BON NADAL !

    Sento una gran admiració per l’obra de la Pilarín Bayés, perquè amb els seus dibuixos ens transporta a la nostra infantessa, aturant-se per explicar-nos, gràficament, les festes i tradicions de casa nostra. El conjunt de la seva obra és pot considerar el gran llibre de la vida. Guaitar-hi ens estimula l’ànim i ens fa estimar, encara més, els petits detalls. que conformen la nostra existència i el nostre entorn.

     Hem arribat a un altre Nadal i amb ell torna la tradició i els costums. Un d’ells l’hem tornat a reviure  quan en l’Eco, de la setmana passada, hi vam trobar la felicitació que hi adjunten els repartidors/es del setmanari. Potser els únics que continuen amb la tradició, la mateixa que durant molts anys secundaven: el carter, el sereno, l’escombriaire. Amb aquelles targes tan peculiars, on al davant hi apareixia una imatge de l’esmentat protagonista, ben uniformat, i al darrera hi trobaves el vers desitjant bones festes. Darrera de tot això hi havia les propines nadalenques. Un bon al·licient, que s’afegia, quan es va implantar la paga doble, a la suma de tot plegat. 

    Anar a buscar molsa i verd per a decorar el pessebre era un altre dels costums que formalitzaven aquests preparatius nadalencs. Inclús quan es va començar a posar de moda l’arbre, fins llavors no formava part de la nostra tradició, a la molsa i al verd s’hi afegia unes branques de sabina, amb les quals es perfilava l’estructura d’un arbre amb pretensions d’avet . Avui, i amb bon criteri, no està permès fer-se amb bona part d’aquesta vegetació. Però és que anar a la muntanya, durant aquestes vigílies, permetia respirar aquella olor de molsa i herba humida, per la rosada de la nit. Eren de les olors que s’afegien a la que desprenia el pessebre, l’única olor de muntanya que compartia protagonisme amb altres, també de molt agradables, com la que desprèn el gall dindi rostint-se al foc.

   Que parlant d’això, les polleries del poble i les que s’ubicaven a la plaça, aquests dies estaven molt concorregudes. Antigament passaven uns gallinaires que comandaven un ramat de galls dindis, els hi deien “els paveros” i la gent sortien a la porta de casa i des d’allà triaven la bestiola que, visualment, més els hi agradava. Fins que el comerç local ho va aglutinar, amb la polleria de la família Fusté, al carrer Sant Pau i a la plaça; els de ca la Mariana, a l’Ensanche; la família Pros, també en el mercat vell. I n’hi havia una que es trobava en el carrer Muntaner, un carrer de poques botiges, era la polleria que regentaven en Pedro Sierra i la seva muller la Maria Gareta. Un espai reduït i que tenia les parets folrades com de suro, tenyit i envernissat. Costat per costat hi havia la botiga de queviures de can Jamà, que donava a aquest carrer i al torrent de Santa Bàrbara. Això era així abans que els supermercats incorporessin la secció de la carn i  pollastre. Quan van tancar aquests dos establiments i la botiga de la família Llorens -Paretas que venien articles de pell, el magatzem dels germans Albareda també es va traslladar, només va quedar la seu d’un altre recader, la família Bielsa.

    Mentrestant  ha tornat a agafar forma el pessebre. I els qui vivim abraçats a l’Eco i hem viscut molts Nadals a dintre de les seves pàgines, amb la companyia de tants col·laboradors i col·laboradores, m’adono que l’olor de tinta ha estat una altre de les olors singulars d’aquests dies. Però trobem a faltar l’escalf  que transmetia la família Soler. No se perquè, però em recorda a la parella que, buscant posada, trucava a cada porta. També nosaltres, en el seu dia, vam trucar a la d’aquella casa del carrer Bonaire i ells ens van acollir. I allà van veure la llum moltes il·lusions, que van acabar fent-se realitat.

    Fins que la família  ens va deixar volar sols i va aparèixer una cosa que es diu Internet i això ens vam anar distanciant, perdent aquell contacte que ens feia feliços. Fins i tot les portes de la casa es van tancar. I malgrat tot  hi han amics que continuen fent possible que el setmanari segueixi sortint cada setmana, amb les seves  pàgines  dividides en seccions. I així un Nadal i un altre. I, com fa uns anys que va succeint, els que signem les seccions habituals, la direcció ens permet fer festa la propera  setmana. Coincideix amb Cap d’Any. Per tant  aquest article el començo amb un desig i l’acabo amb un altre: Feliç Any Nou!

                                      J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 22 de desembre del 2023)