EL DINAR DEL CAPMÀS

    Tot sovint els músics ens hem de quedar a dinar a fora de casa, això passa quan coincideix una actuació al migdia i una altra a la tarda. Un dels qui més gaudia  d’aquest dinar era en Manel Vendrell, popularment conegut per en Sou. L’home estava tocant i ja s’imaginava el que menjaria, que no sempre el menú o la carta s’ajustaven a les seves preferències, pel seu desencís. L’home acostumava a fixar la vista en els plats que no eren els més barats. A diferència d’ell, altres es decantaven pels més econòmics o coincidia que aquests s’avenien més a les preferències culinàries del propi interessat. Desprès hi havia qui triava el mateix que demanava en Manel. Cosa que es feia evident quan el cambrer passava a prendre nota. Demanava ell: “jo sopa” i l’amic que li feia el segon: “jo també”. Escollia el segon plat: “per a mi, un entrecot”. Saltava l’altre: “jo també”. Total, el primer acte de la comèdia.

   Quan estàvem a mig dinar ell, que ja preparava el terreny, sortia amb aquesta: “ara un capmàs...” . “Sí, home!”, hi havia qui li replicava la proposta. I tot seguit li venien les presses: “de postres porti-m un “mantecau” amb el cafè, tot junt”.

  I a partir d’aquí el drama del capmàs, perquè hi havia que no estava disposat a pagar pel que havien menjat els altres, o pel sols fet que ho pretenia imposar en Manel. Havíem arribat al segon acte de la comèdia,  envoltada d’un ball  de preus que servien per fer comparacions d’un plat a l’altre.

   Però això no acostumava a passar en el dinar de celebració de la festa de Santa Cecília, patrona de la música i dels músics. Festivitat que ha coincidit aquest dimecres dia 22. Era quan els músics, amb les seves respectives mullers, ens trobàvem en un restaurant de la vila per a celebrar-ho. En Manel era l’encarregat de buscar el lloc i tenia cura, abans d’escollir, que fessin sopa de peix, que es serviria com a primer plat i el segon a escollir entre els comensals. En aquest dinar, com en Manel anava acompanyat de la Mari, mostrava un comportament exemplar.

   Ves si n’havien passat de músics per la vila al llarg dels anys, que no hi havia per costum celebrar la nostra patrona. Els únics àpats que aplegaven a músics i cantaires era en el ressopó i e el dinar de les Caramelles. No va ser fins que es va fundar la Cobla Sitgetana, que es va començar a celebrar aquests dinars, on  no només hi participaven els components de la Cobla, sinó també la resta de músics de la Vila, juntament amb les seves respectives parelles. I l’Alicia Barrachina que era la padrina. 

    I entre  ells, també l’Antoni Pañella i la seva esposa, la Carme Barrachina. Curiosament fa pocs dies que es va recordar la vessant musical de l’Antoni, en un emotiu acte que es va celebrar al Casino Prado organitzat per la Carme, la seva filla, que tan bon record ha deixat. 

   La Carme Barrachina i l’Alícia Barrachina eren filles d’en Samuel Barrachina i Esquiu que va ser qui va tenir la idea de que Sitges tingués una Cobla de sardanes. De la qual cosa, el dia de Sant Esteve del proper any, es complirà 60 anys de la seva fundació. 

    Alguns músics de l’orquestra que va fundar l’Antoni Pañella, desprès serien els músics fundadors de la Cobla. Com els germans Ràfols, (en Lluís i en Quimet), en Manel Vendrell i en Joan Muntané.

    Fins i tot en els primers dinars hi assistia el metre Gabriel Pallarès, però era un desganat crònic, d’aquí que potser hi va deixar de venir per falta de gana. No era el cas d’en Josep Torrens, fill de l’altre mestre de música, el Sr. Manuel Torrens Girona. En Josep la gana no l’acabava mai, tant era així que quan veia que algú de nosaltres es deixava alguna cosa al plat, que no s’havia tocat, en Josep s’encarregava de menjar-ho. Fins i tot tenia una teoria, amb la qual justificava la intromissió al plat aliè: “per a que els hi donin de menjar als porcs, m’ho menjo jo”. 

    Al final d’aquest  dinar de celebració prevalia el capmàs, perquè tothom hi estava d’acord. Potser de tots els que fèiem, era l’únic en què hi havia unanimitat en aquest aspecte. De ben segur perquè s’anava acompanyat de les respectives esposes i no es volia donar mala imatge o que poguessin pensar: “Mare meva, com van aquests pel món”. 

     Coneixedor de les excentricitats dels músics, el mateix mestre Pallarès s’hi referia tot sovint: “la música és molt maca, la llàstima és que s’hagi de tractar amb músics”.

                                            J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 24 de novembre del 2023)

 

AQUELLS DINARS DE MÚSICS

     Avui, festivitat de Santa Cecília, patrona de la música i dels músics, té un significat molt especial per l’autor d’aquesta secció. He estat en contacte amb la música des de que vaig venir al món. Tots els de casa eren músics aficionats i també m’hi vaig postular sense sobrepassar mai aquesta categoria, la d’aficionat.

    Vaig anar a aprendre de solfeig, de ben jovenet, a casa la família Torrens. I si vaig continuar, durant aquest aprenentatge,  molts ho deixaven perquè la solfa els avorria, va ser perquè en aquella casa  m’hi trobava molt bé. Em tractaven com un més de la família.

   Van passar els anys i la complicitat que tenia amb en Josep Torrens va ser molt afí amb el meu tarannà. Junts vam viatjar pel món i al seu costat, amb les seves genialitats i excentricitats, m’ho passava d’allò més bé.  

   Van passar els anys i, al voler ampliar estudis, vaig anar a casa el mestre Pallarès. Va ser  com anar a casa dels altres avis. Ell i la senyora Lola em coneixien des de que vaig néixer i em professaven una gran estima. El mestre tenia un posat seriós, però jo li sabia trobar la vena per on hi fluïa aquell humor fi i brillant que el transformava i no semblava el mateix.

   Vaig freqüentar, durant molt temps, la casa del carrer de l’Aigua. On alguns  havien sortit desencisats per les seves exigències. O altres que el propi Biel, els hi havia obert directament la porta, quan considerava que l’alumne s’excedia en les seves pretensions. Com aquell aprenent, que just començava a tocar i un dia el va cridar a casa seva per si volia fer un paper en les Caramelles. L’aprenent de músic va respondre a l’oferiment: “quan hi ha a guanyar ?”. La resposta  no es va fer esperar, li va obrir la porta del carrer, indicant-li la sortida.   

   La majoria dels músics locals, van sortir de can Torrens i de can Pallarès i van  acabar formant part de les orquestres de les dues Societats, el Prado i el Retiro. De les quals ells eren els mestres de música.

   En apropar-se la festivitat de Santa Cecília, preparaven unes peces musicals que dirigia el mestre Pallarès. Assajàvem al Patronat i el diumenge més proper a la festa es feia un concert al vestíbul de l’Hospital, sota la direcció del mestre. Ja amb la Cobla Sitgetana formada, aquest diumenge coincidia amb la festa dels antics alumnes de l’Escola Pia i es feien sardanes al pati de l’escola. I després venia el moment esperat, el dinar de Santa Cecília. El primer al qual  hi vaig participar, recordo que va tenir lloc al restaurant de l’Hotel San Francisco, al carrer Santiago Rusiñol.

   L’encarregat de l’organització era en Manel Vendrell Capdet, en Manel tenia el do de saber fer la guitza al més pintat i això dels dinars era la seva especialitat. Quan anem a tocar fora, moltes vegades ens hem de quedar a dinar allà on ens trobem, perquè a  la tarda coincideix amb una altra actuació. En aquests dinars feia gala de totes les seves excentricitats. Estava pendent del que demanàvem la resta de companys i ell volia influir en la decisió: “”això has demanat?... malament” i arrufava el nas. I quan servien s’aixecava de la taula i passava revista: “veus, ja t’ho deia jo, has fracassat” . I mostrava el seu plat convençut que era l’únic que l’havia encertat. Amb el qui no hi podia era amb en Josep Torrens, que era  el que no fracassava mai, perquè es menjava la seva part  i el que deixaven els altres. Tots ho sabíem i quan un no podia més, abans de tocar-ho, ho deixava en un costat del plat i en Josep de seguida ho filava: “Què no t’ho menjaràs, això? “. I ho arrambava i s’ho cruspia ,amb el raonament: “abans que els hi donin als porcs, m’ho menjo jo”. En Josep era de vida, i tot li agradava.

    Quan s’apropava el moment de les postres, en Manel ja estava neguitós, demanava amb insistència  un gelat de tres colors i el cafè derramat per sobre. I a partir d’aquí tenia lloc una altra de les seves excentricitats. Encara ningú havia acabat, quan ja cridava: “ara un cap mas”.  I en Manel Rius Ramos li recriminava: “tu potser et vols referir a la Maria i la Filomena de can Mas”. En aquest punt sempre hi havia raons, i ell ho sabia, d’aquí que insistia amb el cap mas. Pel qui havia tirat de beta, aquest repartiment  li semblava bé, però no era el mateix per aquell que potser només havia demanat un plat o un parell de no gaire preu. I ja estava armada, en Manel s’ho passava de conya: “res home res, el que has menjat val quasi igual que tal o qual plat...”.  “Això ho dius tu”,  li recriminaven. I quan la tenia armada i la feina era per l’encarregat de recollir els diners per pagar, ell que cridava: “Anem-hi !”. I canvi de to.

   El dinar per celebrar Santa Cecília era diferent, encara que de primer no hi faltava mai la sopa i el segon a escollir. Hi participaven tots els músics, estiguessin o no en actiu, acompanyats de les seves respectives senyores. Entre un ambient sensacional. Allà en Manel no semblava el mateix , ningú no fracassava i del cap mas tothom n’era conscient. Era, ni més ni menys, un senyor músic.  Els qui hi convivíem, anant `per aquests mons de Déu , potser preferíem més aquell Manel tal com raja, l’irrepetible, el Manel de can Sou.

                                        J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 22 de novembre del 2019 )