A la qual no li cal disposar de permís d’obertura, ni haver de complir les múltiples normatives, com tampoc haver de patir per com li afectarà l’augment de l’IBI. Ben mirat, l’originalitat que mostra aquest petit negoci, potser es pot permetre certes llibertats. No tothom disposa d’aquesta creativitat, en quant a la disposició del producte que ofereix. Ni més ni menys que unes fotografies, la majoria de les quals diürnes, moltes d’elles amb la imatge que el responsable ha captat de l’entorn on es troba la, que jo mal denomino, “botigueta”. D’aquesta manera el possible client que s’hi apropa, pot comprovar, in situ, que la fotografia no està manipulada, sinó que mostra el paisatge tal com és. I això és una garantia, perquè no cal desplaçar-se, per tal de fer-ne les comprovacions pertinents.
I com a qualsevol comerç que està al dia, en quant els reclams publicitaris i ofertes per captar vendes, mostra en un lloc ben visible que s’adhereix a la campanya del Blak Friday , amb un descompte del 50%. . Una ganga. En una botiga oberta als quatre vents i que, sobretot per la seva situació i il·luminació, es podria comparar amb qualsevol altra botiga del barceloní Passeig de Gràcia. Tot i que a aquesta hora de la vesprada el nostre Passeig no està tan concorregut de gent com ho pot estar qualsevol arteria d’una gran ciutat. Tanmateix no tothom té el privilegi de poder obrir la botigueta en un lloc tan emblemàtic com aquest, en rigorosa primera línia de mar. Tot són avantatges per qui té la sort de ser original i creatiu.
Per l’hora que és i pel poc moviment de gent que hi ha, s’intueix que en la susdita parada no hi han empentes per comprar, malgrat el temptador anunciat d’aquesta suculenta rebaixa. L’avantatge que té, aquest ben il·luminat reclam, és que si no ven tampoc té despeses que ha d’afrontar, ni tan sols haver de treure la targeta per pagar el transport públic. El seu responsable, quan es cansa de tenir el negoci obert, ho recull tot i la mateixa bicicleta serveix per a transportar el material i al propietari. I així pot canviar d’ubicació tantes vegades com vulgui i amb les mateixes condicions.
Les bicicletes, cada vegada més, es mostren com a reclam. I a l’estranger potser molt més que aquí, on fins i tot les pinten de colors llampants i les disposen ben a prop de l’entrada de l’establiment. Sense anar gaire lluny, al Cap de la Vila en trobem una de ben florida a la porta d’una botiga.
Fa temps, en aquestes dates, a l’entorn de la festivitat de la Puríssima , la Societat Recreativa el Retiro organitzava una pedalada popular, per anar fins a Terramar i tornar, amb esmorzar inclòs. I que tant èxit va tenir durant els anys en què es va celebrar. Amb la participació de personatges tan populars, dintre l’àmbit local, com el recordat Toni Martí i Mirabent , que hi participava amb una bicicleta pintada amb els colors del Barça i si amb això no n’hi havia prou per identificar al propietari com un acèrrim seguidor d’aquest Club, en Toni també es vestia amb la samarreta de l’equip.
Altres bicicletes també s’havien fet populars, la que despertava més solidaritat i comprensió era la d’en Serafí, a la qual m’he referit moltes vegades, a l’home no l’havíem vist mai muntat al seu damunt. O potser sí, quan era més jove, però quan s’intuïa el final del seu trajecte, a ell li servia per a repenjar-se i per portar, sospeses al manillar, les quatre bosses amb les quals transportava tot el que tenia.
I a la vila igualment han destacat les bicicletes que hem anomenat de “carreres”. Quan sempre hi ha hagut molta afició a aquesta bicicleta de competició, no era per casualitat que existís la Penya Ciclista Maricel, que els aglutinava a tots. Un dels qui li agradava córrer en solitari, era en Francesc Ferret i Farreras, en Bruno. La seva especialitat era la prova de muntanya, perquè cada dia pujava i baixava de la Trinitat amb la seva bicicleta de “carreres” i quan arribava al poble, el trobaves amb aquesta aparcada a davant de la granja d’en Joan i la Teresina Ferré de la sínia Robert, al carrer Sant Francesc, on en Bruno desprès d`haver pujat quasi a l’equivalent a un port de tercera categoria, feia l’aperitiu.
Però poques vegades o cap, havíem vist una bicicleta convertida en “botiga”, és ben veritat que la necessitat aguditza l’enginy.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 15 de desembre del 2023)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada