DARRERA LA PORTA DE L'ERMITA DE SANT PAU

    

      Obrir i tancar la porta de l’ermita de Sant Pau, correspon als ermitans que en tenen la clau. Aquest cronista va ser testimoni de l’amabilitat d’aquests, quan un dia que m’hi vaig apropar i, mentre voltava encuriosit pel seu exterior, em van preguntar si volia veure el seu interior, detall que els hi vaig agrair molt. A l’obrir la porta s’accedeix a una ermita lluminosa, de parets blanques, de dimensions espaioses i amb la imatge de Sant Pau que la presideix. I si et causa bona sensació  en el moment d’entrar-hi, aquesta no queda desvirtuada en el moment de la sortida, perquè el full  de la porta que queda oberta, emmarca una postal d’un Ribes que ha crescut molt, però que des de aquest emmarcat el poble es redueix a la imatge de la seva majestuosa església, la qual sempre l’he considerat massa  gran, es nota que quan la van construir no venia d’un pam, ni per qüestió de terreny, ni tampoc monetàriament. Una església construïda  per a ser vista des de lluny, nosaltres  ja l’albirem de de la creu de Ribes. Si era aquest l’objectiu, ho van ben aconseguir.

    Demà, dissabte, festivitat de Sant Pau, els ribetans celebren la seva Festa Major d’hivern, on la seva ermita aconsegueix un protagonisme destacat. Un detall que em cridava molt l’atenció, era l’elegància que mostraven la gent del poble per aquesta ocasió. Destacant la presència de les ribetanes amb els seus elegants vestits, però sense perdre de vista un detall que ha estat el complement identificatiu dels ribetans. Els agradava vestir amb un barret, que l’anaven alternant i escollint les seves teles, segons fos la temporada. Curiosament a Sitges, llevat excepcions com, entre altres, el Sr. Salvador Soler i Forment, Josep Carbonell i Gener..., el barret no ha cobert gaires més caps, més aviat es tendia a fer servir la boina. Com la que portava el mestre Pallarès, l’Agustí Montornès Pino...

    Com home de boina també ho era el ribetà Josep Rafel de can Maurici, que a més de fuster també era músic.  La resta: el Sr. Jacas, tots els Ramos, el Sr Rossell de can Quirico  i també en Sadurní Mestre Butí de can Paf, entre altres, eren gent de barret.

   Que per cert els barrets que coincidien per Sant Pau a l’ermita, eren el del Sr. Jacas, els Ramos, oncle i nebot i en Sadurní. Aquest hi acudia, elegantment vestit, com a membre de la banda de música que amenitzava la cercavila de la pujada i de la baixada. Company seu era en Josep Torrens Urgell, al qual l’elegància estava barallada amb ell, res a veure amb el seu pare en Manuel Torrens i Girona, que també era home de barret. Per a l’ocasió en Josep tocava la caixa i poca broma, havia fet tots els cursos al Conservatori de Liceu i això li permetia ser un caixista d’estudis. Tenia tècnica, però molt poca jeia quan l’havia de tocar, on se li apoderaven els tics i, sobretot, la manca d’elegància en el moment de la interpretació. Fet que desesperava al de can Paf, que si no li va agafar un treball, quan el veia tocar, poc li deuria faltar. Pulcre com era l’home en el vestir i quan tocava els platets, no podia suportar la manera com en Josep tocava la caixa, on donava la sensació que, en un moment o altra, es trencaria. Aquest fet treia de polleguera al company músic, que li dedicava unes bronques descomunals, a les quals el caixista no s’immutava. Si més no aquesta actitud d’en Sadurní obeïa a un rerefons, l’home estava obsessionat a quedar bé en el seu poble i trobava que l’actitud d’en Josep, que anava entrejat però descamisat, amb la caixa arriada que li tocava allò que no sona, no era la imatge que el ribetà volia transmetre de la banda a la gent del seu poble.  El fumut era que en Josep, per aquesta mena de cercaviles, en tenia la plaça fixa, perquè preferia el timbal que haver de bufar el clarinet. I com que no convocàvem oposicions..., la plaça era seva.

    Tot plegat, un  pas de comèdia. Davant de l’actitud pulcre i elegant que mostraven els ribetans, que vestien amb barret. Un complement que els distingia i els resguardava el cap del fred del mes de gener.  

                                                J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 23 de gener del 2025) 

MENTRE ESTIGUEM A DAVANT DEL REIXAT ...

     Li ensenyava a unes amistats un poblet enlairat, Forès, de la Conca de Barberà i d’entre les moltes singularitats i excel·lències que els hi explicava, els hi vaig comentar que el considerava un poble sa, degut a la puresa de l’aire que hi bufava  i per tant ho considerava  bo per la salut. Com volen dir que, a més de tot la bellesa del paisatge que s’hi albira, hi havíem d’afegir que en aquest raconet de món et passaven tots els mals i et prevenien dels que et podien assetjar. I vaig quedar tan ample. Les amistats em deixaven dir i al final  una pregunta va desmuntar part de les meves conclusions: Què hi ha cementiri? Contesta afirmativa per la meva part i raonament de qui posava en dubtava la meva teoria: “Doncs si hi ha cementiri no cal que ens diguis res més...”. 

    Sant Pere de Ribes era un poble sa, no vull dir amb això que ho ha deixat de ser-ho, si més no s’ha fet gran i els aires, com a la majoria de llocs, ja no bufen tan purs. Que per a nosaltres, la gent de Sitges, no els hem considerat mai com a tals. Perquè sempre que han bufat d’allà cap aquí els hem maleit, com si portessin mala intenció. Així, quan ens pensem que els seus vents es fan impertinents, ens queixem que tots els ribetans bufen en contra nostra o que han deixat les portes obertes amb tota la intenció per fer-nos la punyeta. I no hi ha manera de suavitzar la teoria d’aquestes ventoleres, perquè de sempre s’ha dit que els aires que procedeixen de Ribes no són bons. Feina hi haurà per desmuntar aquesta afirmació. Tot i que els ribetans ja no en fan cas. Aneu dient i que el vent campi per on vulgui.

     I vet aquí que si jo mateix i els propis ribetans  ens obstinéssim a mantenir-nos en la teoria que Sant Pere de Ribes era un poble sa, si ens guiem en les conclusions en què van arribar les meves amistats, la de tenir cementiri, deixem-ho que és un poble saludable. Al cap i a la fi com tots. 

   Però sí que l’entrada del seu cementiri és molt singular, a frec del Castell i de l’església vella. Durant molts anys aquesta era l’única entrada per on accedir-hi, fins que se’n va obrir una altra de molt més gran i  accessible que aquesta, que és enlairada i situada al capdamunt de la pujada i en el revolt on el camí ens porta a les vinyes, a la font d’en Zidro, a la masia de la Coma i l’ermita de Sant Pau, entre altres destinacions. 

       La més propera assolirà protagonisme el proper dimecres, dia de Tot Sants. I el dijous dia dels difunts, que és quan els cementiris són més freqüentats, per familiars, que la resta dels dies de l’any. Desprès que ha quedat demostrat que els aires sans no són garantia de res i tampoc tenen una identitat concreta. I que bufin d’on bufin, tot i ser bons, ens poden acabar matant d’una pulmonia i ves a reclamar en mar. On també pots arribar a morir amb l’aigua més amunt del coll. En definitiva, no hi ha enlloc segur.

     Un dia el propi Jesús Carbonell, que va ser durant molts anys, junt amb el seu fill Joan, l’enterramorts de la vila, va dubtar si la mort era selectiva. Tots recordem als germans Josep i Jaume Ferret, els quals regentaven una botiga de queviures al carrer Sant Francesc i gaudien d’una gran popularitat. Quan es van jubilar van tancar la reixa de l’establiment i només l’obrien en comptades ocasions, quan havien de sortir un moment i tornaven de seguida. Un dia a la tarda passava en Jesús per davant de l’establiment i va coincidir amb l’Antoni Olivé, que era veí dels nois, i va que en Jesús li pregunta: “Escolta, aquests “hermanitos” què són vius o són morts? Resposta ràpida i intel·ligent de l’Olivé: “Ostres, si vostè no ho sap...”  Al responsable de fer-te l’últim traje de ben segur que feia temps que dubtava si havia perdut a uns clients quan no se’l hi escapava cap. 

     Que per cert, fa un parell de setmanes que va morir la Pilar Fornas, que era la muller de l’Antoni Olivé i per tant dona de músic. Dones que també tenien el seu protagonisme  per Santa Cecilia, que es feia el dinar dels músics acompanyats de  les seves respectives parelles. Sempre es diu que si hi ha un moment bo a la vida s’ha d’aprofitar. Aquest n’era un.

    Una teoria que ha estat i serà sempre una realitat indiscutible. Aprofitem-ho. Abans que quedem a darrera del reixat. 

                                       J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 31 octubre del 2023) 

 

RIBETANA

Entre Sitges i Sant Pere de Ribes  sempre ha existit una relació de bon veïnatge, accentuat-se quan les festes dels dos pobles han fet possible una complicitat mútua. Perquè ribetans i sitgetans s'han desplaçat per  ser-ne espectadors o fins i tot  per tocar la gralla. I en un temps, quan les portes de les cases eren obertes  aquesta singularitat permetia treure el cap a les interioritats i lliurar el crit a mena de salutació: Noia! i a un i altre els agradava rebre notícies dels veïns.

      Per casa sempre que venia a Sitges, que era bastant sovint,  la Teresa,  germana d'en Josep Rafel de can Maurici, des del carrer i sense moure’s de la porta de la botiga, es lliurava a un potent crit acompanyat de l'accent característic : "I la nenaaa ?". Pregunta dirigida a la mare i amb referència  explícita  a la meva germana. Atendre la seva curiositat representava endinsar-se entre les cròniques del poble veí, pregonades per una ribetana que mostrava una gran facilitat de paraula i un ampli coneixement de tot el que succeïa a Ribes. Veïna del carrer del Pi, familiaritzada amb l'olor de l'aiguacuit que feia servir el seu germà en la fusteria, l’acompanyava una patxoca que, junt amb la parla, la identificava com una ribetana amb pedregui  i no ho dissimulava pas. Amb aquesta manera d'ésser, fins i tot es permetia la gosadia de refregar la mà per la pell d'un negre i tot seguit mirar-se els dits  per observar si aquella negror destenyia.   

    Excentricitats d'una dona que es complementaven amb  les del seu germà Rafel. Ell, un dia  de Sant Pau en la cercavila  d'anada a l’ermita, va sortir de la formació de la banda posant-se  i, amb gestos  exasperants, va fer que paressin de tocar. Els seus companys, estranyats li van preguntar a que obeïa el tall. L'home,sense pronunciar paraula alguna,  va senyalar un pal de l'electricitat en el qual hi havia enganxat la representació d'una calavera i una advertència: "No tocar, peligro de muerte". Qui avisa no és traïdor, o més val prevenir que curar. El músic feia gala d’una gran facilitat  en les sublimitats que el distingien i feien que el seu record quedés en la memòria de la gent dels pobles on hi acudien per amenitzar els balls.

     La festivitat de Sant Pau ha mantingut l'encant d'aquesta anada a l’ermita i la posterior tornada entre una alegre i festiva cercavila que transcorre entre vinyes. I és aquest paisatge, tan camperol, que aporta una singularitat que la fa diferent a altres qu tenen lloc en els pobles veïns. Conscient d'aquesta exclusivitat, un altre músic ribetà, en Sadurní Mestre i Butí, mostrava una extrema sensibilitat en quant a voler quedar bé davant el veïnat del seu poble, com ja havia explicat en una altra ocasió. Si més no topava amb les excentricitats d'en Josep Torrens. El de can Paf es passava tot el recorregut amatent a les accions d'en Josep que no eren, que diguem,  massa de manual d’estètica. Amb un refregar constant que es concentrava  del  perímetre de la cintura cap avall.  I que ja s'havien desafiat  quan, e mig de la fredor ambiental,  es presentava en mànigues de camisa i amb l'americana guardada a dintre d'una bossa de plàstic. Un detall que ja treia de polleguera al company ribetà, el qual l’advertia que havia de vestir de manera elegant, ni que fos per resguardar-se del fred. En Torrens li replicava: " Tu et deus voler referir a en Fred Astaire..." . I aixecant-se la camisa reblava:  " ja porto la samarreta de la mare, rentar i posar”.  Fins arribar a la conclusió  : “ Qui no té fred no té seny”.

        L’acompanyament musical es feia al compàs d’uns pasdoble que havia compost en Manuel Rius i Ramos, nascut a Ginestar i després del seu pas per Sitges, va passar a ser ribetà d’adopció.  El un porta per nom , el de la muntanya que presideix el indret:  “Montgrós”. I l’altre inspirat en el barri sitgetà: “ El Poble Sec “. Però es donava la circumstància que les gralles interpretaven El Gener, El Febrer... unes melodies també compostes per ell i que les toquen totes les colles de grallers de Catalunya.

   Això succeïa en una temps en què els ribetans portaven barret. Com el mateix Sadurní, els Ramos, el  Sr.Rossell,-en Quirico- el Sr. Jacas i tants altres veïns   que es  cobrien el cap amb els seus capells. Curiosament el de can Maurici preferia la boina. Quan a Ribes van deixar de portar barret, es va esfumar un costum que alhora va restar elegància a actes com els propis de la Festa Major. Vet aquí que actualment, que es vesteix de manera més informal,  en Josep  no desentonaria.

   Ara, quan observo la reforma de l’Ajuntament, també em ve al pensament la imatge de les finestres del capdamunt de tot, on impartia classe el mestre d’escola el Sr. Benito Rivero i Cabalgante, en una època en la qual també feia de músic i venia, amb el cotxe del ribetà,  a amenitzar el ball amb els Iberos del Jazz. L’home guaitant, per la finestra junt amb la seva famía, esdevenia  una escena que transferia la complicitat de les autoritats del poble, amb l’edifici de l’Ajuntament com a símbol de la institució on s’hi  han alternat tots els servidors de la causa pública i a més la presència d’aquell mestre es solapava amb dos valors molt important en la vida del poble: la corporació municipal corresponent  i  el mestre que  alliçona i prepara als més joves per a ser persones de profit en el seu futur no tan distanciat del present.

   Tot canvia i això   a vegades va acompanyat de polèmiques i diversitat d’opinions. A Ribes la remodelació   del seu Ajuntament no n’ha estat pas exempta. I a la nostra vila, aquests dies, el focus d’atenció  de  la polèmica es centra en una cosa de interès general, com sembla ésser el recorregut de les rues de Carnaval. Que enguany s’escau a la setmana següent a la de la festivitat de Sant Pau. Dues celebracions, la ribetana i la sitgetana  que han passat de puntetes per la de Sant Sebastià. Totes  tan apropades i tan diferents, en el seu contingut i en la manera de celebrar-ho.

                                                                            J. Y. M.

 ( Article publicat a l'eco de Sitges el 22 de gener del 2016 )