestien bata blanca de tres quarts, així com la peça de roba que tapava un tros del cos del client, que també era del mateix color. L’únic que va trencar la norma va ser l’Almirall, en Xispa, que tenia la barberia en un local petit que hi havia just al costat del Retiro, al carrer Àngel Vidal; ell va voler fer un canvi de colors. A la bata i a la roba protectora, li va canviar el blanc pel vermell. Malgrat tot, la seva innovació no va tenir seguidors entre els altres barbers locals, que van continuar amb el blanc. La voluntat de canviar de color a l‘Almirall només li va servir perquè un servidor, que n’era un jove client, l’anomenés "el torero".

   L’únic que no vestia amb bata blanca era el senyor Fulgenci Franco, que era l’encarregat del taller de la companyia de l’electricitat. A fora d’hores, l’home tallava els cabells a les seves amistats. I portava les eines embolicades en un paper de diari. El mateix embolcall que feia servir quan li manaven anar a tallar la llum d’algun abonat que no pagava els rebuts. Així que, el que portava entre mans, no es prestava a confusió. O eren les estisores per tallar els cabells, o les altres destinades a tallar el subministrament elèctric. Que si el deutor pagava el deute a l’últim moment, es deslliurava que li tallessin pels pèls.

                                        J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 23 de gener del 2026)

 

 

LA TERESA DE CAN FORMENT

   

      En primer terme la casa d'en Salvador Forment, del seu taller de fusteria, a l'any 1922, va sortir el Drac que va dissenyar l'Agustí Ferrer Pino. 

  

    Darrera de cada persona hi ha una història i algunes vegades es converteixen en uns relats que es podrien novel·lar. També diem que cada casa és un món i de portes endins les circumstàncies són les que són. A vegades curioses, divertides  i altres no tant.

    Al carrer Sant Gaudenci, davant per davant del museu Romàntic, fa tants anys que està tancat que alguns joves no l’han vist mai obert. Allà, en els baixos d’aquesta casa, la família Forment hi va establir la seva fusteria. Tenint en compte que era la successora d’una nissaga de fusters que abraçava quatre generacions. El Fundador en va ser el Sr. Gracià Forment, amb la fusteria al llavors conegut carrer de la Muralla i posteriorment Àngel Vidal. 

   L’últim de la nissaga que va continuar amb l’ofici va ser en Salvador Forment i la fusteria ja es trobava en el susdit carrer Sant Gaudenci. Com a curiositat explicar que allà, l’any 1922, es va construir el Drac, sota el disseny i direcció del pintor  Agustí Ferrer Pino. 

    Quan es va acabar l’activitat de la fusteria, el local es va convertir en un taller de sabates, que regentava el Sr. Gregori Hill i el seu fill Josep. Un taller on hi estaven empleats un bon nombre de sabaters, entre talladors, muntadors i els responsables del que es coneixia per “l’envàs”. Com en altres tallers, les cosidores cosien les sabates a casa seva i, a les acaballes de  la tarda, anaven a portar la que es coneixia per la marrada, dintre d’aquells peculiars mocadors de farcell de quadres petits. Deixaven la feina acabada i recollien la de l’endemà.

     Ara aquesta casa és notícia perquè s’està condicionant per acollir persones amb discapacitat no profunda, de la Fundació Mas Albornà, que té un dels centres al poble de Les Cabanyes, al costat mateix de Vilafranca. Quan va morir la Teresa, va deixar escrit als marmessors que volia que la seva casa  anés a parar a una entitat benefica i social. Cosa que les encarregades de fer complir la seva voluntat, van considerar que aquesta Fundació s’avenia amb les finalitats protectores de la propietària.

   Però abans d’arribar fins aquí, hi ha una història molt interessant i a la vegada emotiva, de la qual n’és protagonista la Teresa Serrano Gracia, nascuda al poble de Nogueras (Terol).  Ella, quan encara era una nena, es va quedar sense mare i a partir d’aquí va tenir desavinences amb el seu pare.  Fins que un dia va prendre la decisió de marxar de casa seva. Tota sola, muntada al cotxe de línia, va anar a parar a Saragossa capital, on unes religioses se’n van fer càrrec. 

