Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

05 de juliol 2025

LA SITGETANA QUE ESTIMAVA LES FLORS






    Les persones arribem i marxem d’aquest món complint un destí, tanmateix néixer a Sitges i  caminar pels camins que ens ha traçat la vida sense deixar de vista, fins a l’últim moment, el nostre poble, és un autèntic  privilegi. I si a més qui ho fa està dotat d’una acurada sensibilitat, la joia és complerta.

    També és veritat que la nostra vila ofereix un ampli ventall de raons, a quina més interessant i atractiva, per a que amb elles fomentar i enfortir aquesta sensibilitat a la qual em refereixo. Sitges ha evolucionat i amb aquesta evolució han canviat moltes coses, potser la que més es fa evident és que pel camí hem deixat molts testimonis d’un passat que compaginava la vida ancestral de les persones amb l’art i amb altres detalls i activitats amb les quals hi anava associat el nom de Sitges.

   Hi trobàvem, també, fàbriques i tallers de calçat que donaven feina a molta gent. Pescadors i gent de la pagesia, treballadors dels diferents oficis que formaven l’ampli teixit laboral, abans de la irrupció del turisme. Un dels carrers que concentrava una mostra de tot l’esmentat era el carrer Espalter, amb una fàbrica de calçat, una de gel i una fàbrica de capses de cartró, entre altres. Aquesta darrera era propietat del Sr. Selva, una institució també dintre del món associatiu de la Vila. Casat amb la Sra. Consol Soro van tenir dues filles, la Consol i la Maria Selva i Soro va fer una mala passada. Un dia d’estiu es trobava la família a la platja de Sant Sebastià, el  pare amb l’aigua que no li arribava ni al genoll, va caure desplomat, ferit de  mort.

      A la mare de les noies la Consol Soro, li va tocar tirar endavant la família, la veia anar i venir cada dia de la fàbrica de les capses on hi acudia a treballar i a vetllar pel llegat. El seu tarannà jovial la va acompanyar la resta de la seva vida, una manera de ser que van heretar les seves filles. A més la Consol es va sentir atreta per les flors, com els clavells, i va continuar amb la tradició familiar.

    La seva senzillesa i amabilitat eren un tret molt característic de la seva personalitat. Portada per aquest amor per les flors, mossèn Joaquim Comas i Xirau li va demanar si podia tenir cura de posar flors a l’altar major de la nostra església parroquial. Una dedicació que va portar a terme fins que va irrompre la  pandèmia. Cada diumenge i festa de precepte les flors que engalanaven aquets espai i la celebració corresponent, era obra de la Consol. Ben pocs sabíem de l’autora d’aquest detall que, amb acurada elegància, les flors eren presents en totes les cerimònies litúrgiques. Aquest anonimat deia molt a favor d’ella, perquè ho feia sense cap afany de protagonisme. I tampoc a ningú se li va ocórrer  fer-ne menció, així que unes flors tan visibles, ben disposades i ben combinades, semblaven posades allà per art de l’encanteri.

     Molt abans, la Consol, s’havia casat amb en Jaume Carreró i junts van compartir els encants de Sitges, als quals tot sovint m’he referit i també van saber gaudir dels altres indrets que igualment visitaven. En Jaume va passar  a dirigir la fàbrica de les capses de cartró, però  sempre va estar amatent a l’afició de la Consol per les flors. Més enllà del mateix carrer Espalter, el pare d’en Jaume també era el gerent de la fàbrica del gel. En una època en què aquest era mot apreciat per refrescar aquelles simples interioritats d’unes neveres que propiciaven que la gent, igual com anaven a comprar el pa i la llet, a l’estiu s’hi afegia el gel. 

    Entre tot això les flors tenien el seu protagonisme, com el continuen tenint ara, si més no la Consol ja no hi és per a que les mimi com tan bé ho sabia fer. Un cop ha passat aquests dies, quan una florida generalitzada ha estat el tema predominant, l’he volgut recordar com la sitgetana que estimava les flors, com les  que  va posar a la casa on vam ser batejats, vam rebre la primera comunió i més d’un s’hi ha casat. Quin millor lloc on lluir una florida que semblava caiguda del cel i que és des d’on ara ella s’ho mira.


                                                   J.Y.M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges el 3 de juliol del 2025)

DE FESTA EN FESTA





                   La casa de can Bricullé mira al Poble Sec


    Acabem de celebrar la festivitat de Sant Joan i amb ella hi va associada la festa del Poble Sec. Sempre he trobat molt curiós que Sitges, que és poble, compti amb un dels seus barris que també assoleix la mateixa denominació. Un conjunt de cases, disseminades, que es van anar agrupant entre vinyes i camps i on es van traçar carrers. Encara recordo que un dels camins més principals d’aquest indret, el camí de la Fita, que arriba fins el coll que s’identifica amb el mateix nom, tenia el seu començament entre marges i a frec  del camí dels Capellans.

    També s’accedia al Poble Sec, des de les cases de ca l’Antoniet, on el camí passava per ca la Blanca i Can Bricullé. I una altra punt de confluència era des de l’Hospital de Sant Joan Baptista. Una institució que va complir 700 anys i ha estat, ho continua sent, el redós de la gent de casa nostra. 

    El camí principal, el d’aquesta entrada que he descrit, era un camí de carro, pel qual hi transitaven la gent de la pagesia, que tenien terres per aquest verals i també els de les masies ubicades en el  Massís del Garraf. Amb un altre punt de referència, el conegut com a Corral de la Vila, un espai on la llet n’era la protagonista. Curiosament, amb la transformació de tot plegat, aquet Corral ha esdevingut el centre d’un altre beguda reconstituent, la Malvasia.

    També l’indret va esdevenir bressol d’unes florides espectaculars. Davant l’evidència, tan ufanosa, a aquell espai  se’l va conèixer amb el nom de Floreal. Curiosament, anys més tard, en una de les cantonades en Pepe Cara hi va anar a viure amb la seva família  i en tota la  façana de la casa hi va penjar cossis pintats de vermells on hi havien plantats geranis del mateix color, el conjunt de tot plegat feia tal goig que era l’admiració de tothom, tan sitgetans com turistes, perquè fins allà també hi van arribar, i feien estada en la mateixa pensió que l’home tenia oberta sota el suggestiu anunciat: “Pensión Pepe”. La seva ornamentació floral li havia valgut el reconeixement del jurat que ja llavors, com ara, distingeix  la motivació que sempre han tingut les sitgetanes de posar flors als balcons. Petits, grans detalls, que s’afegien al bategar d’un barri que anava creixent, al mateix temps que despuntaven els valors de veïnatge i de bona entesa amb els veïns del Poble Sec  i amb als que vivim més enllà, cap a l’altra  banda de la via del tren.

   Això fa que de poble a poble no hi hagin rivalitats, sinó la complicitat de conviure plegats amb bona harmonia  i amb ganes de fer coses conjuntament. Que el Poble Sec tingui la seva pròpia Comissió, la qual organitza la seva festa, diu molt al seu favor, perquè això equival a que el veïnat s’involucra en aquests detalls que ajuden a que la denominació de poble vagi acompanyada d’elements que no el desvirtuen, tot el contrari. 

    La Trinitat, Corpus, Sant Joan, són el pòrtic de l’estiu. Raons més que suficients que fan possible aquest retrobament entre els veïns de dos pobles, que s’apleguen sota la mateixa bandera i, també, sota el mateix nom, Sitges. I amb tot això la nit assoleix un protagonisme especial, com la del dissabte al diumenge de Corpus, on el veïnat del centre del poble es reuneix per tallar flor, dibuixar els carrers i fer catifa, per a l’endemà oferir una florida tan artística que causa admiració. Aquest any amb l’encertada novetat d’enllaçar el carrer Jesús amb el Cap de la Vila. I amb el bonic detall d’escenificar les portes de les cases dels veïns de sempre. La següent nit també és de les esperades, al Poble Sec i a qualsevol racó del nostre terme. Nit de revetlles, coca i tradició, nit de poc dormir, amb raó la més curta de l’any.

    Ha passat Sant Joan i som a les vigílies de Sant Pere, festa que toca celebrar als nostres veïns de Ribes. Mentre que un detall persisteix al pas del temps, la casa de Can Bricullé, la de ca la Blanca ha quedat tapada per noves construccions. L’escaire que es forma a Can Bricullé marca els límits del Poble Sec amb la muntanya, on un petit detall, col·locat en la seva paret  lateral  informa que Montserrat es troba a 64 Km a peu, quan aquell indret també està de celebració. Vet aquí que allà  on anem hi ha festa i, sobretot, moltes ganes de celebrar-la.  


                                             J.Y.M.

     ( Article publicat publicat a l'Eco de Sitges el 27 de juny del 2025)

LA FLORIDA DE DAVANT LA PORTA

     

  







   Hi ha petits privilegis que es fan mirar i que són tan a prop de la intimitat familiar que, com és el cas, abans d’entrar a casa conviden a parar-se un moment per gaudir d’aquest espectacle floral. No tothom té la sort de sortir de casa i coincidir amb unes florides exuberants i tan vistoses com aquestes. 

    Ve a ser com el preàmbul de la festivitat del Corpus, on en molts carrers, davant de les portes de les respectives cases, s’hi estenen  boniques catifes de flors. Moltes d’aquestes cases disposen d’entrades grans, on dies abans d’aquesta festa, els veïns s’hi reunien per desfullar i tallar flor. Fins que actualment aquesta feina es fa a la nit de la vigília, mentre hi ha qui dibuixa el carrer altres preparen les flors. Tot això té un mèrit, perquè han passat els anys i la tradició segueix viva, més si tenim en compte que moltes de les cases on s’estén la catifa han canviat de propietaris, o  aquells veïns que en formaven part malauradament ja no hi són.

    Si més no hi ha un veïnat, el del carrer Jesús, que continuen fent pinya a aquesta tradició que, en aquest cas ha passat dels avis als nets, donant exemple d’un veïnat que va a la una. Sent la persona més representativa, la Maria Matas i també en Gaudenci Mirabent que són els testimonis vius d’aquest passat al qual em referia. I per celebrar tanta unió i complicitat aquest any, els veïns del primer tram, al coincidir amb el 75aniversari que fan catifa, la seguiran fent  i com a cosa extraordinària enllaçaran el tram de carrer amb  la plaça que els hi és més propera, formant una sola catifa, amb la sorpresa afegida que culminarà amb l’ornamentació d’un Cap de la Vila que sempre desperta admiració. Això vindrà a ser com un homenatge als veïns que han viscut en aquelles cases de portes grans que es trobaven abans de la del cancell. Darrera la qual sigetanes i sitgetans, dels que anomenem de tota la vida, han mantingut una llarga amistat amb la qual la convivència ha estat fàcil i de molt bon trampejar.

     I els mateixos mèrits tenen la resta de carrers que fan catifes, perquè tot i haver desaparegut els pilars, sembla que aquests tenien uns fonaments tan sòlids que avui encara és manté la tradició. Un altre tram emblemàtic  de carrer era aquest del final del carrer Major. Amb la família Font, la Lucia i la Carme, esposa d’en Josep de l’Eco, la Isidra Sabaté, la Nuri Llorens de ca la Candelaria, amb les de can Costa i fins i tot la incombustible Ángeles, la dona de confiança de can Font, tanmateix em sembla que se’n escapaven la Maria i la Filomena de can Mas, perquè la seva botiga, en tema catifaire, estava en terra de ningú. Per posar un altre exemple del veïnatge que col·laborava intensament en el tema que ens ocupa.

    Si més tot això no tindria raó de ser si es desmarqués de la vesant religiosa, degut a que tot es fa per acollir el pas de la processó. Una de les processons més importants del calendari litúrgic que s’han de fer ni que sigui per l’interior del temple. A Sitges hi surt des de temps immemorial i un dels testimonis que n’han deixat constància és la bonica pintura de l’Arcadi Mas i Fondevila  de l’any 1887, que es mostra la Custodia amb el tàlem davant l’altar disposat a la casa d’en Trinitat Catasús al carrer Parellades. Aquesta tradició d’aixecar aquest petits altars en determinats punts del recorregut de la processó també era habitual.

    Preparem-nos per aquest gran florida, i amb la que ens obsequia la natura. Perquè en punts estratègics del poble  la gaudim quan entrem o sortim de les cases, o simplement hi passem per davant. I tot l’agraïment és poc per reconèixer el mèrit i l’esforç de les persones que ho fan possible: fent catifes, cultivant els clavell de l’Exposició, o posant flors als balcons i els qui organitzen tot plegat.  

18 de juny 2025

A LA TRINITAT PASSANT PER VALLCARCA

 


     L’ermita de la Trinitat i Vallcarca han compartit un veïnatge molt proper. I també l’ermita s’ha beneficiat de la generositat de la família Fradera, responsables de la fàbrica de ciment, que entre les avantages que van aconseguir les administradores, va ser que els van proporcionar els mitjans per poder encimentar tot el camí que puja de de dels Costes de Garraf. Un fet que va representar una gran millora i que ha facilitat la pujada de vehicles sense haver de sortejar els clots que hi trobàvem, sobretot si feia poc que havia plogut. Que era quan el camí quasi es feia impracticable i que només destres carreters s’atrevien a pujar-hi amb els seus carros. Com el recordat Vicenç Sánchez que la vigília de la festa recollia les coses de la manyeria de can Fontanals, durant el temps que la seva esposa la Bàrbara Lahóz i la Laieta Sánchez en van ser les administradores.

    Tanmateix no només els amos de la fàbrica tenien detalls envers l’ermita, sinó que també els seus treballadors es sentien atrets sobretot el dia  de la Festivitat de la Santíssima Trinitat que celebrarem aquest proper diumenge. La gent de Vallcarca eren treballadors vinguts d’arreu, principalment d’Extremadura i Andalusia, portats per l’al·licient que aquí els hi donaven treball i els hi proporcionaven un habitatge en la mateixa colònia que, per a tal finalitat, disposava l’empresa. Uns i altres es van involucrar en les nostres festes i tradicions i aquesta de l’ermita n’era una, on hi feien cap per aquest camí costerut que, des del peu de la fàbrica, s’hi accedeix. La seva presència va ser constant i molt representativa, fins i tot va continuar sent així quan van deixar d’habitar la colònia i van anar a viure a les Roquetes. Tambe la gent de Sitges anaven fins a Vallcarca en tren i des d'allà pujaven a la Trinitat

     Entre aquesta complicitat s’esqueia la celebració de dues festes que són molt properes en aquest mes de juny. L’abans esmentada i la del Corpus, quan  es celebrava en dijous, on fins i tot feien la preceptiva processó, presidida pel sacerdot que també va ser un membre influent d’aquella colònia de treballadors que fins i tot tenien església pròpia. Mossèn Esteve Closa va estar durant molts anys al servei d’aquella comunitat i va continuar sent rector de l’església de Sant Eulàlia de les Roquetes. En la festivitat de la Trinitat, l’ofici religiós que es celebra a l’ermita el presideix el senyor rector de la nostra parròquia i en alguna ocasió hi havia pujat el llavors bisbe Joan-Enric Vives  i en moltes altres ocasions van concelebrar amb mossèn Santiago Casanova, que era germà de la Remei. I ella i la Rosó Carbonell, junt amb en Joan Martí Romagosa en van ser durant molts anys administradors. A ells s’hi va despenjar, de seguida, en Francesc Planas, en Ciscu del forn, que va ser un bon puntal de la festivitat del Corpus, en el si de la nostra parròquia, per la qual sentia una especial predilecció per la susdita festa. On mostrava, també sigui dit de pas, les excentricitats del seu tarannà. 

    A la processó de Corpus que es feia a Vallcarca fins i tot hi posava l’acompanyament musical la banda del nostre poble, que dirigia el mestre Manuel Torrens. Una processó que es portava a terme a la tarda, unes hores abans que la d’aquí, per tal de que la mateixa banda pogués arribar a temps a la nostra processó. L’altra cita musical que tenien els músics locals, a més de pujar, durant uns anys, a fer una mica de ball a la Trinitat, darrerament aquest apartat musical es va limitar a la participació d’uns quants musics en l’acompanyament dels cants de la missa, amb la interpretació a l’orgue del recordat Josep Pagès Busom,  a qui va succeir en Francesc Pi. Sense oblidar que la Cobla Sitgetana amenitza l’audició de sardanes des de la seva fundació, ara ha fet 60 anys. I deia que una altra festivitat esperada a Vallcarca era la de Sant Joan, quan celebraven la festa també amb la participació  dels músics sitgetans.

     Quan mossèn Esteve es va retirar dels seus càrrecs al front de la parròquia de les Roquetes, va venir a viure a Sitges, en companyia de la seva germana la qual, durant tota la trajectòria sacerdotal del mossèn  li va fer les funcions de majordona.

     Diumenge hi ha festa a la Trinitat i tot és a punt, gràcies també a l’esforç de les actuals administradores, La Núria Carbonell i la Blanca Mirabent i de totes i tots els qui les ajuden, perquè la Trinitat també desperta motivacions entre això que anomenem sitgetanisme. No hi podem faltar.


                                                  J.Y.M.


(Article publicat a l'Eco de Sitges el 13 de juny del 2025)


08 de juny 2025

LA FLOR DE SANT JOAN

 



                                           En Leandro Barroso García i la seva flor de Sant Joan 


        Durant aquests dies predominen dos grocs, el de la ginesta i el de la flor de Sant Joan. Aquesta darrera havia tingut un protagonisme destacat en les catifes de la festivitat del Corpus. I per tant comptava amb una gent de casa nostra que la proporcionaven. Els que recordo amb més notorietat eren el Joan Ossó del Bar Español i, el seu veí, en Salvador Tudela, a qui tots coneixíem per en Totana, per ser oriünd d’aquest poble de Múrcia.

   A casa d’en Joan també és coneixia per a Can Ferri i, antigament, havia sigut una fonda que regentaven, i eren propietaris de la casa, els pares dels Pagès, a la mare li deien la Parcala i amb aquest sobrenom es coneixia a tota la família. Tornant a en Joan, els seus pares van llogar la casa i també oferien dinars, va continuar junt amb la seva esposa i filla amb el negoci, ja no de restauració, més aviat es van dedicar a servir begudes. En Joan era un catalanista acèrrim, l’únic que el dia 14 d’abril, data en què va ser proclamada la República,  penjava en el balcó una senyera catalana pintada damunt un tauler. Més per desconeixement que per altra cosa, aquest detall passava desapercebut als qui no se la sentien i quan es donaven compte, del significat, la senyera ja l’havia retirat.

    A part d’aquesta demostrada catalanitat, en Joan atresorava moltes virtuts, la principal la seva disposició a ajudar  amb el que estava a les seves mans. És clar, que també se l’havia de saber portar. Però ara que es parla que, el proper any, una etapa  del començament del  Tour de France passarà per Sitges, dir que durant els anys que va tenir obert el bar, els diumenges i festius, sembla ser que tots els controls d’avituallament tenien com a referencia el seu local. La vorera s’omplia de bicicletes i els ciclistes agafaven forces asseguts en les taules de la seva terrassa.

     Tanmateix en Joan també anava amb bicicleta, però el seu fort era caminar. Només calia que algú l’animés i l’home, com a mínim, anava fins a Montserrat. I si  com van fer uns estrangers que el van desafiar, se’n  va anar amb ells a peu fins a Barcelona i els instigadors van quedar enrere. Per la festivitat de la Trinitat, compareixia a l’ermita amb el seu gos i dubtaves on acabava l’ensenya catalana i on començaven les parts més principals del seu cos. Les quatre barres es feien visibles fins i tot en el gos que l’acompanyava.

    Doncs bé, ell també era un bon  proveïdor de flor de Sant Joan, quan aquesta se’n feia molta per les muntanyes de l’entorn i no estava protegida com ho està ara, que n’hi ha poca. Mentre que el seu veí de quasi davant de la seva casa, en Salvador Tudela, que era sereno de la vila, d’aquells que a les nou de la nit ja veies que enfilaven el carrer Sant Francesc, mentre es dirigien cap a l’Ajuntament, que era el punt on es distribuïen per a començar la ronda de nit. Era quan de dia al Cap de la Vila, de dia,  hi trobaves una parella  de guàrdies i a la nit la parella de serenos. Quan van desaparèixer va ser el començament del “xamplis-meis”. 

    I vet aquí que en Totana  també aportava una gran quantitat de flor de Sant Joan. Tanmateix s’ha de dir que, tot i el respecte i amistat que es professaven, en Joan i ell estaven a les antípodes pel que fa els seus ideals, perquè si un penjava la senyera al balcó, l’altra hi posava la bandera espanyola. I no passava res, tan amics com sempre.

    Poca poc, però, la flor de Sant Joan va anar escassejant, puntualment persones com la recordada Magina en venia uns poms en aquell escaire on es posava, al començament  del carrer Major, al costat de l’entrada de la plaça. Que a més, oferia a la seva clientela, farigola, romaní, espígol i flors que creixien en la mica de terra que envoltava la seva casa.

   Actualment el Leandro Barroso García, podem dir que és el darrer proveïdor de la flor de Sant Joan i també de les esmentades herbes boscanes i remeieres. La seva presència ens apropa a olors tan característiques com la de l’esmentada flor. I la  seva actitud ens recorda als amics, en Joan i en Tudela,  que proporcionaven la flor de Sant Joan per a la confecció de les catifes. I també com feia la Magina i ara ell, per a donar-nos l’oportunitat de tenir a prop unes flors i herbes boscanes amb les quals sempre ens hi hem identificat i que, vulguis o no, formen part del nostre llegat camperol i festiu.  


                                                 J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 6 de juny del 2025) 

MIRANT CAP A RIBES

   

   

                 Taller dels germans Balcells, coneguts pels Pericos

      Des del pedrís de casa, en el carrer Sant Francesc, quan miraves cap a Ribes, veies el taller dels germans Balcells, coneguts pels Pericos tal com es pot apreciar en la fotografia que acompanya l’article. Situat en la cruïlla que conduïa cap a Ribes, Vilanova o Barcelona. 

   Els mecànics tenien predilecció pel martell, sembla ser que moltes de les anomalies les arreglaven a cops d’aquesta eina. I que la gent poc s’imaginaven de les funcions tan efectives d’aquesta, que sembla pensada més per a desgavellar que per arreglar. Recordo que hi va haver qui se li va espatllar la cuina i va demanar els serveis d’un tècnic, aquet va solucionar el problema amb un simple cop de martell. Acabat el seu treball hi presentats els seus honoraris, sembla ser que el client es va queixar de l’import que li demanava, argumentant que només havia donat un cop de martell, cosa que el tècnic li va fer l’observació que sí, va ser un simple cop amb aquesta eina, però que ell havia estudiat i fet tot l’aprenentatge  per saber on s’havia d’aplicar el cop i, fins i tot, amb la intensitat que s’havia de fer.  Era el que els hi passava als mecànics, davant una mecànica automobilista , en aquells anys, gens complicada, podia ser que una simple batzegada poses ordre al desgavell.

    Doncs bé, trobant-te en el mateix pedrís, de cop i volta apareixia una ribetana que vivia al bell mig del carrer del Pi, de la veïna població. Ella era la Rosa Rafel, germana d’en Josep, els dos de can Maurici. La Rosa tenia el pedigrí de ribetana pujat i rebuscat, cosa que demostrava en la seva manera de ser i de parlar. El primer que preguntava, amb veu cridanera, era per a la meva germana: “ i la nenaaa ? Accentuant la e i allargant la a, que era una manera de parlar de Ribes. Llàstima que amb els anys s’ha perdut aquesta morfologia tan peculiar i característica del poble veí. Que recordava també a una ribetana il·lustre que vivia entre nosaltres des de que es va casar amb el Sr. Gaspar Virella Comas, que era mestre d’obres, i que malgrat als anys que feia que ella vivia entre nosaltres, no havia perdut l’accent de la parla a la qual em refereixo.

