EL PINTOR DEL CARRER DE CASA

   

 

    Podem estar satisfets de tenir un poble que inspira art, raó per la qual atreu l’atenció de fotògrafs i també de pintors. Durant uns quants anys, el llavors anomenat Sitges Foto-Film organitzava pels voltants de Nadal una exposició nacional de fotografia; entre les bases, n’hi havia de destinades a premiar la millor fotografia de tema Sitges, premi que van guanyar fotògrafs locals -entre ells el meu pare- i d’altres d’arreu.

  Eren fotografies molt emblemàtiques que posaven en relleu els encants de la vila, sobretot en uns anys en què les barques de pesca s’entraven a la sorra de la platja de la Fragata. Els seus grans llums, la disposició de les mateixes barques, amb la imatge de l’església al fons i unes impressionants nuvolades -tot en blanc i negre-, conformaven una temàtica en la qual els aficionats a la fotografia s’inspiraven.

    Entre aquestes, recordo una fotografia d’en Josep Tutusaus Zarrán on es veia un pescador de canya; el més sorprenent del cas és que es podia apreciar perfectament el fimbreig de la punta d’aquesta, senyal inequívoc que picaven, i en Pepet, entusiasmat, no parava de dir: “Mira com es belluga!”.

    Dins de la mateixa dinàmica dels concursos, i com a part dels actes de la Festa Major, s’organitzava un concurs de pintura ràpida. Aquest esdeveniment permetia contemplar un gran desplegament de pintors i pintores que havien plantat els seus cavallets al passeig i pels carrers de la vila. Resultava molt interessant seguir la seva evolució per veure com la seva obra anava agafant forma i color. Aquella imatge es va repetir amb els artistes que es posaven a pintar al passeig durant els mesos d’estiu i aprofitaven per vendre la seva obra.

   Entre ells, recordem un tal Bayo, que distribuïa la seva obra al voltant de la base gruixuda  d’una palmera. Un altre artista que va començar la seva trajectòria en aquest mateix passeig va ser el recordat Manuel Blesa, que es dedicava a dibuixar les cares dels turistes que li ho demanaven i que s'emportaven un record de la seva estada a Sitges. Un altre dels habituals va ser en Manel Ferrer, que es posava a l’alçada de l’Hotel Subur i que tantes vegades va pintar aquell passeig amb l’església al fons; la seva esposa l’ajudava en la part logística i comercial.

      Com també recordo la presència del pintor Josep Mestres Cabanes, escenògraf del Liceu, el teatre líric per al qual havia pintat decorats sublims. Eren d'una perfecció brutal, fins al punt que un dels assistents a una representació del teatre de la Rambla, quan aquesta va acabar, volia comprar uns plats que apareixien en l’escena.

    El pintor i la seva família tenien un pis al carrer de Sant Bartomeu on passaven temporades. Durant aquests dies se’l podia trobar amb el cavallet parat pintant racons del poble. Com que ell ja era gran, la seva filla, Isabel, l’ajudava a transportar el cavallet fins al lloc triat i després feia el mateix per tornar cap a casa.

   Cal remarcar que a Sitges se celebren els concursos de pintura Sanvisens i d’escultura Pere Jou. En Ramon Sanvisens també tenia casa al carrer Tacó, i un deixeble seu va ser l’amic Rafel Monzó Bertran . L’escultor Pere Jou tenia el taller al costat de la casa del pintor Joaquim Sunyer.

   I tot això ve al cas perquè l’altre dia, al carrer on visc, sembla que hi va establir el taller un pintor desconegut a qui no importava el paisatge que es veu des d'allà: els contenidors de brossa i els carretons d’anar a comprar que transporten les senyores. És un carrer on precisament va viure en Rafel Monzó i on ara viu el seu germà Daniel, que també és un extraordinari artista plàstic.

    Aquest pintor desconegut, en el seu improvisat taller a l’aire lliure, crea una obra que és el reflex de la seva inspiració; per tant, sembla que no necessita inspirar-se en el paisatge, sinó només en la lluminositat que li ofereix aquest raconet. L’únic que trobo malament és que, pel que es veu, després neteja els pinzells a la paret. Hauria d’haver llegit el missatge d’unes rajoles que comercialitzava  el Sr. Francisco Tormos a la botiga de ceràmica que regentava al carrer Nou i que també tenia incrustada a la paret dels baixos de casa seva,  -que precisament és on va viure en Rafel i ara en Daniel Monzó-, on es llegia: “No embruteu les parets, la netedat és un gran senyal de civilització”. 

                                      J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 24 d'abril del 2026)

DIUMENGE DE PASQÜETES

   

 En Josep Antoni Serra i Alsina, el creador d'en Lalo. Representat a la dreta de la imatge i que es troba en el jardín de l'Hospital de Sant Antoni de Vilanova.

   El diumenge de després del diumenge de Resurrecció (Pasqua) es coneix amb el nom de Diumenge de Pasqüetes. Aquí a Sitges no tenia cap altra transcendència que ser el dia escollit per la colla de caramelles del Patronat (avui Sitgetanes) per anar a fer la preceptiva costellada a les Casetes.

    I si a la vila el plat fort era la costellada, a Vilanova y la Geltrú celebraven el Combregar General. A les vuit en punt del matí, a l’església de Sant Antoni Abat, s’obrien de bat a bat les portes i apareixia el sacerdot portant les Sagrades Formes. Els caps visibles, a més del mossèn, eren en Josep Antoni Serra i Alsina i el metge Isidre Magriñà i Sanromà, germà del ballarí i coreògraf Joan Magriñà i Sanromà. El motiu d’aquell encontre era portar la comunió als malalts, a les persones amb mobilitat reduïda i a les parteres que també tenien un clínica, molt a prop de l’església. Tot transcorria  amb l'acompanyament dels pocs feligresos que hi assistien i de la banda de música de Sitges, que comptava també amb músics de Vilanova, mentre s’interpretava l’Himne Eucarístic.

    En Josep Maria Serra i Alsina era molt popular a Vilanova, sobretot per la seva bona predisposició a l’hora d’organitzar actes benèfics, la majoria dels quals anaven destinats a recaptar fons per a l’Hospital de Sant Antoni. Havia treballat en una fàbrica tèxtil de la població fins a acabar sent conserge de l’Ajuntament i finalment el responsable de protocol. Va crear un personatge imaginari que va tenir molta repercussió i influència a Vilanova: en “Lalo”, representava un nen al qual donava veu el propi Serra i que venia a ser una rèplica d’en Maginet Pelacanyes de Tarragona. En Serra i en “Lalo” protagonitzaven un programa de ràdio els diumenges al migdia que es titulava “Luz y alegria” i tenia molta audiència. Mentre que l’isidre Magriñà, l’altre cap visible de l’esmentat Combregar General, tenia clínica a la mateixa plaça de la Vila, fent cantonada al carrer que desemboca a la Rambla.

     Pel que fa a la banda que es formava per a aquesta íntima processó, hi havia format part un altre personatge popular de la Vilanova d’aquells anys: l’Òscar Martí i Bruna, qui també va ser membre de la Cobla Sitgetana. L’Òscar va coincidir amb en Serra quan tots dos treballaven per a l’Ajuntament; l'un com a responsable de protocol i l’altre com a sereno de nit durant uns anys. Sempre va mostrar un humor fi i brillant, molt similar al que emprava el còmplice d’en “Lalo”. 

   En un d’aquests diumenges de Pasqüetes, tornant del “bolo”, els músics sitgetans, quan es trobaven a l’alçada de la recta de la Mata, van sentir un fort soroll. Tots els ocupants del cotxe van témer per la sort del bombo que portaven lligat a la vaca del vehicle. De seguida van parar a la cuneta i el conductor va dir a en Cristobal Rubí Aguilera, que era el músic que seia més a prop de la porta que donava a la vinya, que guaités a dalt per veure si tot estava en ordre. L'home així ho va fer: després de fer-hi un cop d’ull, es torna a seure, tanca la porta i diu: “No hi ha res, no”.

   En aquell moment, el conductor es disposa a reprendre la marxa, però quan ja havia recorregut uns metres, reflexiona sobre la conclusió del músic: “Què vols dir, que no hi ha res?”. I aquest li contesta: “Doncs que a dalt de la vaca no hi ha res”. Allò que diuen que se’l volien menjar sempre ho he considerat exagerat, però que el van maleir, no en tingueu cap dubte. I l’observador del bombo, com si la cosa no anés amb ell, no es cansava de repetir: “Jo ja he dit que no hi havia res... és ell qui ha volgut continuar”.

     Costums i tradicions que han protagonitzat la gent de Sitges i els nostres veïns vilanovins. Aquesta vegada, quan ja havien passat les cantades de les caramelles, una tradició que encara està força arrelada a la vila. A Vilanova, els músics sitgetans també hi havien anat a tocar; primer els Dies Sants, com a components dels “versets” (dos o tres músics que acompanyaven els misteris), i després el diumenge de Pasqua en el transcurs d’unes caramelles que organitzava l’arxipreste mossèn Joan Escala. A aquest últim, en Josep Torrents el treia de polleguera per les continuades sacsejades i perquè presumia, a l’hora d’afinar, que el seu instrument ja l’havia comprat afinat.

                                                J.Y.M.

   ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 10 d'abril del 2026 )

CANTEM COMPANYS, CANTEM TOTS JUNTS

    El mestre Jordi Pañella dirigint les Caramelles, amb el Pérez portador del pal de la cistella, al Niu de la familia García-Munté

 Per a qui escriu aquestes línies, la fotografia suggereix diferents interpretacions. La més emblemàtica és l’actitud del mestre, en Jordi Pañella, que acluca els ulls com a senyal de concentració davant el cant de les Caramelles; en aquest cas, de la colla que tots coneixíem com la del Patronat i que per la qual, durant molts anys, va compondre peces que desprès va dirigir  magistralment.

   En un segon pla hi apareixen el pal i la cistella, el detall visible on se’ns presenta la primavera: per la delicadesa de les flors del ram i l’artesanal engalanada d’aquesta, on es mostra la sensibilitat de l’autora; en aquells anys, l'encarregada de guarnir-la era la modista Trini Sabaté. Un element, aquest de la cistella que fan fimbrejar les tres colles. Darrera cada cistella resta en l’anonimat l’autora responsable d’engalanar-la, no així la seva acurada creació artística, que ja es fa palesa des de la distància. A més de mostrar-se airosa  quan les tres colles surten  a cantar la Pasqua; la fragància de la primavera i la bellesa de les noies sitgetanes.

   I vet aquí un altre personatge imprescindible dins les colles: el portador del pal. En aquest cas es tracta d’en Pérez qui, juntament amb el seu germà Manolo, exercia l’ofici de drapaire. Es dona el cas que aquest darrer també va formar part de la Colla del Patronat, on aportava la seva veu excel·lent. També l'Esteve Sucarrats feia de drapaire i igualmente era un puntal de la mateixa colla de Caramelles.

   I aquí coincideix una altra curiositat: l’ofici de drapaire, que es pot dir que ha deixat d’existir al nostre poble, alhora que han proliferat els que anomenem “ferrallers”, perquè només compren ferralla.

   Els Pérez tenien el magatzem al carrer de la Carreta, en una època en què a la vila hi havia de drapaires ells i els germans Mir, ubicats entre els carrers Joan Maragall i Isabel Julià.  i en Sucarrats per allà el barri de Sant Crispí. Uns i altres anaven per les cases i compraven el paper, el vidre o la ferralla, fent servir per pesar les típiques romanes de mà sota l’atenta mirada del particular, que restava pendent de l’agulla que marcava el pes.

    La Colla del Patronat tenia el privilegi, o no, de comptar amb tres portadors del pal: el mateix Pérez, en Reina i en Ciré. Aquest últim els coordinava i els transmetia les instruccions pertinents, mostrant una exigència potser desmesurada pel que es tractava. El cas és que, sovint, els de la colla trobaven la cistella recolzada a la paret i sense cap dels tres portadors, que s’havien esbatussat entre ells. Corresponia llavors al cap de colla fer de mediador per a redreçar la situació i que tornessin al seu lloc de responsabilitat. El seu retorn, però, no era garantia de res: tenien la cua de palla i a la més mínima se’ls encenia i... tornem-hi!

   I la darrera observació: el lloc que mostra la fotografia és la casa que es coneixia com el “Niu”, de la família Garcia-Munté. Allà, les tres colles hi anaven a fer els seus cants durant el matí del dilluns de Pasqua, dirigides pels seus respectius directors: el mestre Manuel Torrens, en Jordi Pañella i en Gabriel Pallarès. Aquest darrer, però, sovint feia el salt: es quedava fora, al carrer, i traspassava la batuta a en Quimet Ràfols, que tocava el violí amb els músics de l’acompanyament musical.

    Fetes les salutacions pertinents, la senyora de la casa preguntava per l’absència del mestre Pallarès, que en Quimet excusava dient que s'havia trobat indisposat. Mentrestant, en Pallarès aprofitava per escoltar des de fora els cants que ell mateix va dirigir durant molts anys. Aquesta “escaquejada” obeïa al fet que el mestre no era gens amant dels elogis i, sabent que allà en rebria molts, preferia no haver de fer el “cuculot”. A més, cada any la senyora li demanava un guió de l’americana i el vals perquè la nena els toqués al piano; una petició que el mestre mai va rebutjar, però que tampoc va satisfer mai, una altra raó per delegar la direcció.

    Aquella desaparició d’escena també li servia per escoltar des de la distància com sonava tot plegat. Era una oportunitat que aprofitava, quan anaven sortint al carrer músics i cantaires, per continuar fent les observacions que creia oportunes. Unes reflexions que s’allargaven fins gairebé acabar les cantades, sempre amb el mateix raonament: “No sé què és, però no ho sento com jo ho he compost...”.

       ...Cantem i vetllem que ja dormirem quan morirem.

         Molt Bona Pasqua!                                                 

                                      J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 2 d'abril del 2026 ( Dijous Sant)

PER SANT JOSEP, EL BROT AL CEP

La natura és sàvia, més que tots els avanços com aquest que es coneix com a intel·ligència artificial. L’únic que la fa anar una mica de bòlit és això del canvi climàtic. Per exemple, a causa de la bonança hivernal que fa que les temperatures siguin suaus, tot i que potser aquest any ha estat una excepció en què ha fet més fred i ha nevat molt a les muntanyes. També la pluja ha estat constant i han bufat vents que no estem acostumats a suportar, mentre els temporals de mar quasi no han deixat treva.

   És així com, a causa d’aquestes progressives pujades de les temperatures, observem que els ametllers, que floreixen ja ben entrat el gener, s’avancen una mica més del normal. També una de les flors més primerenques a florir és la mimosa. Però estaran d'acord amb mi que la flor de l’ametller és una petita obra d’art amb la qual la natura ens obsequia en ple hivern. És tan fràgil com bonica, i engalana els arbres com un esquitx de color que es vol avançar a la primavera contra tot pronòstic, perquè quan això passa encara falten uns mesos per arribar-hi.

     Ho ha descrit molt bé el ribetà Lluís Giralt i Vidal en el seu article de la setmana passada en aquestes pàgines de L’Eco, quan es refereix a les ravenisses blanques que, també durant l’hivern, posen un toc de color a les vinyes esmorteïdes; aquestes semblen sobresortir damunt una terra erma, però no és així.

   Aquestes ravenisses em tenen el cor robat: un altre esquitx de blanc que ens fa adonar que la terra mai no dorm del tot. Són tan fràgils, tan poca cosa, que el vent, per poc que bufi, no els dona treva. En aquests moments de calma, d’impàs al camp, la seva espurnejant blancor resulta tan dissimulada en un sol brot com molt vistosa quan les observem agrupades a sota les soques dels ceps.

   La gent de pagès és qui millor coneix l’evolució de la natura pel que fa a allò que tenen plantat. Amb el retorn d'aquestes pluges generoses, els sembrats verdegen i estenen una immensa catifa pels camps on s'ha sembrat. Mentrestant, no treuen l'ull de la vinya per observat si es compleix la predicció que diu: “Per Sant Josep, el brot al cep”.

   La festivitat de Sant Josep va ser la setmana passada i aquest cronista -a qui agrada caminar pel camp, escoltar-ne el silenci i seguir l’evolució d’aquesta natura que dona vida a tot el que creix sota la seva protecció- ha pogut observar com, efectivament, la vinya ja rebrota. Curiosament, ho ha fet una varietat, amb una insinuació de pàmpol, diminuts, mentre que l’altra té els brots embotornats, a punt d’esclatar, però li falta un no res per fer-ho.

   Com que els ametllers han florit abans , les fulles ja engalanen d’un verd elegant les branques, com es pot apreciar en el fons de la fotografia. També aviat, pels volts de Sant Joan, hauran crescut els ametllons que tant ens agradava menjar; inclús la seva pell vellutada ens semblava bona, fins que arribàvem a l’ametlla tan tendra que se’ns desfeia a la boca.

     Era un petit privilegi per a una joventut que gaudia de petits detalls que ens oferia la natura durant els passejos que fèiem, tot sovint, pel camp. Avui em costa pensar que hi hagi algú que es presti a menjar ametllons que, és clar, s’havien de menjar amb mesura per tal de no causar un col·lapse intestinal. 

   I amb tot això arribem a les portes de la Setmana Santa, quan també s’ha dit que, quan Nostre Senyor està exposat al Monument, les farigoles són més flairoses. Una altra herba boscana la florida de la qual és potser la més tímida de totes, però la seva flaire és tan captivadora que ens delatava quan, el Divendres Sant, després d’haver anat a menjar l’arengada a la muntanya, en portàvem un pom lligat a la motxilla o al sarró. Avui, si no portes l’arengada cuita de casa i no amagues les farigoles de la vista, et poden sentenciar a no sé què.

   Ben aviat les vinyes de les entrades del poble vestiran de verd el paisatge i faran honor al poema de Josep Maria de Sagarra: “Vinyes verdes vora el mar”. Per sort, encara la vinya ens saluda quan arribem a casa, vinguem pel cantó que vinguem. I amb la seva verdor, donem la benvinguda a una nova primavera, flairosa i ufana.

                                         J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 27 de març del 2026)

LA PUNTUAL DE GIRONA

    La fleca La Puntual de Girona, on els clients esperen a la vorera

    Voltant per aquests mons de Déu, tot sovint et trobes amb sorpreses agradables que van associades a uns costums destinats a satisfer i donar gust al paladar, sobretot quan es tracta de cercar el pa més bo. Avui dia, la cultura del pa té molts seguidors i és extensa i variada; una varietat destinada a satisfer totes les preferències o, també, a seguir un règim alimentari que requereix un determinat tipus de pa. D’aquí ve la gran diversitat que els forners elaboren: pa de sègol, de kamut, integral, de llavors, pa moreno, pa amb nous, pa de coca... I n’hi ha que diuen que fan:  “un pa com unes hòsties”. Bé, això ja és un altre tema.

   Era l’època en què el pa es venia a pes i, si demanaves una barra de quilo, aquesta es pesava; si no arribava al pes, es complementava amb el que es coneixia com la torna. Un tros que no acostumava a arribar a casa perquè es menjava pel camí i sabia a glòria.

   A Girona hi ha una fleca molt original que porta per nom La Puntual, i que recorda el negoci que va immortalitzar Santiago Rusiñol (en record d'aquest, la botiga dels Museus de Sitges també porta el mateix nom). La de Girona és molt singular: la fleca no té espai físic per al públic; els clients esperen a la vorera del carrer que els toqui el torn i són atesos en una de les dues obertures laterals. A la part central de la vidriera hi ha exposats tots els productes: pa, coques, brioixeria, pastes i tota mena d’especialitats de la casa. La resta de l'interior és tot obrador.

     Quan la clientela sobrepassa uns límits, els dependents de La Puntual obren els diferents espais existents en les obertures que hi ha a la façana, ben delimitades i amb mostradors de treure i posar originalment preparats, de manera que els punts de venda s’amplien. Per tant, els espais s'obren o es tanquen segons la demanda del públic.

    En Joan Pujades és l’amo i junt amb la seva muller i fills, està envoltat d’una bona plantilla de treballadors/es que, en tot moment, mostren una simpatia i una atenció admirables. Tot sovint t’obsequien amb un detallet del que elaboren, fet que recorda aquella “torna” a la qual em referia. És un gest que s’agraeix i que fa que la clientela els sigui fidel, no només per aquesta generositat, sinó també per la bona qualitat de tot el que fan.

    I, per a més sorpresa, quan en Joan té els encàrrecs preparats per als clients de sempre, ell mateix els va a repartir. Ho fa valent-se d’un mitjà que ens recorda els anys 20, quan molts establiments feien servir una bicicleta a la qual enganxaven un remolc molt singular: un petit espai tancat, més alt que ample, amb l'anunci de la casa pintat a les parts més visibles. En Joan pedala arrossegant aquest annex, on a l'interior disposa el pa i la resta d'encàrrecs pels establiments de la restauració i l'hostaleria, que prèviament li han fet. El nom de "La Puntual" fa honor al seu significat gràcies a l’eficiència del forner que, amb el davantal enfarinat i el casquet -semblant a aquella gorra allargada que també es feia amb paper de diari-, fa que els encàrrecs arribin puntuals a la seva destinació.

   Girona és capital de província, però conserva molts detalls que l’agermanen amb els costums dels pobles, com aquest fet tan curiós d’una fleca on el nucli principal el trobem a la mateixa vorera. D’aquesta manera, els ciclistes -que a Girona n’hi ha molts- poden comprar el que necessiten gairebé sense haver de baixar de la bici, i els gossos no s'han de separar dels amos. Són un bon nombre d’avantatges, també sostenibles, pel fet de trobar-se a l'aire lliure, on tothom respecta el torn sense ni tan sols haver de recórrer a l’aparatet que dispensa el número. Tot plegat amb un contacte directe amb l'amabilitat del personal i la generositat de l’amo. En un temps on encara amassen i couen el pa a la nit per tal que, a primera hora del matí, els clients el trobin calent, acabat d’enfornar. Els de La Puntual porten la son endarrerida per ser puntuals quan el dia neix. Tot plegat, en un espai envoltat d’originalitat i on es pot entreveure un caire rusiñolià que fa honor al nom de l’establiment.

                                             J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 de març del 2026)

"L'INFLUENCER " DE L'ECO

   

   L'Ivan Moreno, a la porta de l'estació, amb un bocí de Sitges a les mans

Als que tallen el bacallà a internet se’ls anomena influencers. L’Ivan Moreno Remolar influeix en la venda de L'Eco de manera directa i personalitzada, sense haver de recórrer a les xarxes socials. La seva presència es fa visible cada divendres de bon matí: només arribar l’important volum de relligats que contenen el setmanari acabat d’imprimir, l’Ivan els espera impacient  per, tot seguit, dirigir-se a l’entrada de l’estació.

    Aquest fet ens recorda quan els diaris eren llançats a l’andana de la mateixa estació, perquè viatjaven en el primer tren que arribava de Barcelona. Allà els esperaven els responsables dels quioscs que llavors hi havia a la vila -de tots només ha quedat el de la Bibi Rufete-, els carregaven a les “carretilles” i els portaven als seus respectius establiments, on ja els esperaven els lectors.

    El rotatiu barcelonès La Vanguardia, a més dels exemplars que es venien en aquests quioscs, comptava amb uns repartidors oficials que els lliuraven als subscriptors. Entre els qui s’han alternat en aquesta tasca, recordo la família de l’Angelito Hernández, que va haver un temps que es va dedicar a dibuixar i en tenia molta traça. Fins i tot va fer una rèplica del Guernica de Picasso: l’Ajuntament li va facilitar l’opció d’exposar-lo, i un dia li va desaparèixer com per art d’encanteri. Desconec  si a hores d’ara l’ha recuperat...

   Doncs bé, els seus familiars s’encarregaven de repartir La Vanguardia. Recordo el seu pare, que es valia d’aquelles crosses antigues de fusta per caminar, fins que un dia l’home va prescindir-ne i va caminar amb tota normalitat. Vivien als pisos que hi havia al damunt de la bodega de can Juanillo, situada en un dels quatre cantons de can Perico, costatper costat d’on avui hi ha el quiosc de la Bibi.

   Si a la història de Rússia hi va haver un Ivan el Terrible, conegut pel seu caràcter terrorífic, aquí a la vila tenim el nostre propi Ivan Moreno, que de “terrible” només en té la persistència. Divendres rere divendres, exerceix el seu domini sobre l'accés a l'estació. Però la seva “tirania” és ben diferent: no governa amb mà de ferro, sinó amb el nostre setmanari a la mà, convencent fins i tot els més reticents que no es pot passar el cap de setmana sense llegir L'Eco. La seva capacitat de convicció és constant, la seva presència és esperada i la seva victòria només és una: acabar la jornada amb el carro buit de diaris.

    Això passa aquí o a Sant Pere de Ribes, on es trasllada per completar la jornada i on també fa sacsejar L’Eco entre les seves mans. Allà, l’Ivan té una clientela que li treu els exemplars dels dits; sembla que en ven més que a Sitges, potser perquè Ribes és el seu poble. A diferència d’altres, ell sí que és profeta a la seva terra i ha sabut influenciar els seus convencent fins i tot els més rebecs. Sap que el que té entre mans són 140 anys d'història: un setmanari que no només s’ha referit a Sitges, sinó que, en aquesta llarga trajectòria, també ha fet ressò de les gestes protagonitzades pels ribetans.

   Les relacions entre les dues poblacions no sempre han estat bones. Sobretot entre sitgetans i ribetans busca-raons que se les tenien  a cops de pedra mentre s’empaitaven per la carretera que els unia. Majoritàriament, aquestes reaccions es produïen quan s’enfrontaven, futbolísticament parlant, el Ribes i el Sitges; o també quan els esmentats esvalotadors freqüentaven els balls que se celebraven a Ribes. A causa de la “valentia” mostrada per uns i altres, aquells balls acostumaven acabar amb repartiment de llenya i corredisses per la carretera quan, sota ràfegues de pedres, eren expulsats dels dominis ribetans i els tocava córrer. Cap a casa falta gent.

    Vet aquí que l’Ivan també corre, però les seves corredisses són exclusivament de caire esportiu. Tant corre que fins i tot ha guanyat competicions importants, i ha aconseguit fer-se un nom en el palmarès on s’inscriuen els millors en l’àmbit comarcal i, de vegades, més enllà. I quan no corre, aquest Eco que tant estima, li produeix la satisfacció de sentir-se’n col·laborador. Perquè no només ho som els qui hi escrivim, sinó també els qui ens acompanyen en el recorregut; com ell, que l’ofereix a la porta de l’estació i a Sant Pere de Ribes, on una i altra capçalera formen part de la història dels dos pobles.

   Gràcies, Ivan, per ajudar a fer-ho possible. Potser això “d’influencer” sona massa tècnic, deixem-ho en el fet que ets un crac.

                                    J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 13 de març  del 2026)

DOS DIARIS DE QUASI UN SEGLE I MIG D'EXISTÈNCIA CADA UN

   

   Rares vegades els diaris esdevenen el centre de la notícia; habitualment en són el canal i solen passar gairebé desapercebuts. Tanmateix, aquests dies La Vanguardia és protagonista en celebrar el 145è aniversari de la seva fundació. Molt a prop el segueix un històric de l'àmbit local, L’Eco de Sitges, que aquest  passat primer de març ha arribat als 140 anys.

    Un altre fet destacat és que el rotatiu barcelonès sempre ha estat propietat de la família Godó. El nostre setmanari  ha estat vinculat a la família Soler fins que, el gener del 2014, va iniciar una nova etapa de renovació sota el segell de Premsa de Sitges. Aquest projecte, que refermava el compromís de mantenir la cita setmanal amb els lectors, va néixer amb Santi Terraza de Velicourt com a president; Marçal Sintes i Olivella, com a president del Consell Editorial; i l'enyorat Antoni Sella i Montserrat, al capdavant de la direcció. 

    La figura de l'Antoni Sella va ser cabdal per definir el tarannà d'aquesta nova etapa; periodista de convicció i amant profund de Sitges, va saber imprimir al setmanari la seva saviesa i passió. Malauradament, una greu malaltia ens el va arrabassar prematurament, deixant un buit immens en la cultura i el periodisme local. Tot i la seva pèrdua, el seu llegat va romandre en bones mans quan Magí Fortuny i Poch va assumir el relleu a la direcció, tasca que continua exercint fins avui.

    L’actual editor de La Vanguardia, en Javier Godó, comte de Godó, havia estudiat la carrera universitària junt amb el sitgetà Ferran Benazet i Lluís. Fet que, durant alguns dies de l’estiu, el propi Javier Godó havia freqüentat  la casa del seu amic Ferran, al carrer Sant Francesc, cantonada amb Sant Bonaventura.

    Anys després, ara que em refereixo a en Ferran, aquest va formar part de la Colla del Cep, una tertúlia on també s’hi trobaven en Josep de l’Eco i en Josep Serra -pare d’en Salvador Serra, que ens ha deixat fa ben pocs dies-. El grup el completaven personatges com en Marcel Maluquer, mític participant del Ral·li de Sitges que s'acaba de celebrar i apassionat lector d'aquest setmanari, en Joan Marsal,  l’Emili Comas i l’Esteve Sucarrats, entre d’altres.  Les trobades tenien lloc a la Bodega El Cep, al carrer Espalter, l'emblemàtic establiment que regentaven en Salvador Camps i la seva muller, la Rita Vidal. 

    De tot aquest llegat popular se n'ha fet ressò l'Eco, un setmanari que, a l’igual que La Vanguardia, ha comptat amb col·laboradors d'alt nivell que sovint han escrit per a ambdues capçaleres. Això va ser possible gràcies al tarannà extraordinari d’en Josep; quan demanava una col·laboració als periodistes més influents del moment, ningú no li sabia dir que no.

   Ell mateix era una persona generosa que no tenia mai un "no" per a ningú, una actitud noble que, tanmateix, li va portar més d’un maldecap amb la censura de l'època. En diverses ocasions va rebre notificacions de multes que posaven en risc la publicació, però les seves amistats i la seva influència personal sempre acabaven servint de revulsiu, aconseguint que les sancions s'aixequessin.

    Amb tot plegat, vull subratllar que la trajectòria del setmanari no ha estat mai un camí planer. Tanmateix, aquesta longevitat és la prova de la seva immensa vitalitat, una història viva a la qual ens hem anat incorporant col·laboradores i col·laboradors al llarg del temps. En bona part, això ha estat possible gràcies a aquesta generositat d’en Josep, qui no només ens obria la porta, sinó que ens encoratjava perquè no decaigués mai la nostra afició. Tot plegat, al costat dels seus dos fills: l'enyorat Ramon i en Josep, juntament amb els fills d'aquest darrer, en Josep i l'Albert, que continuen mantenint el cognom vinculat al setmanari tal com el coneixem avui.

     El passat 1 de març, l’Eco va assolir una xifra rodona: el seu 140è aniversari, una fita que l'apropa al segle i mig de vida i que li permet compartir protagonisme amb els grans diaris del país. Tot i ser una publicació més modesta i no disposar dels grans mitjans de capçaleres com La Vanguardia, el seu mèrit és igual o fins i tot superior. A tots els qui hi col·laborem ens omple de satisfacció saber que, juntament amb els lectors, formem un sol cos i l’ànima que el manté dret. Que sigui per molts anys més!

                                         J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 6 de marca del 2026)

RESTAURANT LA PILARÍN

   El Restaurant Pilarín es trovaba a l'avinguda general Sanjurjo ( Avui Artur Carbonell ) feia cantonada amb el carrer Sant Bartomeu

   A la dècada dels cinquanta, anar a menjar al restaurant era poc habitual, sobretot en els restaurants locals que hi podia haver en el nostre poble. Potser perquè la gent ho considerava una mica fora de lloc que, podent menjar a casa, s’hagués d’anar a menjar a fora. De ben segur pel motiu que la gent era molt primmirada i prevalia el “què diran” a altres aspectes que es podien presentar. En aquest cas, al ser vistos entaulats, es pogués prestar a una pregunta tan maliciosa com inoportuna: “què, no tenen menjar a casa seva?”. Atenent a tots aquests miraments, que es fonamentaven en suposicions, era poc freqüent que la gent anés a menjar a un restaurant del mateix poble.

   

   I es va començar a posar en practica amb motiu de casaments i després es va allargar a les comunions. Abans, per exemple amb els casaments, aquests també s’acostumaven a celebrar a casa del nuvi o de la núvia, amb reposteria servida per les pastisseries locals, acompanyat de cava de pet i fum i més contents que unes pasqües.

   Ja no diguem els treballadors que s’havien de desplaçar i quedar-se a dinar al lloc de treball. Recordarem la gent que venia de Vallcarca i d’altres pobles de la comarca que portaven la carmanyola a dintre d’aquelles simples cistelles de vímet que tenien tapa abatible, amb una ansa a la part superior d’aquesta. Potser eren els viatjants que es desplaçaven els qui freqüentaven les fondes que es trobaven en la seva ruta per anar-hi a dinar. Tot i que alguns d’ells, dintre la cartera barrejat amb els papers de la feina, hi portaven també el dinar. Curiosament, en els temps actuals coincidim amb gent que s’acompanyen d’aquelles cistelles, en versió modernitzada, molt més elegants i no tan voluminoses, folrades de teles discretes, però que fan la mateixa finalitat: encabir el dinar de la persona que la porta.

   Una dècada després, concretament la dels seixanta, els establiments de restauració sitgetans havien augmentat en nombre i especialitat, sent els menús del dia l’oferta més generalitzada en tots ells. I les famílies ja havien superat el recel del “què diran”.

   

   Un dels  que hi havia a la vila era el Restaurant la Pilarín, que l’any 1963 va obrir a la llavors avinguda del General Sanjurjo, 14 (avui Artur Carbonell) i que feia cantonada amb el carrer de Sant Bartomeu, i del qual n’era responsable la Micaela Sánchez Carrasco. Que era vídua i va heretar la casa, els seus fills la van animar per obrir un restaurant en aquells baixos, perquè alguns d’ells tenien molta habilitat per la cuina. Els germans Hernández-Sánchez eren: la Teresa, Pilar, Annita, en Pepe, Genís i en Miquel  (  que és l’únic supervivent de tots els germans).

   

   Al comandament dels fogons  hi eren: la Micaela, l’Annita, la Pilar, la Teresa i en Genís, la resta feien de cambrers i també la Carme Lorente que era l’esposa d’en Genís. També hi col·laboraven els fills.

    Amb la particularitat que a la casa del costat hi vivia una senyora, la Beatriz, que era geperuda; va quedar sola i la van incorporar a la plantilla del restaurant: s’encarregava de rentar els plats. Amb l’afegit que, quan van tancar el negoci l’any 1975, la van adoptar i se la van emportar a viure amb ells com una més de la família.

   

   Servien molts menús entre la gent del poble que hi anava, atrets pel bon servei que oferien, i també als turistes, a qui agradava el que cuinaven. Uns i altres gaudien del tracte tan familiar que hi trobaven. Amb tanta família al capdavant, més familiar no podia ser.

   

   Just a l’altra cantonada s’hi trobava la bodega Candelaria; dos establiments amb nom de dona: un dedicat al menjar i l’altre al beure, i tots dos disposaven d’una populosa clientela. Perquè, com deia aquell: “Això del comercio i del bebercio té l’èxit assegurat”. 

                                                  J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 27 de febre de 2026)

EL TRICORNI

  

 

    Ep!, que no se m’esvaloti la clientela. Perquè el tricorni es presta a moltes interpretacions. Me’n guardaré prou de crear polèmica. Homes i dones hem tingut per costum tapar-nos el cap amb diferents peces: barretina, capells de variades formes, la boina... També en fan servir els membres de les jerarquies religioses  i  els militars  que vesteixen gorra, que acostumava a ser de plat: sense oblidar-nos dels agents de l’ordre, com la guàrdia civil que feia servir el tricorni. 

    Si més no, la gorra de plat també l’acostumaven a portar els porters de les sales de cinema de les capitals, on fins i tot els acomodadors anaven d'uniforme. De la mateixa manera, a les capitals, els porters de determinades comunitats, de les considerades de categoria, portaven gorra de plat. I, curiosament, el fet d'anar vestits amb aquest uniforme tan elegant els conferia una categoria que, més d'una vegada, donava la sensació que ells fossin els propietaris.

     Quan anaves a treballar en una d’aquestes cases  et posaven tota mena d’impediments, tot ho trobaven malament i et manaven més que els amos de la casa. Ja deien que hi havia porters que, amb aquell uniforme, els semblava que eren capitans generals. Per l’uniforme i per la gran  disposició  a manar.

    Mentrestant, la gent del carrer, han secundat la moda de portar gorra. Fins i tot el president nord-americà ha popularitzat una gorra vermella, la qual ha servit per il·lustrar la portada del llibre que l’amic Toni Aira acaba de publicar.

    Els de la meva generació, gairebé el primer contacte que vam tenir amb la gorra va ser amb la militar. La que formava part de l’uniforme que vam vestir quan ens va tocar fer el servei militar; aquesta, lògicament, no era gorra de plat.

    Antigament, la tropa portava unes gorres allargades. Les mateixes que s’imitaven amb un full de paper de diari i que servien, a la vida civil, per protegir el cabell de la pols o per fer una gracieta a la mainada. També s’ha perdut el costum de confeccionar-les de manera manual, on la matèria primera era el susdit paper de diari.

    A banda d’això, als pobles, potser perquè es nota més la seva presència, existeix la guàrdia urbana que, durant força temps, va vestir gorra de plat. I quan es tractava d’anar a dirigir el trànsit, es posaven el salacot, amb una mena de casaca  blanca i pantaló negre. Nosaltres fins i tot disposàvem de guàrdia de gala, que es cobria el cap amb un casquet farcit de plomes blanques i, no s’ho perdin, l'uniforme de color blau marí es complementava amb un imponent sabre.

    Tot això com a preludi per arribar al tricorni, que només feia servir la Guàrdia Civil. En destacava la forma i el xarol que el cobria, que li donava aquell llustre tan brillant. El quant a la forma, tenia una semblança amb la gaveta de fusta que feien servir els paletes quan havien de preparar una mica de ciment o altre material. Degut a aquesta mitjana coincidència, amb les formes, al tricorni també popularment se’l coneixia, popularment, per la gaveta.  

    Aquí tenien, com tots recordarem, la caserna davant del mar, amb l’enunciat que era comú a totes les casernes i que es trobava a sobre de la porta principal: “Todo por la Patria”. De vegades m’havia tocat anar-hi. No malpensin: la meva presència no obeïa al fet d’haver comès cap malifeta, sinó que la visita la feia per portar mobles que les famílies, que hi vivien, havien comprat a la botiga.

    Moltes de les famílies de guàrdies civils es van acabar arrelant al nostre poble. Els fills es van casar aquí i, a partir d’aquest fet, altres coincidències van quedar associades a la meva persona.

    Com per exemple el 23F de 1981, durant l’intent de cop d’Estat, el general José Aramburu Topete era el director de la Guàrdia Civil i va ser uns dels que va  dissuadir als assaltants per a que es retiressin . La coincidència la trobem en el fet que, quan un servidor va fer el servei militar al regiment d’Enginyers, a l’Aaiun, el susdit general n'era el coronel; moltes vegades, quan hi havia formació, un servidor havia caminat unes passes darrere d’ell perquè era el cornetí d’ordres.

    Els tricornis han estat presents en la meva trajectòria fins que, coses de la modernitat, van ser substituïts per la gorra actual. En el paisatge urbà i rural, en aquest es desplaçaven amb bicicleta, ha desaparegut  un element d’identitat molt especial. Amb el qual, ara que es Carnaval, molts el feien sevir per disfressar-se. 

 

                                          J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 13 de febrer del 2026 )

 

 

 

 

   

 

DEL REDÒS SITGETÀ AL REDÒS RIBETÀ

       El redòs sitgetà de la Juanita Sarrió  a l'indret que coneixíem  per les barreres

     La vida de les persones la conforma un seguit d’etapes. A mesura que anem avançant, aquestes es van intercalant; en el llenguatge modern, ho exemplificaríem dient que hem "passat pantalla" quan ens referim a una etapa de la vida. Aquestes etapes a les quals em refereixo són comunes a tot ésser viu, tret que s'estronquin per desgràcies com les recentment ocorregudes en els accidents ferroviaris que ens han trasbalsat.

    Les primeres etapes són prou conegudes per tothom. Tanmateix, aquesta i totes les que es succeeixen no tothom les viu de la mateixa manera, perquè hi ha molts factors a tenir en compte. El principal: la salut. I, dissortadament, no tothom en pot gaudir de la mateixa manera. Després hi influeix el factor sort; depèn de com aquesta ens acompanya, la vida es fa més planera o no. 

   L’altre dia em va trucar la Juanita Sarrió per comentar-me l’article de la Quimeta, en Peret i el mestre; em deia que els coneixia a tots tres i que els havia tractat. A la Quimeta  (que, per cert, vivia a ca la Bet i no a ca  la Bel com vaig apuntar)  si referia perquè que era clienta seva, li comprava els ous i les verdures a la plaça. A en Peret, pels anys que havia vingut a Sitges i per la gran bonhomia que l’acompanyava, tanta que es feia estimar. I al mestre Froilan i la seva muller, la Isabel, perquè simpatitzaven amb tothom.

   Vam estar parlant força estona. Qui coneix la Carme Joana Sarrió Terol potser s’estranyarà que l’anomeni Carme, perquè la gran majoria la coneixem per Juanita; i també és correcte, però hem de saber que el seu nom de pila és Carme. Doncs bé, la Juanita havia nascut i viscut  al carrer de Sant Bonaventura, pràcticament veïna de casa meva, en una època en què en aquell carrer hi predominaven les dones, totes elles ben arrelades al sitgetanisme. 

   Si més no li va passar que,  en una determinada etapa de la seva vida, les coses se li van torçar. Quan més falta li feia el marit al seu costat, en Fulgenci Díaz, es va morir i la va deixar amb una nena, la Carme, i un nen, en Josep Maria, quan aquests més necessitaven els seus pares. A partir d’aquí, ella va haver de fer de pare i de mare amb l’ajuda de la seva mare.

    Va treballar a la perfumeria que formava part de la Drogueria Suburense, en ple carrer Major, el carrer per on hi transitava el carret de la Quimeta i hi passava en Peret acabat d’arribar, a peu, des de Puigmoltó.

   Després, la vida encara li tenia reservada una altra mala passada. El seu fill emmalaltí i, al cap d’uns anys, en Josep Maria Díaz Sarrió va morir el mateix dia de l’aniversari d’ella. La vida de la Juanita no ha estat fàcil. M’ho explicava amb la tristesa que li provocaven tants mals records, però amb la resignació de pensar que hi ha un més enllà. També es diu que la fe cura o, si més no, alleugereix el patiment.

   I tot això m’ho explicava precisament en vigílies del seu ingrés al Redós de Ribes, amb la finalitat de poder millorar la seva qualitat de vida, ja que té moltes mancances de mobilitat i, a més, estarà més a prop de la seva filla Carme, que viu en aquesta població.

   És el que deia: la vida transcorre entre unes etapes que anem deixant enrere fins a arribar a aquesta en què necessitem unes atencions. I què millor que siguin gent especialitzada, en aquestes tasques, les que t’atenguin? La Juanita ha deixat el seu redós sitgetà per formar part del Redós ribetà. Tantes vegades que em refereixo a Sant Pere de Ribes com a poble que no ha perdut la seva identitat! Que ara hi acudeixi una sitgetana que tant estima Sitges... coneixent-la a ella, de segur que de seguida es sentirà integrada en el seu nou destí. Tanmateix, una de les coses de què no estava segura, i la preocupava, era si podria continuar rebent “l'Eco de Sitges”. I puntualitzava: “Ja sé que allà tenen el de Ribes, però jo prefereixo el nostre”. I de seguida em va venir al pensament la Rosa Pañella de Puigmoltó, que llegia “l'Eco de Ribes” i es lamentava que portés més informació de Sitges que no pas de Ribes. Vet aquí que tothom s’estima el que és seu, ni que siguin uns fulls de diari. Ah! Però, és clar, aquests no són d’un diari qualsevol.

                                             J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 6 de febrer del 2026 )