El món del disseny regula fins els més mínims detalls, perquè una cosa tan íntima com són els lavabos públics, hi ha impregnat el seu toc d’originalitat. En el temps on no es mirava massa prim, dones i homes, freqüentàvem el mateix espai, per anar a fer pipi o altres necessitats majors. Tanmateix en espais més grans, amb capacitat per a acollir més públic, sembla ser que està contemplat per llei que cada gènere ha de tenir el seu propi espai, com així passa també en llocs que no tenen estretors i ho poden separar.
Durant el temps en què el rètols havien d’estar escrits en castellà, el missatge que anunciava la porta correcta era escrit, en lloc visible, en aquesta llegua: Hombres – Mujeres. Desprès, amb la normalització lingüística, la traducció no ho complicava: Homes -Dones.
Però va arribar un punt en què el disseny s’hi va anar introduint, fins assolir un variat i original nombre de símbols, que quan has d’accedir a la porta que et pertoca, la cosa és tan sofisticada, que has de parar-te a pensar el significat que es representa. Sortosament la tria només es desenvolupa entre dues opcions, tot i amb això més d’una vegada s’accedeix a l’espai que no et correspon, per allò de que el símbols es presten a confusió.
En aquests llocs sempre hi acostuma a haver més cua en l’apartat de les dones que en el dels homes, i això permet que nosaltres no ens haguem de molestar en haver d’endevinar el símbol, la nostra porta està molt a prop. I la cosa la tenim enllestida de seguida, perquè això de la bragueta ha estat un invent que no se’n parla, però que és fabulós. Perquè no t’has d’abaixar i tornar a pujar els pantalons i això equival a un estalvi de temps. D’aquí ve que als lavabos dels homes a prou feines hi ha cua.
Jo recordo a les societats, com el Prado i el Retiro, als seus lavabos, hi trobaves unes senyores que es cuidaven de mantenir-los nets i, com uniformes, portaven uns davantals blancs, aquells de peto i faldó que anaven lligats a darrera l’esquena. I aquest detall va derivar en un altre. Perquè es va pensar que d’aquest servei se’n podia treure una mica de rendiment. Així, segons ens quins llocs, junt a la porta hi trobaves una safateta que convidava, al pixaner o a la pixanera, a deixar unes monedes de propina. Sembla ser que També la generositat es demostrava més entre les senyores que entre els senyors, de ben segur perquè elles eren més conscients de la feina que feien aquestes cuidadores.
Fins que hi va haver un l’il·luminat, o la mateixa intel·ligència femenina, que va tenir la brillant idea: “si aquí només fan el gest les dones, doncs ara pagarà tothom “. I vet aquí que es va establir la pixarada de pagament. Recordo que la gent que anava a Montserrat, una de les coses que realçava de la seva visita, és que li havien fet pagar per fer servir els lavabos públics. M’atreviria a dir que aquí a Catalunya van ser els pioners en aquest servei de pagament obligatori. A partir d’aquí molts llocs van anar imposant el mètode de: o pagues o et fas pipi a sobre. I és el que deia fa un parell de setmanes, aquest pagament també s’ha sofisticat i es pot fer mitjançant una maquina que accepta monedes i la targeta de crèdit, amb el vigilant corresponent per a que es faci tal pagament, o amb el torn que acostuma haver en algunes entrades de metro, que es deslliure i permet el pas un cop has satisfet la quantitat de l’import.
I com es sols dir: feta la llei, feta la trampa. Hom pensa ja aniré a descarregar en un lloc d’aquests de servei de menjar ràpid, que allà ningú no em controlarà on vaig. Ah! Pillo, doncs allà et trobes que per accedir al lavabo s’ha d’introduir, en un aparell que hi ha al costat de la porta, uns dígits que estan impresos en el tiquet de la compra que has fet. Davant tots aquests impediments, i de la falta de lavabos públics gratuïts, no t’ha d’estranyar de trobar tants pixaners que fan servir el carrer com a urinaris, amb més assiduïtat entre els de la bragueta, per la cosa de la rapidesa.
Això passa per no fer cas als nostres avantpassats quan deien, que quan se surt de casa s’ha de sortir cagat i pixat. Que va en consonància amb aquesta altra recomanació: que no t’agafin amb els pixats al ventre.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 1 de desembre del 2023)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada