EL NADAL QUE SE M'HA ESCAPAT

                  Casa del Carrer Carreta, popularment coneguda per la casa dels "Cuñaos". En la porta dels baixos hi vivia el pescador Joan Cañameras i la seva esposa la Conxita Sauch

     La setmana passada, amb motiu dels dos milers d’articles que m’afectaven, em vaig perdre l’oportunitat de parlar de Nadal. Des de que col·laboro en aquest setmanari, quan s’apropen les vigílies d’aquesta festa, no he deixat mai de referir-m’hi. I si l’altra setmana la xifra dels dos mil s’havia aconseguit gràcies a una certa constància i sobretot a un escalf protagonitzat per seguidores i seguidors d’aquest espai, el motiu que avui em porta a escriure també concerneix a la xifra dos mil, però aquesta es refereix a dos mil anys i escaig que en separa d’aquella nit de Nadal a Betlem.

     A partir d’aquella mitjanit i d’aquell dia, celebrem Nadal i ho fem, a banda del consumisme actual, rememorant la data que es fa visible en el pessebre que disposem a casa. Amb el pas del temps, però, hem anat perdent un seguit de detalls, insignificants, si es vol, però que si més no contribuïen a compartir elements que, en dèiem, feien Nadal.

    Com per exemple el fumejar de les xemeneies de les llars de foc, al matí i, sobretot, al vespre. El seu flaire de llenya cremada.  O quan un nou dia només feia que despuntar els cants dels galls desbarataven el silenci de la nit. La gent encara dormia i a l’escoltar els cants, que tenien massiva resposta, significava que l’hora d’aixecar-se era a prop. I la primera cosa que es feia era encendre el foc a terra i les dones de la casa s’encarregaven de mantenir-lo flamejant durant tot el dia. El seu protagonisme l’assolia a la nit, desprès de sopar, quant moltes famílies s’aplegaven al seu entorn i es dedicaven a la seva contemplació i fins i tot a explicar contes. Passar pels carrers i notar com el flaire del fum et surt al teu encontre, et trasllada a un ambient nadalenc. Uns detalls on encara hi ha pobles que es fan presents. Amb les teulades humides o gebrades pel fred i d’entre les teules sobresurten les xemeneies fumejant. Una simple però bonica estampa hivernal. 

     A partir d’aquí, si les característiques de determinats pobles, ofereixen uns entorns tan senzills, on la decadència es converteix en obra d’art, diguem que ens trobem en un poble de pessebre. Molts d’aquests els transporten, els nostres pessebristes, en els diorames que ens preparen i que ofereixen el pessebre on ens agradaria que el nen Jesús hagués nascut.

    D’aquí que els pobles tenen més possibilitats per a ser escollits durant una nit de Nadal, que no pas una ciutat. El nostre té indrets, racons, que s’hi presten. Sobretot  pel simbolisme que representen com: L’Hospital, l’Ave Maria, la Trinitat, el Vinyet, l’església de Jafra... Escric això  i em va al pensament en Llorenç Baqués Nicolás  que, cada any, recreava el seu diorama en un d’aquests llocs, on no hi faltava detall. Cosa que el feia proper i molt admirat.

    Un servidor que no disposa de les bones arts que tenen els nostres pessebristes, també he intentat descriure un pessebre en un lloc que reuneixi i ofereixi unes característiques singulars que s’avinguin amb les senzilles necessitats de la parella, que busca posada per a rebre a l’infantó que és a punt de néixer. Portat per la meva fantasia, fins i tot quan l’Hotel Subur estava de celebració, la parella va arribar a trucar a la seva porta i el nadó va néixer en una habitació amb vistes al mar. 

    Aquesta vegada, acabades les obres d’un  carrer emblemàtic, he trobat que aquesta casa del carrer Carreta, en aquests baixos tan senzills, però que tan s’avenen al rerefons d’un pessebre, és el lloc ideal per a donar aixopluc a la família. Una casa de pescadors, en representació de tants altres que vivien per aquells carrers de l’entorn, on algun d’ells feien el pessebre a l’interior d’una nansa. Que també han viscut tants Nadals, durant les vigílies feinejant a damunt la barca. O com el pagès que  anava a guaitar al tros, a la vinya, envoltat de les bardisses d’una flor blanca, com si fos un esquitx de neu i que, amb la terra dormida,  cercava entre els ceps  per si trobava panses dels gotims de raïm oblidats. Panses i figues, nous  i olives, recull la lletra de la cançó popular. 

    Nadal ha passat, però no l’esperit nadalenc que ens ha d’acompanyar ara i sempre. Estic content que, malgrat el retard, el seu ressò encara és present en aquesta secció, que també és la vostra. Benvinguts de nou a casa, que sigueu molt feliços, mentre hi fem un tomb.  

