LA MARE DE LA CELESTE

                                    

                          Quadre pintat per en Joan Yll Zarrán

   La postura de la senyora que apareix en el quadre era molt habitual entre les dones dels pescadors que vivien als carrers que fan pujada i baixada d’aquest indret de Baix a Mar. En qualsevol moment sortien a guaitar el mar, i ho feien amb el davantal d’estar per casa. Moltes vegades aquesta presència es produïa en el moment d’anar a acompanyar l’espòs quan sortia o quan arribava amb la barca.

   En tot moment era una observació que satisfeia la gent que vivia tan a prop del mar. Com que les seves cases eren ombrívoles, tenien la necessitat de sortir per contemplar-lo; la seva mirada es perdia en la llunyania mentre deixaven que el temps anés passant lentament, alhora que es recollien el davantal amb una mà i el plegaven al biaix, adoptant una posició de repòs.

   Aquest quadre el va pintar el meu oncle Joan. En la pintura, la posició dels braços i de les mans evidencia una actitud d’espera, d’apuntalar-se mentre contempla el paisatge. Quan el va tenir pintat, el va exposar a la botiga i no va tardar gaire a rebre la visita de la Celeste Claramunt, la qual va identificar la senyora que hi apareixia com la seva mare, cosa que bé podria ser per la proximitat d'on vivia. Aquesta identificació va fer que la Celeste li comprés el quadre a l’artista, ja que no es podia imaginar que el retrat de la seva mare anés a parar fora de l’entorn familiar.

   Tot això ve a tomb ara que som a tocar de la festivitat de Sant Pere, el seu pare es deia Pere Claramunt i era fuster. La veu popular el coneixia com a en “Pere Corredisses”, perquè sembla que sempre corria més que no pas caminava, ja que era un home molt actiu. La seva filla Celeste, juntament amb la seva germana, la Maria Assumpció -que es va casar amb en Joan Ciré-, tenien predilecció pels seus pares. Per això, quan en Pere va morir, la Celeste va estar sempre amatent a recuperar peces de mobiliari fetes per ell, les feia restaurar i els trobava un lloc a casa seva.

   Era una casa molt estreta i poc fonda que, passats els anys, ella i els seus van fer enderrocar per construir-hi uns pisos; aquests nous habitatges mantenen la fisonomia de l'estretor esmentada, però ella els va voler dotar d'uns arcs que fan la façana diferent de la resta de les cases. Una casa que mira al mar i de la qual els seus habitants, tot i que no eren família de pescadors, tenien una gran predilecció per ell. Es comportaven com totes aquelles veïnes que a l’hivern, després de dinar, s’asseien en aquell muret construït per evitar que els temporals arribessin fins a les primeres cases dels carrers que s’hi aboquen. I,  allà, sargien la roba, totes amb el davantal posat i el mocador blanc estes a damunt del cap per protegir-se del sol.

   Quan la Celeste es va casar, regentava amb el seu marit el forn de pa al carrer Nou. Van tenir la mala fortuna que, durant la guerra, van matar-li el marit, tal com li va passar a l’Antònia, que tenia el forn just a la pujada de l’Ajuntament, on avui hi trobem la seva neta, la Marta. Aquestes luctuoses circumstàncies van fer que les dues dones, a partir de llavors, treballessin juntes al forn de l’Antònia; elles mateixes amassaven, enfornaven i venien el pa. Per aquest motiu, l'establiment era conegut popularment com “el forn de les vídues.

   El pas del temps va fer que alguns dels forners que hi havia al poble s’ajuntessin i formessin una cooperativa coneguda com “La Panificadora”, ubicada al carrer que porta el nom del patró dels forners, Sant Honorat. Allà, la mateixa Celeste venia el pa en un espai que li van habilitar, i hi va treballar fins que es va jubilar, mentre que en Tianet Carbonell el repartia per les fleques que hi estaven associades.

   Dilluns és Sant Pere i, en honor d’aquesta festivitat, he volgut aportar el record d’en Pere Claramunt i de tants Peres com hem conegut, com ara l’estimat Pere Jou Mirabent, net de l’escultor. Aprofito també per felicitar els nostres veïns de Sant Pere de Ribes, que celebren la seva Festa Major. I si la setmana passada tancava l’article amb la lletra d'aquella cançoneta que es referia a les habilitats caçadores de Sant Joan, ara ho faig amb una altra de no menys popular: “En Pere de la cullera va anar a la processó, es va cagar a les calces, ai mare quina pudor”.

                                                    J.Y.M.

  ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 de juny del 2026)

VIGÍLIES DE SANT JOAN

   El meu oncle Joan tenia un hort al Fondac de Baix, davant mateix de la masia del Mas del Liri i els seus veïns més propers eren la família Arbonès, que hi posseïa la casa familiar i un hort bastant gran. Per raons de veïnatge, el meu oncle va entaular una bona amistat amb ells; admirava profundament la feina del pare de família, en Francesc Arbonès Plana, que era sabater i, a les hores lliures, es cuidava de la terra amb l’ajuda de la seva muller, la Joana Rubín.

Anys més tard, quan van començar a urbanitzar tot aquell sector, vaig dedicar un article a aquell indret, com un dels últims horts que encara es resistien a desaparèixer de l’entrada de Sitges venint per Sant Pere de Ribes, i del qual, fins poc abans de quedar arrasat per les màquines, el fill Manel encara en tenia cura.

D'aquella nissaga en recordem els altres germans: la Maria -que també es va avançar en el camí, treballava  a la corsetera, i en Ciscu, pintor de professió i geganter. Precisament ara fa poc ens ha deixat aquest darrer, marit de la Manoli Heredia.

   I així transcorria la vida, els dies es succeïen i ens portaven a festes on la tradició s'hi emmiralla. I una cosa són les vigílies i una altra el dia de la festa. Potser aquests dies previs són els que més neguits produeixen pel que fa als preparatius. Som a tocar de la revetlla de Sant Joan, la del dia més llarg i la nit més curta de l’any, una tradició que s’hi aboca amb tot el seu significat i simbolisme: la coca, els coets i les creences envoltades d’uns enigmes que només en aquesta nit es fan visibles. Per exemple es deia que, amb ferides que no hi havia manera que es curessin, si a les 12 de la nit es feia un petit i simple ritual acompanyat d’unes paraules concretes dirigides a Sant Joan Baptista, existeix el testimoni de gent que assegurava que la ferida se li havia curat...

   En aquell temps, jo era jovenet i la revetlla de Sant Joan la passaven a l’hort de l’oncle, el qual fins i tot disposava d’una petita caseta, que també limitava amb els dominis de la família Malivern. Aquesta no es podia equiparar, certament, a l’anhel que expressava el president Francesc Macià quan es referia a “la caseta i l’hortet” com a símbol de progrés per a la gent de Catalunya: l’hortet al qual em refereixo es podia considerar com a tal, però la caseta en qüestió era només un espai reduït on poder guardar les eines.

   Al costat del canyissar, que hi havia a cada hort, hi disposaven la taula on sopàvem i que s’il·luminava amb la resplendor lluminós que sortia d’un llum de carbur que penjava del marc de la porta de la susdita caseta. Quan acabàvem de sopar, la nostra pirotècnia més representativa de la revetlla eren les bengales, que  apropàvem i enceníem en la flama del llum de carbur. I aquella minsa cascada de guspires, espurnejant, de foc ens entusiasmava enormement. Érem feliços amb poca cosa. 

   El dia de Sant Joan és festa i això és sinònim de diversió i alegria. Una festa que també la celebren de manera especial els nostres veïns del Poble Sec, com fa tants anys que ho fan. I malgrat que aquest bocí de Sitges ha quedat gairebé tot urbanitzat, encara hi trobem camins que ens traslladen als orígens d’un indret envoltat de camps, vinyes i garrofers, que oferia la imatge d’un Sitges íntim, pintoresc, camperol i també acollidor, com ho continua sent l’Hospital de Sant Joan Baptista.

   El progrés en té la culpa que bona part d’aquell paisatge es vagi perdent. Però, per altra banda, què faríem sense ell? No podem tornar als carros que transitaven per aquests indrets ni als camins de terra que el travessaven per tots costats. Avui el Poble Sec té moltes més connotacions de poble que abans les tenia, tot i que la seva festa ens recorda les festes de barri on els veïns es reuneixen per celebrar la vida i, en aquest cas, la festivitat de Sant Joan Baptista, apòstol i evangelista.  Perquè com diu la cançó popular: “Avui és festa, Sant Joan la fa, agafa l’escopeta i se’n va a caçar...”. Si més no deixem-nos d’escopetes, que massa que n’hi ha per tot el món i el mal que fan. Vivim en pau, nosaltres que encara tenim la sort de poder-la gaudir, una festa tan bonica i tan nostra.

                                       J.Y.M.

( Article publication a l'Eco de Sitges el 19 de juny del 2026)

DE LA PARAULA AL SILENCI

  El Pregó del Clavell, com el de la Festa Major, és el pòrtic de dues festes molt estimades i amb molta participació de la nostra gent i d'altres que, tot i no ser d’aquí, s’hi han identificat i hi participen. Dels dos, el primer es celebra des de l’any 1962 i el segon des del 1985. Amb la particularitat que els pregoners acostumaven a ser personatges amb un cert carisma i potser una mica vinculats a la vila, tot i que aquest vincle no era necessàriament un requisit en el moment d’escollir-los (no em refereixo a les pregoneres perquè encara es va tardar una mica a incorporar-les).

   Sortosament, fa uns anys que pregoners i pregoneres estan cent per cent vinculats a la vila, són gent de casa, i aquesta característica fa que el que pregonen ho diguin de tot cor i no per complir amb un encàrrec més; perquè la gran majoria d’aquells pregoners demanaven una compensació econòmica per dur a terme el compromís adquirit. No vull dir amb això que els escollits no tinguessin una bona preparació, amb la qual igual et podien fer un pregó que es convertia en una lliçó magistral dels clavells i les flors, de la Festa Major, o de la Verema. Però eren pregons que igual servien per aquí que per a qualsevol altre lloc. No, no era el mateix, perquè, sitgetans i sitgetanes -torno a fer servir la definició que és més adient  amb el nostre bressol-, aquest sitgetanisme l’hem mamat.

   Però vet aquí que el pregoners del Pregó de Clavell d’aquest any han estat, ni més ni menys que una ribetana i un barceloní. Ah!, però l’Ester Font i en Dani Vallès són d’aquelles persones que he anomenat al principi, de les que s’han identificat, des del primer moment amb les coses de casa nostra i no només això, sinó que ho han retratat tot. Gràcies a ells de tot el que ha passat a Sitges n’han deixat constància gràfica. I la seva amabilitat i generositat ha estat extrema quan els hi hem demanat alguna fotografia amb la qual hi teníem vinculació. 

   El seu pregó ha estat molt participatiu: ha ofert imatges espectaculars del nostre Corpus i ha fet partícip l’equip que els ha ajudat durant la seva trajectòria. Això és molt bonic i diu molt de la seva transparència i generositat. Elles i ells, en el seu moment, hi van col·laborar; i ara que els responsables assoleixen tot el protagonisme, aquests el volen compartir amb tots els qui, en el seu dia, van formar l'equip. Així és com es fa camí i s’arriba lluny.

I han fet un pregó com si ho haguessin fet tota la vida, mentre ens sorprenen amb boniques  imatges. Tot i que es diu que una imatge val més que mil paraules, les que ens van dir ens van arribar al cor, i això no té preu.

   Aquests darrers anys el lloc escollit pel Pregó del Clavell és el Racó de la Calma i és un encert per part de la Comissió triar aquest espai. Perquè, a més dels encants que ofereix, al Cau Ferrat i Maricel es guarden dues obres molt emblemàtiques de la festa que ens ocupa. Al Cau hi podem veure la Nena de la Clavellina  de Santiago Rusiñol i a la pinacoteca local del Maricel l’obra La Processó de Corpus d’Arcadi Mas i Fondevila. 

 

   En aquest lloc s’hi aboquen les finestres de la casa d’Utrillo, avui la Biblioteca Santiago Rusiñol, que aquest celebra els 90 anys. De la paraula per explicar una de les nostres festes més florides, passem al silenci d’aquesta casa. Un silenci que ens costa de mantenir quan hi entrem, que ens recorda el que contemplaven totes les bibliotecàries que n’han tingut cura, i és que se’ns fa molt difícil parlar fluixet quan la visitem.

   Noranta anys de silenci. Però aquest silenci ha contribuït a fer que la concentració en la lectura hagi estat el millor aliat. Més encara quan Sitges és un poble més aviat lliurat al bullici, el qual sovint s’aplega en aquest entorn de l’Ajuntament. Més en concret, quan la festa comença i acaba aquí, la resta de dies la calma és la que impera. És llavors quan la Biblioteca esdevé un lloc de trobada, entre lectura, presentacions literàries i per on han passat personatges com Josep Pla, que va dissertar a la sala gran; la de les taules i els sillonets  que tant han caracteritzat la personalitat d’aquest espai de silencis, però també de paraules alliçonadores.

                                              J.Y.M.

    

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 12 de juny del 2026)

UNA ESCOLA ON S’APRÈN A SER VEÍ

Molt interessant l’exposició fotogràfica i audiovisual que porta per nom “Catifes, 75 anys fent veïnatge”, que ens trasllada als inicis dels anys 50, a un Corpus íntim on s’hi reflecteix una evolució molt entranyable: el pas d’unes catifes quasi individualitzades (que només ocupaven la façana de la casa) a una implicació més secundada pel veïnat. Un fet que ha prevalgut fins a dia d’avui, amb la curiositat afegida que els veïns s’han anat alternant mentre la tradició perdura, un fenomen de continuïtat i de socialització digne d’admirar.

   Aquesta implicació veïnal, a més, permetia enfortir els llaços d’amistat que ja existien, però el fet d'haver de fer front a aquest repte floral significava adquirir un compromís molt més gran, amb el qual demostrava que amb la unió de tots el repte era possible. Això representava gestionar trobades prèvies per parlar del tema i buscar entre els veïns qui estava dotat de millors habilitats artístiques perquè presentés un dibuix de com seria la catifa. Tota aquesta preparació requeria un contacte directe i proper amb la gent del carrer. Fins i tot alguns, en les vigílies de la festa, es desplaçaven a la muntanya per anar a collir flor de Sant Joan. 

   Tots aquests preparatius anaven acompanyats de la il·lusió que cadascú transmetia a aquest compromís el de fer una catifa que superés, en creació artística, la de l’any anterior. D’aquí també va sorgir la idea d’atorgar uns premis que, previ pas d’un jurat classificador, es concedien a les catifes que els experts consideraven millors. Va arribar un dia, però, que la Comissió de torn va considerar que totes tenien el seu mèrit i, per tant eren mereixedores d’un reconeixement. Una distinció que podria tenir molts matisos; potser el més meritós i que reflecteix millor el resultat podria ser premi al “Mèrit veïnal”.

   Aquesta implicació també s’observava durant les vigílies dintre d’aquelles entrades grans, on les veïnes es reunien per tallar la flor de Sant Joan i altres varietats. Uns preparatius que tant ha viscut de prop la pendonista d’enguany, la Rosa Junyent i Sabaté, veïna que va ser del carrer Major, just on aquest fa com un petit revolt; allà el seu avi hi tenia l’obrador de la pastisseria i la seva mare, la Isidra, estava al càrrec de la botiga. Es trobaven just davant on hi havia el servei de telecomunicacions d’aquell temps, em refereixo a la casa del telègraf, de la qual en tenia cura el Sr. Josep Antoni Falcato. En aquest  tram de carrer es reunien les seves veïnes: l’esmentada Isidra, la Nuri de can Parcala, la Carme (casada amb el Josep de l’Eco), les dones de la perfumeria Costa, la Carme Carreró de l’Estrella, les can Vidiella, les de can Planas, la Maria de can Mas i, sobretot, les dones de can Font, amb la sempre activa i disposada a ajudar l’Ángeles, que era com si hagués nascut en aquest carrer. Mentrestant això passava  anaven dibuixant el terra, amb les plantilles que havia fet en Josep Junyent, marit de la Isidra i elles es lliuraven a preparar la flor dintre de diferents entrades, fins que últimament l’escollida era el gran  pedrís d’un local comercial.

   Una activitat que s’ha portat a terme a tots els carrers on s’han fet i es fan catifes, i que també compta amb la col·laboració dels alumnes de les diferents escoles i dels instituts. Aquesta és una manera de garantir la tradició, perquè són aquests joves els qui hauran d’agafar el relleu. A més, també aporten clavells a l’exposició, una iniciativa que es va començar a gestar quan Doña María era directora de l’escola Esteve Barrachina i que ha perdurat fins als nostres dies. Una tradició que també ve precedida pels costums de moltes llars sitgetanes, on els fills han continuat cultivant els clavells com havien vist fer als seus avis i pares; els mateixos que els havien donat instruccions de com es feia i, també, secrets perquè els clavells floreixin ufanosos, fins i tot aconseguint escollir el color de la flor. En tenim l'exemple d’en Joan Comas i Ferré, que va heretar l’afició de la seva mare i la seva tieta (la Juanita i la Teresina, les noies de la sínia Robert) i que també hi participa la seva muller, la Maria Dolors Castellet.

   Per tot plegat, les catifes del nostre Corpus (teixides per acollir la processó), l’exposició de clavells i l’ornamentació floral de balcons i façanes, són una escola on s’aprèn a ser veí.

                                                     J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 de juny  del 2026)