LA QUIMETA, EN PERET I EL MESTRE

     En apuesta casa hi va viure la Quimeta Bisbal. La casa estreta del costat  era l'escola i en va ser maestre en Froilan Franco.

   Eren els últims metres que em separaven del nucli de Puigmoltó quan em vaig trobar amb en Lluís Giralt i Vidal, de Sant Pere de Ribes, que va ser alcalde del seu poble i músic, entre altres honors. Després de saludar-nos, li vaig preguntar si sabia donar-me raó de la casa on va viure la Quimeta. Em va portar a ca la Bet, com anuncia la rajola incrustada a la façana.

   Uns dies abans havia fet un altre descobriment. En arribar al mateix lloc, vaig trobar una casa amb la porta oberta; a l’interior hi trafegava un home, al qual vaig preguntar: “Bon dia, sap on vivia en Peret?”. “Aquí mateix”, em va respondre, per a sorpresa meva. I encara em vaig sorprendre més quan va afegir: “Jo soc el seu fill”. 

   Continuàvem caminant amb en Lluís i s’atura davant d’una casa molt estreta i m’informa que allà hi havia hagut l’escola del poble. “I saps qui hi havia de mestre?”. Doncs, no. “En Froilán Franco Franco”. Ens aturem a parlar amb una senyora, la Rosa. Conversant amb ella, s’assabenta que escric a l’Eco. Diu que el compra, tot i que especifica que és l’Eco de Ribes, per afegir que porta més informació de Sitges que no pas de Ribes, però bé... 

    Hi vaig tornar un altre dia i allà hi era ella, la Rosa Pañella, que va venir de Campdàsens a Puigmoltó i aquí va seguir escoltant el silenci de les nits. Ah!, per a més casualitat, és germana d’en Josep Pañella, que es va casar amb la sitgetana Mercè Milà, filla del pintor, i que va treballar bona part de la seva vida laboral amb la família Albareda, els recaders.

  Tots els esmentats tenen relació amb Sitges. La Quimeta Bisbal, perquè hi venia a vendre a la plaça les verdures que collien a la sínia. Feia el viatge damunt d'un carret tirat per un burret. I, com que tots sabem com les gasten aquests animals, aquest no era una excepció: sovint es quedava parat a la carretera i, ni cap endavant ni cap enrere, no es movia ni obeïa. Ja podia cridar "arri!" la persona que el comandava; així es quedaven fins que l’animal decidia reprendre la marxa. La seva tossuderia, fins i tot, es va prendre com a model, perquè quan algú es posava de través, fos nen o no tan nen, se li deia: “Ets més tossut que el burro de la Quimeta”.

    L’altre veí que es desplaçava a Sitges era en Peret Muntaner. En preguntar-li al seu fill Joan on vivia, tot seguit li vaig dir que un servidor era de Sitges i que coneixia el seu pare de la plaça, on ell va treballar durant molts anys. Vaig posar en relleu que cada dia feia a peu el trajecte que ens separava. I l’home va afegir: “Una vegada, a l’Eco, hi havia un escrit que s’hi referia”. Vatua! Aquell el vaig fer jo. Coincidència rere coincidència.

    També va ser casualitat coincidir amb en Lluís i que m’indiqués que, en aquella casa que va ser l’escola, el mestre fos l’amic Froilán. Ell era un apassionat de l’escola rural, l'escola pública i moltes vegades s’hi referia, mostrant per aquestes escoles una gran predilecció. Es notava quan ho explicava.

   Eren tantes les seves inquietuds que va crear, entre els alumnes de l’Escola Esteve Barrachina, el que es coneixia com a Club d’Amics de l’Eco, on cada setmana col·laborava un alumne. Aquesta iniciativa li va valer que l’Ajuntament li atorgués la Ploma d’Or.

   Va donar molt de si, la passejada amb l’amic. I encara no vull acabar aquí: el juliol de 1999 es va presentar al Castell de Ribes l’Orquestrina La Moderna, creada per l’Esteve Molero per rescatar de l’oblit ballables que havia arranjat en Josep Rossell, “en Quirico”, per a la seva orquestra. En Molero va posar a l’Orquestrina el nom de “La Moderna” en record de l’anunci de la botiga que regentava la filla del músic ribetà, la Mercè Rossell, a la plaça Marcer de Ribes.

  Entre els seus components hi havia el mateix Lluís Giralt, en Gerard Lligades (fill de músic i la seva mare filla de la Quimeta) i en Xavi Pascual (de Puigmoltó)... He començat fent un tomb per Puigmoltó i he acabat amb música, perquè existeixen lligams musicals amb el llogaret. I amb la fotografia també, oi, Jordi Piqué?, el sitgetà emparentat amb la família de la Quimeta i que viu també a Puigmoltó.

    I amb aquestes melodies... m’acomiado de Puigmoltó.

        

                                            J.Y.M.

  

      ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 30 de gener del 2026)

EN FELIPE QUE ERA BARBER

  

       En aquests baixos del carrer Parellades, cantonada  amb el de Sant Pau i tenia la barberia l'Eduard Roca

    Al carrer Sant Francesc, al costat de la casa de la família Alemany, els carnissers, hi vivien tres germans, un cunyat, en Palomo i una germana d’aquest. De tots ells, l’única que estava casada era la Plàcida; el matrimoni eren els pares d’en Palomo i de la noia. Els seus altres germans, la Maria i en Felipe, eren solters.

   El xicot, en Palomo, havia caigut en desgràcia per a un sector del veïnat. Ser seguidor del Reial Madrid formava part d’aquest infortuni. Ell deuria tenir, més o menys, la meva edat i la d’en Toni Martí, de ca l’Aixut, i era un bon element. I malgrat que en Toni era també un acèrrim seguidor del Barça, era una mica condescendent i el deixava jugar al futbolí en els baixos de la seva casa. Les partides acostumaven a ser relaxades, tot i que ningú volia perdre.

    Tanmateix el nostre veí, el fill de la Plàcida, estava més pendent del soroll ambiental que del joc. Perquè, quan notava que quelcom es bellugava en el pis superior, abandonava de forma sobtada la partida. Passava que si en Manel, el germà del Toni, quan s’aixecava de fer la becaina es trobava el seguidor del Madrid a dintre de casa seva, l’empaitava fins a la porta del seu domicili. Reclòs als seus dominis, esperava que en Manel hagués marxat a treballar per a reprendre les partides.

