LA SAFATA ES MODERNITZA

      El diner en metàl·lic tendeix a desaparèixer, com ens ho  demostra el fet que cada vegada en portem menys amb nosaltres. Ja hi ha països que no el volen i només accepten que els hi facis els corresponents pagaments amb la targeta de crèdit. Doncs aquí anem pel mateix camí. Prova d’això és que s’han suprimit uns mínims, que cada establiment acomodava, quan el client volia pagar amb ella. Suprimits aquests, igual es pot pagar  el diari, el cafè o altres menudeses per l’estil. 

     Uns canvis de rutines que fins i tot els més grans han anat assimilant. Quan molts estaven acostumats a comptar en duros, quan es tractava d’un quantitat una mica gran, Com per exemple, quan encara hi havia les  pessetes, davant una quantitat de sis-centes pessetes, preguntaven: “ i això quants duros són?”. Amb l’arribada de l’euro ells i nosaltres vam quedar una mica descol·locats perquè encara es pretenia assimilar aquell cost amb pessetes, fins que poc a poc ens hi hem anat adaptant. I per a fer-ho més pràctic tot plegat, hem considerat que la targeta  facilita la compra del que sigui. Una modalitat a la qual també s’hi ha afegit els qui encara comptaven en duros.

    Sigui com sigui, mai s’han tirat masses duros a la safata, que es passa durant la celebració de les misses. Abans caldarilla, com a molt una pesseta de paper. A excepció dels senyors que hi acostumaven a tirar un bitllet dels grossos i que causava admiració a qui la passava i als veïns del banc on es seia el generós benefactor. A costat una mica, però al final s’han substituït  les safates al descobert per una mena de saquets amb mànec on s’introdueix el donatiu i ningú s’assabenta de la quantitat introduïda.

    Va arribar un punt que per anar a missa, a la nostra parròquia, s’hi havia d’anar ben previst de calderilla i d’alguna que altra moneda de més valor. Perquè abans començar  passava en Virgili Lanau, que cobrava el dret per asseure’s  a la cadira, ja ho havia fet la seva mare. Si el feligrès s’havia descuidat de portar diners, la mirada de Lanau, si només era la mirada, feia que ja no te’n oblidessis  mai més de no contribuir, per només un cèntim, si és que hi arribava, al dret de poder seure. Això per una banda, desprès, en el moment de l’ofertori, et passaven la safata i ben poques persones hi deixaven de col·laborar. Una safata que fins i tot la passava el propi senyor rector, mossèn Pasqual Prats Boira. I qui era el maco que feia el ronsa davant la presència del Senyor  Rector? I  poc a poc la safata va ser posada en mans d’unes senyores que la passen amb molta discreció.

     Arribat un punt, però, que les caixetes recaptatòries que hi ha repartides per totes les esglésies tendeixen a quedar buides. Pel motiu que els comentava, que la gent no acostuma a portar diners a damunt. Solució, posar en un lloc visible una maquineta, on el feligrès tria la quantitat que vol aportar i tot seguit la pot satisfer passant la tarja  de crèdit. No hi ha res impossible, tot està inventat. Només cal estudiar que es fa amb la safata, si no es vol arribar  a la mateixa situació que les esmentades caixetes, i que aquesta es quedi buida. És clar que ja existeix la solució, recórrer al datàfon que es fa servir per cobrar. 

     Mentre escric això, penso amb l’escolanet centenari del Vinyet, la presència del qual obeeix al fet de recaptar els donatius, dels grans i de la mainada, quan a aquests els fascina escoltar el “cling” que surt de les seves interioritats, desprès d’haver engolit la moneda. De continuar amb aquesta tònica tampoc portarem res per a tirar a l’interior de la caixeta que ell sosté. I arribarà un punt on també se’l li haurà  de disposar, al seu costat, la moderna maquineta,  per poder fer el pagament a través d’ella i al mateix temps inventar la manera que, un cop s’hagi registrat el càrrec, un sonor “cling” es faci escoltar amb la finalitat de que no es pedi aquest simpàtic detall.

     La safates es modernitzen i l’aparell les acabarà substituint. I quan això passi es perdrà el sobresalt que produeix quan veus aparèixer  a les seves responsables  de passar-la, mentre busques per l’interior de la cartera, que es mostra desmantellada. Fer un bizum també pot ser una solució. Però en aquest cas, l’aportació que no es faci en aquell moment, confiar en la voluntat del feligrès per a que el faci desprès,  em sembla que és confiar molt.  

 

                                                    J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 17 de novembre del 2023)