EL LLUM DE GAS DE "CAN XIQUILLO"

  

 Mentre no va existir l’electricitat, la llum de les espelmes va fer la seva funció; a elles s’hi van afegir els quinqués i els llums de carbur.I el que són les coses: a casa nostra, al carrer Major, gairebé fent cantonada amb el Cap de la Vila, hi havia la cansaladeria que tothom coneixia com a «Can Xiquillo», regentada pel matrimoni format per en Francesc Planes i Rigol -a resultes del segon cognom, a la casa també se la coneixia per Can Rigolet- i la Francesca Robert i Camps. Les botifarres que elaboraven eren molt apreciades.

   Com a curiositat, considero oportú explicar que a poca distància d’allà, ja al Cap de la Vila -on ara hi ha una entitat bancària-, hi va haver una altra cansaladeria: “Can Xurei”. I en el mateix entorn, al començament del carrer de Sant Francesc, gairebé a tocar del mateix Cap de la Vila (només els separava “Can Pascaret”), la cansaladeria: “Can Candelari”.

   Sembla que l’avui tan temut colesterol, llavors, no se’n sentia parlar. Potser perquè en aquell temps sí que les botifarres eren ecològiques o, més aviat, perquè la gent no es feia analítiques. El resultat de menjar greix i altres coses que, a la llarga, interferien en la bona salut, quan es produïa el desgavell, tenia una definició molt eloqüent: “Ha fotut un pet com un gla”.

   Però bé, anem al gra: el senyor Francesc Planes i Rigol es va voler abraçar a la modernitat i, ni més ni menys, va muntar una fàbrica de gas -com la que ja existia a Barcelona- amb la finalitat de poder-se il·luminar a través d’aquest combustible. La fàbrica es va inaugurar l’any 1896 i, a partir de llavors, es van fer instal·lacions per poder il·luminar els carrers i també l'interior de les cases.

Per encendre l’enllumenat públic, s’esperava que comencés a fer-se fosc i s’apagava amb la primera llum del dia. Un dels encarregats de fer-ho va ser el senyor Antoni Hill, a qui la veu popular, a partir d’assumir aquesta feina , va conèixer com el “fanaler”. Es dona la casualitat que l’home estava casat amb una de les tres germanes que es coneixien com “les carboneres”, en una època en què el carbó de coc era la matèria primera per fer gas.

   El fill del matrimoni era en Josep Planes i Robert, també conegut com el noi de “Can Xiquillo”, que va succeir al seu pare en la direcció de la fàbrica del gas. A més de ser alcalde en diferents ocasions, president del Prado i peça clau del nou Hospital, es va convertir en un personatge molt distingit del Sitges del començament del segle XX. Era amic d’en Rusiñol, en Casas i l’Utrillo, artistes que havien passat per la seva casa del carrer Major, on havien mantingut interessants tertúlies.

   De tota aquella època, més concretament de l’enllumenat de gas, queda un testimoni molt curiós. Al primer pis de la casa del carrer Major, 49 -que es va construir el 1822-, sobresurt de l'edifici un llum de gas que els propietaris van fer instal·lar. M’atreviria a dir que és l’únic element que queda i que dóna visibilitat a aquell enllumenat, tot i que li falta la pantalla esfèrica de vidre transparent que completava el llum.

   A la mort d’en Josep Planes i després de la Guerra Civil, es va fer càrrec de la fàbrica de gas el seu fill, el recordat i admirat Ramon Planes i Izabal, puntal d’aquestes pàgines i nebot de la Lucia Izabal, que tenia una merceria una mica més amunt. La Lucia va acollir a una d'aquellas noies refugiades, la Carme Fernández, que es va casar amb en Josep M. Soler i Soler, en Josep de l'Eco, coincidencias de la vida.

   Per commemorar els 200 anys de la casa -que va passar de tenir una sola planta a incorporar-ne dues més-, el net de la família, en Ramon Buckley i els seus, advoquen per a que es restauri l’emblemàtic fanal i poder-lo mostrar amb tota la seva esplendor, tal com va lluir en el moment de ser la primera casa del poble que disposava de llum de gas. Serà un detall que honorarà la família, i el susdit fanal esdevindrà un símbol dels avenços que ens han portat fins a l’actualitat. Amb el pas de la llum de gas a l’electricitat, aquest element ha estat el fil conductor entre generacions d'una mateixa família, unides per l'amor a la seva casa i a la història del seu carrer, i fent de pont cap a una altra modernitat a la qual, nosaltres, també ens hem abraçat.

                                     J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 15 de maig del 2026)

TAPAT QUE FA FRED

       Les recomanacions davant les anomalies que sorgeixen, en aquest cas del temps, es fan per evitar mals majors. Estem assistint a un canvi climàtic, les conseqüències del qual encara no coneixem el seu abast. Si més no, ja fa uns anys, que observem que el temps es manté quasi estiuenc i que no té res a veure amb la tardor que tots recordem d’haver-les viscut, molt més fresques que d’uns anys cap aquí . Passa, però, que just per Tot Sants aquests temps que fa, i que no correspon al que ha de fer a final d’octubre, fa un canvi i a partir d’aquest dia refresca. L’evolució és sobtada i ens agafa desprevinguts, així que coincidim amb gent que va tapada i amb altres que encara van d’estiu. Poc a poc, aquests últims, també es van tapant.

   A mi sempre m’havia encuriosit el fet de que alguns, per anar a veure el Castell de Foc de la Festa Major, hi acudien amb el jersei posat, quan encara aquesta peça de roba no era necessària, però aquest fet sembla que obeïa a un avançament del que havia de venir, o més ben dit a una conclusió moderna: considerar-se esnob. Davant les evidències d’aquest estiu calorós, aquests “esnobistes” han desistit de posar-se el jersei, de ben segur per a no fer el ridícul i no haver de suar més del que ja ho hem fet.

    Quan jo era jove, d’això ja fa uns quants anys,  semblava que anar una mica despitregat feia com a més home o  s’escollia aquesta mena de destapament  per presumir davant  les mosses, d’aquí que no ens cordéssim  la jaqueta o la peça d’abric que fos. El que s’arribava a fer per presumir.

     Si més no existia un col·lectiu que, estiu hivern, anaven arremangats. Es tractava dels tocinaires i xarcuters, el quals a darrera el taulell vestien amb màniga curta i quan sortien al carrer, potser, sense adonar-sen, seguien amb la mànigues arremangades sense ser conscients que a l’hivern aquesta arremangada no s’hi presta. Però vet aquí que quan tancaven la botiga, els dies de festa, la seva manera de vestir s’adaptava als rigors de l’hivern.    

    L’únic que es va mantenir inalterable aquestes maneres, davant aquests canvis climatològics, va ser l’Estanis Altó, gendre de can Candelari. Que sempre va anar arremangat. A l’estiu amb camisa de màniga curta i a l’hivern amb camisa de franel·la de quadres de colors, de la qual s’arremangava les mànigues, deixant al descobert els braços. Això va ser així mentre va estar a la cansaladeria i en els anys que va desenvolupar les funcions de sagristà de la nostra parròquia. Fins que l’edat, Ai! Aquesta no perdona, li va anar afeblir les calories hi es va començar a tapar. Llavors ens vam adonar  que l’Estanis anava perdent pistonades.

    És el que passa, quan deixes enrere l’etapa de l’acolorament juvenil o la dèria de mostrar una cert desafiament al fred, amb el qual et fa l’efecte que enlluernaràs a les noies. Són caparrades que més s’avenen al que deia en Josep Torrens, qui estiu i hivern vestia amb camisa, a l’estiu de màniga curta i a l’hivern de màniga llarga. Els amics ens estranyàvem d’aquesta reducció de roba a l’hivern que, quan el fred es feia notar, es posava una camisa damunt de l’altra, tot menys tapar-se amb alguna roba d’abric. Davant aquest desafiament si li preguntàvem  si no tenia fred, la seva resposta sempre era la mateixa: “qui  no té fred és que no té seny “. És el que passava als joves, ens faltava madurar per deixar enrere, com aquella, tantes excentricitats. 

   Però és que de gran, de vegades, tampoc quedem enrere. És el que li passava a en Joan Olivé, Ràfols cassat amb la Teresina Ferré de la Sínia Robert, i que es va passar mitja vida repartint llet. A l’estiu, quan més calor feia, els veies tapat amb jersei de llana, que li penjava per tot arreu, i quan se li preguntava si no tenia calor, responia: “el que tapa el fred tapa la calor”. I en ple hivern els veies només tapat amb un barnús, quan es dirigia a les instal·lacions que el Club Natació tenia a la platja. En estius com el passat, desconec fins a quin punt l’Olivé hagués suportat acompanyar-se d’un jersei tan gruixut . O això o l’estiu se li hagués fet llarg, esperant l’hivern per poder-se treure roba de sobre.

     De moment, davant els temporals de mar i de vent, les recomanacions han tornat: “Tapat que fa fred”. Que per moltes vacunes que previnguin de mals pitjors, si t’agafa un refredat fort, pot passar que ni el combregar hi sigui a temps. 

                                               J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 10 de novembre del 2023)