   En aquell temps, el seu oncle, en Felipe, treballava de barber a la barberia de l’Eduard Roca, que estava situada al carrer Parellades, cantonada amb el carrer Sant Pau. Com a curiositat, explico que en aquell mateix carrer de Sant Pau, a molt pocs metres de la barberia d’en Roca, hi havia la d’en Miquel Zarrán; un parell de portes més enllà, la d’en Deugràcies i, ja quasi al final, s’hi va establir en Valentí Mongay. Per tant, aquest va ser un carrer de barbers. Cada dia en Felipe anava i venia de casa seva a la barberia, un establiment on hi van treballar un bon nombre de barbers que no donaven a l’abast, sobretot els dissabtes a la tarda quan els homes s’anaven a arreglar els cabells.

   Però va arribar un dia en què en Roca i en Felipe van quedar sols; el primer era l’amo i el segon l’operari, i així van funcionar durant un temps. Tot i que l’Eduard va començar a plànyer-se que, per culpa d’en Felipe, no es podia retirar. Que aguantava per ell, per tal que aquest pogués cobrar la pensió de jubilació. I va venir que en Felipe es va jubilar i ell encara continuava al peu del canó. I així va estar durant anys, mentre raonava que, si treballava un any més, cobraria més quan es jubilés. No hi va arribar a temps: va morir abans de poder cobrar. Mentre que en Felipe ja feia anys que passejava. Bé, això de passejar és un dir, perquè al final de la seva vida mostrava molta dificultat per caminar. Malgrat això, després de dinar i de sopar, anava a fer el cafè al Retiro.

   Era l’època en què els barbers vestien bata blanca de tres quarts, així com la peça de roba que tapava un tros del cos del client, que també era del mateix color. L’únic que va trencar la norma va ser l’Almirall, en Xispa, que tenia la barberia en un local petit que hi havia just al costat del Retiro, al carrer Àngel Vidal; ell va voler fer un canvi de colors. A la bata i a la roba protectora, li va canviar el blanc pel vermell. Malgrat tot, la seva innovació no va tenir seguidors entre els altres barbers locals, que van continuar amb el blanc. La voluntat de canviar de color a l‘Almirall només li va servir perquè un servidor, que n’era un jove client, l’anomenés "el torero".

   L’únic que no vestia amb bata blanca era el senyor Fulgenci Franco, que era l’encarregat del taller de la companyia de l’electricitat. A fora d’hores, l’home tallava els cabells a les seves amistats. I portava les eines embolicades en un paper de diari. El mateix embolcall que feia servir quan li manaven anar a tallar la llum d’algun abonat que no pagava els rebuts. Així que, el que portava entre mans, no es prestava a confusió. O eren les estisores per tallar els cabells, o les altres destinades a tallar el subministrament elèctric. Que si el deutor pagava el deute a l’últim moment, es deslliurava que li tallessin pels pèls.

                                        J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 23 de gener del 2026)

 

 

LA TERESA DE CAN FORMENT

   

      En primer terme la casa d'en Salvador Forment, del seu taller de fusteria, a l'any 1922, va sortir el Drac que va dissenyar l'Agustí Ferrer Pino. 

  

    Darrera de cada persona hi ha una història i algunes vegades es converteixen en uns relats que es podrien novel·lar. També diem que cada casa és un món i de portes endins les circumstàncies són les que són. A vegades curioses, divertides  i altres no tant.

    Al carrer Sant Gaudenci, davant per davant del museu Romàntic, fa tants anys que està tancat que alguns joves no l’han vist mai obert. Allà, en els baixos d’aquesta casa, la família Forment hi va establir la seva fusteria. Tenint en compte que era la successora d’una nissaga de fusters que abraçava quatre generacions. El Fundador en va ser el Sr. Gracià Forment, amb la fusteria al llavors conegut carrer de la Muralla i posteriorment Àngel Vidal. 

   L’últim de la nissaga que va continuar amb l’ofici va ser en Salvador Forment i la fusteria ja es trobava en el susdit carrer Sant Gaudenci. Com a curiositat explicar que allà, l’any 1922, es va construir el Drac, sota el disseny i direcció del pintor  Agustí Ferrer Pino. 

    Quan es va acabar l’activitat de la fusteria, el local es va convertir en un taller de sabates, que regentava el Sr. Gregori Hill i el seu fill Josep. Un taller on hi estaven empleats un bon nombre de sabaters, entre talladors, muntadors i els responsables del que es coneixia per “l’envàs”. Com en altres tallers, les cosidores cosien les sabates a casa seva i, a les acaballes de  la tarda, anaven a portar la que es coneixia per la marrada, dintre d’aquells peculiars mocadors de farcell de quadres petits. Deixaven la feina acabada i recollien la de l’endemà.

     Ara aquesta casa és notícia perquè s’està condicionant per acollir persones amb discapacitat no profunda, de la Fundació Mas Albornà, que té un dels centres al poble de Les Cabanyes, al costat mateix de Vilafranca. Quan va morir la Teresa, va deixar escrit als marmessors que volia que la seva casa  anés a parar a una entitat benefica i social. Cosa que les encarregades de fer complir la seva voluntat, van considerar que aquesta Fundació s’avenia amb les finalitats protectores de la propietària.

   Però abans d’arribar fins aquí, hi ha una història molt interessant i a la vegada emotiva, de la qual n’és protagonista la Teresa Serrano Gracia, nascuda al poble de Nogueras (Terol).  Ella, quan encara era una nena, es va quedar sense mare i a partir d’aquí va tenir desavinences amb el seu pare.  Fins que un dia va prendre la decisió de marxar de casa seva. Tota sola, muntada al cotxe de línia, va anar a parar a Saragossa capital, on unes religioses se’n van fer càrrec. 

   Es va donar la casualitat que aquelles religioses tenien una altra institució a Barcelona i, com que sembla ser que aquí ella hi tenia uns familiars, li van proposar  si hi volia anar. Acceptada la proposta, la nena va arribar a la capital catalana, on a més d’aprendre la formació que corresponia a la seva edat, ajudava a les religioses. La casualitat va voler que el matrimoni Forment, descendents del fuster, vivien a Barcelona i cada dia de precepte anaven a missa al convent de les religioses i es fixaven amb aquella nena, que ja era una noieta, per la seva amabilitat, prudència,  establint-se uns lligams que anaven més enllà de l’amistat. Fins que arriba un dia que li pregunten si voldria anar a viure amb ells i que d’aquesta manera faria companyia i ajudaria a l’esposa.

     I així ho va fer, i gràcies a la seva manera de ser i a la sort que li va somriure, va poder portar una vida molt digna, que li va proporcionar felicitat. La Teresa es passava la resta de la setmana a Barcelona i els caps de setmana i els mesos d’estiu la portaven a Sitges, en aquesta mateixa casa del carrer Sant Gaudenci. Fins el punt que, tan bona cura va tenir del matrimoni, que els considerava els seus pares, que aquests a la seva mort li van correspondre deixant-li  els seus bens. I arribat el seu moment, ella ha volgut que la casa doni aixopluc a una bona causa.

    La Teresa entre les moltes virtuts que atresorava, sentia una gran predilecció i estima per la mainada. Potser perquè ella de petita, al morir-se la mare, no es va sentir prou estimada, d’aquesta manera  abocava tot el seu amor a la quitxalla amb la qual  coincidia. Per sort, de bones persones n’han hagut i n’hi hauran sempre. 

                                                  J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 13 de gener del 2026)

ELS DEL GAFARRÓ S'EXPANDEIXEN

 

                      

 

   Els Reis arriben i marxen pel Gafarró, així ho vaig explicar en un article. I ho fan a frec del pessebre que hi disposen els amics d’aquest indret. Com també n’he donat testimoni escrit i gràfic, en aquestes mateixes pàgines, en les vigílies de la festivitat de Santa Llúcia d’aquest any. Que és quan els amics s’hi van fotografiar després de fer un lloc, entre els matolls i sobre la molsa, al Naixement. 

   Ja en la planúria, al costat de la immensitat del mar, ells mateixos han disposat un altre pessebre en els Jardins de Terramar i que representa el Naixement a frec de la rectoria. En això coincideixen amb un servidor que, mitjançant l’escriptura, disposo el pessebre en els llocs més entranyables i carismàtics del poble. Però aquest, el seu, posat en aquest lloc tan concret té també el seu significat. Els Amics del Gafarró, el diumenge al matí, quan no decanten cap a la muntanya ho fan cap a mar, fins arribar als Jardins, on hi esmorzen. I sembla ser que cadascú hi aporta un ingredient. No ser si va ser per casualitat o perquè l’amic era l’encarregat de portar sempre les postres, vaig coincidir amb en Joan Lago i Farreras que portava una coca ben embolicada.

   Trobo en aquest detall, de disposar el pessebre en l’entrada lateral del  Jardí, una mena d’homenatge al mateix Joan, que formava part de la colla i, com a tal, freqüentava aquests esmorzars a la muntanya o arran de mar.

    Casualitats de la vida, no fa gaire, el seu germà Bartomeu em recordava que una vegada li vaig dedicar un article que vaig titular “L’home del xiulet”. Es referia a les trobades que feia amb el seu amic, i també bon excursionista, en Joan Ossó i Saperas en el Bar Español que en Joan regentava i mentre els dos conservaven, en Tolo li dedicava una xiulada de gala a la neta del fondista, la Irina. Però també en Lago xiulava quan anava amb bicicleta i feia el trajecte pels carrers de Terramar i, quan s’esqueia, descansava en el seus jardins.

    El seu germà era home de muntanya, d’anar a caminar pels camins del Garraf. Amb predilecció pel Gafarró, on hi van fer una mena de zona d’esbarjo, amb taules i bancs de material fixats a terra, un bon lloc per anar a esmorzar. I el que són les coses, una vegada que, amb la família ens dirigíem a la Creu de Sant Isidre, també hi van fer parada  i, un cop vam acabar d’esmorzar, al reprendre el camí, el meu cunyat Manel es va trobar indisposat i sense ànims ni forces per continuar, el vam poder apropar al camí, des d’on hi va poder tenir accés una ambulància. I desprès de l’observació que en van fer el sanitaris, el diagnòstic va ser que patia un infart. Traslladat a un centre hospitalari, on va rebre les atencions pertinents, tot va quedar en un ensurt.

Això va fer que cada vegada que ens hi apropem recordem aquells moments d’incertesa i de no saber com actuar. La lliçó ens la van donar els mateixos responsables de l’ambulància, de l’important que és anar a la muntanya acompanyat, perquè tot i portar a sobre sofisticats mitjans de comunicació, en el cas d’un infart, és crucial no perdre temps i sobretot no perdre el coneixement, cosa que pot passar i d’aquí les greus conseqüències que poden derivar si vas sol.

    I vet aquí que en Joan, que sempre anava acompanyat pels amics quan anava a la muntanya, un dia va acompanyar  la seva família a la platja, molt a prop d’aquests Jardins. Amb tanta mala sort que, mentre descansava a la sorra, se li va aturar el cor. A l’entorn d’un paisatge que també li era molt familiar, perquè tenim el privilegi de tenir al nostre  abast el mar i la muntanya.

   Haver coincidit amb dos pessebres, el del Gafarró i el del Jardins de Terramar, és motiu de satisfacció i serveix, també, per rememorar el record d’amics que, com en Joan, van ser els precursors d’aquesta iniciativa i que ja no es troben entre nosaltres. El nostre agraïment i la nostra admiració seguirà sempre present. Sobretot en aquests dies tan entranyables, quan els Reis Mags d’Orient han transitat per aquests camins, fins arribar a la vila per a deixar felicitat. La nostra és poder seguir gaudint dels detalls, petits, tanmateix tan significatius, que ens alegren l’existència. 

                                   J.Y.M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 9 de gener del 2026)

EL NADAL QUE SE M'HA ESCAPAT

                  Casa del Carrer Carreta, popularment coneguda per la casa dels "Cuñaos". En la porta dels baixos hi vivia el pescador Joan Cañameras i la seva esposa la Conxita Sauch

     La setmana passada, amb motiu dels dos milers d’articles que m’afectaven, em vaig perdre l’oportunitat de parlar de Nadal. Des de que col·laboro en aquest setmanari, quan s’apropen les vigílies d’aquesta festa, no he deixat mai de referir-m’hi. I si l’altra setmana la xifra dels dos mil s’havia aconseguit gràcies a una certa constància i sobretot a un escalf protagonitzat per seguidores i seguidors d’aquest espai, el motiu que avui em porta a escriure també concerneix a la xifra dos mil, però aquesta es refereix a dos mil anys i escaig que en separa d’aquella nit de Nadal a Betlem.

     A partir d’aquella mitjanit i d’aquell dia, celebrem Nadal i ho fem, a banda del consumisme actual, rememorant la data que es fa visible en el pessebre que disposem a casa. Amb el pas del temps, però, hem anat perdent un seguit de detalls, insignificants, si es vol, però que si més no contribuïen a compartir elements que, en dèiem, feien Nadal.

    Com per exemple el fumejar de les xemeneies de les llars de foc, al matí i, sobretot, al vespre. El seu flaire de llenya cremada.  O quan un nou dia només feia que despuntar els cants dels galls desbarataven el silenci de la nit. La gent encara dormia i a l’escoltar els cants, que tenien massiva resposta, significava que l’hora d’aixecar-se era a prop. I la primera cosa que es feia era encendre el foc a terra i les dones de la casa s’encarregaven de mantenir-lo flamejant durant tot el dia. El seu protagonisme l’assolia a la nit, desprès de sopar, quant moltes famílies s’aplegaven al seu entorn i es dedicaven a la seva contemplació i fins i tot a explicar contes. Passar pels carrers i notar com el flaire del fum et surt al teu encontre, et trasllada a un ambient nadalenc. Uns detalls on encara hi ha pobles que es fan presents. Amb les teulades humides o gebrades pel fred i d’entre les teules sobresurten les xemeneies fumejant. Una simple però bonica estampa hivernal. 

     A partir d’aquí, si les característiques de determinats pobles, ofereixen uns entorns tan senzills, on la decadència es converteix en obra d’art, diguem que ens trobem en un poble de pessebre. Molts d’aquests els transporten, els nostres pessebristes, en els diorames que ens preparen i que ofereixen el pessebre on ens agradaria que el nen Jesús hagués nascut.

    D’aquí que els pobles tenen més possibilitats per a ser escollits durant una nit de Nadal, que no pas una ciutat. El nostre té indrets, racons, que s’hi presten. Sobretot  pel simbolisme que representen com: L’Hospital, l’Ave Maria, la Trinitat, el Vinyet, l’església de Jafra... Escric això  i em va al pensament en Llorenç Baqués Nicolás  que, cada any, recreava el seu diorama en un d’aquests llocs, on no hi faltava detall. Cosa que el feia proper i molt admirat.

    Un servidor que no disposa de les bones arts que tenen els nostres pessebristes, també he intentat descriure un pessebre en un lloc que reuneixi i ofereixi unes característiques singulars que s’avinguin amb les senzilles necessitats de la parella, que busca posada per a rebre a l’infantó que és a punt de néixer. Portat per la meva fantasia, fins i tot quan l’Hotel Subur estava de celebració, la parella va arribar a trucar a la seva porta i el nadó va néixer en una habitació amb vistes al mar. 

    Aquesta vegada, acabades les obres d’un  carrer emblemàtic, he trobat que aquesta casa del carrer Carreta, en aquests baixos tan senzills, però que tan s’avenen al rerefons d’un pessebre, és el lloc ideal per a donar aixopluc a la família. Una casa de pescadors, en representació de tants altres que vivien per aquells carrers de l’entorn, on algun d’ells feien el pessebre a l’interior d’una nansa. Que també han viscut tants Nadals, durant les vigílies feinejant a damunt la barca. O com el pagès que  anava a guaitar al tros, a la vinya, envoltat de les bardisses d’una flor blanca, com si fos un esquitx de neu i que, amb la terra dormida,  cercava entre els ceps  per si trobava panses dels gotims de raïm oblidats. Panses i figues, nous  i olives, recull la lletra de la cançó popular. 

    Nadal ha passat, però no l’esperit nadalenc que ens ha d’acompanyar ara i sempre. Estic content que, malgrat el retard, el seu ressò encara és present en aquesta secció, que també és la vostra. Benvinguts de nou a casa, que sigueu molt feliços, mentre hi fem un tomb.  

                                             J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 2 de gener del 2026)

ARTICLE 2.000

El dia 16 de gener del 2014 s'imprimia el darrer Eco a la impremta del carrer Bonaire Aquest és el moment de introduir el fotolit a la màquina per a la impressió de la pàgina on hi havia la meva col·laboració

Ja amb la pàgina impresa posem, per a posteritat, en Ramon en Pepe i un servidor

    A darrera queden 55 anys de col·laboració en aquest setmanari, des d’aquell primer article que va sortir publicat el dia de Santa Cecília de l’any 1970. I el record em transporta a l’amistat que sempre hem mantingut amb en Josep Soler Fernández, fill d’en Josep de l’Eco i de la Carme. Amb ell compartíem classe als escolapis i al qual vaig recórrer per a que li lliures aquella col·laboració al seu pare, amb la pretensió que m’ho publiques. I en van seguir uns altres, fins que em va dir: “ves tu mateix a l’Eco i el portes”. I així ho vaig fer. Obria la porta  i esperava que cridessin a en Josep, que sortia de l’impremta i venia fins a la botiga, amb la bata blava, l’uniforme d’impressor i de director del setmanari. Amb la mateixa indumentària  que em rebia a mi, ho va fer amb el propi president del Govern, l’Adolfo Suárez, quan  un dia el va visitar. 

   Aquesta espera va  durar un parell de col·laboracions més, perquè em va dir que em donava permís per entrar a la impremta sempre que volgués. Això em va permetre poder passar de la botiga a la rebotiga passant pel menjador, on la intimitat de la casa era custodiada per la Carme i la Maria, que cosien en el quartet del costat del menjador. A la rebotiga, la impremta, acollia als qui hi anàvem a lliurar les quartilles escrites a màquina i igual en aquell moment coincidies amb en Josep Carbonell i Gener que, assegut damunt el llarg taulell, corregia les proves dels seus llibres. O amb el poeta Salvador Soler i Forment. Amb en Rafel Casanova Termes, que també era una institució a la casa. I tants altres, com  en Ramon Planes Izabal . D’ell recordo que en un dia del mes de desembre del 1983, ell sortia i jo entrava, vam coincidir i em diu: “Joan, aquesta setmana parlo de tu”. Tant vaig llegir el breu comentari, en la seva col·laboració, que me’l vaig aprendre de memòria: “Sense deixar d’aplaudir a JYM, el més recent dels companys incorporats a la redacció”.

    Anar a lliurar personalment l’original tenia l’al·licient afegit de trobar-te amb aquestes sorpreses, amb els comentaris que et feia en Josep, sobre l’article publicat i que moltes vegades ho reblava: “Ets l’Espinàs de l’Eco”. Sorties d’allà engrescat. Desprès t’assabentaves que aquesta comparació la feia a altres. I en aquesta incursió a la sala de màquines em va permetre conèixer als impressors de la casa. Encara vaig coincidir amb el polifacètic Fermí Martínez, que a més de músic, era un dels bidells del Cau Ferrat. També amb l’Agustí Bertran, l’Agustí del Cor. Amb en Jordi, nebot d’en Josep,  l’Ernest Lligades, en Rafa i en Pepe Delgado, en Josep Surià i desprès s’hi van anar incorporant en Josep i el seu germà, el recordat, Ramon.

    Però vet aquí que això va anar canviant quan van aparèixer les primeres tecnologies que et permetien escriure amb el teclat, veure a la pantalla el que escrivies i guardar-ho en un disquet. Aquesta fase va coincidir quan una part de la redacció es va traslladar en un local del carrer Sant Josep. On el fill d’en Josep, acompanyat de l’Artur Llansó, rebien els col·laboradors, els hi lliuràvem el disquet, el descarregaven i te’l tornaven a donar. Això també va durar poc, perquè va sortir internet i ja no ens calia haver-hi d’anar. Una gran comoditat quan des de casa envies l’article i ja està. Si més no aquest sistema ens va apartar de la impremta, d’aquell contacte amb la família que ens consideràvem la gent de la casa i els col·laboradors.

    Fins que un dia, el 16 de gener del 2014, en Ramon Soler em truca i em diu: “si vols veure, per última vegada, com s’imprimeix el teu article a la pàgina, vina de seguida”. Efectivament en Pau, el seu fill, estava embetumant de tinta els rodets i la màquina va fer la resta. Ens hi vam fer una fotografia. A partir de llavors  l’Eco es remodelava, assumia la direcció el també recordat Toni Sella i fins a dia d’avui, amb en Magí Fortuny i Poch a la direcció i els actuals treballadors/es. Amb els nets d’en Josep, l’Albert i en Josep, que em fan un cop d’ull a l’article. I un servidor, amb la resta de companyes i companys que  trèiem  el cap en aquestes pàgines. Gràcies als lectors/es que ens fan costat. Molt agraït per tot. I a la setmana que bé, o quan sigui, l’article 2001. 

                                      J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 19 de novembre del 2025, coincidint amb que aquest és l'article 2.000 que porto publicats al semanari. Un gran motiu de satisfacción).

DE CA LA MODISTA AL GAFARRÓ

  

    Casa i taller de la modista Irene Torremorell, al carrer Joan Tarrida

    Els Amics del Gafarró desprès de dipositar el pessebre en aquest indret

 El nostre ha estat un poble de modistes, de sitgetanes que s’han dedicat a aquest ofici i altres que han tingut habilitat per la costura i es feien els seus propis vestits. Algunes d’elles aquesta destresa l’havien après fent d’aprenentes en els tallers d’aquestes professionals de l’agulla.

   Demà és la festivitat de Santa Llúcia, que és la seva patrona i també, segons mana la tradició, la data en la qual s’ha d’enllestir el pessebre. Per tant he volgut que aquest article  es centri en aquests dos aspectes de la tradició.

   La casa de la fotografia correspon a la de la Irene Torremorell, que era considerada una molt bona modista. Tenia el seu taller darrera aquesta finestra, quan aquest tram de carrer, el de Joan Tarrida, era un oasi de pau i tranquil·litat, qui la vist i qui el veu, on la Irene cosia i, al mateix temps, donava instruccions a les noies que l’ajudaven. Com la seva neboda, la Maria Àngels Carbonell Torremorell, filla d’en Josep Carbonell, de la farmàcia, i de la Juanita Torremorell. I com ella, les altres noies que dintre la intimitat d’aquell quarto de reixa van aprendre a cosir i quan el vestit estava acabat, una d’elles, l’anava a portar a casa de la clienta i per a transportar-lo per a que, en deien, no agafes  mala “hachura”,  el portaven sobre una safata de vímet i ben embolicat amb la tela blanca per preservar d’alguna inoportuna taca. Però abans les noies de darrera la finestra, entre repunt i repunt, o desfilant aquests, es lliuraven a unes converses   sucoses i molt sovint decantaven a unes rialles  encomanadisses. Perquè aquests tallers eren com un aparador a l’espontaneïtat i a l’alegria d’una jovenalla que s’avenia amb la conclusió castellana que diu: “Juventud divino tesoro”.  En aquest taller l’oficiala, que hi portava molts anys cosint, era la Conxita Marín, parenta de l’Anglisani, que viu a la seva casa del carrer Sant Gaudenci. Hi va treballar fins que es va jubilar i per les seves mans hi van passar tots els vestits de les clientes de la Irene.

     El dia de la patrona  hi havia costum d’anar a passar el dia a Barcelona, fent una visita a la capella dedicada a la Santa, en la Catedral. I aprofitant que estaven allà, fer un tomb per les parades de figures de pessebre de la més que centenària Fira de Santa Llúcia, que es remunta a l’any 1786. Per a desprès celebrar-ho amb un dinar, en els també restaurants centenaris de  can Culleretes, los Caracoles i en altres que, si tenien sort, els acollien, perquè era un dia que els restaurants assolien un ple absolut. I quan havien paït el dinar, encara quedava l’opció de fer una xocolatada amb melindros a les xocolateries del carrer Petritxol, això si ja no hi havien anat a esmorzar. 

    I com ja he dit, que per a aquest dia s’ha de tenir el pessebre enllestit, la nostra gent, els Amics del Gafarró, són uns entusiastes d’aquesta tradició. Prova d’això que, abans del dia assenyalat, posen el pessebre en aquest raconet del Massís del Garraf, encomanant l’esperit del Nadal en un indret on el flaire de la molsa, de les herbes boscanes, contribueix a que en aquest pessebre no li faltin els elements més naturals que tot pessebre ha de tenir. 

   Quasi bé en línia recta,  en el cim del Puig de Boronet, als peus de la Creu de Sant Isidre, un altre entusiasta de les tradicions, en Ramonet Duran i Ossó, també en disposava un. Cosa que continuen fent els seus amics. Per tant, la tradició pessebrista es manté. A la muntanya i al Palau del Rei Moro, amb l’exposició de diorames dels pessebristes locals. El que no sé si queden modistes sitgetanes que es desplacin a Barcelona per celebrar la festa de la patrona.

                                        J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 12 de desembre del 2025)

"ADIÓS, HASTA LUEGO !"

 
                    En aquest local del cantó hi tenia la botiga en Juanjo 
   

    Les persones tenim per costum fer nostres unes paraules que, bé soltes o formant una frase, repetim sense quasi bé adonar-nos. Al costat del que anomenàvem  la plaça, havíem  coincidit amb un botiguer que em sembla, i perdoneu l’exageració, s’havia llegit tots els llibres de la biblioteca, que la tenia, literalment, a dues passes. Em refereixo al Juanjo Gómez que regentava una botiga de diatètica d’una marca molt coneguda. L’amic es caracteritzava per fer servir una salutació que s’escoltava per tot l’entorn de l’Ajuntament: “Adiós, hasta luego”. El xicot tenia la sort de tenir pares i una tieta que el mimaven, fins el punt que la seva mare, la major part dels dies, es posava a darrera del taulell del negoci i ell es podia asseure a fora per llegir mentre prenia el sol.

    Aquesta salutació l’ha acompanyat sempre que, com que estava castellanitzada, sigui dit de pas, el seu castellà era molt elegant, fluït i amb bona dicció.  Li servia per a no desentonar  quan anava al seu Oviedo, en concret al poble de Colloto, d’on era oriünd ell i tota la seva família.

    La seva parella, en Freets, era alemany. Idioma que també parlava i junts van viure en diferents ubicacions, la primera en un pis del carrer Sant Bonaventura, propietat de la Filomena i la Maria de Can Mas. I d’allà  van anar al carrer Parellades, a sobre de la peixateria, en el balcó hi tenien una planta, si no recordo una mena de plataner, que mostrava una frondositat espectacular, es feia mirar. Quan van partir peres, en Freets va tornar a la seva alemanya i en Juanjo a casa dels seus parers que vivien en un apartament  a l’Aiguadolç.

    Es dona la casualitat que la seva parella vivia en la mateixa ciutat, o molt a prop, d’on vivia en Vicenç Montaner, fill del mallorquí, aquest va treballar durant molts anys a la fàbrica del gel. En Vicenç es va dedicar  a l’hostaleria i va ser un dels cambrers que van inaugurar l’Hotel Galeon del carrer Sant Francesc. Per, al cap d’uns  anys,  marxar a treballar a Alemanya i allà es va quedar i de tant en tant tornava al seu poble. Tot això a  expenses de la seva senyora que era d’aquell país i que, quan aquesta es cansava d’estar aquí, li ordenava  la retirada, ni que coincidís amb la vigília de la Festa Major, de la qual cosa es planyia, a veure si no podien esperar un parell de dies més? Res, o caixa o faixa, decisió molt freqüent entre la manera de ser de la gent d’aquells verals. 

    Un cas semblant va passar amb el també sitgetà en Toni Sánchez, fill del carreter de can Gori, que va marxar de molt jovenet a aquest país i allà si va quedar, sempre treballant a l’hostaleria, on era molt ben considerat a la ciutat de Munic, entre altres. Quan en Toni tornava a Sitges, l’esperaven les moltes amistats que aquí tenia, perquè també tenia un tarannà que es feia estimar. Fins que va poder complir el seu desig, de que quan es va retirar tornar al seu poble. La felicitat, però, li va durar poc, perquè després d’un refredat que se li va complicar, encara no es parlava de la covid, ens va deixar.

    Tornant a en Juanjo, aquí a Sitges va ser l’home més feliç del món, llegint i escoltant música. Quan passaves per davant del seu establiment, si tancaves els ulls, et podia donar la sensació que et trobaves a davant del Liceu i que s’havien deixat les portes obertes. Tot això va anar així, fins que se li van morir els pares, la tia i no li va quedar més remei  que  tancar la botiga i va decidir marxar a viure al seu poble, Colloto.

  En aquell moment, el seu “adiós, hasta luego”, aquest “hasta luego” encara no ha tingut retorn i no sabem, al menys un servidor, que ha estat de la seva vida, fins que un d'aquests dies, un amic en comú  que ha llegit l'article, m`ha informat que en Juanjo s'ha fet gran i està una mica delicat de salut, però que encara viu a Colloto. I en quant a en Freets, dies abans de morir, li va demanar a en Juanjo que el volia veure, aquest es va desplazar fins a Alemnya i va arribar a temps per poder-se acomiadar. Un final trist pero molt emotiu i amb un gran rerafons. Els destins, tot sovint ens separen i encara que ens acomiadem amb un “adiós, hasta luego” això es diu, com aquell que diu, “adeu, fins demà. Ai! Demà... com vaticina un: “demà ja en parlarem”. O com deia un altre: “demà m’afaitaràs”.  Ni una cosa ni una altra, millor adaptar-nos a l’expressió del llatí, “carpe diem” . Que traduït, més o menys, ve a dir, viu el moment. Per si a cas. 

                                    J.Y.M.

     ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 5 de desembre del 2.025)

EL VALENT

  

 En Ferran Sentis, el Valent, a la bateria del conjunt els Iberos del Jazz

La setmana passada, que em referia als músics, vaig esgotar l’espai i em van quedar coses per explicar. A molts l’anunciat d’avui els recordarà a un veí del carrer Sant Sebastià, en Ferran Sentis Figuerola, Valent,a qui tots també el coneixien per aquest sobrenom. Desconec les circumstàncies per les quals al pare del nostre protagonista ja se’l coneixia per aquesta influència de valentia, que també anava associat al seu nom.

   El cas és que jo, que llavors era un vailet, a casa i entre la resta dels musics, sempre havia escoltat si el Valent aquí, si el Valent allà, fins el punt que em semblaria que aquest era el seu nom. Un diumenge, acabat el ball de tarda del Retiro, com feia sempre, vaig pujar a l’escenari per anar l’encontre del meu pare. Moment en què em vaig creuar amb en Ferran i, sense pensar-m’ho dues vegades, em va sortir aquesta salutació que pretenia ser afectiva: Hola Valent! I vatua!, com si li hagués dit una mala paraula. Em va recriminar, molt enfadat, fent-me l’observació que passava per alt que l’anomenessin així els grans, però que no tolerava que un marrec li mostres tanta llibertat com per mal anomenar-lo pel seu mot. La reprimenda va durar estona i ningú em defensava, sembla ser que feina tenien per a dissimular el riure i em van deixar sol davant un valent que feia gala de la seva valentia, quan li semblaria que aquesta havia estat condicionada per un servidor i fins i tot potser va arribar a pensar que l’havia desafiat. Em vaig guardar bé prou de tornar a saludar tan efusivament i de manera tan desafortunada, mentre no parava de dir-me:  “em dic “Fernandu”, encara no s’havia normalitzat prou la parla catalana, perquè es seguia fent servir moltes imperfeccions, a excepció de la paraula valent que era ben compresa i, gramaticalment, ben dita. Dels covards diuen que no hi ha res escrit, en aquell moment jo desconeixia aquesta conclusió, de no ser així es podia interpretar  que jo també em sentia un valent.

    En Ferran estava casat amb la Consol,  era sabater de professió i músic d’afició, havia tocat la trompeta i al final de la seva carrera musical, va ser intèrpret de bateria. Es  dona la casualitat que els altres dos germans que tenia també se’ls coneixia pels Valents, com no podia ser d’altre manera si era una herència sobrevinguda del pare. L’Artur Sentis Figuerola estava casat amb la Assumpció i vivien al barri Sant Crispí. La seva dona era molt emprenedora i va secundar la moda que consistia en llogar habitacions als turistes. Els tractes rebuts pel matrimoni a aquests eren excel·lents, ella els hi servia l’esmorzar a la terrassa de l’àtic, quan encara pocs hotels disposaven d’un espai obert on servir la primera  menjada del dia.

   L’altre germà,  en Josep Sentis Figuerola, el valent petit , estava casat amb la Marina Bayot i des de que van obrir l’Hospital de Sant Camil va estar a la recepció d’aquest centre, per on va veure entrar i sortir a mig Sitges. Fotuts i no tant i si no els veia sortir més per aquella porta volia dir que la cosa havia anat maldades.

    Veïns d’en Ferran era el pintor de parets en Joan Carbó, la filla que el matrimoni tenia es va casar amb el vilanoví Marcos Hortelano, que era un apassionat del seu poble. Un carrer malgrat de que alguns veïns se’ls vinculés amb una valentia, encara ara poc explicada,  hi vivien gent de tota classe i condició. Com en Meleno que feia de taxista, i expliquen d’ell que quan arribava al segon revolt de la carretera que porta a Ribes, li feia l’afecte que aquesta s’acabava i tirava pel dret. La casa on vivia  era propietat  del seus parents, la família Garcia-Munté. En la mateixa  hi van anar a viure l’Engracieta i el pintor Marià Carbonell Llopis. Pintors, músics com el mateix Farran, en Francesc Bisbal i en Joan Roca ( en Manxet). Carnissers com en Daniel Muntané, cunyat d’en Pallarès. I la Vargas, una icona “del Carnaval de antes”.  I altres veïns que en un moment o altra de la meva afició a escriure, ja han sortit en aquesta secció. Però sembla ser que al Valent no li havia dedicat mai un titular tan atrevit com aquest. I com que ja el supero en l’edat, que ell deuria tenir, quan la meva salutació li  va causar tan mala  reacció, de ben segur que ara, com feia amb els seus amics de la seva mateixa edat, quan l’anomenaven així, hauria fet  veure que sentia ploure. 

                                   J.Y.M.

  ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 28 de desembre del 2025) 

LA FESTA DELS MÚSICS

    

                   Les cases d'en Jaume Vidilla, en Jaumet de la llet

El mestre Gabriel Pallarès tot sovint feia servir aquesta expressió: “La música és molt bonica, la llàstima que s’hagi de tractar amb músics”. I ho deia amb raó de causa, perquè molts dels músics que havia tractat mostraven unes excentricitats que dificultaven l’entesa entre l’intèrpret i el mestre.

   Un músic també del mateix poble, de Valls, que en Pallarès, en Joan Roca, més popularment conegut per en Manxet,  era de l’opinió  que més val ser més persona que no pas  músic. De ben segur que es referia a aspectes de convivència, partint que sent educat i gens eixelebrat les excentricitats no són tantes i permet una més bona convivència entre companys. Per contra un gran músic, el recordat Ricard Viladesau, discrepava totalment d’aquesta teoria, quan deia: “Els prefereixo fills de puta però que bufin”. Ell mateix era un gran músic, però sembla ser que de caràcter una mica excèntric. En la seva llarga trajectòria com a component de la Principal de la Bisbal, quan actuaven amb formació de Cobla, sent ell el primer tenora, tenia al seu costat a un bon intèrpret de tible, l'Àngel Pont, si més no  entre ells dos no es parlaven. Heus aquí un altre exemple del que jo anomeno excentricitat, però quan era el moment de fer parlar els seus respectius instruments, el diàleg que s’establia entre ells dos es feia escoltar i causava admiració.

    Quan en Magí Almiñana  fa fundar l’orquestra els Iberos del Jazz, comptava entre els component de la formació, tots joves sitgetans, a un de més veterà, en Jaume Vidilla, conegut popularment per en Jaumet de la llet, perquè disposava de cabres en els dominis d’on vivia, en aquestes cases totes iguales  del carrer Joaquim Sunyer. Doncs bé, quan en Magí demanava als seus músics anar vestits de blanc, per a la propera actuació, en Jaumet compareixia tot vestit de negre o viceversa. Vet aquí una de les genialitats d’un bon músic ( tocava el clarinet i el saxofon). Com aquesta altra quan, durant un assaig, ell feia l’advertiment que aquell ballable no sortia prou be i que calia assajar més,  el director li donava la raó i convocava un altre assaig. Llavors succeïa que tothom hi acudia menys en Jaumet. Increpat per la seva absència, l’home raonava que a ell ja li sortia bé, eren als altres que no. 

    Un altre dels components, en Manel Urgellès,  a qui la mateixa veu popular el coneixia per en Papallona, tocava el saxo tenor i tenia la virtut de treure de l’instrument un so i una manera de dir que es feia escoltar. Com així passava quan els Iberos actuaven a la Piscina que llavors, junt amb l’Hotel Terramar, regentava la companyia hotelera  HUSA.  A la nit, durant l’actuació, quan la gent passejava pel Passeig, s’aturaven bocabadats pel so que sortia del saxo d’en Manel. Però aquest també tenia les seves excentricitats, com quan assajaven i es trobava amb un ball que, per la raó que fos, se li travessava,  ho solucionava ràpid, agafava el paper i l’estripava, amb el raonament que així no el tocarien més.

    I és clar, no podia parlar de les excentricitats dels músics, sense referir-me a en Josep Torrens Urgell, que era un bon músic, bon company i  gens complicat en quant al tracte. Si més no era massa patidor de cara els demés, la seva obsessió, quan un començava, era que no bufes gaire. Ell mateix practicava la seva teoria, que consistia que allà on tocaven els altres estalviar-se de bufar aquells compassos. Amb el suggeriment: “aquí no toquis que ja ho fan ells”. Una recomanació que treia de polleguera a un altre bon músic, en Manel Vendrell Capdet de can Sou, que amb bon criteri opinava: “si tots féssim el mateix no s’escoltaria res”. Si més no ell tampoc quedava curt en quant a excentricitats. Com va passar un dia, poc abans de començar una audició de sardanes, ens diu: “ara he perdut les dents”. Com si fos el més normal quedar-se desdentegat en un obrir i tancar d’ulls. Resulta que se les havia tret per rentar-les en la font de la plaça i  se les va voler posar a la butxaca de l’americana, però no va comprovar que era realment així i va passar que li van caure a terra. Sort que les va trobar intactes, perquè  sense dents no hagués pogut pas tocar, ni menjar que encara és més fumut. Ell que era de vida. 

    Bona festa de Santa Cecília, músics i melòmans.  

                                            J.Y.M

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 21 de novembre de 2025)

ENTRE PALMERES

    

   

   En la dècada dels seixanta l’Eco comptava amb la col·laboració d’en Francisco Martínez, es tractava de la secció “En el Nuestro Radar”, on l’autor signava TARZAN. Consistia en un seguit d’entrevistes que en Paco il·lustrava amb la caricatura de l’entrevistat/da que ell mateix dibuixava. A partir de l’any 1970, fins el 1972, va canviar l’encapçalament per un altre que va titular “Entre Palmeras”, on a més de continuar amb les entrevistes hi va intercalar breus articles d’opinió, sense sobrepassar-se de l’espai assignat.

    L’altre dia que vaig fer aquesta fotografia, al veure el resultat, la imatge de l’església entre palmeres, no sé perquè però em va venir el record de l’amic Paco. Que treballava d’escrivent en l’empresa de construcció que tenia l’Antonet Parés junt amb el seu fill Josep. En Paco era de caràcter molt obert, irònic i també crític. Durant un temps, no recordo si abans o desprès de que en Fernando Marzoa impartís classes d’educació física als escolapis, ell també en va ser professor d’aquesta mateixa matèria. 

   És curiós perquè la casa on vivia en Pres, com així simplificàvem el seu cognom, feia escaire, amb la casa on  el Sr. Josep Solé, de can Tomaset, embotellava sifons i al costat mateix hi havia el local de  la que havia estat la seu de l’Orfeó Sitgetà i a sobre dels dos locals uns pisos, una casa que  ja pertanyia al carrer Sant Francesc.  El conjunt de tot plegat era propietat de la família d’en Jaume Bofill, que ostentava la Laureada de Sant Fernando a títol personal. La casa que habitava l’Antonet  Parés quedava reculada amb la del carrer Sant Francesc. Quan es van enderrocar les dues cases, se’ls hi va exigir que es reculés la nova construcció amb la finalitat de no escanyar l’entrada del carrer Sant Francesc.  Per tant aquesta última, que pertanyia al carrer Sant Francesc, va desaparèixer. De manera que  la primera que ara hi trobem,  correspon  a la que havia estat del carnisser Marià Alemany i família. 

    L’Antonet Parés estava cassat amb l’Adela Serra i en Josep i la Toni eren els seus fills. En Paco va ser escrivent de l’empresa durant bastants anys, en un temps en què aquesta empresa de construcció era molt apreciada per la clientela perquè treballaven bé. Dos dels paletes, que hi van fer anys, van ser l’Alejandro Escalona i en Francesc Lanau. 

    Desprès de la casa d’en Gregori Hill, en aquest Passeig de Vilafranca, hi havia la quadra d’en Pepito, que la veu popular coneixia com en Pepito gitano i a la seva muller per l’Antonieta gitana, que vivien davant per davant de l’Ajuntament. En els baixos hi continua vivint la Pilar Queralt. En Pepito era l’únic que vestia elegantment entre aquell veïnat, arribava a la quadra mudat de cap a peus i donava la sensació que ja tenia la feina feta, però complia amb l’horari i a ell hi acudien tots els gitanos de la comarca per a fer transaccions comercials que es vinculaven amb la venda de cavalls. Entre aquests i els que anaven a vendre als mercats, desprès de dinar, tots es trobaven al Retiro per a fer el cafè. 

      En aquest mateix espai, però a l’altra vorera, la de la banda de Vilanova, hi vivia i tenia el taller en Salvador Bové, casat amb la Trini Tutusaus. L’home feia i arranjava els guarniments dels cavalls. Ja al final de la seva trajectòria professional va tenir més feina en el camp esportiu que en el del seu propi ofici. Perquè els cavalls van anar desapareixent i es van promocionar les pilotes de futbol, que eren de cuir. I quan les peces de cuir que la formaven es descosien, li portàvem a en Vadoret, com així se’l coneixia, per a que les tornes a cosir.

    Si l’amic Paco s’inspirava entre palmeres, el Passeig de Vilafranca es pot dir que  es trobava entre paletes. Perquè en la mateixa vorera del baster hi vivia En Ginés Rufete, casat amb la Berta Paixó que, junt amb el  fill Josep Rufete Paixó, també tenien una empresa de construcció. En el pis de sobre hi vivia en Jaume Daví i Mañosa, amb la Teresina, germana de la Berta, en Jaume va ser cap de la brigada municipal.

    D’entre palmeres sorgeix la imatge de la nostra església, els bonics retaules que hi trobem en el seu interior, si  encara hi són en podem donar gràcies a l’eficàcia d’en Jaume Daví, que els va preservar de que no fossin cremats durant la guerra. 

                                                 J.Y.M.

      ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 14 de novembre del 2025)