LA TERRA D'ESCUDELLA

                         Els derivats de la terra d'escudella

    Rentar i netejar són uns principis amb què l'ésser humà s'identifica i que s'esforça a mantenir. Per satisfer aquesta voluntat d'higiene, el mercat ofereix tota mena de productes per fer net i mantenir el nostre entorn en condicions òptimes.

   Tanmateix, no sempre ha estat així. Antigament, a les cases es feien ells mateixos el sabó amb sosa càustica i una barreja d’olis i greixos que treballaven fins que quedava pres; per fer-lo més flairós, hi barrejaven farigola o romaní. Els de la meva generació això no ho hem viscut, però sí que recordo unes pastilles de sabó, d’una mida una mica gran, on a la part superior sobresortia la forma d’un llangardaix i que, per si no quedava prou clar, s’acompanyava d’unes lletres on es llegia: “Lagarto”. Era un sabó que igual servia per rentar-se les mans com per refregar la roba que es rentava al safareig.

   A la Drogueria Suburense del carrer Major hi treballava en Martínez. M’agradava el seu to de veu i l’expressió que donava a les frases que emprava per aconsellar o enaltir les propietats dels productes que demanaves que et despatxés. Una veu profunda que acompanyava unes conclusions per sucar-hi pa. L’home també vivia en aquella casa de la cantonada de Can Perico, a sobre del bar d’en Juanillo, on dies enrere també hi vaig situar els pares de l’Angelito Hernández i un bon nombre de persones, de manera que et donava la sensació que mig Sitges vivia allà. Amb el to d’aquella veu que a mi tant m’agradava escoltar, sempre buscava que la frase que pronunciava acabés amb una mena de rodolí. No sé si era de la seva invenció o, potser, d’un anunci propagandístic establert quan, per exemple, demanaves lleixiu i et sortia amb aquesta: “Lejía El Guerrero, lava la señora, lava el caballero”. Més enllà dels productes, en Martínez ens venia passió per la feina ben feta; amb la seva veu profunda, transformava l'acte de comprar en una lliçó de saviesa popular.

   Però anem allà on vull anar a parar. Com a precursor de tots els productes per netejar que existeixen avui dia, no ens hem d’oblidar de la terra d’escudella. Era una terra fina i blanca que s’extreia de petites cavitats situades entre Puigmoltó i la masia de la Serreta, camí de Vilanova. La gent d’aquest llogaret n’omplia bosses i les baixava a vendre als veïns de Sitges i també als negocis d’hostaleria.

   Vet aquí que la terra d’escudella servia per a netejar-ho quasi tot; les mestresses de casa la barrejaven amb l’aigua de la galleda quan fregaven el terra agenollades. Les propietats desengreixants de la susdita terra feien possible que els terres de les cases quedessin més nets. També servia, sobretot, per fer net els contorns d’aquelles cuines econòmiques i els culs de cassoles i olles. La terra d’escudella era el producte perfecte per a aconseguir la sempre desitjada netedat.

    Després de molt de temps en què aquesta terra va ser molt apreciada i utilitzada, van començar a sortir al mercat uns altres “polvos”, amb components químics, que semblava que oferien les mateixes propietats. Perquè la gent els comprés, els introductors del producte van idear un sistema molt atractiu. Com que es venia a granel, segons el pes escollit, aquest es traduïa en una quantitat de vals que després, un cop aconseguit el nombre requerit, es bescanviaven per coberts, plats, vasos... Un reclam que va tenir molta acceptació, fins al punt que, en el moment de rentar els plats, els abocaven a l’aigüera sense cap mena de mirament, amb l’única voluntat que s’acabessin aviat per tornar-ne a comprar més i, per consegüent, aconseguir més vals bescanviables.

   D’aquesta simplicitat pel que fa als productes de neteja hem passat a una gran abundància, amb una varietat innombrable de marques destinades a la higiene. Mentrestant, les rentadores i els rentaplats han alleugerit la feina de rentar la roba i els plats: només cal introduir el producte adequat a la ranura pertinent i la màquina fa la resta. Han quedat per a la història aquelles voluminoses pastilles de sabó i la pròpiament dita terra d’escudella. És per això que he considerat, abans que sigui massa tard, dedicar un record a aquest producte  que proporcionaven la gent de Puigmoltó i de Sant Pere de Ribes. I també a aquells altres que, amb la mateixa finalitat, els botiguers encabien en paperines de paper i es gastava, a gratcient, en el moment de rentar plats i coberts, perquè semblava que, amb els vals que s’aconseguien, renovar la coberteria i la vaixella sortia de franc.

                                        J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 24 d'abril del 2026)

EL PINTOR DEL CARRER DE CASA

   

 

    Podem estar satisfets de tenir un poble que inspira art, raó per la qual atreu l’atenció de fotògrafs i també de pintors. Durant uns quants anys, el llavors anomenat Sitges Foto-Film organitzava pels voltants de Nadal una exposició nacional de fotografia; entre les bases, n’hi havia de destinades a premiar la millor fotografia de tema Sitges, premi que van guanyar fotògrafs locals -entre ells el meu pare- i d’altres d’arreu.

  Eren fotografies molt emblemàtiques que posaven en relleu els encants de la vila, sobretot en uns anys en què les barques de pesca s’entraven a la sorra de la platja de la Fragata. Els seus grans llums, la disposició de les mateixes barques, amb la imatge de l’església al fons i unes impressionants nuvolades -tot en blanc i negre-, conformaven una temàtica en la qual els aficionats a la fotografia s’inspiraven.

    Entre aquestes, recordo una fotografia d’en Josep Tutusaus Zarrán on es veia un pescador de canya; el més sorprenent del cas és que es podia apreciar perfectament el fimbreig de la punta d’aquesta, senyal inequívoc que picaven, i en Pepet, entusiasmat, no parava de dir: “Mira com es belluga!”.

    Dins de la mateixa dinàmica dels concursos, i com a part dels actes de la Festa Major, s’organitzava un concurs de pintura ràpida. Aquest esdeveniment permetia contemplar un gran desplegament de pintors i pintores que havien plantat els seus cavallets al passeig i pels carrers de la vila. Resultava molt interessant seguir la seva evolució per veure com la seva obra anava agafant forma i color. Aquella imatge es va repetir amb els artistes que es posaven a pintar al passeig durant els mesos d’estiu i aprofitaven per vendre la seva obra.

   Entre ells, recordem un tal Bayo, que distribuïa la seva obra al voltant de la base gruixuda  d’una palmera. Un altre artista que va començar la seva trajectòria en aquest mateix passeig va ser el recordat Manuel Blesa, que es dedicava a dibuixar les cares dels turistes que li ho demanaven i que s'emportaven un record de la seva estada a Sitges. Un altre dels habituals va ser en Manel Ferrer, que es posava a l’alçada de l’Hotel Subur i que tantes vegades va pintar aquell passeig amb l’església al fons; la seva esposa l’ajudava en la part logística i comercial.

      Com també recordo la presència del pintor Josep Mestres Cabanes, escenògraf del Liceu, el teatre líric per al qual havia pintat decorats sublims. Eren d'una perfecció brutal, fins al punt que un dels assistents a una representació del teatre de la Rambla, quan aquesta va acabar, volia comprar uns plats que apareixien en l’escena.

    El pintor i la seva família tenien un pis al carrer de Sant Bartomeu on passaven temporades. Durant aquests dies se’l podia trobar amb el cavallet parat pintant racons del poble. Com que ell ja era gran, la seva filla, Isabel, l’ajudava a transportar el cavallet fins al lloc triat i després feia el mateix per tornar cap a casa.

   Cal remarcar que a Sitges se celebren els concursos de pintura Sanvisens i d’escultura Pere Jou. En Ramon Sanvisens també tenia casa al carrer Tacó, i un deixeble seu va ser l’amic Rafel Monzó Bertran . L’escultor Pere Jou tenia el taller al costat de la casa del pintor Joaquim Sunyer.

   I tot això ve al cas perquè l’altre dia, al carrer on visc, sembla que hi va establir el taller un pintor desconegut a qui no importava el paisatge que es veu des d'allà: els contenidors de brossa i els carretons d’anar a comprar que transporten les senyores. És un carrer on precisament va viure en Rafel Monzó i on ara viu el seu germà Daniel, que també és un extraordinari artista plàstic.

    Aquest pintor desconegut, en el seu improvisat taller a l’aire lliure, crea una obra que és el reflex de la seva inspiració; per tant, sembla que no necessita inspirar-se en el paisatge, sinó només en la lluminositat que li ofereix aquest raconet. L’únic que trobo malament és que, pel que es veu, després neteja els pinzells a la paret. Hauria d’haver llegit el missatge d’unes rajoles que comercialitzava  el Sr. Francisco Tormos a la botiga de ceràmica que regentava al carrer Nou i que també tenia incrustada a la paret dels baixos de casa seva,  -que precisament és on va viure en Rafel i ara en Daniel Monzó-, on es llegia: “No embruteu les parets, la netedat és un gran senyal de civilització”. 

                                      J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 24 d'abril del 2026)

DIUMENGE DE PASQÜETES

   

 En Josep Antoni Serra i Alsina, el creador d'en Lalo. Representat a la dreta de la imatge i que es troba en el jardín de l'Hospital de Sant Antoni de Vilanova.

   El diumenge de després del diumenge de Resurrecció (Pasqua) es coneix amb el nom de Diumenge de Pasqüetes. Aquí a Sitges no tenia cap altra transcendència que ser el dia escollit per la colla de caramelles del Patronat (avui Sitgetanes) per anar a fer la preceptiva costellada a les Casetes.

    I si a la vila el plat fort era la costellada, a Vilanova y la Geltrú celebraven el Combregar General. A les vuit en punt del matí, a l’església de Sant Antoni Abat, s’obrien de bat a bat les portes i apareixia el sacerdot portant les Sagrades Formes. Els caps visibles, a més del mossèn, eren en Josep Antoni Serra i Alsina i el metge Isidre Magriñà i Sanromà, germà del ballarí i coreògraf Joan Magriñà i Sanromà. El motiu d’aquell encontre era portar la comunió als malalts, a les persones amb mobilitat reduïda i a les parteres que també tenien un clínica, molt a prop de l’església. Tot transcorria  amb l'acompanyament dels pocs feligresos que hi assistien i de la banda de música de Sitges, que comptava també amb músics de Vilanova, mentre s’interpretava l’Himne Eucarístic.

    En Josep Maria Serra i Alsina era molt popular a Vilanova, sobretot per la seva bona predisposició a l’hora d’organitzar actes benèfics, la majoria dels quals anaven destinats a recaptar fons per a l’Hospital de Sant Antoni. Havia treballat en una fàbrica tèxtil de la població fins a acabar sent conserge de l’Ajuntament i finalment el responsable de protocol. Va crear un personatge imaginari que va tenir molta repercussió i influència a Vilanova: en “Lalo”, representava un nen al qual donava veu el propi Serra i que venia a ser una rèplica d’en Maginet Pelacanyes de Tarragona. En Serra i en “Lalo” protagonitzaven un programa de ràdio els diumenges al migdia que es titulava “Luz y alegria” i tenia molta audiència. Mentre que l’isidre Magriñà, l’altre cap visible de l’esmentat Combregar General, tenia clínica a la mateixa plaça de la Vila, fent cantonada al carrer que desemboca a la Rambla.

     Pel que fa a la banda que es formava per a aquesta íntima processó, hi havia format part un altre personatge popular de la Vilanova d’aquells anys: l’Òscar Martí i Bruna, qui també va ser membre de la Cobla Sitgetana. L’Òscar va coincidir amb en Serra quan tots dos treballaven per a l’Ajuntament; l'un com a responsable de protocol i l’altre com a sereno de nit durant uns anys. Sempre va mostrar un humor fi i brillant, molt similar al que emprava el còmplice d’en “Lalo”. 

   En un d’aquests diumenges de Pasqüetes, tornant del “bolo”, els músics sitgetans, quan es trobaven a l’alçada de la recta de la Mata, van sentir un fort soroll. Tots els ocupants del cotxe van témer per la sort del bombo que portaven lligat a la vaca del vehicle. De seguida van parar a la cuneta i el conductor va dir a en Cristobal Rubí Aguilera, que era el músic que seia més a prop de la porta que donava a la vinya, que guaités a dalt per veure si tot estava en ordre. L'home així ho va fer: després de fer-hi un cop d’ull, es torna a seure, tanca la porta i diu: “No hi ha res, no”.

   En aquell moment, el conductor es disposa a reprendre la marxa, però quan ja havia recorregut uns metres, reflexiona sobre la conclusió del músic: “Què vols dir, que no hi ha res?”. I aquest li contesta: “Doncs que a dalt de la vaca no hi ha res”. Allò que diuen que se’l volien menjar sempre ho he considerat exagerat, però que el van maleir, no en tingueu cap dubte. I l’observador del bombo, com si la cosa no anés amb ell, no es cansava de repetir: “Jo ja he dit que no hi havia res... és ell qui ha volgut continuar”.

     Costums i tradicions que han protagonitzat la gent de Sitges i els nostres veïns vilanovins. Aquesta vegada, quan ja havien passat les cantades de les caramelles, una tradició que encara està força arrelada a la vila. A Vilanova, els músics sitgetans també hi havien anat a tocar; primer els Dies Sants, com a components dels “versets” (dos o tres músics que acompanyaven els misteris), i després el diumenge de Pasqua en el transcurs d’unes caramelles que organitzava l’arxipreste mossèn Joan Escala. A aquest últim, en Josep Torrents el treia de polleguera per les continuades sacsejades i perquè presumia, a l’hora d’afinar, que el seu instrument ja l’havia comprat afinat.

                                                J.Y.M.

   ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 10 d'abril del 2026 )

CANTEM COMPANYS, CANTEM TOTS JUNTS

    El mestre Jordi Pañella dirigint les Caramelles, amb el Pérez portador del pal de la cistella, al Niu de la familia García-Munté

 Per a qui escriu aquestes línies, la fotografia suggereix diferents interpretacions. La més emblemàtica és l’actitud del mestre, en Jordi Pañella, que acluca els ulls com a senyal de concentració davant el cant de les Caramelles; en aquest cas, de la colla que tots coneixíem com la del Patronat i que per la qual, durant molts anys, va compondre peces que desprès va dirigir  magistralment.

   En un segon pla hi apareixen el pal i la cistella, el detall visible on se’ns presenta la primavera: per la delicadesa de les flors del ram i l’artesanal engalanada d’aquesta, on es mostra la sensibilitat de l’autora; en aquells anys, l'encarregada de guarnir-la era la modista Trini Sabaté. Un element, aquest de la cistella que fan fimbrejar les tres colles. Darrera cada cistella resta en l’anonimat l’autora responsable d’engalanar-la, no així la seva acurada creació artística, que ja es fa palesa des de la distància. A més de mostrar-se airosa  quan les tres colles surten  a cantar la Pasqua; la fragància de la primavera i la bellesa de les noies sitgetanes.

   I vet aquí un altre personatge imprescindible dins les colles: el portador del pal. En aquest cas es tracta d’en Pérez qui, juntament amb el seu germà Manolo, exercia l’ofici de drapaire. Es dona el cas que aquest darrer també va formar part de la Colla del Patronat, on aportava la seva veu excel·lent. També l'Esteve Sucarrats feia de drapaire i igualmente era un puntal de la mateixa colla de Caramelles.

   I aquí coincideix una altra curiositat: l’ofici de drapaire, que es pot dir que ha deixat d’existir al nostre poble, alhora que han proliferat els que anomenem “ferrallers”, perquè només compren ferralla.

   Els Pérez tenien el magatzem al carrer de la Carreta, en una època en què a la vila hi havia de drapaires ells i els germans Mir, ubicats entre els carrers Joan Maragall i Isabel Julià.  i en Sucarrats per allà el barri de Sant Crispí. Uns i altres anaven per les cases i compraven el paper, el vidre o la ferralla, fent servir per pesar les típiques romanes de mà sota l’atenta mirada del particular, que restava pendent de l’agulla que marcava el pes.

    La Colla del Patronat tenia el privilegi, o no, de comptar amb tres portadors del pal: el mateix Pérez, en Reina i en Ciré. Aquest últim els coordinava i els transmetia les instruccions pertinents, mostrant una exigència potser desmesurada pel que es tractava. El cas és que, sovint, els de la colla trobaven la cistella recolzada a la paret i sense cap dels tres portadors, que s’havien esbatussat entre ells. Corresponia llavors al cap de colla fer de mediador per a redreçar la situació i que tornessin al seu lloc de responsabilitat. El seu retorn, però, no era garantia de res: tenien la cua de palla i a la més mínima se’ls encenia i... tornem-hi!

   I la darrera observació: el lloc que mostra la fotografia és la casa que es coneixia com el “Niu”, de la família Garcia-Munté. Allà, les tres colles hi anaven a fer els seus cants durant el matí del dilluns de Pasqua, dirigides pels seus respectius directors: el mestre Manuel Torrens, en Jordi Pañella i en Gabriel Pallarès. Aquest darrer, però, sovint feia el salt: es quedava fora, al carrer, i traspassava la batuta a en Quimet Ràfols, que tocava el violí amb els músics de l’acompanyament musical.

    Fetes les salutacions pertinents, la senyora de la casa preguntava per l’absència del mestre Pallarès, que en Quimet excusava dient que s'havia trobat indisposat. Mentrestant, en Pallarès aprofitava per escoltar des de fora els cants que ell mateix va dirigir durant molts anys. Aquesta “escaquejada” obeïa al fet que el mestre no era gens amant dels elogis i, sabent que allà en rebria molts, preferia no haver de fer el “cuculot”. A més, cada any la senyora li demanava un guió de l’americana i el vals perquè la nena els toqués al piano; una petició que el mestre mai va rebutjar, però que tampoc va satisfer mai, una altra raó per delegar la direcció.

    Aquella desaparició d’escena també li servia per escoltar des de la distància com sonava tot plegat. Era una oportunitat que aprofitava, quan anaven sortint al carrer músics i cantaires, per continuar fent les observacions que creia oportunes. Unes reflexions que s’allargaven fins gairebé acabar les cantades, sempre amb el mateix raonament: “No sé què és, però no ho sento com jo ho he compost...”.

       ...Cantem i vetllem que ja dormirem quan morirem.

         Molt Bona Pasqua!                                                 

                                      J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 2 d'abril del 2026 ( Dijous Sant)