                                             J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 2 de gener del 2026)

I LA FESTA VA CONTINUAR A L'AVE MARIA

   Les noves tecnologies, a més dels avanços tecnològics que hi van associats, han posat a l’abast dels consumidors, d’aquestes, un nou llenguatge, o si més no unes noves maneres de fer-nos entrar en contacte amb com es desenvolupen. Entre tants exemples que hi podem trobar, un fa referència a  les pantalles, on hi surt reflectida la informació que busquem i on amb un moviment de dit o un clic sobre la pantalla del mòbil, de l’ordinador...ens desapareix una informació per a tot seguit aparèixer una altra. 

    Ara, quan un tema queda enrere, s’acostuma a dir: “hem canviat de pantalla”. Es dona la paradoxa  que al nostre poble canviem de pantalla amb una facilitat admirable. Així si un cap de setmana celebràvem la Festa Major de Santa Tecla, tot just una setmana després, el canvi de pantalla, ens ha portat a celebrar la festa de la Verema, amb el pregó. Que a més ha coincidit amb  el relleu  del vicari i del senyor Rector de la parròquia, exhibició de castells i no se quantes coses més. Unes coincidències que, al celebrar-se totes a la mateixa hora no podies estar present a tots els actes. 

    Això també vol dir que, per exemple, el ressò de la festivitat de Santa Tecla, va quedar de seguit esmorteït per aquestes darreres celebracions. Només un detall va permetre  que el testimoni de la festa continues  estant present en la bonica capella de l’Ave Maria.

     Amb una curiosa i creativa exposició de figures on, també de manera simpàtica, s’hi reflecteix tot el contingut de la nostra Festa Major: des del pregó, a l’encesa dels morterets, passant pels balls, la banda, la cobla, autoritats, senyor rector..., fins i tot el personal que s’encarrega de retirar del terra les carratilles  que ja han estat cremades. Sorgit d’un binomi ben conjuntat, els germans Remei i Joan Pros. 

    Destacant l’obra portada a terme per la Remei que ha donat vida hi ha vestit a aquests petits i fantasiosos personatges que s’emmirallen amb la nostra Festa . Que si ja es dificultós confeccionar qualsevol vestit, tallar i cosir els  que lluïen tot el que allà era exposat requeria, a més d’ofici, art. 

Els dos germans es van repartir la feina, així mentre que la Mei, que durant molts anys va col·laborar  amb el  Carrusel del Prado, del recordat Jofre Vilà, confeccionant els vestits que lluïen les persones que sortien a escena. En Joan ha estat l’encarregat de recopilar un interesant testimoni fotogràfic de Festes Majors passades, on hi apareixen els seus protagonistes, molts d’ells ja no són entre nosaltres. Imatges que han servit per  posar el teló de fons a una exposició molt curiosa de veure. 

     Mentre que tots recordem quan un dia a en Joan se li va passar pel cap  fer una copia del Drac, ja que l’autèntic el guardaven al magatzem de la seva propietat. Li va sortir exacte, tot i que va introduir una petita modificació a la cua. Però sobretot el va pintar com lluïa abans de sortir a formar part d’una altra Festa Major. Del mateix color que havíem conegut els de la meva generació. La seva presencia a l’Ave Maria, junt amb tot el conjunt de l’exposició, ha servit per a fer-nos adonar que, d’entre la intimitat familiar, com aquell que no vol la cosa, sorgeixen persones, com els germans Pros, que fan i vesteixen petites obres d’art i li posen un fons que dona testimoni d’un passat que ajuda a fer més gran el present.   

    Un art efímer perquè, mentre això succeeix,  una altra pantalla es fa pas. Com totes les que  ens passen tan de pressa, sense donar-nos temps per assaborir les seqüències  que s’hi reflecteixen. Mentre observem que, a determinats establiments, s’ha posat de moda exhibir unes grans pantalles, lluminoses, anunciadores de  diversitat de reclams comercials. Com volent imitar a les mítiques  pantalles que es mostren a Piccadilly Circus de Londres, o les no menys populoses  i atractives de Times Square en la ciutat de Nova York. 

     Abans, quan ens referíem a pantalles només les relacionàvem amb les blanques de les sales dels cinemes. Que, per cert, ahir es va inaugurar el Festival Internacional de Cinema Fantàstic i de  Terror de Sitges, anomenat oficialment de Catalunya, on a les pantalles es projecten pel·lícules d’aquest gènere, que aporten a la vila un gran nombre de seguidors. Masses coses per haver-les d’assimilar tan ràpid. 

    

                                     J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 6 d'octubre del 2023 )