BON NADAL !

    Sento una gran admiració per l’obra de la Pilarín Bayés, perquè amb els seus dibuixos ens transporta a la nostra infantessa, aturant-se per explicar-nos, gràficament, les festes i tradicions de casa nostra. El conjunt de la seva obra és pot considerar el gran llibre de la vida. Guaitar-hi ens estimula l’ànim i ens fa estimar, encara més, els petits detalls. que conformen la nostra existència i el nostre entorn.

     Hem arribat a un altre Nadal i amb ell torna la tradició i els costums. Un d’ells l’hem tornat a reviure  quan en l’Eco, de la setmana passada, hi vam trobar la felicitació que hi adjunten els repartidors/es del setmanari. Potser els únics que continuen amb la tradició, la mateixa que durant molts anys secundaven: el carter, el sereno, l’escombriaire. Amb aquelles targes tan peculiars, on al davant hi apareixia una imatge de l’esmentat protagonista, ben uniformat, i al darrera hi trobaves el vers desitjant bones festes. Darrera de tot això hi havia les propines nadalenques. Un bon al·licient, que s’afegia, quan es va implantar la paga doble, a la suma de tot plegat. 

    Anar a buscar molsa i verd per a decorar el pessebre era un altre dels costums que formalitzaven aquests preparatius nadalencs. Inclús quan es va començar a posar de moda l’arbre, fins llavors no formava part de la nostra tradició, a la molsa i al verd s’hi afegia unes branques de sabina, amb les quals es perfilava l’estructura d’un arbre amb pretensions d’avet . Avui, i amb bon criteri, no està permès fer-se amb bona part d’aquesta vegetació. Però és que anar a la muntanya, durant aquestes vigílies, permetia respirar aquella olor de molsa i herba humida, per la rosada de la nit. Eren de les olors que s’afegien a la que desprenia el pessebre, l’única olor de muntanya que compartia protagonisme amb altres, també de molt agradables, com la que desprèn el gall dindi rostint-se al foc.

   Que parlant d’això, les polleries del poble i les que s’ubicaven a la plaça, aquests dies estaven molt concorregudes. Antigament passaven uns gallinaires que comandaven un ramat de galls dindis, els hi deien “els paveros” i la gent sortien a la porta de casa i des d’allà triaven la bestiola que, visualment, més els hi agradava. Fins que el comerç local ho va aglutinar, amb la polleria de la família Fusté, al carrer Sant Pau i a la plaça; els de ca la Mariana, a l’Ensanche; la família Pros, també en el mercat vell. I n’hi havia una que es trobava en el carrer Muntaner, un carrer de poques botiges, era la polleria que regentaven en Pedro Sierra i la seva muller la Maria Gareta. Un espai reduït i que tenia les parets folrades com de suro, tenyit i envernissat. Costat per costat hi havia la botiga de queviures de can Jamà, que donava a aquest carrer i al torrent de Santa Bàrbara. Això era així abans que els supermercats incorporessin la secció de la carn i  pollastre. Quan van tancar aquests dos establiments i la botiga de la família Llorens -Paretas que venien articles de pell, el magatzem dels germans Albareda també es va traslladar, només va quedar la seu d’un altre recader, la família Bielsa.

    Mentrestant  ha tornat a agafar forma el pessebre. I els qui vivim abraçats a l’Eco i hem viscut molts Nadals a dintre de les seves pàgines, amb la companyia de tants col·laboradors i col·laboradores, m’adono que l’olor de tinta ha estat una altre de les olors singulars d’aquests dies. Però trobem a faltar l’escalf  que transmetia la família Soler. No se perquè, però em recorda a la parella que, buscant posada, trucava a cada porta. També nosaltres, en el seu dia, vam trucar a la d’aquella casa del carrer Bonaire i ells ens van acollir. I allà van veure la llum moltes il·lusions, que van acabar fent-se realitat.

    Fins que la família  ens va deixar volar sols i va aparèixer una cosa que es diu Internet i això ens vam anar distanciant, perdent aquell contacte que ens feia feliços. Fins i tot les portes de la casa es van tancar. I malgrat tot  hi han amics que continuen fent possible que el setmanari segueixi sortint cada setmana, amb les seves  pàgines  dividides en seccions. I així un Nadal i un altre. I, com fa uns anys que va succeint, els que signem les seccions habituals, la direcció ens permet fer festa la propera  setmana. Coincideix amb Cap d’Any. Per tant  aquest article el començo amb un desig i l’acabo amb un altre: Feliç Any Nou!

                                      J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 22 de desembre del 2023)                   

LA DOCTORA DEL BARRET

    

     Cobrir-se el cap amb un capell ha estat un costum que ha ensenyorit a les persones que l’han portat. I podríem dir que aquest element el feien servir més els homes que les dones. Si aquestes  s’abillaven amb un barret ho feien amb la intenció de complementar l’elegància en el vestir i, sempre, quan l’ocasió ho requeria.

   Al llarg de la vida he coincidit amb gent als quals el barret  ha estat el complement imprescindible de la seva personalitat, sense ell haguéssim trobat incomplerta la seva imatge més familiar. Col·laboradors d’aquestes pàgines han estat usuaris costumistes del barret. Començant pels propis directors del setmanari, el seu fundador i el seu fill. Però a qui el barret mes contribuïa a reblar la seva intel·lectualitat era a l’historiador local, el Sr. Josep Carbonell i Gener, el qual passejava un posat d’autèntic gentlemans anglès. Mes d’una vegada havien coincidit a la redacció amb el seu amic Salvador Soler i Forment, col·laborador de barret ostentós, si més no en Soler mostrava un posat de camperol  benestant .

   De la mateixa manera que el barret formava part de les maneres elegants que mostraven els metges del poble. Com el doctor Benaprés que passejava un estil molt seu. Quan  anaven a passar visita a domicili , a la casa estaven preparats per a tenir a bon recull tots aquests embolcalls sobre posats que el doctor traginava durant els dies de més fred. Totes les cases acostumaven a tenir els típics penja robes de paret i en ells hi disposaven l’abric, la bufanda i el barret del metge, els quals mentre s’anaven deslliurant de les robes d’abric passaven una revista ràpida a l’entorn i mostraven interès quan hi havia quelcom que els motivava: un plat antic, unes rajoles, un quadret. Insinuat el desig encobert per la curiositat mostrada, podia passar que, com agraïment a les atencions i eficiència amb el malalt, li acabessin regalant allò per la qual cosa havia mostrat interès.

      Aquesta generositat de vegades era recíproca per part del metge, era el cas del doctor Rafel Almirall i Carbonell, molt aficionat com era a pintar quadres, sovint es presentava a casa del seus pacients amb una obra seva a sota el braç. Com és de suposar la família s’afanyava a penjar-lo en un lloc  preferent de la casa. D’aquesta manera cada vegada que el doctor hi acudia  s’adonava que la seva obra havia tingut bona acceptació. Encara avui em trobo amb clients que m’ensenyen, cofois, la pintura que els hi havia regalat el doctor Almirall.

   Un metge que portava el barret amb elegància era el doctor Rafel Padrol i Milà. Junt amb la seva família vivien al carrer Bonaire. En els baixos hi tenia la consulta i en el primer pis , en la barana del balcó, si podia veure aquests escuts ovalats identificatius de les ambaixades   La seva era de l’ Uruguai. Transcorregut el temps no m’han sabut informar si era una ambaixada  més de caràcter honorífic que no pas amb la disposició i capacitat operativa per fer les funcions com a tal. Potser té una certa relació pel fet que descendents de la família Batlle de Sitges van arribar a ser Presidents de l’Uruguai.

     A dia d’avui els homes sembla ser que han prescindit del barret i s’han aficionat a ell les senyores. Precisament una doctora especialitzada en dermatologia llueix llampants barrets. La Carmina Garcia Rifa s’acompanya sempre d’uns de molt originals, un detall que li confereix dinamisme i modernitat. Molt en consonància amb el seu tarannà alegre i jovial que fa que resulti un goig coincidir amb ella quan va o ve de passar consulta.  Complementa la seva imatge tan seva, el colorit dels seus llavis, pintats de vermell carmí. La Carmina, al ser una senyora té l’avantatge que està dispensada d’haver de treure`s el barret  per saludar. Fins i tot amb això dels barrets s’ha contemplat un cert protocol. A la doctora, que de protocols no crec que en sigui gaire amant, li facilita una identificació que s’avé  amb la gent de la seva professió dintre el camp de la medicina. I com ells té els barrets que es posa els dies de treball i altres els dies de festa.  Degut a la seva predilecció per la natura, el cap de setmana, canvia els de colorits pels  de palla, és  quan campa pels seus dominis de Tavertet, on el sol bat  damunt les cingleres  d’aquest bonic i espectacular  indret.

     Amb arrels a Vic,  té les mateixes preferències pels barrets que una vigatana il·lustre, la Pilarín Bayés, doctora en l’art del dibuix popular. Ella també es dona  molt aficionada a portar  originals i extremats capells. En una zona on tapar-se el cap si presta, sobretot a l’hivern quan la gebrades matinals emblanquinen el paisatge i enravenen  les crestes fràgils de les orelles.

     Em recorda quan Sitges va tenir un venedor de barrets i gorres, se’l coneixia pel gorrista i tenia el seu establiment al carrer Sant Francesc al costat de cal Xatet. Avui entrant al carrer Major, pel Cap de la Vila, trobem una llarga i estreta barreteria que al no despatxar els voluminosos barrets mexicans, les mesures del local s’adapten prou bé a les proporcions més comunes dels barrets convencionals. D’aquests i altres detalls ens ho pot explicar la Pili que de les joguines ha passat a despatxar  barrets, un producte molt apreciat quan el cap s’ha quedat despoblat. Es dona la coincidència que entre nosaltres ha vingut a viure un barretaire de llarga tradició en el comerç de Barcelona. l’Antoni Obach, copropietari de la prestigiosa sombreria Obach del carrer del Call,  que està aparellat amb la sitgetana Mercé  Suñé de can Pela.

      Han passat els anys i els barrets continuen estant de moda, malgrat que els metges no l’acostumen a fer servir, l’han canviat pel casc de  la moto. S’ha apropiat del costum la Carmina Garcia, que ha esdevingut una doctora de barret que, quan la tractem, si en portéssim , molt gustosament  ens el  trauríem,  per reconèixer-li les moltes virtuts que atresora.       

                                                                         J. Y. M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 28 de juliol del 2017 )

ENTRE DOS CELS BLAUS

   

   Dos dels  llocs on més m’agrada contemplar el mar, és la sala de les escultures del Palau de Maricel de Mar, des del vidriat que s’hi aboca . A qualsevol hora del dia ofereix una perspectiva sensacional, única per la situació i el contingut.

    L’altre és des del Mirador Miquel Utrillo i Morlius, tot avançant cap el canó  que sobresurt del mur. Guaitant aquests dos enclavaments he reflexionat sobre el privilegi que tenim  de disposar d’aquesta llenca de mar tan ben posicionada . Una panoràmica que és l’admiració de tots els qui ens visiten.

    En uns mesos de diferència, el protagonisme aconseguit per aquest darrer mirador, ha estat prou eloqüent. Va començar amb l’acolliment  que va dispensar a tots els qui van assistir, el dia    16 de novembre del 2016, a la inauguració de l’exposició,” la Modernitat Anhelada”. Sota un cel blau, radiant. Després dels parlaments que van tenir lloc al Racó de la Calma, aquest redós va aconseguir captivar a tots els assistents a l’acte. Durant els mesos que l’obra de Ramon Casas, Santiago Rusiñol i altres artistes vinculats,  ha ocupat les dependències del Palau, s’han alternat dies de sol i dies rúfols .

   Si més no el dia de la clausura que va tenir lloc  ara fa dos diumenges, el 19 de febrer del 2017, el cel tornava a oferir aquest blau que tan valoren els artistes. I davant la grandesa aplegada a pocs metres d’allà, es donava culte també a les petiteses que acaben per a fer més entenedora la història i l’obra dels personatges que s’hi han involucrat.  Em refereixo a la presentació que es va fer a peu  de  la gran arcada per on s’accedeix al Saló Blau, després que en aquest espai s’hagués presentat el llibre “Desde el Molino”, que recull les cròniques que Santiago Rusiñol va escriure a Paris i enviava a LA Vanguardia, acompanyades de dibuixos de Ramon Casas. Només baixar del saló, allà, a tan sols  un pas del carrer, es presentava en societat  “ La Petita Història de Ramon Casas”, amb text de la Vinyet Panyella i il·lustrada per la Pilarin Bayés, pensada per als més menuts.  Però que sempre, els més grans, ens avancem  per a satisfer  la  curiositat. Delectant-nos  amb la gran quantitat de personatges que, amb el seu estil tan característic, fa de qualsevol obra, sorgida de les seves mans, una gran obra d’art. I és que la Pilarin ho té tot, una enorme facilitat pel dibuix, amb estil propi.   I  una manera de ser, tan senzilla com riallera. Moderna i extremada en el vestir, dona de barret, i de conversa molt agradable. Les petites històries de la Pilarín estan influenciades per una gran varietat de detalls que les fan amenes i molt entenedores.

    Quan tot això va acabar de passar, un protagonista de la petita-gran  història de la  Vila ens deixava. En el moment en què  aquell sol ja s’havia retirat i la foscor de la nit tenyia de dol a tots els qui dormíem aliens a la realitat,  sense ser conscients com per pensar  que la vida es fa fugissera  en el moment menys pensat. Sigui de dia o de nit, s’escapa sense que la puguem aturar .

   En Jaume era un  sacerdot jovial, alegre, optimista, amic de tothom,  que va néixer a can Jaumet forner, on avui hi ha l’estanc del carrer Major, entre l’escalforeta del forn de coure el pa i la blancor de la farina.  Néixer per a després morir, vet aquí la realitat.  Doncs arribat aquest moment, no es va aturar ni a llegir l’Eco, que tant li agradava.  Sobretot quan fora de casa, en la intimitat de la rectoria, el setmanari esdevenia com una finestra oberta, on hi guaitava amb l’entusiasme del sitgetà que estima el seu poble i participa del seu bategar.

    Només escoltar la crida ho va deixar tot, perquè sabia que havia de ser així. Ho predicava sempre que en tenia ocasió. Ell, que tantes vegades havia ajudat  a emprendre    aquest darrer viatge, arribada  la seva hora, conserva l’enteresa per no preocupar a la seva mare, a la germana i les  nebodes. I la tristesa del moment esdevé com una alegria, doncs  estava preparat, ho havia explicat, tantes vegades, en les seves homilies, que aquest comiat  ha estat envoltat de l’esperança d’un retrobament feliç. Per a molts de nosaltres això costa d’entendre, per en Jaume Berdoy i Alemany,  que n’estava tan familiaritzat , quan emprèn el viatge fins i tot espera que el cel estigui fosc, per no treure-li protagonisme al seu blau.

    La majoria de les vegades que en són de grans les petites històries, ens ajuden a estimar als seus protagonistes que fan de la petitesa la grandària de tot plegat.  Durant aquests mesos s’han  escrit unes pàgines de la història del poble, on queda reflectit el record d’una exposició  molt visitada.

    Fins aquí un esdeveniment que ha contribuït a magnificar els neguits culturals de la gent de la vila.  I per a les dues ocasions el cel va lluir el seu blau més de Sitges, el blau de gala. El mateix  que prepara l’adéu del sacerdot sitgetà. Ell, que  tant  ha estimat la seva vila natal,   torna a ella  per a estar més a prop  d’aquest pedaç de cel on no s`aprecien els repunts, ni les costures, només els núvols gosen  tacar-lo.

     Les petites històries no sempre tenen un final feliç, malgrat que l’embolcall del dia sigui tan acolorit. Sap greu deixar-ho així, sense més ni més. Tot i que per a ell, retornar a la casa anhelada,  hagi estat la seva més gran satisfacció.

                                                                              J. Y. M.

( Article publicat el 3 de febrer del 2017)