Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris carme barrachina. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris carme barrachina. Mostrar tots els missatges

23 de febrer 2025

EL DINAR DEL CAPMÀS

    Tot sovint els músics ens hem de quedar a dinar a fora de casa, això passa quan coincideix una actuació al migdia i una altra a la tarda. Un dels qui més gaudia  d’aquest dinar era en Manel Vendrell, popularment conegut per en Sou. L’home estava tocant i ja s’imaginava el que menjaria, que no sempre el menú o la carta s’ajustaven a les seves preferències, pel seu desencís. L’home acostumava a fixar la vista en els plats que no eren els més barats. A diferència d’ell, altres es decantaven pels més econòmics o coincidia que aquests s’avenien més a les preferències culinàries del propi interessat. Desprès hi havia qui triava el mateix que demanava en Manel. Cosa que es feia evident quan el cambrer passava a prendre nota. Demanava ell: “jo sopa” i l’amic que li feia el segon: “jo també”. Escollia el segon plat: “per a mi, un entrecot”. Saltava l’altre: “jo també”. Total, el primer acte de la comèdia.

   Quan estàvem a mig dinar ell, que ja preparava el terreny, sortia amb aquesta: “ara un capmàs...” . “Sí, home!”, hi havia qui li replicava la proposta. I tot seguit li venien les presses: “de postres porti-m un “mantecau” amb el cafè, tot junt”.

  I a partir d’aquí el drama del capmàs, perquè hi havia que no estava disposat a pagar pel que havien menjat els altres, o pel sols fet que ho pretenia imposar en Manel. Havíem arribat al segon acte de la comèdia,  envoltada d’un ball  de preus que servien per fer comparacions d’un plat a l’altre.

   Però això no acostumava a passar en el dinar de celebració de la festa de Santa Cecília, patrona de la música i dels músics. Festivitat que ha coincidit aquest dimecres dia 22. Era quan els músics, amb les seves respectives mullers, ens trobàvem en un restaurant de la vila per a celebrar-ho. En Manel era l’encarregat de buscar el lloc i tenia cura, abans d’escollir, que fessin sopa de peix, que es serviria com a primer plat i el segon a escollir entre els comensals. En aquest dinar, com en Manel anava acompanyat de la Mari, mostrava un comportament exemplar.

   Ves si n’havien passat de músics per la vila al llarg dels anys, que no hi havia per costum celebrar la nostra patrona. Els únics àpats que aplegaven a músics i cantaires era en el ressopó i e el dinar de les Caramelles. No va ser fins que es va fundar la Cobla Sitgetana, que es va començar a celebrar aquests dinars, on  no només hi participaven els components de la Cobla, sinó també la resta de músics de la Vila, juntament amb les seves respectives parelles. I l’Alicia Barrachina que era la padrina. 

    I entre  ells, també l’Antoni Pañella i la seva esposa, la Carme Barrachina. Curiosament fa pocs dies que es va recordar la vessant musical de l’Antoni, en un emotiu acte que es va celebrar al Casino Prado organitzat per la Carme, la seva filla, que tan bon record ha deixat. 

   La Carme Barrachina i l’Alícia Barrachina eren filles d’en Samuel Barrachina i Esquiu que va ser qui va tenir la idea de que Sitges tingués una Cobla de sardanes. De la qual cosa, el dia de Sant Esteve del proper any, es complirà 60 anys de la seva fundació. 

    Alguns músics de l’orquestra que va fundar l’Antoni Pañella, desprès serien els músics fundadors de la Cobla. Com els germans Ràfols, (en Lluís i en Quimet), en Manel Vendrell i en Joan Muntané.

    Fins i tot en els primers dinars hi assistia el metre Gabriel Pallarès, però era un desganat crònic, d’aquí que potser hi va deixar de venir per falta de gana. No era el cas d’en Josep Torrens, fill de l’altre mestre de música, el Sr. Manuel Torrens Girona. En Josep la gana no l’acabava mai, tant era així que quan veia que algú de nosaltres es deixava alguna cosa al plat, que no s’havia tocat, en Josep s’encarregava de menjar-ho. Fins i tot tenia una teoria, amb la qual justificava la intromissió al plat aliè: “per a que els hi donin de menjar als porcs, m’ho menjo jo”. 

    Al final d’aquest  dinar de celebració prevalia el capmàs, perquè tothom hi estava d’acord. Potser de tots els que fèiem, era l’únic en què hi havia unanimitat en aquest aspecte. De ben segur perquè s’anava acompanyat de les respectives esposes i no es volia donar mala imatge o que poguessin pensar: “Mare meva, com van aquests pel món”. 

     Coneixedor de les excentricitats dels músics, el mateix mestre Pallarès s’hi referia tot sovint: “la música és molt maca, la llàstima és que s’hagi de tractar amb músics”.


                                            J.Y.M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 24 de novembre del 2023)

 

25 d’octubre 2014

UN TOMB PER L'ARAGÓ


      Amb la comunitat aragonesa ens uneix el protagonisme de la història  i la condició de veïns molt propers. Degut a aquesta proximitat i per motius de familiars, tot sovint fem una visita als llocs que més ens han captivat. Amb l’amic Ventura Sella i Barrachina hem intercanviat informació, escrita pels dos, sobre un poble que té rang de ciutat, Daroca. Ell també mogut per lligams familiars, ja que la seva tia Carme Barrachina es va casar amb el mestre de música i fill d’aquesta població, el Sr. Àngel Mingote al qual va conèixer a l’anar-hi  a passar alguns dies durant els mesos d’estiu. I a Sitges va néixer el fill del matrimoni, l’Antoni Mingote. Per tantes coincidències, en Ventura ha mantingut amb Daroca un important nexe familiar que l’ha portat a visitar els llocs que més relació han tingut amb els seus. Com també  Rubielos de Mora, poble del seu avi matern, un altre bonic indret d’aquests geografia aragonesa. Mestre d’escola que es va traslladar a Sitges, deixant un grat record entre la població que en el seu dia van acordar posar el seu nom a l’escola.

   Reprenent el fil conductor de  Daroca, també ell s’ha sentit atret per les característiques  d’un poble que disposa d’un conjunt arquitectònic de primer ordre. El qual dóna testimoni d’un passat que evidència la prosperitat amb la qual es desenvolupava. Fins arribar a l’actualitat on es reflecteix una decadència que sobretot es nota en l’apartat comercial, si es compara amb  l’activitat que s’hi portava a terme i amb el rang de cap de partit que ostenta.. Sortosament aquest aspecte decadent no  es reflecteix en el seu patrimoni artístic.

    Tornar a Daroca és retrobar-nos amb les essències d’un poble que si bé s’ha perdut entre el progrés, conserva l’encant dels indrets que per la seva simplicitat aconsegueixen una harmonia que tan agrada gaudir-la, sense presses, fins i tot entre aquesta tònica de la decadència que també a voltes ofereix el seu encant. I aprofitant l’estada ens és obligat fer una visita a Used que es troba a tan sols 20 kilòmetres de distància. Però per als lectors la nostra intenció  no aporta cap interès en concret. No obstant referir-me a Used és fer esment al poble on hi va néixer la Carme i bona part de la seva família, tan paterna com materna. Tornar al poble, quan fa anys que no s’hi viu, resulta una experiència que és comuna a totes les famílies que disposen de la seva habitual residència aquí però són nascudes en altres llocs i de tant en tant fan una visita als seus orígens. Els castellans en diuen: “ir al pueblo” . Una visita que encurioseix tan als que hi tornen com pels qui no s’han mogut . Els primers per apreciar les novetats, valorar-les i fer-ne comparacions de quan hi vivien. El segons, perquè s’il·lusionen amb els sopars de duro que els visitants els hi expliquen. Tot i tenir en compte que les tornes en molts casos s’han canviat i, avui, amb la transformació social i amb tots els desgavells que se’ns han produït, pot ser que visquin millor aquells que no s’han mogut que no pas els qui en el seu dia van marxar amb la intenció de millorar en tots els aspectes.

   Used és un poble amb els habitants  dedicats a  l’agricultura i quan  els hi venen anys bons, vol dir que  fan bona collita de cereals, en treuen  profit. Pels qui no ens hem criat en aquest ambient, anar-hi de visita ens representa acomodar-nos entre la tranquil·litat d’un poble que quan comença a fosquejar ja no es veu ningú pel carrer. Però abans que el dia decaigui, es comparteix un enjogassat vol  d’ocells en la seva retirada i un cop arraulits entre les branques dels arbres et delecten amb un intens piulejar que resulta un regal pel sentits.

     A prop del poble es troba la “Laguna de Gallocanta”, coneguda mundialment pels amants de les aus que venen de tot arreu per a contemplar el procés migratori de les “Grullas” que ofereix, durant el temps que dura, tan l’arribada com la sortida, un espectacle que s’ha de veure. Curiosament Gallocanta i Sitges tenen en comú a un veí que porta l’origen del poble en el lloc del seu naixement. Em refereixo al músic Joan Vilarroya que la seva mare filla de Gallocanta, va fer el que feien les mares en aquell temps, anar a la casa pairal a tenir les criatures. El pare d’en Joan Va ser un infatigable usuari de la bicicleta, anava i venia de treballar a la fàbrica de Vallcarca pedalejant.

    Catalunya i Aragó han compartit història així com els personatges que l’han forjat. Amb el temps, un bon nombre de gent de la comunitat veïna  s’han establert entre nosaltres. Sigui per aquesta afinitat o per la proximitat amb Salou, lloc d’estiueig d’un gran nombre  d’habitants de les terres aragoneses i en especial de Saragossa capital, el nom de Sitges els atrau i els és familiar, degut a les seves visites a la vila. Però també hem coincidit amb “maños” que han viscut una temporada entre nosaltres i després han tornat als seus llocs d’origen, com és el cas de la Isabel Pérez que va ser professora del Institut fins que  ha aconseguit plaça en un poble al costat de Un Castillo, que és el seu i on, curiositats de la vida, ho era també de la mare de la Pilar Fornas esposa de l’Antoni Olivé. A la casa de la Isabel, ho hem pogut constatar en la nostra visita, el record de Sitges és sempre present, fins i tot  conserven el pis d’aquí on hi venen per la Festa Major, de la qual el seus fills en són uns entusiastes.

      Vet aquí un recorregut que comença a Daroca i segueix un itinerari que implica a gent de Sitges i d’Aragó que entre les més preuades apreciacions gastronòmiques, es troba la verdura que ells anomenen “borraja” una verdura fina i saborosa que els apassiona i que curiosament per a nosaltres és una gran desconeguda. El més semblant a la paraula  és quan la cosa acaba en aigua de “borrajas”. Una elocució que ara sembla tenir molt protagonisme.   

                                                                                           J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 24 d'octubre 2014 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez