DETALLS DE FESTA MAJOR

Ja sabem que les grans coses ajuden a magnificar tot el que volem que llueixi de manera diferent; en una paraula, que surti de la normalitat. Doncs bé, de Festa Major no n'hi ha cada dia i tots, organitzadors i gent del poble, volem que aquesta sobresurti per damunt de les altres festes del calendari i així poder dir: “Com aquest any, mai”. I aquesta frase se sol escoltar just al final del castell de focs de la vigília.

Precisament aquest any es compleixen 25 anys d’aquella espectacular “palmerada” de la qual van ser artífexs l’Isidre Panyella i en Joan Marsal, que aleshores era el president de la Comissió. La nit del 26 del 2001 van esclatar al cel ni més ni menys que 240 palmeres, disparades en tres grups de vuitanta. El resultat va ser un espectacle de llum, color i petar de trons mai vist.  Vet aquí un fet rellevant que va donar molt de què parlar en aquella Festa Major i del qual infinitat de càmeres fotogràfiques van deixar testimoni gràfic.

    Això succeïa en temps de vaques grasses, però no sempre l’organització de la festa ha comptat amb tants recursos, un aspecte que també es reflectia en el si de les famílies. Un detall molt simple el trobem en les patates fregides o, mal anomenades, “de xurrero”. La gent no tenia per costum menjar-ne sense un motiu aparent, i aquest no era cap altre que el vermut de la Festa Major, que s’alternava amb les olives sense pinyol. Passat aquest dia, les patates fregides no es tornaven a consumir fins que un altre vermut especial de celebració no irrompia en la vida del poble o en una festa molt particular. Petits plaers que trencaven la rutina de tot l'any.

   Es va començar a trencar aquest costum quan a la vila s’hi van anar establint unes xurreries fixes especialitzades en aquestes patates i en els xurros, que fins llavors encara es consumien amb menys assiduïtat. La primera s’anunciava amb el nom de “La Violeta” i estava ubicada als baixos del carrer de les Parellades, a la casa d’en Sastre. Al capdavant hi trobàvem unes senyores de presència generosa, amb davantals blancs amb puntes brodades en ells, ben maquillades i amb els llavis prominentment pintats d’un vermell ben destacat.

   Més tard, al carrer de Barcelona, es va obrir una xurreria que portava la denominació d’un enclavament toponímic molt pròxim: “La Vall”. Estava regentada per la família Franco. El cap de família, en Manel Franco Toledo era un gran sardanista. Ell, juntament amb en Quimet Roses Rovira , en Lluís Ràfols Sabater... van ensenyar a ballar sardanes a molts sitgetans i sitgetanes, abans que agafessin el relleu els Amics de la Sardana. Molts dels qui van aprendre a ballar,  participen en la clamorosa ballada de l’inici de la festa, a les dues de la tarda de la vigília, al Cap de la Vila.

     A les dones pomposes de la xurreria “La Violeta”, les va acabar substituint un personatge d’anatomia física molt diferent d'aquelles mestresses: era prim com un secall i va continuar fregint patates i oferint xurros, llavors sota la denominació de Xurreria “La Floresta”. I tot plegat sense perdre el costum de tenir engegat el radiocasset a tot volum, oferint fragments de les sarsueles més emblemàtiques d’aquest gènere líric.

   Mentrestant, quan ens visitava la fira -això es produïa el 15 d’agost, un altre dels detalls que s’avançava a la Festa Major-, també es comptava amb la presència d’una xurreria ambulant. Era la  que ha estat la predecessora de la Xurreria Teruel, que quan la veus instal·lar-se al Passeig ja és sinònim de festa. Xurros i  patates fregides, aquestes darreres un complement molt apreciat en el vermut del migdia, després de l’Ofici i de la sortida. Un petit plaer que s’esperava i que, tot i ser un detall insignificant, per a nosaltres era molt important pel fet, repeteixo, que no se’n menjaven cada dia. Curiosament, aquelles xurreries van tancar i recentment  n’han obert una al carrer de Francesc Gumà: La Xurreria.

   I així va ser com, els diumenges i dies de festa, es va començar a arrelar el costum de fer el vermut, afavorit pel fet que hi havia dues xurreries obertes per anar a buscar unes patates de “xurrero”. D'aquesta manera, els petits i grans detalls han acabat formant una absoluta normalitat.

   Bona Festa Major!

                                       J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 d'agost del 2026)

RACONS I RACONETS

El racó que té la denominació oficial és el Racó de la Calma. El nom ja ho diu tot, tot i que la calma que pregona l’enunciat la podem gaudir a unes certes hores del dia i més cap a la tardor-hivern que en ple estiu, ja que a segons quines hores l’espai acull el bullici de les nombroses persones que transiten per l’indret. És al vespre quan la calma es va incorporant al seu lloc i el racó fa honor al complement de l’enunciat. I ja no diguem els dies que s’hi celebren concerts, pregons i actes que s’aixopluguen amb la calma esmentada. L’acompanyament que hi aporten aquests actes ajuda a realçar els encants d’aquest Racó.

    Davant per davant hi trobem el Cau Ferrat i el Museu de Maricel. En el primer, el racó més entranyable se situa a la sala del brollador: davant el finestral hi ha uns sillonets i una tauleta, tot de fusta, que era on els bedels, un cop havien fet la feina que cadascú tenia assignada i si no hi havia visites que esperessin ser guiades, es reunien al voltant de la tauleta i llegien el diari. Fins i tot abans de fer la restauració d’aquest mobiliari en concret, la taula mostrava unes taques de negror que corresponien a la tinta que, de tant refregar pel seu sobre,  deixava la superfície emmascarada.

    Ja al Maricel, el racó que potser més captiva, pel bonic paisatge que ofereix, és la sala de les escultures. La vidriera entre capitells que s’obre al darrere d'aquestes ofereix una visió del mar espectacular. Aquest és un racó que a tots ens agradaria tenir a casa nostra...

   Unes passes més enllà i tot contemplant el mateix emmarcat del mar, ens trobem amb un altre racó del nostre paisatge: el que formen el casalot que havien estat les cotxeres dels Vidal i Quadras i l’espai que s’estén al seu davant. El darrer estadant que va ocupar la casa durant els mesos d’estiu va ser el Conde Pries, al qual els germans Vidal i Quadras -en Manuel, la Mercedes i l’Elisa- anomenaven “el primo”, potser a causa d'un parentesc llunyà. “El conde” treballava en el que es coneix com a corredor de borsa i es passava totes les hores del dia, excepte quan sortia a menjar, tancat en una habitació. De ben segur que és la millor situada de tot el nostre litoral, perquè es troba damunt mateix del mar. Això era un privilegi visual i una companyia, la del mar, molt tranquil·litzant. Sempre que estigués tranquil, és clar, perquè quan s’esvalotava, la irrupció de les ones picant contra els fonaments de la casa produïa un soroll de naufragi, esfereïdor. 

   Doncs bé, davant mateix de la casa, el racó se l’ha acabat anomenant la Plaça, un espai que es complementa amb la gatzara festiva per celebrar la Festa Major, quan dies abans allà mateix ha començat quasi tot. 

     Mentre que el racó que s’associa amb la devoció de totes les sitgetanes i sitgetans és a tocar de l’entrada lateral del Vinyet, sota el sostre de bigues i llates blaves. En el banc que hi trobem s’hi han assegut gernacions de casa nostra que, sols o acompanyats pels ermitans, han estat testimonis de la vida contemplativa abans o després de venerar la Mare de Déu del Vinyet. El meu record es remunta a quan eren ermitans la família Trull; després la família Capdet amb el Joan que, quan acabava la jornada de jardiner, s’asseia a l’inici del banc amb la camisa descordada, ensenyant la samarreta i disposat a establir conversa amb qui s’hi apropava. Després d’un temps de transició, l’Olga Piera n’és l’ermitana. Amb el seu espòs, el recordat Ramon Soler, en aquest mateix banc hi havíem mantingut interessants converses. Fins que ara s’hi asseu el pare de l’Olga i, com en la recent festivitat del Vinyet, el rector emèrit mossèn Josep Pausas, que saludava tots els qui arribaven per assistir a missa d’11 pels seus noms i cognoms. Això sí que és estar integrat al poble que fa uns divuit anys el va acollir per desenvolupar la seva tasca pastoral.

    I ens anirem una mica més lluny, fins a l’ermita de la Trinitat, el racó més solitari i enlairat del nostre paisatge. Allà on un personatge del nostre llistat de persones popular, “en Matipé”, esventava les excel·lències del llogaret quan deia: “Allà a les Costes de Garraf, en un racó del món me vaig fotre un arròs que fins i tot el fum era bo”.

                                                  J.Y.M.

   ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 14 d'agost del 2026)

EL TEMPS HO BORRA QUASI TOT

  El pas del temps actua com a alliberador de molts aspectes, sobretot de les circumstàncies més espinoses; d’aquí que també es digui que “no hi ha mal que duri cent anys” o que el temps tot ho cura. Això no vol dir que en el record no es mantingui un sentiment d’emotivitat que ens pot acompanyar sempre: quan es tracta d'una situació luctuosa, triga a caure en l'oblit. Tanmateix, amb el pas del temps, aquests greuges es fan més de bon portar, així com les penes i les desgràcies.

   De la mateixa manera, hi ha coses que es perpetuen en el temps. Ho he dit en més d'una ocasió quan he explicat detalls de la nostra Festa Major, ja que hi trobem un exemple clar d'aquesta perpetuïtat, tot i que amb el transcurs dels anys n'hagin canviat molts aspectes. Uns canvis, però, que no n'han manllevat l'essència. Som nosaltres els qui, amb el pas del temps, la vivim de diferent manera. No es viu igual, per exemple, quan tens 15 anys que quan aquests s'han anat amuntegant sobre teu. És llavors quan es pot caure en el conformisme -per no dir una altra paraula- i abraçar la comoditat associada a la reflexió: “No cal que hi vagi, que ja ho tinc vist i sempre és el mateix”.         

Si més no, com he escrit  al Programa: “La Festa Major és molt vella i sempre sembla nova”.

   Anant a la presentació de la d’aquest any, en sortir del carr i arribar al Vall, em vaig adonar que a terra encara es podia veure el disseny d’una catifa. Observar-lo tan ben conservat em va suggerir el títol d’aquest article: el temps ho esborra gairebé tot, però hi ha línies traçades a terra que encara trigaran una mica a quedar del tot esborrades. En aquest carrer i en pràcticament tots els on es va fer catifa. I és que, tot i haver passat uns mesos des del Corpus, quan ja parlem de la Festa Major, encara se’ns mostren els traços de la festa més artística i flairosa de totes. Un exemple de com determinats aspectes no s’esborren així com així.

I, per a més casualitat, a terra d’aquest tram, amb un rerefons de blanc de calç, el viuet i altres detalls impregnats del blau de Sitges, es llegeix: “Sempre Jove”. Ni fet expressament per il·lustrar l’encapçalament de l'article quan em refereixo al fet que, amb el pas dels anys, ho anem mirant des d’una altra perspectiva. D’aquí que el missatge de terra és molt adient i engrescador per treure’n ensenyances molt positives. Sempre joves, encara que la processó vagi per dintre. En totes dues, la de Sant Bartomeu i la de Santa Tecla, de recorregut generós, s’hi escau la conclusió que diu: “la processó és llarga i el ciri és curt”.

   Aquest testimoni dibuixat al terra del carrer dona, també, fe de com de ràpid passa el temps: sembla ahir que celebràvem Corpus i ja som a les portes de la Festa Major. Unes portes que es van començar a obrir uns metres més enllà, a la Torreta. A poc a poc s’anaven obrint una mica més fins que, com sorgits del mar, van anar apareixent els protagonistes: la pregonera, l’autora del poema de la Bandera, el pendonista de Sant Bartomeu i la pendonista de Santa Tecla. Aprofito l’ocasió per fer-los arribar la meva més sincera felicitació.

   El pendonista, Joan Roca i Pujadó, tot i que la Comissió li va demanar que guardés el secret del seu nomenament, el va anar escampant a tothom que trobava. Ell mateix es va definir com un bocamoll. I no ho va fer amb cap mala intenció: de segur que, com és un encàrrec de tan bon portar i que s’acompanya de molta il·lusió i satisfacció, en Joan no s’ho va poder callar. Així que, com ja vaig comentar a l'article de fa unes setmanes, ho va exterioritzar a la “càtedra” de can Barón. Allà el rumor va agafar caire de notícia important i va rebre el tracte que es mereix: “Saps qui serà el pendonista?”. I ves si en són, d'importants, els comentaris que surten d’aquestes càtedres del saber popular, que quan en Joan va preguntar a la nombrosa assistència de sitgetanes i sitgetans a la Torreta si sabrien dir on estaria exposada la imatge del Sant, es va sentir un clam a l’uníson: “A can Barón!”. Tanmateix millor a can Falç de mar, perquè per davant de la seva entrada hi han desfilat moltes Festes Majors i molts dels seus protagonistes. 

                                                J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 d'agost del 2026)

ESCENARIS DE FESTA

   

  La nostra Festa Major té molts escenaris i, durant tot l’any, va teixint un bon nombre d’incògnites que es resolen durant aquest mes de juliol. La primera ha quedat desvetllada quan, en l’escenari amb el bonic teló de fons com és la nostra Biblioteca Santiago Rusiñol, es va presentar  el que serà l’atractiu cartell de la Festa, obra de la Kàtia Plana, qui ha tingut la brillant idea de fer-hi participar totes les cosidores que, en un moment o un altre, treballen per la causa o fan repunts per deixar ben cosit tot el que, artísticament, té a veure amb els neguits culturals i associatius del nostre poble.

Tot això en un mes de juliol que, a part de la sufocant calor que estem patint, ha estat prolífer d’esdeveniments. Va començar el diumenge dia 5 amb el pas del Tour de França pel nostre poble, un fet que ha creat molta expectació, prova d’això és que l’escenari per on ha corregut s’ha vist molt concorregut de gent que ha gaudit del moment, perquè en qualsevol cursa ciclista el seu pas es desenvolupa en un instant, quan t’adones els participants ja es perden de vista davant de la teva mirada. 

    He recordat en Miquel Utrillo i Vidal, que tenia predilecció per les curses ciclistes, sobretot per la Vuelta, en què participava en la seva faceta de periodista, les seves cròniques les publicaven  rotatius madrilenys. Una activitat que va desenvolupar durant la dècada dels seixanta, en ple apogeu del gran ciclista Federico Martín Bahamontes. Quan acabava la temporada ciclista tornava al seu poble, al pis que tenia llogat a la família Peris al carrer de Sant Gaudenci. Només arribar-hi es vestia amb el mambo florejat, calça curta i espardenyes de betes, i s’acompanyava d’una gran dosis de conversa escandalosa que impartia a tort i a dret  per on passava i en els locals que freqüentava. 

   Una setmana després, el diumenge 12, l’escenari escollit va ser el de la parròquia, amb motiu de la celebració del nomenament de diaca permanent del nostre amic i sitgetà Esteve Ferré i Planas. Aquesta cerimònia era la continuació de la celebració que havia tingut lloc a la seu de diòcesi de Sant Feliu, on el seu bisbe, fra Xabier Gómez, en va fer l’ordenació, acte que també va comptar amb una bona representació sitgetana.

   La nostra església  em va recordar un ofici de Festa Major, amb molts moments emotius que l’Esteve va saber encomanar als qui el vam acompanyar. Aquest és un pas important que consolida la fe que professa i que pot sentir-se molt cofoi d’aquest acompanyament i de la implicació que li ha demostrat tot el poble, així com de la presència sacerdotal a l’altar. Aquest va estar presidit per l’actual rector, mossèn Rafael Vilaplana, i el seu antecessor, mossèn Josep Pausas, a més del qui va ser vicari, mossèn Josep Ramon, i el també sitgetà i monjo de Montserrat, Josep Enríquez, entre d’altres. Sense oblidar-nos d’en Pere Jou, que és un eficient escolà, persona molt vinculada també a la parròquia i de qui cal destacar la gran ajuda que hi dispensa.

Sort en tenim, de l’Esteve, que està permanentment pendent de tot el que es desenvolupa en ella i que vetlla, en tot moment, perquè tot surti bé. Detallista com és, a partir d'ara ho serà també com a integrant de la nostra  comunitat religiosa.

   I la gran prova ciclista que pràcticament va començar entre Barcelona, Tarragona i Sitges, ha acabat als carrers de París. Entremig, el campionat mundial de futbol que s’ha saldat amb la victòria de la selecció que ha comptat amb diversos jugadors de la plantilla del Barça. Un mèrit, aquest triomf esportiu, en què no hi hem de barrejar la política, perquè és el resultat de l’esforç, la dedicació i el talent dels esportistes que practiquen aquest esport per tal d’aconseguir guanyar.

   Ahir l’escenari era La Torreta, un espai que mira al mar i on ens vam aplegar per guaitar a la Festa Major que ja s’albira no gaire lluny. De la mà de la Comissió, que presideix en Xavi Salmerón, hem conegut els seus protagonistes, així com detalls i novetats de la mateixa. Abans, però, compartirem altres escenaris, com aquest pel qual sentim molta estima i devoció: el Vinyet. Sortosos nosaltres, que disposem de tants escenaris -i quasi tots per fer sobresortir les nostres festes- i també els moments estel·lars del nostre viure quotidià.

                                           J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 31 de juliol del 2026)

EL GLAMOUR DE LES CAFETERIES

     

La setmana passada em referia al costum de freqüentar determinats bars que han esdevingut punts de trobada, uns encontres que han fomentat la tertúlia o, millor dit, l’expressió popular del viure quotidià. Amb uns assidus  que no sempre, les seves conclusions,  tenen la raó absoluta  però donen una idea del que pensa el poble, sobre alguns aspectes que ens afecten, o de determinades generalitats que és el complement de tot plegat.

   Un cop publicat l’esmentat article, m’he permès fer-ne una continuació, aquesta vegada escrivint sobre les cafeteries, ara que una d’elles, el Café Roy (successor del Cafè Orient), compleix 70 anys d’existència. Tot un mèrit, i a més en el mateix lloc i sota la direcció de la família Matas Arnalot. Aquest cafè ha estat també bressol de tertúlies, fins i tot bohèmies i literàries, i, com no podia ser d’altra manera, igualment envoltades de la corresponent pàtina popular.

   Tot això ve a tomb perquè actualment existeix una gran cultura del cafè, d’aquí que proliferin les cafeteries anomenades d’especialitat i de proximitat. Quan aquí les de més proximitat que hi havia eren les del Prado i del Retiro, que han estat un exemple de la massiva afluència dels seus socis respectius per anar a fer el cafè. Avui costa de creure com aquesta beguda  va aglutinar tants homes a les seves dependències. Però el que encara crida més l’atenció era el costum que va prevaldre durant molts anys i que consistia a anar-hi cada dia després de dinar i després de sopar.

   Això no tindria més transcendència si no fos perquè les sitgetanes havien de tenir el dinar a punt per tal que, quan arribés el marit, pogués menjar per anar a fer el cafè abans de tornar a la feina. Una cosa semblant passava al vespre: sopar i cap al cafè. Em sorprèn aquesta disposició i resignació de les mestresses de casa quan el marit, es pot dir, passava més temps al Prado o al Retiro que a la seva pròpia llar.

   Tant en una societat com en l'altra, els responsables de la cantina eren anomenats “els cafeters”. Del Prado, un dels més coneguts va ser el pare del mestre Manel Torrents, que era barber i tenia la barberia al carrer  Bonaire, on després hi va haver la redacció de l’Eco. Expliquen d’ell que, quan van començar a sortir les neveres de gel, els socis no van parar de reclamar al cafeter que en comprés una fins que ho van aconseguir. Tanmateix, llavors es queixaven que la beguda no se servia prou fresca; el cas és que el cafeter feia una càrrega minsa de gel i amb ella esperava que la frescor durés tot el dia. Recriminat al respecte, l’home ho justificava dient que, amb el que li havia costat la nevera, només faltava que hagués de gastar més diners per comprar gel.

     Un dels cafeters  contemporanis va ser en Joan Ramon Gimeno i Puig, juntament amb la seva muller, la Carme Serrano, que hi van estar des de l’any 1951 fins al 1965. Un dels cambrers emblemàtics va ser en Quimet Bielsa, que abans havia fet de recader.

   Al Retiro va ser cafeter, entre d’altres, en Josep Ventura i Vigó, ajudat per la seva muller, la Manaleta. Ho va ser durant dos períodes: el primer, del 1931 al 1936, i el segon, del 1940 al 1953. Ella era una gran protectora del jovent; quan aquests anaven prims d’armilla i, acalorats de tant ballar, acudien a ella perquè els donés un got d’aigua, i la dona accedia a la petició amb amor de mare. També hi va ser cambrer en Salvador Serra Vivó, avi d’en Salvador Serra Cloquell, que ens va deixar per Carnaval. Era l'època en què el cafè se servia acompanyat d’una artística ampolla d’aigua que ajudava a treure’n l’amargor i per allargar la conversa a l’entorn del cafè. 

   Fills del matrimoni eren en Josep i la Carme, que van obrir un dels primers bars del llavors conegut carrer del Dos de Maig: “El Xiquito”. En Pepet del Retiro, tal com se’l coneixia, es va casar amb la senyora Nicoletti, que va fer un temps de professora als Escolapis.

   Al cafè també se l'acompanyava d'una copa i, fins i tot, del puro. Amb el temps, ens hem volgut decantar pels costums saludables i, amb aquests, s’ha prescindit d’una cosa i de l’altra. Només el migdia del Dimecres de Cendra el Retiro es fa ressò d’un suggestiu anunci: “cafè, copa i puro per un duro”. Si és així, un dia és un dia. 

                                            J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 23 de juliol del 2026)

CAL NOI, EL BARÓN, LA BARATA I EL CABLE

Heus aquí les grans càtedres del bon menjar i del bon beure. Per les maneres de fer de la seva gent -propietaris i parròquia-, aquests establiments són també com les "universitats" del saber popular. El lloc ideal per assabentar-se de tot el que es cou al poble, així com vida i miracles dels qui hi viuen.

En una època en què s’ha posat de moda, a més d’anar a fer el tastet o anar de tapes, fer xarrups de vi en aquests altres establiments destinats a aquest menester i que coneixem com a vinoteques -i que al poble en trobem unes quantes-, el tema d'avui de l’article, però, es centra en els bars que formen encapçalament. Un d’ells, Cal Noi, és notícia perquè en Mingo López i la Rosa Carbonell s’han jubilat. Tants anys al capdavant del seu establiment els han comportat una gran popularitat, gràcies al seu tracte i a tot el que es coïa a la seva cuina. El xató era el plat estrella, per anomenar-ne només un d’entre tots els altres que tant s’avenien amb la cuina de casa nostra; una cuina que no és altra que la que sorgeix de les receptes dels pescadors, aquelles que anaven de boca en boca i que les sitgetanes i els sitgetans han sabut conservar per a delícia dels qui gaudim amb els encants de la gastronomia local i que no cal que sigui gaire sofisticada.

  Tots els esmentats  tenen una clientela que podem classificar com a fixa, i d'altres que volten i acaben rendits al que ofereixen i, sobretot, al fet que la cosa del beure i menjar també va associada amb la comunicació entre la resta dels clients. I no solament dins de l’àmbit local, sinó que aquests establiments també són coneguts internacionalment. Quan tenia la botiga, observava que a mig matí sortia un client de davant de l’hotel i, mentre estava de vacances aquí, cada dia freqüentava el bar Barón. El turista i ex militar anglès, assidu de Sitges, s’emmotllava i complia els horaris del bar; a la tarda-vespre quan tornava a l’hotel, la porta de l’establiment se li feia petita. Curiosament tot el temps que es passava a Sitges, que era quasi un mes, feia la mateixa rutina; de l’hotel a cal Barón amb alguna incursió a La Barata. Sembla ser que com el “murapium” d’aquí no el trobava enlloc. Turistes que s'asseuen a la terrassa i a qui la vermellor no tarda a acaparar el rostre, acompanyat  d’una gran facilitat de paraula, ganes de passar-ho bé, cosa que els permet establir relació amistosa amb la resta de clients.

   Sovint, a primera hora del matí, coincideixo amb un amic que em fa saber que va a la universitat, que no és altra que La Barata. Allà hi fa el cafè i diu que ha après a escoltar i observar, una posició amb la qual s’assabenta de tot el que passa al poble i més enllà. Lloc de menjar, beure i aprendre el que no s’explica als llibres i que, sembla estrany, però també instrueix. Els responsables de la càtedra gastronòmica i de les ciències socials i polítiques, dintre l’àmbit local  són la família Macías, on dominen els Pepes i la Maruja López -que va estar molts anys al front de la cuina-, amb una menció especial pel recordat Xavi.

   De tots ells, El Cable és el més antic, i trobo un gran encert que els descendents de la família Andreu, en Francesc i en Manel, hagin mantingut intacte el conjunt d’aquesta interioritat sitgetana per on ha passat més d’una generació de la gent de casa. I amb la particularitat que li han sabut aportar -deixant de banda la decoració del local- el que interessa a la clientela: una bona oferta de tapes i plats ben guisats. El Cable ha estat un referent, fins al dia d’avui que s’ha convertit en el que se’n diu un local de moda. I això diu molt al seu favor i a la memòria d’en Ciscu, que va saber mantenir el llegat dels seus pares fins a fer possible aquesta continuïtat.  

   Les capelletes locals -nom amb el qual també es coneixen aquests establiments- tenen molts seguidors, fins a esdevenir catedràtics d’això que anomeno universitats populars. Allà s’aprèn mentre es consumeix, i sempre sobresurt la voluntat de voler arreglar el poble. Com si fos tan fàcil. 

                                           J.Y.M.

       

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 de juliol del 2026)

2.000 COL·LABORACIONS I QUASI 70 ANYS D’AMISTAT

     

Amb en David Jou i Mirabent ens uneix, per sobre de tot, una gran amistat i també uns neguits poètics i literaris que ens han permès coincidir en aquestes pàgines fins a assolir la xifra de les 2.000 col·laboracions; un honor que, juntament amb en Josep M. Matas i la Vinyet Panyella, venim a ser els col·laboradors més antics del setmanari. Això no sé ben bé si és bo o dolent, perquè significa que ens hem fet grans a redós de l'Eco. Però, compte!, un no es pot considerar mai gran si presumeix d’acompanyar-se d’un cor jove. Curiosa manera de disfressar la realitat quan el cor batega amb tu des de fa, així ho sembla, una eternitat. Però sortosos nosaltres que d’aquest cor brolla, setmana rere setmana, una estima per aquest setmanari i els seus lectors.

   En David i un servidor vam coincidir als Escolapis i no només vam compartir les hores de classe, sinó que, sobretot els dissabtes al vesprejar, sortíem a fer un tomb junt amb altres companys com en Jacint Picas, el Rafel Nicolas, en Joan Martínez Benazet, l'Isidre Junyent, en Jacint Sastre, en Carles Martínez i en Josep Soler. Va ser aquest darrer qui em va apropar a la redacció, cosa que va voler dir entrar en contacte amb el seu pare, el qual no només em va oferir l’oportunitat d’escriure al setmanari, sinó que en tot moment em va animar a no deixar de fer-ho. A en David el va apadrinar el recordat i admirat Ramon Planes, amb qui coincidíem moltes vegades quan entràvem o sortíem de deixar la nostra col·laboració. I com ell amb tant altres històrics de la casa.

    En Ramon passejava una prominent elegància i un posat d’intel·lectual, una cosa i l’altra el feien  digne de la seva personalitat: home de lletres i empresari (era el director de la fàbrica de gas, des de que va  continuar amb l’empresa que havia fundat el seu pare i, quan la va absorbir la companyia actual, va seguir ostentant un càrrec important en la mateixa, amb oficina al carrer Espalter). Curiosament, existien uns col·laboradors que vestien amb una gran elegància i distinció quan anaven a lliurar la seva aportació; aquests eren el propi Ramon Planes i Izabal, en Salvador Soler i Forment, en Rafael Monzó i Valiente, en Josep Carbonell i Gener i en Rafel Casanova i Termes. Aquest darrer hi acudia amb l'uniforme de la Diputació, en ser l’encarregat del Museu Romàntic, que era tan a prop de la redacció i  que quasi van tancar el museu quan ell es va jubilar i que ja no s’ha tornat a obrir més. Aquesta presència de col·laboradors mudats amb americana  i corbata era més pròpia de les redaccions de diaris de capçaleres importants que no pas de la de l’Eco de Sitges; però qui ho havia de dir, en aquell temps, que la nostra capçalera sobreviuria i compartiria llarga trajectòria amb les de més prestigi.

   Tant en David com la resta de col·laboradors esmentats -els d’abans i els actuals- hem tingut la sort de participar de moments sensacionals, es pot dir històrics,  quan anàvem de la botiga a la rebotiga, passant pel menjador d’aquella casa del carrer de Bonaire. Hem vist com els mestres esmentats corregien les galerades enmig del soroll de les màquines. Allà on es rebia en Josep amb la seva bata blava i on, quan encara no érem col·laboradors fixos, ens fixàvem on deixava la nostra quartilla, perquè més d’una vegada es traspaperava; al cap d'unes setmanes de veure que no sortia publicat, li feies l’observació i ell remenava els papers fins que ho trobava oblidat entre tanta paperassa. Formava part de l’essència de l'Eco; ells mateixos no s’amagaven, quan els semblava que havien fallat  ho atribuïen a: “són coses de l’Eco”.

   I tots hem viscut l’evolució, la incorporació del nostre amic Josep i del seu germà Ramon a la impremta. I com, després de la mort de la Carme, l’esposa d’en Josep, aquest, ja resident a l’Hospital de Sant Joan, cada dia un dels seus nets el portava fins a la redacció i allà corregia proves. També hem passat per la dolorosa pèrdua d’en Ramon i en Toni Sella, que va colpir a tothom.

   Fins que va arribar Internet i vam deixar de freqüentar la impremta. Pel camí també hem perdut aquells mítics col·laboradors, però d’ells hem après a ser constants, a no defallir, a no perdre el contacte amb els lectors. Davant de tantes exemplars i meritòries trajectòries, ara em toca escriure: enhorabona, David! 

                                         J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 10 de juliol del 2026)

                         

DE CAMPDÀSENS AL TOUR

 Fotografia de l'any 1972 on hi apareixen aquells mítics "Amics del Garraf"

Aquest cap de setmana coincideixen moltes coses: unes amb connotacions populars i una altra amb segell internacional. Torna la festa de les Cases Noves i, com al Poble Sec, la seva característica més evident és l’afegitó de "popular" que caracteritza totes dues festes. Però també se li pot atribuir a la de Campdàsens aquesta denominació tan específica, una identificació que s’avé amb el tarannà de les persones que hi participen: la gent de casa nostra.

Tant al Poble Sec com a les Cases Noves, un dels actes que els distingeix i fa lluir la popularitat esmentada és la revetlla. Sobretot el ball que s’hi fa i que em recorda uns amics que hi sentien una especial predilecció, com en Josep Ferret i Camps, que va ser durant molts anys operari del taller de casa, i la seva muller, la Isabel Tutusaus Peñas; els quals, a més dels lligams de familiaritat que els unien, tenien passió pel ball. Eren d’aquells que ballaven des de la primera peça fins a l’última.

I això fa que, per a molts, aquestes festes de barri siguin un motiu de diversió que s’espera amb un cert deliri, cosa que fa que la gent del propi barri i dels que viuen en altres sectors del poble hi acudeixi i, una vegada allà, hom s’hi trobi bé. Perquè no calen gaires faustos per divertir-se: envoltar-se d’amics i coneguts en un ambient distès i festiu és suficient motiu per gaudir de la festa, mai millor anomenada, popular.

Consumida amb comptagotes la nit de revetlla, el ressorgir del nou dia promet. Fa anys que a Campdàsens s’hi anava a peu; els integrants de la fotografia així ho feien, i no només s’hi dirigien caminant el dia de la seva festa, sinó que també recorrien tots els camins del Garraf qualsevol diumenge de l’any. Amics als quals els entusiasmava la muntanya, amb predilecció per les que tenien tan a prop. Sospesades les circumstàncies referents a l’amistat i l’arrelament a la terra del massís, es van agrupar sota un enunciat: "Amics del Garraf". No haurien pogut trobar cap identificació més encertada que aquesta.

Caminar amb ells no era només fer exercici, sinó que també aprenies lliçons magistrals de toponímia local, de detalls carregats de popularitat i de vivències que els seus components havien viscut i les transmetien als qui freqüentaven la muntanya o el taller d’en Sebastià Yll Bages , que compartia saviesa amb el seu fill Joan. Sense oblidar-nos d’un altre dels puntals de la festa, en Joan Ferrer, de can Terradeus. Perquè tots plegats van voler recuperar aquesta festa camperola i no només ho van aconseguir, sinó que perdura fins als nostres dies gràcies al relleu de la colla d’amics que hi posa l’ànima i la il·lusió perquè aquesta no decaigui.

En el nostre poble hem tingut la sort de disposar d’uns entreteniments que s’han completat amb les obligacions que cadascú de nosaltres hem desenvolupat. Així mentre a uns els agradava anar a caminar per la muntanya, altres els agradava anar a nedar i també els qui tenien el cigró per la bicicleta. Era poble també de bons ciclistes i d’acollida d’altres, com es produïa cada diumenge en el Bar Español que regentava l’amic Joan Ossó. Sota el tendal de la terrassa s’hi repartien un bon nombre de bicicletes, mentre que els ciclistes esmorzaven sense mirament. Desprès, tips com a “guitllos”, totes les pujades els hi semblaven ports de primera categoria.

En Ramon Viñola va regentar un local de venda i reparació de bicicletes i motos. Mentrestant, “Ciclos Pérez” s’obria camí al carrer de les Parellades, i ciclistes com en Mela, els Ollé, en Bartomeu Lluís, en Salvador Paretas, en Bruno (aquest darrer cada dia pujava amb bicicleta fins a la Trinitat) portaven la seva afició a la bicicleta al màxim; molts estaven associats a la Penya Ciclista Maricel, que tot sovint organitzava curses, essent les més populars les que tenien lloc per la Festa Major.

Els qui tornin de Campdàsens, juntament amb els que haguem sortit al Passeig o a la carretera, serem testimonis d’un fet extraordinari: el pas del Tour de França pel nostre poble. Això són paraules majors, però una cosa no treu protagonisme a l’altra. Perquè viurem un cap de setmana amb connotacions festives, populars i de fama internacional. I tot plegat ho assimilarem  des de l’estima als valors que ens distingeixen com a poble. Al text dels cartells que trobem en el recorregut: “ Tu pots” hi podríem afegir un de molt emprat quan es tractava de donar suport a un esforç físic: “Apreta pigat “ . 

LA MARE DE LA CELESTE

                                    

                          Quadre pintat per en Joan Yll Zarrán

   La postura de la senyora que apareix en el quadre era molt habitual entre les dones dels pescadors que vivien als carrers que fan pujada i baixada d’aquest indret de Baix a Mar. En qualsevol moment sortien a guaitar el mar, i ho feien amb el davantal d’estar per casa. Moltes vegades aquesta presència es produïa en el moment d’anar a acompanyar l’espòs quan sortia o quan arribava amb la barca.

   En tot moment era una observació que satisfeia la gent que vivia tan a prop del mar. Com que les seves cases eren ombrívoles, tenien la necessitat de sortir per contemplar-lo; la seva mirada es perdia en la llunyania mentre deixaven que el temps anés passant lentament, alhora que es recollien el davantal amb una mà i el plegaven al biaix, adoptant una posició de repòs.

   Aquest quadre el va pintar el meu oncle Joan. En la pintura, la posició dels braços i de les mans evidencia una actitud d’espera, d’apuntalar-se mentre contempla el paisatge. Quan el va tenir pintat, el va exposar a la botiga i no va tardar gaire a rebre la visita de la Celeste Claramunt, la qual va identificar la senyora que hi apareixia com la seva mare, cosa que bé podria ser per la proximitat d'on vivia. Aquesta identificació va fer que la Celeste li comprés el quadre a l’artista, ja que no es podia imaginar que el retrat de la seva mare anés a parar fora de l’entorn familiar.

   Tot això ve a tomb ara que som a tocar de la festivitat de Sant Pere, el seu pare es deia Pere Claramunt i era fuster. La veu popular el coneixia com a en “Pere Corredisses”, perquè sembla que sempre corria més que no pas caminava, ja que era un home molt actiu. La seva filla Celeste, juntament amb la seva germana, la Maria Assumpció -que es va casar amb en Joan Ciré-, tenien predilecció pels seus pares. Per això, quan en Pere va morir, la Celeste va estar sempre amatent a recuperar peces de mobiliari fetes per ell, les feia restaurar i els trobava un lloc a casa seva.

   Era una casa molt estreta i poc fonda que, passats els anys, ella i els seus van fer enderrocar per construir-hi uns pisos; aquests nous habitatges mantenen la fisonomia de l'estretor esmentada, però ella els va voler dotar d'uns arcs que fan la façana diferent de la resta de les cases. Una casa que mira al mar i de la qual els seus habitants, tot i que no eren família de pescadors, tenien una gran predilecció per ell. Es comportaven com totes aquelles veïnes que a l’hivern, després de dinar, s’asseien en aquell muret construït per evitar que els temporals arribessin fins a les primeres cases dels carrers que s’hi aboquen. I,  allà, sargien la roba, totes amb el davantal posat i el mocador blanc estes a damunt del cap per protegir-se del sol.

   Quan la Celeste es va casar, regentava amb el seu marit el forn de pa al carrer Nou. Van tenir la mala fortuna que, durant la guerra, van matar-li el marit, tal com li va passar a l’Antònia, que tenia el forn just a la pujada de l’Ajuntament, on avui hi trobem la seva neta, la Marta. Aquestes luctuoses circumstàncies van fer que les dues dones, a partir de llavors, treballessin juntes al forn de l’Antònia; elles mateixes amassaven, enfornaven i venien el pa. Per aquest motiu, l'establiment era conegut popularment com “el forn de les vídues.

   El pas del temps va fer que alguns dels forners que hi havia al poble s’ajuntessin i formessin una cooperativa coneguda com “La Panificadora”, ubicada al carrer que porta el nom del patró dels forners, Sant Honorat. Allà, la mateixa Celeste venia el pa en un espai que li van habilitar, i hi va treballar fins que es va jubilar, mentre que en Tianet Carbonell el repartia per les fleques que hi estaven associades.

   Dilluns és Sant Pere i, en honor d’aquesta festivitat, he volgut aportar el record d’en Pere Claramunt i de tants Peres com hem conegut, com ara l’estimat Pere Jou Mirabent, net de l’escultor. Aprofito també per felicitar els nostres veïns de Sant Pere de Ribes, que celebren la seva Festa Major. I si la setmana passada tancava l’article amb la lletra d'aquella cançoneta que es referia a les habilitats caçadores de Sant Joan, ara ho faig amb una altra de no menys popular: “En Pere de la cullera va anar a la processó, es va cagar a les calces, ai mare quina pudor”.

                                                    J.Y.M.

  ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 de juny del 2026)

VIGÍLIES DE SANT JOAN

   El meu oncle Joan tenia un hort al Fondac de Baix, davant mateix de la masia del Mas del Liri i els seus veïns més propers eren la família Arbonès, que hi posseïa la casa familiar i un hort bastant gran. Per raons de veïnatge, el meu oncle va entaular una bona amistat amb ells; admirava profundament la feina del pare de família, en Francesc Arbonès Plana, que era sabater i, a les hores lliures, es cuidava de la terra amb l’ajuda de la seva muller, la Joana Rubín.

Anys més tard, quan van començar a urbanitzar tot aquell sector, vaig dedicar un article a aquell indret, com un dels últims horts que encara es resistien a desaparèixer de l’entrada de Sitges venint per Sant Pere de Ribes, i del qual, fins poc abans de quedar arrasat per les màquines, el fill Manel encara en tenia cura.

D'aquella nissaga en recordem els altres germans: la Maria -que també es va avançar en el camí, treballava  a la corsetera, i en Ciscu, pintor de professió i geganter. Precisament ara fa poc ens ha deixat aquest darrer, marit de la Manoli Heredia.

   I així transcorria la vida, els dies es succeïen i ens portaven a festes on la tradició s'hi emmiralla. I una cosa són les vigílies i una altra el dia de la festa. Potser aquests dies previs són els que més neguits produeixen pel que fa als preparatius. Som a tocar de la revetlla de Sant Joan, la del dia més llarg i la nit més curta de l’any, una tradició que s’hi aboca amb tot el seu significat i simbolisme: la coca, els coets i les creences envoltades d’uns enigmes que només en aquesta nit es fan visibles. Per exemple es deia que, amb ferides que no hi havia manera que es curessin, si a les 12 de la nit es feia un petit i simple ritual acompanyat d’unes paraules concretes dirigides a Sant Joan Baptista, existeix el testimoni de gent que assegurava que la ferida se li havia curat...

   En aquell temps, jo era jovenet i la revetlla de Sant Joan la passaven a l’hort de l’oncle, el qual fins i tot disposava d’una petita caseta, que també limitava amb els dominis de la família Malivern. Aquesta no es podia equiparar, certament, a l’anhel que expressava el president Francesc Macià quan es referia a “la caseta i l’hortet” com a símbol de progrés per a la gent de Catalunya: l’hortet al qual em refereixo es podia considerar com a tal, però la caseta en qüestió era només un espai reduït on poder guardar les eines.

   Al costat del canyissar, que hi havia a cada hort, hi disposaven la taula on sopàvem i que s’il·luminava amb la resplendor lluminós que sortia d’un llum de carbur que penjava del marc de la porta de la susdita caseta. Quan acabàvem de sopar, la nostra pirotècnia més representativa de la revetlla eren les bengales, que  apropàvem i enceníem en la flama del llum de carbur. I aquella minsa cascada de guspires, espurnejant, de foc ens entusiasmava enormement. Érem feliços amb poca cosa. 

   El dia de Sant Joan és festa i això és sinònim de diversió i alegria. Una festa que també la celebren de manera especial els nostres veïns del Poble Sec, com fa tants anys que ho fan. I malgrat que aquest bocí de Sitges ha quedat gairebé tot urbanitzat, encara hi trobem camins que ens traslladen als orígens d’un indret envoltat de camps, vinyes i garrofers, que oferia la imatge d’un Sitges íntim, pintoresc, camperol i també acollidor, com ho continua sent l’Hospital de Sant Joan Baptista.

   El progrés en té la culpa que bona part d’aquell paisatge es vagi perdent. Però, per altra banda, què faríem sense ell? No podem tornar als carros que transitaven per aquests indrets ni als camins de terra que el travessaven per tots costats. Avui el Poble Sec té moltes més connotacions de poble que abans les tenia, tot i que la seva festa ens recorda les festes de barri on els veïns es reuneixen per celebrar la vida i, en aquest cas, la festivitat de Sant Joan Baptista, apòstol i evangelista.  Perquè com diu la cançó popular: “Avui és festa, Sant Joan la fa, agafa l’escopeta i se’n va a caçar...”. Si més no deixem-nos d’escopetes, que massa que n’hi ha per tot el món i el mal que fan. Vivim en pau, nosaltres que encara tenim la sort de poder-la gaudir, una festa tan bonica i tan nostra.

                                       J.Y.M.

( Article publication a l'Eco de Sitges el 19 de juny del 2026)

DE LA PARAULA AL SILENCI

  El Pregó del Clavell, com el de la Festa Major, és el pòrtic de dues festes molt estimades i amb molta participació de la nostra gent i d'altres que, tot i no ser d’aquí, s’hi han identificat i hi participen. Dels dos, el primer es celebra des de l’any 1962 i el segon des del 1985. Amb la particularitat que els pregoners acostumaven a ser personatges amb un cert carisma i potser una mica vinculats a la vila, tot i que aquest vincle no era necessàriament un requisit en el moment d’escollir-los (no em refereixo a les pregoneres perquè encara es va tardar una mica a incorporar-les).

   Sortosament, fa uns anys que pregoners i pregoneres estan cent per cent vinculats a la vila, són gent de casa, i aquesta característica fa que el que pregonen ho diguin de tot cor i no per complir amb un encàrrec més; perquè la gran majoria d’aquells pregoners demanaven una compensació econòmica per dur a terme el compromís adquirit. No vull dir amb això que els escollits no tinguessin una bona preparació, amb la qual igual et podien fer un pregó que es convertia en una lliçó magistral dels clavells i les flors, de la Festa Major, o de la Verema. Però eren pregons que igual servien per aquí que per a qualsevol altre lloc. No, no era el mateix, perquè, sitgetans i sitgetanes -torno a fer servir la definició que és més adient  amb el nostre bressol-, aquest sitgetanisme l’hem mamat.

   Però vet aquí que el pregoners del Pregó de Clavell d’aquest any han estat, ni més ni menys que una ribetana i un barceloní. Ah!, però l’Ester Font i en Dani Vallès són d’aquelles persones que he anomenat al principi, de les que s’han identificat, des del primer moment amb les coses de casa nostra i no només això, sinó que ho han retratat tot. Gràcies a ells de tot el que ha passat a Sitges n’han deixat constància gràfica. I la seva amabilitat i generositat ha estat extrema quan els hi hem demanat alguna fotografia amb la qual hi teníem vinculació. 

   El seu pregó ha estat molt participatiu: ha ofert imatges espectaculars del nostre Corpus i ha fet partícip l’equip que els ha ajudat durant la seva trajectòria. Això és molt bonic i diu molt de la seva transparència i generositat. Elles i ells, en el seu moment, hi van col·laborar; i ara que els responsables assoleixen tot el protagonisme, aquests el volen compartir amb tots els qui, en el seu dia, van formar l'equip. Així és com es fa camí i s’arriba lluny.

I han fet un pregó com si ho haguessin fet tota la vida, mentre ens sorprenen amb boniques  imatges. Tot i que es diu que una imatge val més que mil paraules, les que ens van dir ens van arribar al cor, i això no té preu.

   Aquests darrers anys el lloc escollit pel Pregó del Clavell és el Racó de la Calma i és un encert per part de la Comissió triar aquest espai. Perquè, a més dels encants que ofereix, al Cau Ferrat i Maricel es guarden dues obres molt emblemàtiques de la festa que ens ocupa. Al Cau hi podem veure la Nena de la Clavellina  de Santiago Rusiñol i a la pinacoteca local del Maricel l’obra La Processó de Corpus d’Arcadi Mas i Fondevila. 

 

   En aquest lloc s’hi aboquen les finestres de la casa d’Utrillo, avui la Biblioteca Santiago Rusiñol, que aquest celebra els 90 anys. De la paraula per explicar una de les nostres festes més florides, passem al silenci d’aquesta casa. Un silenci que ens costa de mantenir quan hi entrem, que ens recorda el que contemplaven totes les bibliotecàries que n’han tingut cura, i és que se’ns fa molt difícil parlar fluixet quan la visitem.

   Noranta anys de silenci. Però aquest silenci ha contribuït a fer que la concentració en la lectura hagi estat el millor aliat. Més encara quan Sitges és un poble més aviat lliurat al bullici, el qual sovint s’aplega en aquest entorn de l’Ajuntament. Més en concret, quan la festa comença i acaba aquí, la resta de dies la calma és la que impera. És llavors quan la Biblioteca esdevé un lloc de trobada, entre lectura, presentacions literàries i per on han passat personatges com Josep Pla, que va dissertar a la sala gran; la de les taules i els sillonets  que tant han caracteritzat la personalitat d’aquest espai de silencis, però també de paraules alliçonadores.

                                              J.Y.M.

    

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 12 de juny del 2026)

UNA ESCOLA ON S’APRÈN A SER VEÍ

Molt interessant l’exposició fotogràfica i audiovisual que porta per nom “Catifes, 75 anys fent veïnatge”, que ens trasllada als inicis dels anys 50, a un Corpus íntim on s’hi reflecteix una evolució molt entranyable: el pas d’unes catifes quasi individualitzades (que només ocupaven la façana de la casa) a una implicació més secundada pel veïnat. Un fet que ha prevalgut fins a dia d’avui, amb la curiositat afegida que els veïns s’han anat alternant mentre la tradició perdura, un fenomen de continuïtat i de socialització digne d’admirar.

   Aquesta implicació veïnal, a més, permetia enfortir els llaços d’amistat que ja existien, però el fet d'haver de fer front a aquest repte floral significava adquirir un compromís molt més gran, amb el qual demostrava que amb la unió de tots el repte era possible. Això representava gestionar trobades prèvies per parlar del tema i buscar entre els veïns qui estava dotat de millors habilitats artístiques perquè presentés un dibuix de com seria la catifa. Tota aquesta preparació requeria un contacte directe i proper amb la gent del carrer. Fins i tot alguns, en les vigílies de la festa, es desplaçaven a la muntanya per anar a collir flor de Sant Joan. 

   Tots aquests preparatius anaven acompanyats de la il·lusió que cadascú transmetia a aquest compromís el de fer una catifa que superés, en creació artística, la de l’any anterior. D’aquí també va sorgir la idea d’atorgar uns premis que, previ pas d’un jurat classificador, es concedien a les catifes que els experts consideraven millors. Va arribar un dia, però, que la Comissió de torn va considerar que totes tenien el seu mèrit i, per tant eren mereixedores d’un reconeixement. Una distinció que podria tenir molts matisos; potser el més meritós i que reflecteix millor el resultat podria ser premi al “Mèrit veïnal”.

   Aquesta implicació també s’observava durant les vigílies dintre d’aquelles entrades grans, on les veïnes es reunien per tallar la flor de Sant Joan i altres varietats. Uns preparatius que tant ha viscut de prop la pendonista d’enguany, la Rosa Junyent i Sabaté, veïna que va ser del carrer Major, just on aquest fa com un petit revolt; allà el seu avi hi tenia l’obrador de la pastisseria i la seva mare, la Isidra, estava al càrrec de la botiga. Es trobaven just davant on hi havia el servei de telecomunicacions d’aquell temps, em refereixo a la casa del telègraf, de la qual en tenia cura el Sr. Josep Antoni Falcato. En aquest  tram de carrer es reunien les seves veïnes: l’esmentada Isidra, la Nuri de can Parcala, la Carme (casada amb el Josep de l’Eco), les dones de la perfumeria Costa, la Carme Carreró de l’Estrella, les can Vidiella, les de can Planas, la Maria de can Mas i, sobretot, les dones de can Font, amb la sempre activa i disposada a ajudar l’Ángeles, que era com si hagués nascut en aquest carrer. Mentrestant això passava  anaven dibuixant el terra, amb les plantilles que havia fet en Josep Junyent, marit de la Isidra i elles es lliuraven a preparar la flor dintre de diferents entrades, fins que últimament l’escollida era el gran  pedrís d’un local comercial.

   Una activitat que s’ha portat a terme a tots els carrers on s’han fet i es fan catifes, i que també compta amb la col·laboració dels alumnes de les diferents escoles i dels instituts. Aquesta és una manera de garantir la tradició, perquè són aquests joves els qui hauran d’agafar el relleu. A més, també aporten clavells a l’exposició, una iniciativa que es va començar a gestar quan Doña María era directora de l’escola Esteve Barrachina i que ha perdurat fins als nostres dies. Una tradició que també ve precedida pels costums de moltes llars sitgetanes, on els fills han continuat cultivant els clavells com havien vist fer als seus avis i pares; els mateixos que els havien donat instruccions de com es feia i, també, secrets perquè els clavells floreixin ufanosos, fins i tot aconseguint escollir el color de la flor. En tenim l'exemple d’en Joan Comas i Ferré, que va heretar l’afició de la seva mare i la seva tieta (la Juanita i la Teresina, les noies de la sínia Robert) i que també hi participa la seva muller, la Maria Dolors Castellet.

   Per tot plegat, les catifes del nostre Corpus (teixides per acollir la processó), l’exposició de clavells i l’ornamentació floral de balcons i façanes, són una escola on s’aprèn a ser veí.

                                                     J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 de juny  del 2026)