MENTRE ESTIGUEM A DAVANT DEL REIXAT ...

     Li ensenyava a unes amistats un poblet enlairat, Forès, de la Conca de Barberà i d’entre les moltes singularitats i excel·lències que els hi explicava, els hi vaig comentar que el considerava un poble sa, degut a la puresa de l’aire que hi bufava  i per tant ho considerava  bo per la salut. Com volen dir que, a més de tot la bellesa del paisatge que s’hi albira, hi havíem d’afegir que en aquest raconet de món et passaven tots els mals i et prevenien dels que et podien assetjar. I vaig quedar tan ample. Les amistats em deixaven dir i al final  una pregunta va desmuntar part de les meves conclusions: Què hi ha cementiri? Contesta afirmativa per la meva part i raonament de qui posava en dubtava la meva teoria: “Doncs si hi ha cementiri no cal que ens diguis res més...”. 

    Sant Pere de Ribes era un poble sa, no vull dir amb això que ho ha deixat de ser-ho, si més no s’ha fet gran i els aires, com a la majoria de llocs, ja no bufen tan purs. Que per a nosaltres, la gent de Sitges, no els hem considerat mai com a tals. Perquè sempre que han bufat d’allà cap aquí els hem maleit, com si portessin mala intenció. Així, quan ens pensem que els seus vents es fan impertinents, ens queixem que tots els ribetans bufen en contra nostra o que han deixat les portes obertes amb tota la intenció per fer-nos la punyeta. I no hi ha manera de suavitzar la teoria d’aquestes ventoleres, perquè de sempre s’ha dit que els aires que procedeixen de Ribes no són bons. Feina hi haurà per desmuntar aquesta afirmació. Tot i que els ribetans ja no en fan cas. Aneu dient i que el vent campi per on vulgui.

     I vet aquí que si jo mateix i els propis ribetans  ens obstinéssim a mantenir-nos en la teoria que Sant Pere de Ribes era un poble sa, si ens guiem en les conclusions en què van arribar les meves amistats, la de tenir cementiri, deixem-ho que és un poble saludable. Al cap i a la fi com tots. 

   Però sí que l’entrada del seu cementiri és molt singular, a frec del Castell i de l’església vella. Durant molts anys aquesta era l’única entrada per on accedir-hi, fins que se’n va obrir una altra de molt més gran i  accessible que aquesta, que és enlairada i situada al capdamunt de la pujada i en el revolt on el camí ens porta a les vinyes, a la font d’en Zidro, a la masia de la Coma i l’ermita de Sant Pau, entre altres destinacions. 

       La més propera assolirà protagonisme el proper dimecres, dia de Tot Sants. I el dijous dia dels difunts, que és quan els cementiris són més freqüentats, per familiars, que la resta dels dies de l’any. Desprès que ha quedat demostrat que els aires sans no són garantia de res i tampoc tenen una identitat concreta. I que bufin d’on bufin, tot i ser bons, ens poden acabar matant d’una pulmonia i ves a reclamar en mar. On també pots arribar a morir amb l’aigua més amunt del coll. En definitiva, no hi ha enlloc segur.

     Un dia el propi Jesús Carbonell, que va ser durant molts anys, junt amb el seu fill Joan, l’enterramorts de la vila, va dubtar si la mort era selectiva. Tots recordem als germans Josep i Jaume Ferret, els quals regentaven una botiga de queviures al carrer Sant Francesc i gaudien d’una gran popularitat. Quan es van jubilar van tancar la reixa de l’establiment i només l’obrien en comptades ocasions, quan havien de sortir un moment i tornaven de seguida. Un dia a la tarda passava en Jesús per davant de l’establiment i va coincidir amb l’Antoni Olivé, que era veí dels nois, i va que en Jesús li pregunta: “Escolta, aquests “hermanitos” què són vius o són morts? Resposta ràpida i intel·ligent de l’Olivé: “Ostres, si vostè no ho sap...”  Al responsable de fer-te l’últim traje de ben segur que feia temps que dubtava si havia perdut a uns clients quan no se’l hi escapava cap. 

