VEÏNS DE TOTA LA VIDA

  Vam poder llegir en aquestes pàgines que, durant la sortida d’Ofici de Santa Tecla, a la plaça de l’Ajuntament solament hi havia tres balcons amb gent; els altres estaven tancats. Aquest detall ens fa adonar que les cases han anat perdent el que en dèiem “veïns de tota la vida”. Un fet que ha passat a tots els carrers del poble. De la mateixa manera, les cases tampoc no són les mateixes: les velles les han enderrocat i en el seu lloc se n’hi han construït de noves, on han anat a viure nous veïns, dels quals molts són nouvinguts.

La Pili Queralt, coneguda popularment també com la Pili de cal Badia pels anys que va treballar en aquell establiment del carrer Major, apareix en aquesta imatge durant la sortida d’Ofici de Santa Tecla de l’any passat; encara porta l’estampa a les mans. Ella és un exemple del veïnat de sempre, en un entorn on aquests hi han complert anys i amb el detall afegit que molts d’aquests veïns van col·laborar amb la parròquia, que és tan a prop. Fregant la seva casa hi vivien en Jordi Pañella i la seva muller, la Maria Rosa Balcells. Ell va ser organista de la parròquia, prior de l’Ecce Homo, de la Mare de Déu dels Dolors i director de les caramelles conegudes com les del Patronat, molt vinculades a la parròquia; ella, catequista. La mateixa Pili també va ser una col·laboradora eficient, que hi va dedicar moltes hores en aquelles feines que no es veuen però que s’han de fer.

Al costat hi van viure els Anau; la mare d’en Virgili cobrava el dret de seure a les cadires durant les misses, tasca que després va desenvolupar el seu fill, juntament amb les feines de sagristà. Més enllà, a can Pans, la filla de la casa, la Mercè Pascual, en continua sent una gran col·laboradora. Sense oblidar-nos de cal Quildu, per on han passat tots els senyors rectors, vicaris, escolans i sagristans que hi anaven, i hi van, a fer el cafè o a esmorzar. Abans, quan era rector mossèn Pascual Prats i Boira, aquest tenia majordona, l’Amparo que deien que tenia ensinistrada una rata.

En la mateixa vorera hi havia la casa on vivia en Pepito, la seva muller Josefa i els seus fills. Curiosament, la Josefa i en Jordi Pañella van néixer a Guantánamo, i la veïna sospirava perquè en Jordi organitzés un viatge per anar-hi. No hi van ser a temps. En Pepito potser m’atreviria a dir que ha sigut el sitgetà que més ha guaitat al mar, perquè només llevar-se ja li anava a fer una visita i, amb la seva pipa i mirant l’horitzó, semblava un capità de vaixell que resta amatent per poder exclamar: “Terra a la vista!”. 

Vet aquí que un altre Pepito compartia protagonisme en aquest mateix espai: en Pepito gitano. Juntament amb la seva muller Antonieta, vivien al pis amb balcó de sobre l’habitatge de la Pili. Quan aquesta, en morir el seu pare, es va quedar sola, ell es preocupava de dir a l’Antonieta que anés a veure la nena per si volia compartir el dinar o el sopar amb ells. La mateixa Pili que ha acabat tancant la porta del pis i la del carrer on sovint guaitava, ara resideix a la residència de l’Hospital de Sant Joan Baptista, on es troba com a casa. També cal dir que ella és de tracte molt entranyable i, allà on vagi, estarà bé i es farà estimar.

Per davant de casa seva ho ha vist passar tot. L’última vegada va ser aquella Festa Major de Santa Tecla. Ha gaudit de viure en un lloc privilegiat, el que se’n diu al rovell de l’ou. En una casa on les últimes veïnes de tota la vida eren ella i la Montserrat, vídua d’en Josep Carbonell, que regentaven el bar El Rally del Cap de la Vila i a qui la veu popular coneixia per un sobrenom molt bèl·lic i mortífer, ell que era de tarannà pacifista.

   La Pili feia broma quan deia que era “l’últim mohicà”. Ho va encertar quan va tancar la porta del seu pis i la del carrer. Al mateix temps que ella tancava els seus dominis, l’Adela Pañella tornava a obrir la seva casa. Un fet que ha permès que hi hagi un altre balcó obert des d'on, encara, les sitgetanes i els sitgetans hi treuen el cap. Si més no cada vegada  costa més trobar, en els nostres carrers, veïns de tota la vida.

                                     J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 9 d'octubre del 2026)

HA ACABAT QUASI TOT

       

Abans es deia, que quan havien passat les gralles, referint-se a la Festa Major, ja res no tornava a ser igual; em refereixo a les altes temperatures pròpies de l’estació. Ho podíem comprovar quan molta gent anava a veure el castell de foc acompanyats d’un jersei, i el mateix passava per la Matinal; això vol dir que a certes hores de la nit i de matinada, refrescava. Ara no.

   També hi havia el convenciment que tot s’havia acabat, es resumia amb dues paraules:  plega veles. Bé, sense moure’ns encara de la festa, criden l’atenció dues exclamacions: la que predomina per la festivitat de Sant Bartomeu, amb la qual s’exalta el nostre patró i s’acaba amb el “Visca la Festa Major!”, i quan celebrem la festivitat de Santa Tecla, passa el mateix amb l’exaltació a la Santa, però s’acaba amb la locució que, al meu parer, rebaixa la importància de la celebració quan s’exclama: “Visca la Festa Major petitona!”. Perquè de petitona no en té res. Fins i tot molts de nosaltres la gaudim potser més que l’altra. Això ve a dir que la de Santa Tecla és una festa més nostra, com més íntima, i perquè, encara que segueixi fent calor, no és la mateixa que la que fa el mes d’agost.

    D’aquí que s’hagin alçat veus que opinen que, si les temperatures continuen en augment, potser s’haurà de tornar a plantejar el patronatge principal de la Festa. Dit d’una altra manera: que tots els honors d’aquesta recaiguin en Santa Tecla. Em dona la sensació que això del canvi, sortosament, acabarà sent, com tantes altres, una llegenda urbana. 

   I és el que deia, ha acabat la festivitat de Santa Tecla i ja celebrem la festa de la Verema i la inauguració d’una nova edició del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges. Segueixo interposant el nostre Sitges al de Catalunya, perquè aquí és on va néixer i créixer. 

    Coincideix en què ens colpeix la notícia que el Pic-Nic tanca portes obligats per l’autoritat de l’Estat espanyol. Igual com va passar amb el tancament del Club de Mar, la piscina i el Kansas. Aquesta situació és molt dolorosa, pel seu interès social i perquè, per als de la meva generació, han format part del nostre paisatge. I al Pic-Nic hi coincideix un altre factor, el gastronòmic: allà on es menja bé, a més de la seva situació  privilegiada, els records acostumen a ser molt bons. Amb un servei excel·lent i que ara es queden sense feina. La veritat és que les sentències són per complir-les. Tanmateix, mentre no s’hi fa res, hagués pogut continuar l’activitat en tots els locals.

    Aquest espai ja havia estat molt freqüentat pels nostres avis i pares quan, abans de l’actual establiment, hi havia l’Orxateria Valenciana, amb la central a Barcelona. La seva propietària, la senyora Maria de Blas, es va fer càrrec del local conegut com el “Brollador”, situat al final del pinar del passeig. El nom li venia perquè n’hi havia un al centre. Anar a passejar ha estat un dels al·licients més preuats durant els dies de festa. Interrompre la passejada per degustar una orxata en aquell establiment -que després va passar a regentar el senyor Eulogio González Blas, nebot de la senyora Maria, juntament amb la seva família, molt amics de casa- era el complement perfecte.

   Un aspecte lúdic que s’afegia a l’entorn és el fet que s’hi havien alternat infinitat de ballarugues. Com les portades a terme a l’espai  conegut com “La Cabaña”, o a sota mateix de la piscina, “La Galera”, on actuava el conjunt d’en Josep Vadell i, esporàdicament, en Jaime de Mora y Aragón, el germà bohemi de la reina Fabiola i, per tant, cunyat del rei Balduí de Bèlgica. Just al costat de la piscina, on hi havia el Kansas, el local es coneixia com el Casino Platja d’Or, que el va  regentant la companyia hotelera HUSA, la mateixa que tenia sota la seva direcció l’Hotel Terramar. Tant en un lloc com en l’altre hi actuava l’orquestra  Els Iberos del Jazz.

   Malauradament els records no poden aturar les ordres dictades des dels despatxos, però sí que restaran per sempre més units a aquest enclavament que s’han encaparrat a fer desaparèixer, sense que els qui ho ordenen no en tinguin ni idea ni es vulguin interessar per aquest patrimoni local. Una llàstima, tot plegat. I una vergonya que, a partir d’ara, quedi  com ha passat amb els seus veïns, en un estat deplorable  i així poden passar anys i panys.

                                            J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 2 d'octubre del 2026)

COINCIDÈNCIES

 

       Façana principal del campus universitari d'Urbana-Champaign en l'estat d'Illinois 

  Són les que, de tant en tant, apareixen en les nostres vides i ens fan sentir, a voltes meravellats i sempre agraïts, de poder compartir un nexe d’unió que, moltes vegades, sabíem que es produiria o que ja existia o, al contrari, el desconeixíem fins que la coincidència el fa visible. Ho explico.

   El recordat i estimat filòleg Dr. Josep Roca-Pons va desenvolupar bona part de la seva activitat professional al continent americà. Juntament amb ell, llavors joves professors universitaris, també catalans, es dedicaven igualment a la docència en centres universitaris d’aquell mateix continent on, curiosament, com en Josep, feien difusió de la catalanística en el món universitari nord-americà. Fins al punt que van formar el que es coneix com la North American Catalan Society (NACS).

   Dels esmentats joves universitaris catalans, cap a mitjans dels anys setanta, van destacar l’Albert Porqueras-Mayo, de la Universitat d’Illinois, que llavors també comptava amb l’eficaç col·laboració de dos joves llicenciats catalans: Jaume Martí-Olivella i Carme Rei-Granger. Dels tres va sortir la idea de celebrar un col·loqui d’estudis catalans i van pensar amb el mateix Dr. Josep Roca-Pons perquè hi intervingués. El col·loqui es va celebrar del 30 de març a l’1 d’abril de l’any 1978 al campus d’Urbana-Champaign de la Universitat d’Illinois, la presidència d’honor d’aquelles jornades la va ostentar Antoni M. Badia i Margarit. La conferència inaugural, feta per en Josep, la va titular: “La projecció exterior de la cultura catalana”.

   A aquestes conferències en van seguir d’altres, organitzades per la NACS, que també van comptar amb la presència del filòleg català. Aquest, quan es va retirar de la seva prolífica activitat universitària, es va establir a la nostra vila juntament amb la seva muller, la Teresa Boix, que és de Palamós. Pel que fa a Carme Rei-Granger, també va venir a viure a Sitges, on va impartir els seus coneixements docents, malgrat que actualment resideix a la també bonica població de  Torroella de Montgrí.

   Des del mes de juliol la nostra filla, la Carme Yll Barra, resideix a Urbana-Champaign i fa de mestra a l’escola pública d’Urbana, després d’haver-se presentat a l’opció que ofereix el Ministeri d’Educació per a mestres que es vulguin acollir al projecte de mestres visitants en alguns estats d’Amèrica. I ella, després de passar per diferents proves de selecció, va ser escollida. La coincidència ha volgut que, uns anys després de la vinculació d’en Josep i la Carme amb Urbana-Champaign i amb Sitges, una sitgetana torni a aquest indret per desenvolupar, també, tasques docents. I a més, coincideix que dues Carmes en són protagonistes. La Carme Rei fins i tot va escriure una novel·la inspirada en la població d’Urbana.

   El començament de l’altra coincidència transcorregué també lluny de casa nostra, en concret al Sàhara. Allà, a la ciutat de l’Aaiun, al quarter del Regiment d’Enginyers, vaig fer bona part del meu servei militar. Tant el regidor del PSC del nostre Ajuntament, en Luismi Garcia, com un servidor teníem coneixement del nostre lligam amb aquella llunyana destinació, però no va ser fins l’altre dia que vam entrar en detalls.

   El meu càrrec en aquell regiment era el de cornetí d’ordres, que restava amatent a les que dictava el llavors coronel José Aramburu Topete quan hi havia formació militar. El susdit coronel va ser director general de la Guàrdia Civil quan es va produir  l’intent  de cop d’estat d’aquell 23 de febrer. Durant la resta dels dies estava sota les ordres del sergent Ochoa que, parlant amb en Luísmi, no s’ho perdin, va resultar que era el seu pare. Una coincidència que em va emocionar. Curiosament, quan jo em trobava en aquella destinació ell tenia només uns set anys. Qui ho havia de dir als dos que, al cap dels anys, coincidiríem a Sitges i que la vida ens tingués preparada aquesta agradable sorpresa. No m’ho podia creure, la veritat.

   De ben segur que, arribats a aquest punt de la lectura, i davant la fama que tenen certs militars, hi haurà qui es pregunti: com era el suboficial esmentat? I no ho faig per quedar bé amb l’amic Luísmi: el seu pare tenia un bon cor, i amb això està dit tot.

    A tots la vida ens depara moltes coincidències. Algunes, com les esmentades, molt bones, altres potser no ho seran tant, però totes formen part del que se’n diu, viure. Això és com quan surts de viatge i allà on siguis coincideixen amb algú de Sitges i que aquí no us havia vist  des de feia temps. Llavors fem servir  aquella expressió: Que petit és el món.

                                     J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 25 de setembre del 2026)

SANTA TECLA PLORAMIQUES

         Imatge de Sant Tecla realizada per l'artista sitgetà  Daniel Monzó

   La vida de Santa Tecla, nascuda a Iconi (avui Turquia), es va convertir en un calvari per a ella mateixa en ser constantment perseguida i torturada per predicar l’Evangeli. Circula una teoria, errónea, que explica que en una d’aquestes tortures va perdre el braç i que,  milagrosament, li va créixer de nou (d’aquí que se’ns presenti amb tres braços). La realitat és que no va perder el braç, sinó que el tercer amb el cual es presenta, simbolitza la reliquia que es conserva a la catedral de Tarragona. Això no treu que amb tantes tortures Santa Tecla plorés molt al llarg de la seva tortuosa vida.

    Escollida com a patrona de la nostra Vila, la nit de la vigília  al dia de la seva festa de l’any 1874 es va produir el que tots coneixem per l’aiguat de Santa Tecla. Fins fa poc es parlava que el motiu del canvi, donant prioritat a la festa de Sant Bartomeu, el 24 d’agost, es devia al fet l’aiguat. Quan  els motius principals que argumenten aquest canvi no tenen a veure amb els fets esmentats, sinó que es va fer així perquè la nostra gent, durant el setembre, estava enfeinada amb la verema i pràcticament no tenia cap dia de festa. A diferència d’avui, que la verema s’ha avançat cap als primers dies d’agost també per motius climatològics, enmig d’unes temperatures sufocants, que perjudiquen el raïm si s’allarga més la seva permanència en el cep. I que de retruc, aquesta calor, fa molt feixuc el desenvolupament del nostre folklore per als qui participen en el seguici festiu i també per als qui s’ho miren. Davant d’aquesta xafogosa i incòmoda situació, hi ha qui opina que, de continuar amb aquesta tònica, s’hauria de tornar a plantejar canviar el protagonisme dels copatrons i que aquest tornés a recaure en Santa Tecla. Curiosament aquest any, uns dies abans de Sant Bartomeu, les altes temperatures es van suavitzar i, fins i tot durant la processó -que es va haver de retardar a causa de la inoportuna pluja-, va refrescar molt, fins al punt que els qui ens trobàvem damunt de l’empostissat de la Ribera vam passar el que se’n diu una mica de fred. Abans, la sortida de l’Ofici, també es va poder suportar millor que altres festes majors passades.

   Caigut el protagonisme de Santa Tecla, durant anys la festivitat, a casa nostra, es considerava laboral, tot i que es celebressin actes molt similars als que es fan per Sant Bartomeu, recaient en la processó l’acte principal del dia, perquè es considerava que a aquella hora molta gent ja havia acabat la seva jornada laboral. El recorregut d’aquesta també havia creat polèmica, perquè hi havia veus que clamaven que la processó passés pel carrer que la Santa hi té dedicat. Partint de la teoria que res no és fàcil, principalment les colles de diables van acordar, sense que constés en el programa oficial, anar a fer unes enceses en l’esmentat carrer, considerant així que d’aquesta manera ja s’havia honorat el seu nom havent-ho festejat amb una representació tan diabòlica en el seu mateix carrer.

   Quan aquesta va ser declarada festiva, el programa d’actes va passar a tenir pràcticament les mateixes connotacions festives que per Sant Bartomeu, just un mes després de la seva celebració, amb la diferència de la Matinal Infantil. La qual va ser una brillant idea que va sorgir del recordat Salvador Mirabent Paretas, quan era regidor de Festes de l’Ajuntament, i recolzada per la Comissió de Festes corresponent que, com totes les que l'han precedit, ha treballat per donar continuïtat a aquesta iniciativa, sempre amb la voluntat de millorar-la, ja que compta amb una gran participació de la nostra mainada, que ja l'espera amb delit mentre dona volada a la seva imaginació en la confecció de gegants i dracs, i els qui participen de la resta de balls es lliuren als assaigs tal com fan els grans. Vist tot plegat, hom s’adona que les dues festes majors tenen garantida la continuïtat.

   Però vet aquí, que llavors va sorgir un problema, amb el qual fins el moment ningú hi pot influir, sort d’això, el factor meteorològic. Va coincidir que durant uns anys seguits va ploure. Una pluja que fins i tot va arribar a provocar moments de tensió. Donava la sensació que Santa Tecla tornés a plorar sense apiadar-se de nosaltres, una altra raó que fonamenta l’encapçalament del títol d’avui: Santa Tecla ploramiques.

   Mentre que, amb la bona intenció de dedicar-li un homenatge simpàtic, ens va donar per exclamar: “Visca la Festa Major petitona!”. Tanmateix, per molt entranyable que soni aquesta elocució, faltàvem a la realitat. Es va saber rectificar a temps i ara, un mes després, tornem a exclamar: “Visca la Festa Major!”.

                                  J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 18 de setembre del 2026)

PENDONS PER UNA BONA CAUSA

Els pendonistes assistants al dinar celebrat al Prado el divendres dia 4 de setembre del 2026: D'esquerra a dreta: Josep Marcet, Trino Carbonell, Gaudenci Mirabent, Josep M. Rosés, Juli Sentís, Esteve Ferre, Joan Roca, Albert Oliver-Rodés, Toni Tudela, Joan Yll, Josep Carbonell, Isidre Baqués; ajupits d'esquerra a dreta: Carles Montserrat, Joan Pros, Toni Muñoz

   Sortosament avui puc escriure un article amb producte de proximitat; no s’interpreti malament, perquè sempre procuro que els escrits tinguin un nexe ben arrelat al nostre poble i a la seva gent. Tampoc vull portar a aquesta pàgina una espècie en extinció, perquè, per sort, els pendonistes -sí, i també les pendonistes- tenen garantida una excel·lent i pròspera continuïtat. Vull aclarir que quan parlo de proximitat em refereixo al fet que les persones escollides per ostentar aquest honor són, en aquest cas concret, gent de casa nostra.

   Si repassem programes antics de la Festa Major o les notícies de la premsa local, veurem com es donava a conèixer el nom del pendonista escollit: tot sovint anava precedit per un “Excelentísimo Sr. Fulanito de Tal”, el qual feia saber que l’acompanyarien com a cordonistes uns altres “excelentísimos”. Partint de la base que tothom es mereix l’honor, poc hi tinc a dir. Però, com sol passar, darrere d’alguns nomenaments hi havia el factor conveniència: en el cas que ens ocupa, certs escollits eren grans benefactors de la festa, cosa que vol dir que es rascaven la butxaca i acostumaven a ser generosos. Què menys, doncs, que correspondre a la seva generositat conferint-los l’honor de ser pendonistes. Des de sempre es diu que, en aquest món, ningú fa res per res. Una conclusió que també admet molts matisos, perquè tampoc es pot generalitzar: hi ha molta gent que fa les coses sense esperar res a canvi, quedi clar.

   Un altre detall que distingia alguns d’aquells pendonistes era la seva manera de vestir per a l’ocasió: la vestimenta emprada era el frac, que lluïen tant el pendonista com els cordonistes mentre la resta del seguici festiu anava amb espardenyes, tal com hi continuen anant ara. També cal dir que aquella elegància potser era exagerada, però s’avenia amb els costums de les persones classificades com de “l’alta societat”. I, vulguis o no, això marcava una línia pel que fa a les maneres de vestir, ja que, ocasions solemnes com aquesta, les autoritats i assistents a la processó han de vestir adequadament. Sobretot en uns moments en què persones amb una certa responsabilitat es presenten davant el públic amb pantaló curt. Un servidor, que no n’ha vestit mai, ignora fins a quin punt la frescor que transmet vestir de curt és tanta com per oblidar que hi ha ocasions en què la dignitat del càrrec exigeix passar un xic de calor.

   Tanta parafernàlia per acabar parlant del dinar. El de la Festa Major ha estat un dels bons i esperats. La gent tornava del vermut mudada a casa: n'hi havia que es canviaven i es posaven còmodes, però a d'altres la gana els apressava i no volien perdre temps. La solució per a aquests darrers -que havien de procurar no tacar-se- era posar-se el tovalló com un pitet; d'aquesta manera s'eviten molts disgustos. Encara hi ha qui ho practica; jo en sé d'un.

   Vet aquí que l’altre dia vaig fer el valent o, més ben dit, vaig confiar que tindria prou cura de no tacar-me. Doncs res: una taca que no vaig ni apreciar quan es va produir fins que en Josep Maria Rosés, que seia davant meu, em diu: “Joan, t'has tacat!”. I va afegir: “Ai, la Carme!”. Segurament va incloure aquesta premonició per experiència pròpia, del contrari no files tan prim. Perquè, sí, és la típica advertència de les mullers que són curoses i que no volen que cap taca espatlli la seva predisposició perquè vagis net i polit. D’aquí ve l'advertència abans de sortir de casa: “No et taquis!”. I, malgrat la teva resposta tranquil·litzadora, tornes a casa condecorat. Tot per no haver-te volgut posar el tovalló com a pitet. Fer l'home, davant d'aquestes petiteses, et costa la posterior i intuïtiva recriminació: “Ja m'ho pensava, si ja t'ho he advertit!...”.  Mea culpa!                         

   Però, i com de bé ens ho vam passar, l’altre dia, en el nostre dinar de pendonistes? Un dinar que vam instaurar l’any passat i en el qual, tot i la nostra bona voluntat, no els arribem ni a la sola de les sabates a les pendonistes, ni en nombre de dinars ni en de comensals. Però bé, la qüestió és que hem començat i cada any s’afegeix un més a la colla. Un àpat on tothom acaba explicant el dia que, darrera una enganyifa, se’ns va presentar a casa una gentada per comunicar-nos si volíem acceptar ser pendonistes. A partir d’aquell moment, ostentem el títol de pendó a perpetuïtat. I que sigui per molts anys!

                                         J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 10 de setembre del 2026)

ANEU, QUE NOSALTRES JA VENIM

 

De la Festa Major d’enguany, entre d'altres coses, m’ha agradat un detall que molts pobles tenen integrat en els seus programes festius: la banda de música acompanya les autoritats des de l’Ajuntament fins a l’església per assistir a l’ofici de Festa Major, que no és un ofici qualsevol, com bé podem apreciar en el nostre.

Feia anys que la banda no acompanyava les autoritats a l’anada, tot i que sí que ho fa a la sortida. I cal remarcar també que aquesta i la de Santa Tecla són les úniques  festes en què la corporació assisteix a les respectives processons, ja que no ho fa a la de Setmana Santa ni tampoc a la de Corpus...

Igualment s’ha de dir que pocs músics assisteixen a l’ofici religiós, a no ser que siguin requerits per fer l’acompanyament, amb instruments de corda, dels cants litúrgics. Aquesta vegada els nostres músics sí que han seguit tota la missa des del interior del temple, per ser ells, els components de la SuburBand els encarregats de fer les ofrenes, on no hi ha faltat el seu emotiu acompanyament musical.

Un altre detall que no ha passat desapercebut ha estat que el sermó l’ha fet el nostre convilatà Josep Maria Henríquez i Farreras, monjo de Montserrat. Aquest fet m’ha recordat antics costums sobre aquesta qüestió. Si repassem programes antics, en l’apartat de l’ofici es pot llegir: “Glosará la vida del Santo un eminente orador sagrado”. Arribat el moment, predicava des de la trona enlairada del lateral de l’església per ser vist i escoltat quan no existien equips de megafonia i s’havia de predicar a viva veu. Al Vinyet encara podem apreciar una d’aquestes trones. La seva qualitat artística i el testimoni  que ofereix, de ben segur l’ha preservat de la seva desaparició.

En Josep Maria ha sabut tocar la fibra quan, només de començar la seva homilia, ha encoratjat els fidels a acompanyar-lo amb la frase més mítica de la nostra Festa Major: “ oh, gloriós Sant Bartomeu...”. A Tothom li va agradar aquesta exaltació, tantes vegades repetida, i va estar amatent al seu recorregut pels diferents balls que conformen el seguici festiu, la poesia que l’acompanya,  tot fent comparacions amb els ensenyaments que s’extreuen d’aquesta complicitat amb el nostre Sant patró, per acabar novament amb el mateix “oh, gloriós...”. Qui pronuncia aquest introit “festamajorenc”  té l’èxit assegurat, perquè  el tenim, aquests dies,  a flor de llavis.

Mentrestant, al carrer coincidim amb una gran diversitat de contrastos. A l’anar avançant l’ofici les parelles de gegants són alineades, una al costat de l'altra, a la porta principal i des de l’interior del temple  es fa sonora alguna que altra provatura de timbal, el llunyà repic dels picarols i el constant murmuri  de la gent.

Moments abans, mentre les autoritats i la banda desfilaven cap a l’església, a pocs metres d’aquesta i de l’Ajuntament, a la “Casa Rectoral” -com així la defineix la rajola incrustada a la paret, tot i que per a nosaltres continua sent la Rectoria-, a la porta esperava una representació dels qui n'havien de sortir moments desprès. Cares somrients i expectants sota la protecció de la creu processional. Una fotografia que no em vaig voler perdre, perquè s'hi observa, de manera relaxada, una complicitat que els col·laboradors de la nostra parròquia  despleguen en les grans i solemnes festivitats.

Tots ells, alguns membres del cos de portants, i tots els sacerdots que concelebraran l’ofici organitzen un seguici, una curta processó, que fa la seva entrada a l’església quan tothom ja està al seu lloc, i ho fan amb l’acompanyament del “Laudate Dominum, Laudate Dominum...”. Fa goig veure l’altar tan ple de sacerdots, que, com va dir el Senyor Rector, aquesta vegada han pogut venir tots perquè la Festa Major ha coincidit en dilluns i no en diumenge com l’any passat, quan, degut a les seves obligacions pastorals a les respectives parròquies, no hi van poder assistir.

Aquesta bonica i a la vegada curiosa fotografia parla per si sola: a la cara dels qui esperen a la porta hi plana la curiositat de la immediatesa, mentre pensen: “aneu, que nosaltres ja venim”. Els qui vam arribar primer els vam esperar i, quan ja hi érem tots, l’Ofici va començar. En acabar, tots vam sortir davant l’altiva presència dels gegants i al ritme de la música de la banda, que marcava el compàs del conegut pasdoble Amparito Roca. Mentre els qui anaven per feina cridaven, impacients: “Foc a la bèstia!”. Hi va haver, malgrat els coneguts entrebancs, temps per a tot.

                                           J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 4  de setembre del 2026)

 

LA FESTA MAJOR S’ACABA A LA BIBLIOTECA

Malgrat que els actes oficials de la Festa Major s’han acabat, queden petits detalls que donen continuïtat a una Festa que no voldríem que s’acabés mai. Fins avui, divendres 28, al pati de la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol, s'hi pot veure l’exposició dedicada a la nostra Festa, de la qual n’és autor una persona molt lligada a la institució com és en Miquel Marzal i Ortiz.

En Miky té la sort de dibuixar i pintar atenent el que el cor li dicta, que no és altra cosa que l’estima que sent i professa per les nostres tradicions. Aquesta passió es va començar a engendrar a la rebotiga de la barberia que el seu pare regentava al carrer de Jesús, en uns anys en què la gent freqüentava aquests establiments amb una cert assiduïtat, sobretot els dissabtes a la tarda. Prova d’això és que, en un espai curt, les barberies proliferaven. Una mica més enllà de la barberia d’en Marzal hi havia la de la família Vilà, al començament d’aquest carrer; al Cap de la Vila, la del Sr. Ramia; i al començament del carrer de Parellades, la de l’Eduard Roca, això sense moure’s d’aquest tram i del Cap de la Vila.

Així doncs, el sorollet que va marcar els primers anys de la vida de l'artista va ser el clic-clic de les estisores combinat amb el silenci quan el seu pare lliscava la navalla per damunt de les barbes dels seus clients. Un moment, sigui dit de pas, molt delicat: d’aquí aquest silenci que emergia del barber i del seu client, on qualsevol distracció podia acabar amb sang.  Això sí, sense fetge. Per allò que es diu: sang i fetge.

Per la porta de l’establiment i, casa alhora, hi ha passat tot: processons i cercaviles, carnavals i tota mena de gatzares. Però va ser amb la festivitat de Corpus on en Miquel va començar a guaitar a l’art des d’una perspectiva floral, que deriva a una recreació  artística. I aquí és on entra la seva participació: dibuixar el disseny amb el qual lluirà la catifa. En un carrer on la continuïtat s’ha perpetuat entre els veïns que diguem de tota la vida. Tant el primer tram, com el segon, -que ha estat el seu-, ha existit una complicitat que perdura fins els nostres dies. I tot que ens han anat deixant puntals d’aquesta festivitat del Corpus i en concret del carrer Jesús, la continuïtat no s’ha perdut gràcies als fills d’aquella gent, que ha convertit aquest carrer en un gran exemple de d’escola de veïnatge.

I com que en Miky és home de tradicions, porta també el Nadal dins seu, retrobada la calma en aquesta festa, col·labora en la recreació del diorama que presenta, amb la resta de pessebristes del Grup d’Estudis Sitgetans, en l’espai reservat que tenen en el Palau del Rei Moro de l’Agrupació de Balls Populars. El conjunt de tots ells, com he explicat  altres vegades, ofereix un ambient de Nadal extraordinari.

  I quan som a Nadal, metafòricament diem: "Dintre de quatre dies, la Festa Major". I encara que ens sembli exagerada la nostra predicció, aquesta s’acaba complint i, observant com de ràpid semblen  passar els dies, llavors hi tornem: “Sembla ahir que era Nadal i ja som a la Festa Major”. Sí, home! Això ja ho dèiem llavors i ens tractaven d’exagerats, i ara tornem-hi: “Quan passin les gralles, Nadal una altra vegada”... i al final ho acabem encertant.

Com l’encertem quan diem que en Miquel Marzal és un artista. Qui ho és ho és i prou. Però és que ell ens ho demostra quan en té ocasió. I aquesta vegada per la Festa Major, que ell va pregonar, perquè també l’escriure li va bé, s’ha dedicat a dibuixar l’essència de la mateixa que, entre altres, la conformen els balls. Darrere d'un traç elegant, força figuratiu, amb un colorit integrat al seu estil que fa més real la contemplació de la seva obra, en un dels patis més bonics de la vila.

Així és que la Festa Major encara conserva el seu ressò, fins avui, últim dia per admirar l’exposició de l’amic Miquel. Entre unes pintures que en cap moment es mostren com un comiat, sinó  que són el testimoni d'un traç, elegant, que perdura per sempre. Això no treu que, dintre de quatre dies, tornarà a ser Nadal i ell, amb l’art del pessebrisme, ens tornarà a fer participar de l’ambient nadalenc. Mentrestant no correm, gaudim el moment.

                                          J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 28 d'agost del 2026)

DETALLS DE FESTA MAJOR

Ja sabem que les grans coses ajuden a magnificar tot el que volem que llueixi de manera diferent; en una paraula, que surti de la normalitat. Doncs bé, de Festa Major no n'hi ha cada dia i tots, organitzadors i gent del poble, volem que aquesta sobresurti per damunt de les altres festes del calendari i així poder dir: “Com aquest any, mai”. I aquesta frase se sol escoltar just al final del castell de focs de la vigília.

Precisament aquest any es compleixen 25 anys d’aquella espectacular “palmerada” de la qual van ser artífexs l’Isidre Panyella i en Joan Marsal, que aleshores era el president de la Comissió. La nit del 26 del 2001 van esclatar al cel ni més ni menys que 240 palmeres, disparades en tres grups de vuitanta. El resultat va ser un espectacle de llum, color i petar de trons mai vist.  Vet aquí un fet rellevant que va donar molt de què parlar en aquella Festa Major i del qual infinitat de càmeres fotogràfiques van deixar testimoni gràfic.

    Això succeïa en temps de vaques grasses, però no sempre l’organització de la festa ha comptat amb tants recursos, un aspecte que també es reflectia en el si de les famílies. Un detall molt simple el trobem en les patates fregides o, mal anomenades, “de xurrero”. La gent no tenia per costum menjar-ne sense un motiu aparent, i aquest no era cap altre que el vermut de la Festa Major, que s’alternava amb les olives sense pinyol. Passat aquest dia, les patates fregides no es tornaven a consumir fins que un altre vermut especial de celebració no irrompia en la vida del poble o en una festa molt particular. Petits plaers que trencaven la rutina de tot l'any.

   Es va començar a trencar aquest costum quan a la vila s’hi van anar establint unes xurreries fixes especialitzades en aquestes patates i en els xurros, que fins llavors encara es consumien amb menys assiduïtat. La primera s’anunciava amb el nom de “La Violeta” i estava ubicada als baixos del carrer de les Parellades, a la casa d’en Sastre. Al capdavant hi trobàvem unes senyores de presència generosa, amb davantals blancs amb puntes brodades en ells, ben maquillades i amb els llavis prominentment pintats d’un vermell ben destacat.

   Més tard, al carrer de Barcelona, es va obrir una xurreria que portava la denominació d’un enclavament toponímic molt pròxim: “La Vall”. Estava regentada per la família Franco. El cap de família, en Manel Franco Toledo era un gran sardanista. Ell, juntament amb en Quimet Roses Rovira , en Lluís Ràfols Sabater... van ensenyar a ballar sardanes a molts sitgetans i sitgetanes, abans que agafessin el relleu els Amics de la Sardana. Molts dels qui van aprendre a ballar,  participen en la clamorosa ballada de l’inici de la festa, a les dues de la tarda de la vigília, al Cap de la Vila.

     A les dones pomposes de la xurreria “La Violeta”, les va acabar substituint un personatge d’anatomia física molt diferent d'aquelles mestresses: era prim com un secall i va continuar fregint patates i oferint xurros, llavors sota la denominació de Xurreria “La Floresta”. I tot plegat sense perdre el costum de tenir engegat el radiocasset a tot volum, oferint fragments de les sarsueles més emblemàtiques d’aquest gènere líric.

   Mentrestant, quan ens visitava la fira -això es produïa el 15 d’agost, un altre dels detalls que s’avançava a la Festa Major-, també es comptava amb la presència d’una xurreria ambulant. Era la  que ha estat la predecessora de la Xurreria Teruel, que quan la veus instal·lar-se al Passeig ja és sinònim de festa. Xurros i  patates fregides, aquestes darreres un complement molt apreciat en el vermut del migdia, després de l’Ofici i de la sortida. Un petit plaer que s’esperava i que, tot i ser un detall insignificant, per a nosaltres era molt important pel fet, repeteixo, que no se’n menjaven cada dia. Curiosament, aquelles xurreries van tancar i recentment  n’han obert una al carrer de Francesc Gumà: La Xurreria.

   I així va ser com, els diumenges i dies de festa, es va començar a arrelar el costum de fer el vermut, afavorit pel fet que hi havia dues xurreries obertes per anar a buscar unes patates de “xurrero”. D'aquesta manera, els petits i grans detalls han acabat formant una absoluta normalitat.

   Bona Festa Major!

                                       J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 d'agost del 2026)

RACONS I RACONETS

El racó que té la denominació oficial és el Racó de la Calma. El nom ja ho diu tot, tot i que la calma que pregona l’enunciat la podem gaudir a unes certes hores del dia i més cap a la tardor-hivern que en ple estiu, ja que a segons quines hores l’espai acull el bullici de les nombroses persones que transiten per l’indret. És al vespre quan la calma es va incorporant al seu lloc i el racó fa honor al complement de l’enunciat. I ja no diguem els dies que s’hi celebren concerts, pregons i actes que s’aixopluguen amb la calma esmentada. L’acompanyament que hi aporten aquests actes ajuda a realçar els encants d’aquest Racó.

    Davant per davant hi trobem el Cau Ferrat i el Museu de Maricel. En el primer, el racó més entranyable se situa a la sala del brollador: davant el finestral hi ha uns sillonets i una tauleta, tot de fusta, que era on els bedels, un cop havien fet la feina que cadascú tenia assignada i si no hi havia visites que esperessin ser guiades, es reunien al voltant de la tauleta i llegien el diari. Fins i tot abans de fer la restauració d’aquest mobiliari en concret, la taula mostrava unes taques de negror que corresponien a la tinta que, de tant refregar pel seu sobre,  deixava la superfície emmascarada.

    Ja al Maricel, el racó que potser més captiva, pel bonic paisatge que ofereix, és la sala de les escultures. La vidriera entre capitells que s’obre al darrere d'aquestes ofereix una visió del mar espectacular. Aquest és un racó que a tots ens agradaria tenir a casa nostra...

   Unes passes més enllà i tot contemplant el mateix emmarcat del mar, ens trobem amb un altre racó del nostre paisatge: el que formen el casalot que havien estat les cotxeres dels Vidal i Quadras i l’espai que s’estén al seu davant. El darrer estadant que va ocupar la casa durant els mesos d’estiu va ser el Conde Pries, al qual els germans Vidal i Quadras -en Manuel, la Mercedes i l’Elisa- anomenaven “el primo”, potser a causa d'un parentesc llunyà. “El conde” treballava en el que es coneix com a corredor de borsa i es passava totes les hores del dia, excepte quan sortia a menjar, tancat en una habitació. De ben segur que és la millor situada de tot el nostre litoral, perquè es troba damunt mateix del mar. Això era un privilegi visual i una companyia, la del mar, molt tranquil·litzant. Sempre que estigués tranquil, és clar, perquè quan s’esvalotava, la irrupció de les ones picant contra els fonaments de la casa produïa un soroll de naufragi, esfereïdor. 

   Doncs bé, davant mateix de la casa, el racó se l’ha acabat anomenant la Plaça, un espai que es complementa amb la gatzara festiva per celebrar la Festa Major, quan dies abans allà mateix ha començat quasi tot. 

     Mentre que el racó que s’associa amb la devoció de totes les sitgetanes i sitgetans és a tocar de l’entrada lateral del Vinyet, sota el sostre de bigues i llates blaves. En el banc que hi trobem s’hi han assegut gernacions de casa nostra que, sols o acompanyats pels ermitans, han estat testimonis de la vida contemplativa abans o després de venerar la Mare de Déu del Vinyet. El meu record es remunta a quan eren ermitans la família Trull; després la família Capdet amb el Joan que, quan acabava la jornada de jardiner, s’asseia a l’inici del banc amb la camisa descordada, ensenyant la samarreta i disposat a establir conversa amb qui s’hi apropava. Després d’un temps de transició, l’Olga Piera n’és l’ermitana. Amb el seu espòs, el recordat Ramon Soler, en aquest mateix banc hi havíem mantingut interessants converses. Fins que ara s’hi asseu el pare de l’Olga i, com en la recent festivitat del Vinyet, el rector emèrit mossèn Josep Pausas, que saludava tots els qui arribaven per assistir a missa d’11 pels seus noms i cognoms. Això sí que és estar integrat al poble que fa uns divuit anys el va acollir per desenvolupar la seva tasca pastoral.

    I ens anirem una mica més lluny, fins a l’ermita de la Trinitat, el racó més solitari i enlairat del nostre paisatge. Allà on un personatge del nostre llistat de persones popular, “en Matipé”, esventava les excel·lències del llogaret quan deia: “Allà a les Costes de Garraf, en un racó del món me vaig fotre un arròs que fins i tot el fum era bo”.

                                                  J.Y.M.

   ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 14 d'agost del 2026)

EL TEMPS HO BORRA QUASI TOT

  El pas del temps actua com a alliberador de molts aspectes, sobretot de les circumstàncies més espinoses; d’aquí que també es digui que “no hi ha mal que duri cent anys” o que el temps tot ho cura. Això no vol dir que en el record no es mantingui un sentiment d’emotivitat que ens pot acompanyar sempre: quan es tracta d'una situació luctuosa, triga a caure en l'oblit. Tanmateix, amb el pas del temps, aquests greuges es fan més de bon portar, així com les penes i les desgràcies.

   De la mateixa manera, hi ha coses que es perpetuen en el temps. Ho he dit en més d'una ocasió quan he explicat detalls de la nostra Festa Major, ja que hi trobem un exemple clar d'aquesta perpetuïtat, tot i que amb el transcurs dels anys n'hagin canviat molts aspectes. Uns canvis, però, que no n'han manllevat l'essència. Som nosaltres els qui, amb el pas del temps, la vivim de diferent manera. No es viu igual, per exemple, quan tens 15 anys que quan aquests s'han anat amuntegant sobre teu. És llavors quan es pot caure en el conformisme -per no dir una altra paraula- i abraçar la comoditat associada a la reflexió: “No cal que hi vagi, que ja ho tinc vist i sempre és el mateix”.         

Si més no, com he escrit  al Programa: “La Festa Major és molt vella i sempre sembla nova”.

   Anant a la presentació de la d’aquest any, en sortir del carr i arribar al Vall, em vaig adonar que a terra encara es podia veure el disseny d’una catifa. Observar-lo tan ben conservat em va suggerir el títol d’aquest article: el temps ho esborra gairebé tot, però hi ha línies traçades a terra que encara trigaran una mica a quedar del tot esborrades. En aquest carrer i en pràcticament tots els on es va fer catifa. I és que, tot i haver passat uns mesos des del Corpus, quan ja parlem de la Festa Major, encara se’ns mostren els traços de la festa més artística i flairosa de totes. Un exemple de com determinats aspectes no s’esborren així com així.

I, per a més casualitat, a terra d’aquest tram, amb un rerefons de blanc de calç, el viuet i altres detalls impregnats del blau de Sitges, es llegeix: “Sempre Jove”. Ni fet expressament per il·lustrar l’encapçalament de l'article quan em refereixo al fet que, amb el pas dels anys, ho anem mirant des d’una altra perspectiva. D’aquí que el missatge de terra és molt adient i engrescador per treure’n ensenyances molt positives. Sempre joves, encara que la processó vagi per dintre. En totes dues, la de Sant Bartomeu i la de Santa Tecla, de recorregut generós, s’hi escau la conclusió que diu: “la processó és llarga i el ciri és curt”.

   Aquest testimoni dibuixat al terra del carrer dona, també, fe de com de ràpid passa el temps: sembla ahir que celebràvem Corpus i ja som a les portes de la Festa Major. Unes portes que es van començar a obrir uns metres més enllà, a la Torreta. A poc a poc s’anaven obrint una mica més fins que, com sorgits del mar, van anar apareixent els protagonistes: la pregonera, l’autora del poema de la Bandera, el pendonista de Sant Bartomeu i la pendonista de Santa Tecla. Aprofito l’ocasió per fer-los arribar la meva més sincera felicitació.

   El pendonista, Joan Roca i Pujadó, tot i que la Comissió li va demanar que guardés el secret del seu nomenament, el va anar escampant a tothom que trobava. Ell mateix es va definir com un bocamoll. I no ho va fer amb cap mala intenció: de segur que, com és un encàrrec de tan bon portar i que s’acompanya de molta il·lusió i satisfacció, en Joan no s’ho va poder callar. Així que, com ja vaig comentar a l'article de fa unes setmanes, ho va exterioritzar a la “càtedra” de can Barón. Allà el rumor va agafar caire de notícia important i va rebre el tracte que es mereix: “Saps qui serà el pendonista?”. I ves si en són, d'importants, els comentaris que surten d’aquestes càtedres del saber popular, que quan en Joan va preguntar a la nombrosa assistència de sitgetanes i sitgetans a la Torreta si sabrien dir on estaria exposada la imatge del Sant, es va sentir un clam a l’uníson: “A can Barón!”. Tanmateix millor a can Falç de mar, perquè per davant de la seva entrada hi han desfilat moltes Festes Majors i molts dels seus protagonistes. 

                                                J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 d'agost del 2026)

ESCENARIS DE FESTA

   

  La nostra Festa Major té molts escenaris i, durant tot l’any, va teixint un bon nombre d’incògnites que es resolen durant aquest mes de juliol. La primera ha quedat desvetllada quan, en l’escenari amb el bonic teló de fons com és la nostra Biblioteca Santiago Rusiñol, es va presentar  el que serà l’atractiu cartell de la Festa, obra de la Kàtia Plana, qui ha tingut la brillant idea de fer-hi participar totes les cosidores que, en un moment o un altre, treballen per la causa o fan repunts per deixar ben cosit tot el que, artísticament, té a veure amb els neguits culturals i associatius del nostre poble.

Tot això en un mes de juliol que, a part de la sufocant calor que estem patint, ha estat prolífer d’esdeveniments. Va començar el diumenge dia 5 amb el pas del Tour de França pel nostre poble, un fet que ha creat molta expectació, prova d’això és que l’escenari per on ha corregut s’ha vist molt concorregut de gent que ha gaudit del moment, perquè en qualsevol cursa ciclista el seu pas es desenvolupa en un instant, quan t’adones els participants ja es perden de vista davant de la teva mirada. 

    He recordat en Miquel Utrillo i Vidal, que tenia predilecció per les curses ciclistes, sobretot per la Vuelta, en què participava en la seva faceta de periodista, les seves cròniques les publicaven  rotatius madrilenys. Una activitat que va desenvolupar durant la dècada dels seixanta, en ple apogeu del gran ciclista Federico Martín Bahamontes. Quan acabava la temporada ciclista tornava al seu poble, al pis que tenia llogat a la família Peris al carrer de Sant Gaudenci. Només arribar-hi es vestia amb el mambo florejat, calça curta i espardenyes de betes, i s’acompanyava d’una gran dosis de conversa escandalosa que impartia a tort i a dret  per on passava i en els locals que freqüentava. 

   Una setmana després, el diumenge 12, l’escenari escollit va ser el de la parròquia, amb motiu de la celebració del nomenament de diaca permanent del nostre amic i sitgetà Esteve Ferré i Planas. Aquesta cerimònia era la continuació de la celebració que havia tingut lloc a la seu de diòcesi de Sant Feliu, on el seu bisbe, fra Xabier Gómez, en va fer l’ordenació, acte que també va comptar amb una bona representació sitgetana.

   La nostra església  em va recordar un ofici de Festa Major, amb molts moments emotius que l’Esteve va saber encomanar als qui el vam acompanyar. Aquest és un pas important que consolida la fe que professa i que pot sentir-se molt cofoi d’aquest acompanyament i de la implicació que li ha demostrat tot el poble, així com de la presència sacerdotal a l’altar. Aquest va estar presidit per l’actual rector, mossèn Rafael Vilaplana, i el seu antecessor, mossèn Josep Pausas, a més del qui va ser vicari, mossèn Josep Ramon, i el també sitgetà i monjo de Montserrat, Josep Enríquez, entre d’altres. Sense oblidar-nos d’en Pere Jou, que és un eficient escolà, persona molt vinculada també a la parròquia i de qui cal destacar la gran ajuda que hi dispensa.

Sort en tenim, de l’Esteve, que està permanentment pendent de tot el que es desenvolupa en ella i que vetlla, en tot moment, perquè tot surti bé. Detallista com és, a partir d'ara ho serà també com a integrant de la nostra  comunitat religiosa.

   I la gran prova ciclista que pràcticament va començar entre Barcelona, Tarragona i Sitges, ha acabat als carrers de París. Entremig, el campionat mundial de futbol que s’ha saldat amb la victòria de la selecció que ha comptat amb diversos jugadors de la plantilla del Barça. Un mèrit, aquest triomf esportiu, en què no hi hem de barrejar la política, perquè és el resultat de l’esforç, la dedicació i el talent dels esportistes que practiquen aquest esport per tal d’aconseguir guanyar.

   Ahir l’escenari era La Torreta, un espai que mira al mar i on ens vam aplegar per guaitar a la Festa Major que ja s’albira no gaire lluny. De la mà de la Comissió, que presideix en Xavi Salmerón, hem conegut els seus protagonistes, així com detalls i novetats de la mateixa. Abans, però, compartirem altres escenaris, com aquest pel qual sentim molta estima i devoció: el Vinyet. Sortosos nosaltres, que disposem de tants escenaris -i quasi tots per fer sobresortir les nostres festes- i també els moments estel·lars del nostre viure quotidià.

                                           J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 31 de juliol del 2026)

EL GLAMOUR DE LES CAFETERIES

     

La setmana passada em referia al costum de freqüentar determinats bars que han esdevingut punts de trobada, uns encontres que han fomentat la tertúlia o, millor dit, l’expressió popular del viure quotidià. Amb uns assidus  que no sempre, les seves conclusions,  tenen la raó absoluta  però donen una idea del que pensa el poble, sobre alguns aspectes que ens afecten, o de determinades generalitats que és el complement de tot plegat.

   Un cop publicat l’esmentat article, m’he permès fer-ne una continuació, aquesta vegada escrivint sobre les cafeteries, ara que una d’elles, el Café Roy (successor del Cafè Orient), compleix 70 anys d’existència. Tot un mèrit, i a més en el mateix lloc i sota la direcció de la família Matas Arnalot. Aquest cafè ha estat també bressol de tertúlies, fins i tot bohèmies i literàries, i, com no podia ser d’altra manera, igualment envoltades de la corresponent pàtina popular.

   Tot això ve a tomb perquè actualment existeix una gran cultura del cafè, d’aquí que proliferin les cafeteries anomenades d’especialitat i de proximitat. Quan aquí les de més proximitat que hi havia eren les del Prado i del Retiro, que han estat un exemple de la massiva afluència dels seus socis respectius per anar a fer el cafè. Avui costa de creure com aquesta beguda  va aglutinar tants homes a les seves dependències. Però el que encara crida més l’atenció era el costum que va prevaldre durant molts anys i que consistia a anar-hi cada dia després de dinar i després de sopar.

   Això no tindria més transcendència si no fos perquè les sitgetanes havien de tenir el dinar a punt per tal que, quan arribés el marit, pogués menjar per anar a fer el cafè abans de tornar a la feina. Una cosa semblant passava al vespre: sopar i cap al cafè. Em sorprèn aquesta disposició i resignació de les mestresses de casa quan el marit, es pot dir, passava més temps al Prado o al Retiro que a la seva pròpia llar.

   Tant en una societat com en l'altra, els responsables de la cantina eren anomenats “els cafeters”. Del Prado, un dels més coneguts va ser el pare del mestre Manel Torrents, que era barber i tenia la barberia al carrer  Bonaire, on després hi va haver la redacció de l’Eco. Expliquen d’ell que, quan van començar a sortir les neveres de gel, els socis no van parar de reclamar al cafeter que en comprés una fins que ho van aconseguir. Tanmateix, llavors es queixaven que la beguda no se servia prou fresca; el cas és que el cafeter feia una càrrega minsa de gel i amb ella esperava que la frescor durés tot el dia. Recriminat al respecte, l’home ho justificava dient que, amb el que li havia costat la nevera, només faltava que hagués de gastar més diners per comprar gel.

     Un dels cafeters  contemporanis va ser en Joan Ramon Gimeno i Puig, juntament amb la seva muller, la Carme Serrano, que hi van estar des de l’any 1951 fins al 1965. Un dels cambrers emblemàtics va ser en Quimet Bielsa, que abans havia fet de recader.

   Al Retiro va ser cafeter, entre d’altres, en Josep Ventura i Vigó, ajudat per la seva muller, la Manaleta. Ho va ser durant dos períodes: el primer, del 1931 al 1936, i el segon, del 1940 al 1953. Ella era una gran protectora del jovent; quan aquests anaven prims d’armilla i, acalorats de tant ballar, acudien a ella perquè els donés un got d’aigua, i la dona accedia a la petició amb amor de mare. També hi va ser cambrer en Salvador Serra Vivó, avi d’en Salvador Serra Cloquell, que ens va deixar per Carnaval. Era l'època en què el cafè se servia acompanyat d’una artística ampolla d’aigua que ajudava a treure’n l’amargor i per allargar la conversa a l’entorn del cafè. 

   Fills del matrimoni eren en Josep i la Carme, que van obrir un dels primers bars del llavors conegut carrer del Dos de Maig: “El Xiquito”. En Pepet del Retiro, tal com se’l coneixia, es va casar amb la senyora Nicoletti, que va fer un temps de professora als Escolapis.

   Al cafè també se l'acompanyava d'una copa i, fins i tot, del puro. Amb el temps, ens hem volgut decantar pels costums saludables i, amb aquests, s’ha prescindit d’una cosa i de l’altra. Només el migdia del Dimecres de Cendra el Retiro es fa ressò d’un suggestiu anunci: “cafè, copa i puro per un duro”. Si és així, un dia és un dia. 

                                            J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 23 de juliol del 2026)