   El germà de la Rosa, en Josep Rafel, era fuster i músic. Però a més tenia unes grans dots de comediant. Fins el punt que quan anaven a fer sardanes alguns dels pobles del interior, encara es recordaven d’ell de quan hi anava a amenitzar la Festa Major amb l’orquestra Mozart. Havia deixat  molt bon record, degut al tarannà còmic que l’acompanyava.

    Les companyies de teatres d’aficionats, que venien a actuar aquí, li demanaven si podia interpretar el paper de còmic si l’obra ho requeria. Així el mestre Pallarès tenia amb ell un comodí, que tan li feia de músic, tocava la trompeta i el violí, com d’actor de teatre. Un de les vegades el paper que se li havia designat, en un moment de l’obra, havia de recitar un text una mica llarg, mentre que l’orquestra no tocava. Durant els assaigs el mestre només li feia referencia al seu paper, perquè només acabar de recitar el susdit text l’orquestra començava una altra vegada a tocar. I cada vegada que se li feia l’observació, ell que ho recitava d’una embranzida i en Pallarès li feia sempre la mateixa observació: “ a l’hora de la veritat ho has de fer bé”. I així va passar va arribar el moment i al ribetà no li sortien les paraules, si més no l’home no es va immutar, no va parar de gesticular amb la boca i moure mans i braços, fins que va fer un gest per a que sonés la música. Tot el temps el metre va estar apropant les orelles a l’escenari i res, no entenia el que deia. Quan l’obra es va acabar, en Gabriel que li va preguntar: “Escolta gran, que no he sabut el que deies?” Resposta del de cal Maurici: “jo tampoc, mestre”. 

     Genialitats d’alguns personatges de Ribes, com també la seva germana, que era única i que, cada dos per tres els teníem a Sitges i a més, el músic, portava els dies de festa amb el seu cotxe, al qui llavors era mestre de l’escola de Ribes i vivia, amb la seva família, a dalt de l’Ajuntament, ell era en Benito Rivero Cabalgante, també músic, tocava el saxo,  i que junt amb el ribetà formaven part de l’orquestra dels Iberos del Jazz

     Coses que et venen a la memòria quan mires cap Ribes. Si mires cap a casa nostra, et fa mal al cor per tot el que està passant.


                                        J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 30 de maig del 2025) 


                                  

24 de maig 2025

LA SALA D'ESPERA





     Abans totes les estacions de trens, per petites que fossin, tenien la seva corresponent sala d’espera. Que no tenia res a veure que a fora l’andana hi haguessin també aquells peculiars bancs de fusta. Quan es podia accedir lliurament a les andanes, en ells s’hi acostumaven a seure els jubilats, que hi anaven a passar una estona, establint una interessant tertúlia mentre veien arribar i marxar els trens. 

    Suprimides les sales d’espera de la majoria de les estacions, aquestes es limiten a les consultes dels metges o llocs oficials, on cal esperar per a ser atès. Les dels centres de la salut pública, acostumen a estar plenes i s’hi fa cap amb cita prèvia i quan hi arribes  només es tracta de seure a davant de la porta correcta. En altres espais de la salut  privada, potser serà una infermera la que t’assenyalarà la sala d’espera on has d’esperar. I quan tens una edat, l’acompanyant, amb veu una mica pujada de to, sabedors que les oïdes no estan massa fines, t’indica: “Senyor Joan, segui aquí que ja el cridarem...” i a tu aquella amabilitat et fot, perquè et recorda quan erets petit, el tracte venia a ser com el d’ara que ets gran. Amb la diferència que llavors pujaven el to de veu per a que obeïssis l’ordre, mentre que ara és per a  que escoltis bé el que et diuen i tot i així... 

    Moltes sitgetanes i els sitgetans, on han passat més temps esperant,  ha estat en la sala d’espera del dentista, el doctor José Antonio Martínez Sardà, en els baixos de la seva casa del carrer Parellades. La consulta en tenia dues d’aquestes sales, la que donava al carrer i una d’interior. La norma de la casa consistia primer passar per la de l’entrada i desprès esperar en la de l’avantsala. S’encarregaven d’acomodar a les visites les seves infermeres, entre altres la Neus Baqués, la Carme Montornès, que va deixar la bata blanca per a formar part de la Cubana, la Carme Bielsa i la darrera del Martínez pare va ser la popular Tranci que va presenciar la trista imatge del dentista abalançar-se, ferit de mort, a damunt del pacient que atenia.

     L’esperes acostumaven a ser molt llargues, fins el punt que hi havia que hi entrava a la tarda amb el guàrdia urbà al Cap de la Vila i quan sortia ja hi havia el sereno. Tanmateix passava que alguns se’n anaven sense esperar ser cridats. Perquè de tots eren coneguts els rampells de mal geni que tot sovint mostrava el dentista i que els exterioritzava amb unes bronques de molta consideració. L’home no suportava que el pacient, només asseure’s a la butaca, i abans d’obrir la boca, li preguntés si li faria mal. O que el toqués, mentre treballava, per tal d’intentar aturar l’acció, o per altres comentaris que el treien de polleguera. A més d’un l’havia acompanyat fins a la porta del carrer. A altres no calia, quan escoltaven des de la sala d’espera els crits, s’aixecaven i tocaven el dos, amb el raonament: “ja tornaré un altre dia, quan els ànims estiguin més asserenats”. 

    Un dia, jo hi era present, perquè m’hi vaig passar moltes hores allà, amb el tema que en deien dels ferros, avui anomenats “brackets”, una persona que no tenia fama de gaire treballadora, veien que les sales d’espera no es buidaven, se li va ocórrer dir-li que potser hauria de treballar més hores. Un consell que li va tocar allò que no sona, com popularment es diu. A ell que treballava al matí, uns dies a la setmana, a la Seguretat  Social a Vilanova i la resta dels dies i totes les tardes a la seva consulta, que després es va traslladar a un pis de la casa de can  Zera, pràcticament a la casa del costat, on també s’hi va establir de dentista el seu fill, popularment conegut per en Titono. Ell, doncs, que plegava a les tantes de la nit, el comentari sobrava i es va merèixer que fos un dels que va acompanyar fins a la porta del carrer.

    Potser les seves sales d’espera han estat les més concorregudes de la vila, com també la del altre dentista Pere Harster, al carrer Bonaire, i de les poques que molts marxaven, abans d’hora, acollonits pels crits, els d’un dentista cridaner que semblava que tenia molt mal geni, si més no amb un cor que no feia soroll. Tanmateix molt generós que, contínuament, ho demostrava davant famílies necessitades que no podien pagar els seus honoraris que, també sigui dit de pas, no eren gens abusius.  Quan encara hi ha qui obra la boca i, ensenyant ponts i pontets metàl·lics, diu: “Això m’ho va fer en Martínez pare”. I molts masteguen gràcies la dentadura que els hi va fer, va valer la pena esperar, malgrat la cridòria. 


                                              J.Y.M.

       ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 23 de maig del 2025)

18 de maig 2025

EL VI DE MISSA




    Des de la mort del papa Francesc a la proclamació de Lleó XIV com a nou Pontífex, hem viscut un període de temps on la religió catòlica ha tingut un protagonisme destacat. Ho han magnificat els mitjans de les noves tecnologies, que ens permeten seguir els esdeveniment en el mateix moment en què es produeixen i també el ressò que se’n fa de tot plegat.

   Les notícies de les quals en són protagonistes els papes, sempre van acompanyades d’un interès  especial entre la població catòlica. El proper novembre que aparegui al calendari, es compliran 15 anys que Joseph Ratzinger, conegut com el papa Benet XVI, els dies 6 i 7 del susdit mes va fer una visita a Barcelona, on entre els actes més destacats va ser la consagració del temple de la Sagrada Família, el dia 7, que a partir de llavors va assolir la categoria de Basílica.

   Dintre de l’emotivitat del moment, es va produir un detall que va acabant sent molt comentat. Quan unes religioses van sortir a netejar l’altar i el van ungir amb uns olis. Aquest fet, el de reservar determinades tasques a les monges, va fer saltar les opinions que es preguntaven, per què van ser elles i no uns sacerdots els qui van haver de, com es diu en el llenguatge popular, arremangar-se? Fent palesa, amb l’interrogant, que es reserven tasques a les dones, quan la igualtat de gènere és un tema que elles defensen des de fa temps. Que és sempre que tenen l’oportunitat de fer prevaldre els seus drets.

    I que sembla ser estar a anys lluny, si ens fixem en les institucions religioses. A les darreries de la vida del papa Francesc, aquest ha donat mostres de voler fer participar més a la dona  dintre de la congregació eclesiàstica. Reservant, per primera vegada, per a elles, un paper amb més protagonisme i de més responsabilitat  en el si de l’església. Amb la seva mort, un dels dubtes és si el nou Pontífex continuarà amb aquesta obertura que ell va iniciar.

   Massa aviat per saber-ho, la fotografia que acompanya a l’article està feta a les antípodes d’aquesta obertura que busca una certa igualtat. A la imatge  s’observa a dues religioses que carreguen amb una garrafa. I el lector, com jo, ens preguntem què compte aquest garrafó tan gros i  suposadament feixuc de transportar? Potser anirem errats en la nostra conclusió , però té tota la pinta de ser vi de missa. I que elles han de carregar, una altra discriminació, per a que la sagristia estigui ben assortida d’aquest vi, el qual un sacerdot consagrà durant la celebració de la missa.

   De tots és sabut que el vi de missa no és un vi qualsevol, té guanyada una bona reputació. I Com a tal, les males llengües, anticipaven que sagristans i escolans en xarrupaven quan es suposava que no els veia ningú. Sense saber, o passaven olímpicament, que nostre Senyor els estava veient. Però com que no els delatava, tenien aquesta fama. Jo no els he vist mai beure d’aquest vi.

    El que sí s’ha donat el cas, que a algun sacerdot, quan l’han parat per fer-li un control d’alcoholèmia  ha donat positiu. S’ha d’especificar que  això s’ha produït en casos aïllats, quan aquest ve de celebrar moltes misses. Un fet que es deu  a que, degut a la falta de vocacions, un capellà acostuma a tenir al seu càrrec diferents parròquies i els dies de precepte hi acudeix per a celebrar la missa. També és veritat que el vi l’han de barrejar amb aigua i, ostres, qualsevol espatlla les propietats d’un vi tan bo afegint-li més  aigua del compte, així que la canadella d’aquesta acostuma acabar més plena que la del vi.

   I d’escolans a més d’un potser l’han hagut de revifar, o posar-li un estrenyecaps, desprès de comprovar que aquell vinet és més bo i reconstituent que la llet, encara que a aquesta s’hi afegeixi  polvets de cacau. Bromes a part, el vi de missa,  des de sempre, ha creat expectació i gaudeix de  bona fama, degut a la seva excel·lent qualitat i puresa. I vulguis o no, quan arriba l’ofertori, totes les mirades es dirigeixen al moment en què el sacerdot fa la barreja del vi i l’aigua, amb la complicitat de l’escolà. I no per res, sinó per simple curiositat.  No siguem mal pensats i no ens sobrepassem donant-li protagonisme a la imaginació, quan aquesta va per lliure.


                                                         J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 16 de maig  del 2025)

10 de maig 2025

DIGUEM QUE CALCES I ET DIRÉ QUI ETS




    Sempre s’ha dit que una imatge val més que mil paraules, i és veritat. En aquest cas la imatge que acompanya l’article ho diu tot, com també es fa evident que mostrant aquestes sabates, amb la simple insinuació dels hàbits, tots  haurem suposat de qui es tracta la persona que les calça. Ni més ni menys que el papa de Roma. També aquesta darrera especificació diu molt en el moment d’identificar al personatge. Quan parlem de Roma ho associem amb el pontífex i quan se’ns ha passat per alt algun detall del viure quotidià , ho equiparem com anar a Roma i no veure el papa.

    Tots els mitjans de comunicació, entre altres detalls, que fan referencia als costums que tenia el pontífex traspassat, han aprofundit amb el que fa referencia al seu calçat. Quan des del primer moment del seu pontificat va prescindir de les sabates vermelles, un costum en la manera de calçar que caracteritzava als papes, per allò de ser el vermell el color de la sang, per preferir les sabates que feia servir a diari. I potser, si hagués pogut, hauria vestit de carrer, perquè com també sempre s’ha dit, en castellà: “ el hábito no hace el monje”. I ara que em refereixo als monjos, aquests encara fan servir un calçat més simple, tan sols unes sandàlies amb tots els peus al descobert. Que per a l’estiu poden resultar molt còmodes, però a l’hivern, amb la gelor que fa a dintre les parets dels seus monestirs, pot resultar perjudicial per la salut. Fins que van considerar que es podien tapar els peus amb uns mitjons.

    Ahir dijous, dia 8 de maig a la tarda, es va produir l’esperada fumata blanca, amb la qual s’anunciava que hi havia un nou papa. El cardenal americà Robert Francis Prevost, que escollia el nom de Lleó XIV.  A partir d’aquest moment la notícia s’ha centrat en conèixer, amb tota mena de detalls,  la identitat del nou pontífex i no es tardarà massa en aprofundir en uns de  tan curiosos, com saber si aquest calçarà les populars sabates vermelles, o preferirà també portar les de cada dia.

    Perquè, desenganyem-nos, un papa camina poc, tot i que en les dependències papals les distàncies són llargues, si més no els terres són llisos i polits i d’aquesta manera les sabates tenen poc desgast. Tampoc és habitual que un papa surti per la ciutat com, mai millor dit, “Pedro por su casa”. A la diferencia de la resta dels humans, el papa potser només disposa d’unes sabates. No com nosaltres que n’acostumem a tenir dos parells, les de cada dia o d’anar a caminar i les dels dies de festa. Tant amb unes com en les altres el que es tracta és d’anar còmode. Sempre recordo la conclusió a qual arribava el company de l’antiga pàgina tres d’aquest setmanari i que em va precedir en el càrrec de Cronista de la Vila. Em refereixo a en Rafel Casanova i Termes que deia: “si et fan mal els peus, et fa mal tot “. Quanta raó tenia.

    En els meus anys de joventut, les sabates més emprades pels muntanyencs, en la modalitat de senderisme, eren les que es coneixien per les “xiruques“, que mantenien el peu subjecte i sobretot agradables de calçar. Atret pel model i potser amb les ganes de comparar-me amb els bon muntanyencs, la vigília d’una sortida que fèiem a l’escola per anar a can Marcer de la Penya i Jafre, vaig demanar als de casa que em compressin unes “xiruques”. No vaig tenir fred, no. Quan vaig tornar de l’excursió, la feina va ser meva per pujar el tram d’escales que separaven els baixos de la casa vella del pis. Portava els peus embutllofats i la veritat és que em feia mal tot.

     Curiosament aquestes sabates en qüestió tant les calçaven homes com les dones. Recordo a la Remei Casanova Giner  i la Rosó Carbonell Ripoll que les portaven a dalt de la Trinitat, quan era la seva festa, o sempre que hi pujaven. Cosa que contrastava amb les sandàlies negres que calçava, amb els mitjons del mateix color, el germà de la Remei, mossèn Santiago Casanova Giner que, per cert, sempre va portar la sotana, tampoc no va vestir mai de carrer.

      Les sabates del papa Francesc, eren també sabates de pelegrí, que havien trepitjat molts indrets, on la seva presència aportava humanitat i esperança. Ens queda poc per saber  de quin peu calça el nou papa. De segur que el seu pas pel Vaticà serà amb petjada ferma.


                                                        J.Y.M.


 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 9 de maig del 2025 )

02 de maig 2025

EL SAXOFONISTA DE LA FINESTRA



    Tot passejant pels carrers, tot sovint et trobes amb sorpreses. No és gaire habitual que des d’una finestra d’un pis de la Rambla de Catalunya, en ple centre de Barcelona, et sorprengui l’actitud d’un músic, que no es reprimeix pel fet de que el seu art guaiti al carrer.
    Aquest curiós document gràfic m’ha portat a la memòria una altra finestra que també guardava una relació molt estreta amb la música. En els baixos de la casa de l’Antoni Carreras i Robert, amb entrada pel carrer Francesc Gumà i amb la façana que s’estén pel carrer Sant Isidre,  hi trobem una artística finestra. Darrera d’ella hi habitava la Montserrat Almirall Andreu, amb el seu espòs Rafel Monzó i Valiente i amb les seves filles i el fill. Però era també darrera d’aquesta obertura on la Montserrat impartia classes de solfeig i piano. Quan hi guaitàvem, atrets per la compassada  mètrica de la música que en sorgia, la imatge era sempre la mateixa, la “senyo” com així l’anomenaven els seus alumnes, asseguda a davant del piano, amb l’alumne al seu costat, i el seu cos arrecerat cap a la finestra.

   Retinc  aquella imatge i  també un aiguabarreig de sons sorgits de les pulsacions sobre les tecles de l’instrument, en funció d’un aprenentatge que feia possible que els dits llisquessin  per damunt d’acord amb l’agilitat aconseguida amb l’estudi. Les característiques de la susdita finestra, el seu entorn, contribuïen a magnificar un detall tan significatiu, com ara m’ha recordat la presència d’aquest músic a darrera d’una finestra.  

    Vivim en un temps en què, sortosament, la música sempre està present al carrer. Ens ho acaba de demostra les actuacions que es porten a terme dintre del festival de Jazz Antic Sitges. I així com també l’actuació solitària i espontània que algun que altre músic ens ofereix a peu de carrer. Com el mateix cant de les Caramelles l'altra settimana.

    I tornant als mestres de música local, la major part d’ells han exercit el seu mestratge dintre de la intimitat de les seves cases. On només els veïns han hagut de suportar el soroll, abans que aquest es pugui considerar música. A can Torrens la ingrata cacofonia de l’aprenentatge es feia auditiva des del carrer. En un pis on hi havia dos llocs on s’impartia classe, el menjador amb un piano, aquest reservat al Sr. Torrens i a la Sra. Esperança i, quan s’esqueia, el seu fill Manel. I altre era al despatx del qual en tenia l’exclusiva l’altre fill, en Josep. Com que aquí el finestral donava al carrer Major, l’aprenentatge musical transportava la seva monotonia fins al mateix centre neuràlgic del poble. I on no tan sols hi arribaven les melodies embastades, sinó que també el costum excessiu de remarcar amb la veu, els silencis. Amb aquell “uuuun” amb el qual en Josep, ja ho havia explicat, allargava la pausa de negra.

   Del menjador poques notes s’escapaven, perquè el Sr. Manel, que sempre notava aire, tenia totes les obertures tancades i per tant el so sortia esmorteït.

    A can Pallarès, el mestre impartia lliçó  en una habitació que donava al Vall, on hi havia una balconera que sempre estava tancada i només els veïns, més propers, eren testimonis dels avenços dels seus alumnes. L’única finestra que s’abocava al carrer, era la que està al costat de la porta d’entrada de la casa del carrer de l’Aigua, darrera la qual la Sra. Lola Carbonell hi cosia. I l’única vegada a l’any que s’obria de bat a bat, era quan les Caramelles del Retiro, que ell dirigia, li anaven a oferir la darrera cantada en la vesprada del dilluns de Pasqua. Si més no la finestra preferida del mestre, era aquell gran finestral del cafè del Retiro, on cada tarda, desprès de dinar, s'hi reunien un nombre considerable de prohoms de la Societat.

    Com a curiositat, també explicar, que quan ni en Biel ni la Lola ja no hi eren, en aquest carrer de l’Aigua, hi va anar a viure, costat per costat, la Lourdes Pañella Coll, amb la seva família. Ella també és professora de música, cosa que ha permès que aquesta no s’hagi silenciat en aquest raconet. I quan no fa música, il·lustra les nostres tradicions. L’art es transmet, al carrer, de forma sonora però també sorgeix, de forma silenciosa, dintre de la intimitat de la llar i, fins i tot, quan les finestres són tancades. 


                                                   J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 2 de maig  del 2025)

26 d’abril 2025

A CA LES NANES




      Tot sovint les persones tenim per costum identificar a altres  per sobrenoms, que els imposem nosaltres mateixos, sense que la resta els coneguin per aquestes denominacions de caire particular. Alta cosa són aquells que formen part de domini públic i que tot sovint han passat de pares a fills. Un costum més freqüent en els pobles que en les ciutats. I fins i tot, quan visitem aquests indrets ens trobem amb cases que, en un lloc destacat de la façana, anuncien el mot de la casa. El que significa que els propietaris, els antics o nouvinguts, no tenen intenció d’amagar aquesta identificació tan de poble. Per contra hi ha altres motius més despectius, amb els quals no a tothom els hi agrada que els hi diguin. Moltes vegades perquè eren sobrenoms, els quals havien plantificat a uns avantpassats llunyans. 

    Al carrer  Sant Francesc hi ha la casa de la família Perea-Nadal, la qual  tot i haver estat reformada, conserva l’encant que li ha conferit la seva antiguitat i, sobretot, la vesant artística amb la que ha estat decorada la seva façana. Una casa habitada per tota la família, que a l’hivern vivien a Barcelona i passaven tot l’estiu a Sitges. Una llar on predominaven les dones: sogres, consogres, avies, cunyades, tietes, esposa i mare, filles i netes... sense moure’s d’aquesta intimitat familiar hi trobaves tota la representació del colofó  que conforma una família i, el que era més curiós, tots vivint sota el mateix sostre. Tot dones, a excepte dels dos homes de la casa, pare i fill.

    N’hi havia, també, de totes les  edats i  com que ja he dit que predominaven les dones, la meva família la rebatejaven per la casa de les “nanes”. El matrimoni més jove tenia dues filles i un fill. L’ara recordat Pepe , que al seu dia  es va casar amb la Maria Victòria Plana i Peris, filla de l’Antonet i la Toia, per a que m’entenguin.

    Quan va esclatar la guerra, a la casa, hi van anar a viure la família Briva-Mirabent. El fill del matrimoni, l’Antoni Briva i Mirabent va arribar a ser el bisbe d’Astorga, l’únic bisbe sorgit d’entre els sacerdots sitgetans. Com que en aquells anys era un jove, era amic del meu pare i de l’oncle, que vivien quasi davant per davant, i tots també compartien  amistat amb les altres veïnes; les noies de can Pacios, la Juanita, l’Araceli i la Carme, a les quals s’hi afegia una altra veïna la Lali Vergés, així com la Paquita i la Teresa de ca l’Aixut, vet aquí un altre mot amb el qual s’identificava la família Mirabent. Curiosament, costat per costat de la seva casa, hi vivia un altre Mirabent, l’Andreu, casat amb la Remei dels pèsols. Més amunt, a la cantonada de ca l’Arnabat, hi vivien els dos germans Olivé, en Joan i l’Antoni. I una altra curiositat, a l’Antoni sembla ser que li costava pronunciar la paraula tètanus i la simplificava dient “tetus”, doncs per sempre més els de casa, quan s’hi tenien de referir, l’anomenaven el “tetus”. 

     La casa dels Perea es trobava entre el convent de les monges vetlladores i el forn de pa d’en Pablo i la Teresina. Aquesta, la del mig, lluïa sobretot a l’estiu quan, al vespre, obrien la porta del cancell i es podia veure a tota la família sopant en el gran pati interior, oferint una  imatge entranyable. Mentre s’interposava la bonica perspectiva d’uns mobles modernistes, que contribuïen a “ensenyorejar” la nissaga d’una família de Barcelona. Que quan el setembre donaven per finalitzada la seva estada a Sitges, tapaven la “silleria” del quarto de reixa i els de casa els hi posaven una contraporta, de treure i posar, per tal de protegir la  de fusta, treballada, que donava accés  a la del cancell.

    Aquests dies enrere ens ha deixat en Pepe, l’únic varo que quedava d’aquella antiga família. Darrerament aposentat en la privilegiada atalaia del carrer Sant Mus, al costat de la Viki, on veia passar la vida, tot aixecant la mà quan coincidia amb algun conegut. Ell que havia estat diable de l’infern festiu, comediant de “cubanades”, pregoner junt amb la seva parenta de la Festa Major i home de bé. Que va viure envoltat de dones, en aquella casa de ca les “Nanes”, quan sols nosaltres la denominàvem així. 


                                                    J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 d'abril del 2025)

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez