EL MOCADOR AMB QUATRE NUSOS

   Sortosament en tots els oficis les mesures de seguretat fan possible que, en cas d’accident, les repercussions siguin les mínimes. Quan semblava que no venia d’un pam, hi havia detalls que mostraven un cert desafiament al perill. Com era el cas dels paletes els quals, abans de començar a treballar, estenien el mocador de butxaca damunt el cap, on prèviament havien fet un nus a cada extrem per tal de que  s’encaixés bé i no es mogués amb facilitat. Pels qui tenien cabell la mesura els servia per a que aquest no s’embrutés i pels qui no en tenien la suor era absorbida pel mocador. Anys desprès va prevaldre l’obligació de portar casc i calçat adequat, perquè els paletes, i sobretot el electricistes, portaven espardenyes de betes. Es distingien amb les dels paletes perquè aquests, no tots, feien servir les espardenyes que portaven la puntera protegida.

    El del mocador, com acabo d’explicar, era un costum  molt generalitzat entre els obrers de la construcció, fet que els distingia d’altres oficis on quasi ningú recorria a aquest sistema per protegir-se del que fos. Un bon amic de casa va ser l’Agustí Montornès Pino, un bon paleta a més de músic. Que treballava la pedra amb un art que el distingia i el feia sobresortir en el seu ofici. En el seu moment ja li vaig dedicar un article on vaig elogiar el treball  que va realitzar en la construcció d’un paret que tancava tot el perímetre d’una casa de l’Aiguadolç, realitzada tota de pedra, on es pot contemplar el domini del seu ofici.

    Un dia el meu oncle li va encarregar el treball de cobrir amb pedra  tot l’entorn de l’arcada de l’entrada de la casa de Sant Miquel d’Olèrdola. Seguint el costum, al qual em referia, l’Agustí el primer que feia abans de començar a treballar era ajustar-se el mocador amb els quatre nusos al cap. En aquells anys els meus cosins eren jovenets i com a tals es fixaven amb els detalls dels grans, i un dia  van pareixen a davant del paleta tots amb el mocador, i amb els nusos corresponents, cobrint-se el cap. L’Agustí, que era molt sensible a tot el que s’escapava de la normalitat, ficant-se les mans al cap, li va sortir la frase que sempre tenia a punt: “la mare que em va parir”, acompanyada de la seva també peculiar i prolongada bufada al més enllà. Per sempre més, cada vegada que es posava el mocador al cap, li venia present la imatge d’aquells marrecs que el van voler imitar i que mai abans havia presenciat, ni ell ni els de casa, aquesta imitació tan ben aconseguida d’un costum de la gent gran, en concret dels paletes.

    Perquè, per exemple, els pintors de parets, molt abans també que s’implantés l’ús de les gorres, els mateixos es feien amb paper de diari un casquet a imitació dels que feien sevir els militars de lleva quan es movien per dintre la caserna. Aquesta mena de barrets eren allargats i una mica sobresortits cap amunt. Diguem-ne una gorra feta de pura manualitat i que totes les famílies sabien confeccionar, perquè tot sovint els vailets els hi demanaven per fer les seves batalletes. 

     Un mocador també blanc, aquest sense nusos, feien servir les dones que vivien en els carrers  de la Carreta, Tacó i Nou, quan a les tardes d’hivern, un cop havien rentat els plats, s’asseien en el muret de pedra que anava des de la Fragata fins una mica més enllà de la Carreta i també el primer que feien era estendre el mocador pel cap, per a protegir-se del sol, mentre repassaven la roba per si necessitava algun sargit.  

      Mentrestant  es va posar de moda el mocadors pensats pel cap i per tapar les orelles, una exclusivitat de les senyores que, a diferencia dels de butxaca, aquests eren mes gras, cobrien tot el cap, el clatell i es fixaven amb un nus sota la gola. Acostumaven a ser de colors, estampats o negres, en el cas de les avies que portaven dol. I que servien, principalment, per protegir els pentinats desprès d’haver passat per la perruqueria a fer-se, el que en deien, la permanent.

    I ves el que són les coses, els homes no podien entrar a l’església amb el cap cobert, mentre que les dones se l’havien de tapar amb la mantellina. Tot ha canviat, com també ho ha fet l’ús dels mocadors de butxaca de roba, pensats principalment per mocar-se, però com ara la tendència és anar mocat, s’han substituït pels de paper: fer servir i tirar. Tot va així.  

                                                J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 d'octubre de 2023)