   Es va donar la casualitat que aquelles religioses tenien una altra institució a Barcelona i, com que sembla ser que aquí ella hi tenia uns familiars, li van proposar  si hi volia anar. Acceptada la proposta, la nena va arribar a la capital catalana, on a més d’aprendre la formació que corresponia a la seva edat, ajudava a les religioses. La casualitat va voler que el matrimoni Forment, descendents del fuster, vivien a Barcelona i cada dia de precepte anaven a missa al convent de les religioses i es fixaven amb aquella nena, que ja era una noieta, per la seva amabilitat, prudència,  establint-se uns lligams que anaven més enllà de l’amistat. Fins que arriba un dia que li pregunten si voldria anar a viure amb ells i que d’aquesta manera faria companyia i ajudaria a l’esposa.

     I així ho va fer, i gràcies a la seva manera de ser i a la sort que li va somriure, va poder portar una vida molt digna, que li va proporcionar felicitat. La Teresa es passava la resta de la setmana a Barcelona i els caps de setmana i els mesos d’estiu la portaven a Sitges, en aquesta mateixa casa del carrer Sant Gaudenci. Fins el punt que, tan bona cura va tenir del matrimoni, que els considerava els seus pares, que aquests a la seva mort li van correspondre deixant-li  els seus bens. I arribat el seu moment, ella ha volgut que la casa doni aixopluc a una bona causa.

    La Teresa entre les moltes virtuts que atresorava, sentia una gran predilecció i estima per la mainada. Potser perquè ella de petita, al morir-se la mare, no es va sentir prou estimada, d’aquesta manera  abocava tot el seu amor a la quitxalla amb la qual  coincidia. Per sort, de bones persones n’han hagut i n’hi hauran sempre. 

                                                  J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 13 de gener del 2026)

ELS DEL GAFARRÓ S'EXPANDEIXEN

 

                      

 

   Els Reis arriben i marxen pel Gafarró, així ho vaig explicar en un article. I ho fan a frec del pessebre que hi disposen els amics d’aquest indret. Com també n’he donat testimoni escrit i gràfic, en aquestes mateixes pàgines, en les vigílies de la festivitat de Santa Llúcia d’aquest any. Que és quan els amics s’hi van fotografiar després de fer un lloc, entre els matolls i sobre la molsa, al Naixement. 

   Ja en la planúria, al costat de la immensitat del mar, ells mateixos han disposat un altre pessebre en els Jardins de Terramar i que representa el Naixement a frec de la rectoria. En això coincideixen amb un servidor que, mitjançant l’escriptura, disposo el pessebre en els llocs més entranyables i carismàtics del poble. Però aquest, el seu, posat en aquest lloc tan concret té també el seu significat. Els Amics del Gafarró, el diumenge al matí, quan no decanten cap a la muntanya ho fan cap a mar, fins arribar als Jardins, on hi esmorzen. I sembla ser que cadascú hi aporta un ingredient. No ser si va ser per casualitat o perquè l’amic era l’encarregat de portar sempre les postres, vaig coincidir amb en Joan Lago i Farreras que portava una coca ben embolicada.

   Trobo en aquest detall, de disposar el pessebre en l’entrada lateral del  Jardí, una mena d’homenatge al mateix Joan, que formava part de la colla i, com a tal, freqüentava aquests esmorzars a la muntanya o arran de mar.

    Casualitats de la vida, no fa gaire, el seu germà Bartomeu em recordava que una vegada li vaig dedicar un article que vaig titular “L’home del xiulet”. Es referia a les trobades que feia amb el seu amic, i també bon excursionista, en Joan Ossó i Saperas en el Bar Español que en Joan regentava i mentre els dos conservaven, en Tolo li dedicava una xiulada de gala a la neta del fondista, la Irina. Però també en Lago xiulava quan anava amb bicicleta i feia el trajecte pels carrers de Terramar i, quan s’esqueia, descansava en el seus jardins.

    El seu germà era home de muntanya, d’anar a caminar pels camins del Garraf. Amb predilecció pel Gafarró, on hi van fer una mena de zona d’esbarjo, amb taules i bancs de material fixats a terra, un bon lloc per anar a esmorzar. I el que són les coses, una vegada que, amb la família ens dirigíem a la Creu de Sant Isidre, també hi van fer parada  i, un cop vam acabar d’esmorzar, al reprendre el camí, el meu cunyat Manel es va trobar indisposat i sense ànims ni forces per continuar, el vam poder apropar al camí, des d’on hi va poder tenir accés una ambulància. I desprès de l’observació que en van fer el sanitaris, el diagnòstic va ser que patia un infart. Traslladat a un centre hospitalari, on va rebre les atencions pertinents, tot va quedar en un ensurt.

Això va fer que cada vegada que ens hi apropem recordem aquells moments d’incertesa i de no saber com actuar. La lliçó ens la van donar els mateixos responsables de l’ambulància, de l’important que és anar a la muntanya acompanyat, perquè tot i portar a sobre sofisticats mitjans de comunicació, en el cas d’un infart, és crucial no perdre temps i sobretot no perdre el coneixement, cosa que pot passar i d’aquí les greus conseqüències que poden derivar si vas sol.

    I vet aquí que en Joan, que sempre anava acompanyat pels amics quan anava a la muntanya, un dia va acompanyar  la seva família a la platja, molt a prop d’aquests Jardins. Amb tanta mala sort que, mentre descansava a la sorra, se li va aturar el cor. A l’entorn d’un paisatge que també li era molt familiar, perquè tenim el privilegi de tenir al nostre  abast el mar i la muntanya.

   Haver coincidit amb dos pessebres, el del Gafarró i el del Jardins de Terramar, és motiu de satisfacció i serveix, també, per rememorar el record d’amics que, com en Joan, van ser els precursors d’aquesta iniciativa i que ja no es troben entre nosaltres. El nostre agraïment i la nostra admiració seguirà sempre present. Sobretot en aquests dies tan entranyables, quan els Reis Mags d’Orient han transitat per aquests camins, fins arribar a la vila per a deixar felicitat. La nostra és poder seguir gaudint dels detalls, petits, tanmateix tan significatius, que ens alegren l’existència. 

                                   J.Y.M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 9 de gener del 2026)

EL NADAL QUE SE M'HA ESCAPAT

                  Casa del Carrer Carreta, popularment coneguda per la casa dels "Cuñaos". En la porta dels baixos hi vivia el pescador Joan Cañameras i la seva esposa la Conxita Sauch

     La setmana passada, amb motiu dels dos milers d’articles que m’afectaven, em vaig perdre l’oportunitat de parlar de Nadal. Des de que col·laboro en aquest setmanari, quan s’apropen les vigílies d’aquesta festa, no he deixat mai de referir-m’hi. I si l’altra setmana la xifra dels dos mil s’havia aconseguit gràcies a una certa constància i sobretot a un escalf protagonitzat per seguidores i seguidors d’aquest espai, el motiu que avui em porta a escriure també concerneix a la xifra dos mil, però aquesta es refereix a dos mil anys i escaig que en separa d’aquella nit de Nadal a Betlem.

     A partir d’aquella mitjanit i d’aquell dia, celebrem Nadal i ho fem, a banda del consumisme actual, rememorant la data que es fa visible en el pessebre que disposem a casa. Amb el pas del temps, però, hem anat perdent un seguit de detalls, insignificants, si es vol, però que si més no contribuïen a compartir elements que, en dèiem, feien Nadal.

    Com per exemple el fumejar de les xemeneies de les llars de foc, al matí i, sobretot, al vespre. El seu flaire de llenya cremada.  O quan un nou dia només feia que despuntar els cants dels galls desbarataven el silenci de la nit. La gent encara dormia i a l’escoltar els cants, que tenien massiva resposta, significava que l’hora d’aixecar-se era a prop. I la primera cosa que es feia era encendre el foc a terra i les dones de la casa s’encarregaven de mantenir-lo flamejant durant tot el dia. El seu protagonisme l’assolia a la nit, desprès de sopar, quant moltes famílies s’aplegaven al seu entorn i es dedicaven a la seva contemplació i fins i tot a explicar contes. Passar pels carrers i notar com el flaire del fum et surt al teu encontre, et trasllada a un ambient nadalenc. Uns detalls on encara hi ha pobles que es fan presents. Amb les teulades humides o gebrades pel fred i d’entre les teules sobresurten les xemeneies fumejant. Una simple però bonica estampa hivernal. 

     A partir d’aquí, si les característiques de determinats pobles, ofereixen uns entorns tan senzills, on la decadència es converteix en obra d’art, diguem que ens trobem en un poble de pessebre. Molts d’aquests els transporten, els nostres pessebristes, en els diorames que ens preparen i que ofereixen el pessebre on ens agradaria que el nen Jesús hagués nascut.

    D’aquí que els pobles tenen més possibilitats per a ser escollits durant una nit de Nadal, que no pas una ciutat. El nostre té indrets, racons, que s’hi presten. Sobretot  pel simbolisme que representen com: L’Hospital, l’Ave Maria, la Trinitat, el Vinyet, l’església de Jafra... Escric això  i em va al pensament en Llorenç Baqués Nicolás  que, cada any, recreava el seu diorama en un d’aquests llocs, on no hi faltava detall. Cosa que el feia proper i molt admirat.

    Un servidor que no disposa de les bones arts que tenen els nostres pessebristes, també he intentat descriure un pessebre en un lloc que reuneixi i ofereixi unes característiques singulars que s’avinguin amb les senzilles necessitats de la parella, que busca posada per a rebre a l’infantó que és a punt de néixer. Portat per la meva fantasia, fins i tot quan l’Hotel Subur estava de celebració, la parella va arribar a trucar a la seva porta i el nadó va néixer en una habitació amb vistes al mar. 

    Aquesta vegada, acabades les obres d’un  carrer emblemàtic, he trobat que aquesta casa del carrer Carreta, en aquests baixos tan senzills, però que tan s’avenen al rerefons d’un pessebre, és el lloc ideal per a donar aixopluc a la família. Una casa de pescadors, en representació de tants altres que vivien per aquells carrers de l’entorn, on algun d’ells feien el pessebre a l’interior d’una nansa. Que també han viscut tants Nadals, durant les vigílies feinejant a damunt la barca. O com el pagès que  anava a guaitar al tros, a la vinya, envoltat de les bardisses d’una flor blanca, com si fos un esquitx de neu i que, amb la terra dormida,  cercava entre els ceps  per si trobava panses dels gotims de raïm oblidats. Panses i figues, nous  i olives, recull la lletra de la cançó popular. 

    Nadal ha passat, però no l’esperit nadalenc que ens ha d’acompanyar ara i sempre. Estic content que, malgrat el retard, el seu ressò encara és present en aquesta secció, que també és la vostra. Benvinguts de nou a casa, que sigueu molt feliços, mentre hi fem un tomb.  

                                             J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 2 de gener del 2026)

ARTICLE 2.000

El dia 16 de gener del 2014 s'imprimia el darrer Eco a la impremta del carrer Bonaire Aquest és el moment de introduir el fotolit a la màquina per a la impressió de la pàgina on hi havia la meva col·laboració

Ja amb la pàgina impresa posem, per a posteritat, en Ramon en Pepe i un servidor

    A darrera queden 55 anys de col·laboració en aquest setmanari, des d’aquell primer article que va sortir publicat el dia de Santa Cecília de l’any 1970. I el record em transporta a l’amistat que sempre hem mantingut amb en Josep Soler Fernández, fill d’en Josep de l’Eco i de la Carme. Amb ell compartíem classe als escolapis i al qual vaig recórrer per a que li lliures aquella col·laboració al seu pare, amb la pretensió que m’ho publiques. I en van seguir uns altres, fins que em va dir: “ves tu mateix a l’Eco i el portes”. I així ho vaig fer. Obria la porta  i esperava que cridessin a en Josep, que sortia de l’impremta i venia fins a la botiga, amb la bata blava, l’uniforme d’impressor i de director del setmanari. Amb la mateixa indumentària  que em rebia a mi, ho va fer amb el propi president del Govern, l’Adolfo Suárez, quan  un dia el va visitar. 

   Aquesta espera va  durar un parell de col·laboracions més, perquè em va dir que em donava permís per entrar a la impremta sempre que volgués. Això em va permetre poder passar de la botiga a la rebotiga passant pel menjador, on la intimitat de la casa era custodiada per la Carme i la Maria, que cosien en el quartet del costat del menjador. A la rebotiga, la impremta, acollia als qui hi anàvem a lliurar les quartilles escrites a màquina i igual en aquell moment coincidies amb en Josep Carbonell i Gener que, assegut damunt el llarg taulell, corregia les proves dels seus llibres. O amb el poeta Salvador Soler i Forment. Amb en Rafel Casanova Termes, que també era una institució a la casa. I tants altres, com  en Ramon Planes Izabal . D’ell recordo que en un dia del mes de desembre del 1983, ell sortia i jo entrava, vam coincidir i em diu: “Joan, aquesta setmana parlo de tu”. Tant vaig llegir el breu comentari, en la seva col·laboració, que me’l vaig aprendre de memòria: “Sense deixar d’aplaudir a JYM, el més recent dels companys incorporats a la redacció”.

    Anar a lliurar personalment l’original tenia l’al·licient afegit de trobar-te amb aquestes sorpreses, amb els comentaris que et feia en Josep, sobre l’article publicat i que moltes vegades ho reblava: “Ets l’Espinàs de l’Eco”. Sorties d’allà engrescat. Desprès t’assabentaves que aquesta comparació la feia a altres. I en aquesta incursió a la sala de màquines em va permetre conèixer als impressors de la casa. Encara vaig coincidir amb el polifacètic Fermí Martínez, que a més de músic, era un dels bidells del Cau Ferrat. També amb l’Agustí Bertran, l’Agustí del Cor. Amb en Jordi, nebot d’en Josep,  l’Ernest Lligades, en Rafa i en Pepe Delgado, en Josep Surià i desprès s’hi van anar incorporant en Josep i el seu germà, el recordat, Ramon.

    Però vet aquí que això va anar canviant quan van aparèixer les primeres tecnologies que et permetien escriure amb el teclat, veure a la pantalla el que escrivies i guardar-ho en un disquet. Aquesta fase va coincidir quan una part de la redacció es va traslladar en un local del carrer Sant Josep. On el fill d’en Josep, acompanyat de l’Artur Llansó, rebien els col·laboradors, els hi lliuràvem el disquet, el descarregaven i te’l tornaven a donar. Això també va durar poc, perquè va sortir internet i ja no ens calia haver-hi d’anar. Una gran comoditat quan des de casa envies l’article i ja està. Si més no aquest sistema ens va apartar de la impremta, d’aquell contacte amb la família que ens consideràvem la gent de la casa i els col·laboradors.

    Fins que un dia, el 16 de gener del 2014, en Ramon Soler em truca i em diu: “si vols veure, per última vegada, com s’imprimeix el teu article a la pàgina, vina de seguida”. Efectivament en Pau, el seu fill, estava embetumant de tinta els rodets i la màquina va fer la resta. Ens hi vam fer una fotografia. A partir de llavors  l’Eco es remodelava, assumia la direcció el també recordat Toni Sella i fins a dia d’avui, amb en Magí Fortuny i Poch a la direcció i els actuals treballadors/es. Amb els nets d’en Josep, l’Albert i en Josep, que em fan un cop d’ull a l’article. I un servidor, amb la resta de companyes i companys que  trèiem  el cap en aquestes pàgines. Gràcies als lectors/es que ens fan costat. Molt agraït per tot. I a la setmana que bé, o quan sigui, l’article 2001. 

                                      J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 19 de novembre del 2025, coincidint amb que aquest és l'article 2.000 que porto publicats al semanari. Un gran motiu de satisfacción).