     Que per cert, fa un parell de setmanes que va morir la Pilar Fornas, que era la muller de l’Antoni Olivé i per tant dona de músic. Dones que també tenien el seu protagonisme  per Santa Cecilia, que es feia el dinar dels músics acompanyats de  les seves respectives parelles. Sempre es diu que si hi ha un moment bo a la vida s’ha d’aprofitar. Aquest n’era un.

    Una teoria que ha estat i serà sempre una realitat indiscutible. Aprofitem-ho. Abans que quedem a darrera del reixat. 

                                       J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 31 octubre del 2023) 

 

AQUÍ VA COMENÇAR QUASI TOT

    

   Es pot dir que en totes les cases d’abans hi havia un pati o un terrat, i a l’estiu es feia més vida a fora que a dintre. La casa familiar del carrer Sant Francesc no era una excepció: un terrat que tenia entrada i sortida pel menjador, també per una habitació i per la cuina. La meva àvia Consol a tot el contorn hi tenia disposats cossis amb flors i falgueres. Fins i tot jo havia aconseguit veure ben assortit el galliner que estava arrecerat en la paret mitjancera  amb els veïns .

   Quan l’oncle Joan i el meu pare Josep eren jovenets, al terrat hi acudien amigues i amics del veïnat i aquell espai es transformava gràcies a l’enginy que hi desenvolupaven aquelles noies i nois com: la Lali Vergés, la Paquita de ca l’Eixut, la Juanita Pacios, la Plàcida, les germanes Borrell, l’Antoni Olivé, l’Antoni Briba que va arribar a ser bisbe d’Astorga. Així com altres que esporàdicament eren convidats a actuar en aquell improvisat escenari que muntaven i adornaven amb elegants cortinatges i que el meu avi Joan, que tenia ànima i habilitats d’artista, els ajudava en la decoració. En aquell muntatge que tenia caire de teatre de poble, hi assajaven obres improvisades i quan s’esqueia oferien l’estrena i la representació corresponent. 

    Amb el pas dels anys el teatre de la vida va fer abaixar -per sempre més- el taló del teatre del terrat, al mateix temps en què els escenaris d’aquells protagonistes es van diversificar. Si més no el terrat de casa a cada estiu continuava oferint el seu al·licient, o si més no mantenia les preferències de la família, quan hi sopaven sota el tendal que s’estenia en l’espai que quedava només sortir de la cuina.

    Vaig néixer jo i el pare em retratava en el terrat, com quan la meva mare Encarna em banyava dintre una gran gibrella  de zenc. Van seguir els batejos de la meves germanes i les respectives comunions. I vet aquí que la fotografia de rigor ens la feien allà mateix, amb els amics distribuïts com si es tractés d’un equip de futbol. Una alineació que es repetia a cada festeta: els germans Sales, en Miquel Farré, en Jordi Milán, Ramon Planas, Joan Olivé, Josep Matas, Toni Martí , els meus cosins Joan i Toni i les meves germanes Consol i Montse.

    Ens anàvem fent grans i el terrat continuava sent el lloc de trobada. L’espai polivalent que servia per a tota mena d’activitats. I va succeir que a la casa del costat, a can Joanet de can Mas, hi  van venir a viure els pares d’en Jordi Milán, mentre tenien lloc les obres que es feien en la casa del costat de la botiga d’en Francesc Yll i la Teresa Camps i de la xarcuteria d’en Marià Adell i la Paquita, que era on vivien. Una casualitat que va permetre que en Jordi i jo féssim incursions en l’espai que hi havia al costat del reduït pati dels baixos que donava l’esquena  al taller. 

     No fa gaire el mateix Jordi em comentava que aquell entorn era molt propici per inspirar una obra de teatre. Però que a la nostra edat encara no teníem prou experiència com per treure-li tot el profit que havia d’anar acompanyat de la corresponent inspiració. Aquell espai s’havia convertit en l’escenari que freqüentàvem cada tarda durant les vacances d’estiu. Li donàvem voltes i potser com que jo sempre ho havia vist no li sabia veure res més que el lloc on hi havia la premsa que servia per quan s’havia d’encolar amb aiguacuit  els taulers de les portes que feien al taller, les disposaven allà i anaven donant voltes als grossos cargols de fusta i els deixaven apretadetes  fins que  s’assecava la cola. 

   Amb tot el terrat no perdia pistonades, algunes tardes dels dies de festa hi fèiem sessions de putxinel·lis. Darrera aquest teatret de guinyol hi mostrava les seves habilitats en Carles Palma, que la resta de la setmana feia d’aprenent al taller. Els espectadors s’anaven alternant i en aquesta fotografia si pot veure : en Jordi Milán, el meu cosí Joan i al nivell inferior, a mi i a la meva germana Consol. 

   Darrera la rebotiga i el taller, en el terrat de la casa del carrer sant Francesc, m’atreviria a dir que va començar quasi tot. Aquest gran projecte, amb el qual en Jordi hi somiava, fins que es va fer realitat, La Cubana. Que aquest any compleix 40 +1 anys i per celebrar-ho té lloc aquesta fantàstica exposició del Miramar. Com un merescut homenatge a aquesta admirable companyia de teatre nascuda a la vila i on hi han actuat artistes de casa nostra i altres d’arreu. Que desprès de voltar pel món tornen a Sitges per celebrar aquest meritós aniversari.                        En el llenguatge teatral, per a desitjar molt èxit i sort fan servir una expressió una mica altisonant: molta mer... Com que ja l’han endevinat no cal remenar-la més. Diguem-ho de manera més elegant: Moltes felicitats.

                                  J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 18 de juny del 2021)

LES TRES PORTES DEL VINYET

      

       Desprès de tants anys escrivint en les pàgines de l’Eco i, per consegüent, amb molts articles dedicats al Vinyet, quan s’apropa una nova festa, fa que es vagin esgotant els temes i així, una vegada més, costa retrobar el fil de l’escriptura per intentar escriure sobre el mateix però intentant no repetir. A la primera llambregada a l’encapçalament sobtarà aquesta concreció tan exacta, la de les tres portes, quan en realitat i, com és de suposar, el recinte de Vinyet, compte amb moltes més. Fent menció a aquest detall em ve al pensament que a Barcelona un prestigiós restaurant s’anuncia amb el nombre de portes que disposa, una al costat de l’altra, en el seu perímetre exterior, fins el punt de que les seves 7 portes s’han convertit en una icona  d’identitat reconeguda arreu.

     En el cas que ens ocupa, hem entrat i hem sortit del Vinyet com si fos a casa nostra. Però no sempre ho hem fet per la mateixa porta. Una excepció la qual, en el moment de produir-se el fet, ens ha semblat la cosa més  normal. Els qui hem tingut el goig de casar-nos als peus de la Mare de Déu, hi hem entrat per la porta principal, la que dóna a la placeta. I aquesta imatge, avançant cap a l’altar, agafat dels braç del pare o la mare, segons sigui el protagonista, és recordada per vida. Com també la sortida, ja convertits en marit i muller, junts en el llindar de la gran arcada, és quan la parella és rebuda amb l’alegria compartida de familiars i amics. I on el fotògraf deixa constància gràfica dels recent casats i de les seves respectives famílies. Vist des d’aquesta perspectiva  les portes de l’entrada principal  del Vinyet limiten un abans i un desprès. Quan s’hi entra cadascú per separat i s’hi surt amb un compromís adquirit, desprès del sí que en deixa constància. La panoràmica que s’albira  des de  aquesta entrada és molt limitada, si més no és el punt d’inici d’una nova vida

    Durant la resta de l’any coincidir amb la portalada gran oberta  significa que té lloc una cerimònia religiosa de la mateixa índole o potser  la missa sabatina del primer dissabte de cada mes. Llevat d’aquestes coincidències no és gaire freqüent poder accedir a l’interior per aquesta part frontal. Tenim al nostre abast l’entrada lateral que és d’una bellesa molt a conjunt  amb el seu interior. Amb el medalló de la part superior, on  si pot llegir uns estrofes en un català molt antic. Travessar la vidriera interior ens trasllada al recolliment, on la penombra interior hi posa un toc el testimoni mut de l’escolanet que sembla que ens miri i  si l’obsequiem amb una moneda ens respondrà amb un sonor i peculiar senyal que irromp en aquest silenci tan ben compenetrat amb tot el que l’envolta. I a dalt, en el seu pedestal, la imatge de la Mare de Déu del Vinyet.

    Només sortir a l’exterior una altra porta, aquesta complementa les tres de l’encapçalament, és la que més es desmarca del  contingut religiós tot i que sense deixar del tot la seva influència. És la que s’obra a una interioritat, al mercadeig de l’ermita. On es poden comprar les llànties, estampes, imatges i tota mena de records. I és  també la porta per on s’accedeix a la casa dels ermitans que s’hi ha anat alternant.

       Just al costat d’aquesta portalada s’estén  un llarg banc de pedra. El complement perfecte a aquet espai tancat i cobert amb bigues de fusta pintades de color blau que aguanten la terrassa superior. Que en dies assenyalats, com la festa del Vinyet, serveixen de talaia perfecte per observar la convivència sitgetana mentre es descansa. En ell s’hi ha assegut totes les classes socials de la vila: la gent del poble, arquebisbes, bisbes, Srs. Rectors, capellans i escolans, autoritats locals, administradors,  ermitans, organistes...

      El proper dimecres les tres portes principals del Vinyet restaran tot el dia obertes, de bat a bat, i totes  acolliran l’afluència de la gent del poble que hi entraran i sortiran, en un dia tan especial dintre el calendari de les festes sitgetanes.

   I com el calendari, el pas dels dies,  no s’atura, l’endemà l’església celebra la festivitat de Sant Salvador. I Aquesta coincidència també té un apunt en aquest carrer Sant Francesc, del qual l’altre setmana escrivia sobre les veïnes del tram de baix. Si ara el completem de dalt a baix,  durant uns anys, quatre Salvadors hi han coincidit. El primer, començant pel capdamunt, era en Salvador Satorra, el popular Xatet que regentava el negoci  que portava per nom la característica de la seva peculiaritat nasal i que, com he dit altres vegades, pel seu Sant obsequiava amb orxata.

   Ja en el tram de casa meva hi vivia en Salvador Raventós, espòs de la Juanita Pacios, el qual sense saber el perquè i el com, en l’article de la setmana passada, li vaig canviar el nom pel de Jaume. Una errada que encara no hi trobo explicació. Ja que abans d’apuntar la seva identitat em vaig informar amb el veí, l’Antoni Olivé, el qual té una memòria privilegiada pels noms i cognoms de la gent de Sitges. Amb tot i això se’m cola el Jaume, per a sorpresa meva.

   A casa nostra hi trobem el Salvador Nieto, casat amb la meva germana Montserrat. I on hi havia, fins fa poc, una pastisseria, el propietari de l’edifici es deia Salvador Albareda que era oriünd  de per allà les Gunyoles d’Avinyonet. Un personatge molt peculiar però excel·lent persona.

     Ja en aquell mateix tros del Passeig de Vilafranca, entre ca la Josefa i la casa de la Rosa Ballester, hi vivia i tenia el taller de baster, en Salvador Bové. En un temps encarregat també de cobrar els impostos dels productes que entraven a la vila. Com ho anunciava un cartell que sobresortia de la façana i on es llegia: “Arbitrios”.

   L’errada amb el nom d’en Salvador Raventós, ha brindat que la coincidència amb la festivitat del Sant, hagi estat ni fet expressament per a que la rectificació quedi prou digna. Compartint l’article amb aquestes tres portes que han servit de tema principal. I vet aquí que davant l’alternança en els temes i l’error, es fa palesa la paradoxa  que vaticina  que quan es tanca una porta  se n’obra una altra.

                                                                                     J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 31 de juliol del 2015 )