DIFERENTS MANERES DE PREPARAR LA FESTA

    

    Amb el pas dels anys canvien moltes coses. I aquests canvis s’observa en tot, inclús en les festes. D’aquí que la Festa Major de casa nostra  si la comparem, per exemple, amb la del començament del segle passat, no té res a veure amb la dels nostres dies. Tot i que el folklore que forma part del seguici festiu ha conservat les seves essències. 

   No així altres aspectes. Començant pels preparatius i per la manera de celebrar-la i de viure-la. Hi contribuïa que en aquells anys no hi havien tantes distraccions i per tant les celebracions, com la que aviat ens ocuparà, era esperada amb molt desig, perquè hi anaven associats molts detalls, alguns de molts simples, però que feien festa. Segurament que el principal de tots i el que més s’encomanava era la il·lusió, com era en el cas de la Festa Major. 

    Lògicament l’organització de tot plegat necessitava d’uns preparatius per poder-ho celebrar com cal. Aquests es repartien entre la intimitat de les famílies i entre la comissió organitzadora.

      I a quins preparatius es lliuraven les famílies? Es prioritzava  mantenir la façana de la casa i les seves interioritats ben emblanquinades. Com també tenir a punt el vestit de mudar, per vestir de manera elegant, que es notés que era festa diferent. Encarregar el pollastre, anar a les representacions que feien de teatre o Zarzuela...

   Pel que fa als components dels balls, aquests havien d’estar amatents de la subhasta per a  que el hi atorguessin. I per exemple a la casa d’en Casildo Vivó, que era el majoral dels  Cercolets, restaven amatents de que els hi arribes el flabiolaire, que sembla ser que venia de per allà a Begues, i el tenien de posar a punt, perquè arribava una mica desmanegat, poc polit,  per presentar-se davant de la gent. M’ho havia explicat la seva filla Angelina Vivó Graells, que fa poc que ens ha deixat, i que junt amb el seu germà Isidre, havien viscut amb intensitat aquests preparatius. Mentre que la comissió corresponent també havien de fer el mateix amb els grallers que venien, molts d’ells a peu, i que fins que no els veien aparèixer no les tenien totes, perquè quedaven contractats d’un any per l’altre, però no hi havia els mitjans de comunicació actuals, com per adreçar-lis  un toc d’atenció.

    Quan un servidor em vaig adonar de tots aquests preparatius ja havia passat una mica més de mig segle, però encara vaig poder viure detalls de la Festa que restaven en la intimitat i feies el possible per coincidir-hi, per exemple quan muntaven els gegants, que es trobaven en un magatzem on ara hi ha l’arxiu. En tenia cura en Jesús Carbonell, que era fuster, però a més era l’enterramorts. Dues activitats, la de muntar els gegants i la de proporcionar l’últim “traje”, a les antípodes una de l’altra. El seu germà, l’Antonio Carbonell, era pintor i era l’encarregat dels retocs de la pintura. Mentre que en Francesc Esplugues, en Dandy , i les seves filles, la Rosa Mari i la Montse, s’encarregaven de pentinar la parella de gegants. 

    Sense oblidar els preparatius que els Palma i companyia dedicaven al Drac, que li propiciaven capes i més capes de pintura quan aquest era de color verd fosc i amb escames grogues. Comptaven amb la col·laboració d’en Salvador Marcet en “Teio”. I desprès en va tenir cura el pendonista d’enguany, en Joan Pros.  Era el  Drac que sempre havíem vist i la seva presència ens esborronava i ens infonia molt respecte, quasi por. 

     I així, d’avui per demà, la bandera apareixia abocada en el balcó del llavors president de la Comissió, el Sr. Samuel Barrachina i Esquiu, que vivia al carrer Sant Pere. Tampoc la Festa Major es presentava en societat, ni aquesta es pregonava i els pendonistes eren escollits entre persones il·lustres, la major part gent de la colònia. I el tabernacle era recollit, quan la processó cívica passava per davant del domicili de l’Antoni Mirabent, al carrer Jesús. A la Matinal, mentre els components de la banda militar de Regiment de Jaén 25 es dirigien a l’Ajuntament, tocaven la diana florejada. 

   A partir d’aquí s’han introduït canvis. Com el de presentar el Programa Oficial, on són desvetllats els secrets més ben guardats. Des de que es fa, cada any, la Comissió corresponent s’ha lluït en l’organització i presentació. Aquest any, però han prioritzat el fons, on el blau  del cel i del mar, així com la seva immensitat, han posat en relleu que Sitges és un poble que mira al mar. I mentre  hi guaitàvem han anat apareixent els  protagonistes. Això tampoc passa cada dia. Moltes felicitats a totes i a tots.  

                                            J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 d'agost del 2025)

EL DINAR DEL CAPMÀS

    Tot sovint els músics ens hem de quedar a dinar a fora de casa, això passa quan coincideix una actuació al migdia i una altra a la tarda. Un dels qui més gaudia  d’aquest dinar era en Manel Vendrell, popularment conegut per en Sou. L’home estava tocant i ja s’imaginava el que menjaria, que no sempre el menú o la carta s’ajustaven a les seves preferències, pel seu desencís. L’home acostumava a fixar la vista en els plats que no eren els més barats. A diferència d’ell, altres es decantaven pels més econòmics o coincidia que aquests s’avenien més a les preferències culinàries del propi interessat. Desprès hi havia qui triava el mateix que demanava en Manel. Cosa que es feia evident quan el cambrer passava a prendre nota. Demanava ell: “jo sopa” i l’amic que li feia el segon: “jo també”. Escollia el segon plat: “per a mi, un entrecot”. Saltava l’altre: “jo també”. Total, el primer acte de la comèdia.

   Quan estàvem a mig dinar ell, que ja preparava el terreny, sortia amb aquesta: “ara un capmàs...” . “Sí, home!”, hi havia qui li replicava la proposta. I tot seguit li venien les presses: “de postres porti-m un “mantecau” amb el cafè, tot junt”.

  I a partir d’aquí el drama del capmàs, perquè hi havia que no estava disposat a pagar pel que havien menjat els altres, o pel sols fet que ho pretenia imposar en Manel. Havíem arribat al segon acte de la comèdia,  envoltada d’un ball  de preus que servien per fer comparacions d’un plat a l’altre.

   Però això no acostumava a passar en el dinar de celebració de la festa de Santa Cecília, patrona de la música i dels músics. Festivitat que ha coincidit aquest dimecres dia 22. Era quan els músics, amb les seves respectives mullers, ens trobàvem en un restaurant de la vila per a celebrar-ho. En Manel era l’encarregat de buscar el lloc i tenia cura, abans d’escollir, que fessin sopa de peix, que es serviria com a primer plat i el segon a escollir entre els comensals. En aquest dinar, com en Manel anava acompanyat de la Mari, mostrava un comportament exemplar.

   Ves si n’havien passat de músics per la vila al llarg dels anys, que no hi havia per costum celebrar la nostra patrona. Els únics àpats que aplegaven a músics i cantaires era en el ressopó i e el dinar de les Caramelles. No va ser fins que es va fundar la Cobla Sitgetana, que es va començar a celebrar aquests dinars, on  no només hi participaven els components de la Cobla, sinó també la resta de músics de la Vila, juntament amb les seves respectives parelles. I l’Alicia Barrachina que era la padrina. 

    I entre  ells, també l’Antoni Pañella i la seva esposa, la Carme Barrachina. Curiosament fa pocs dies que es va recordar la vessant musical de l’Antoni, en un emotiu acte que es va celebrar al Casino Prado organitzat per la Carme, la seva filla, que tan bon record ha deixat. 

   La Carme Barrachina i l’Alícia Barrachina eren filles d’en Samuel Barrachina i Esquiu que va ser qui va tenir la idea de que Sitges tingués una Cobla de sardanes. De la qual cosa, el dia de Sant Esteve del proper any, es complirà 60 anys de la seva fundació. 

    Alguns músics de l’orquestra que va fundar l’Antoni Pañella, desprès serien els músics fundadors de la Cobla. Com els germans Ràfols, (en Lluís i en Quimet), en Manel Vendrell i en Joan Muntané.

    Fins i tot en els primers dinars hi assistia el metre Gabriel Pallarès, però era un desganat crònic, d’aquí que potser hi va deixar de venir per falta de gana. No era el cas d’en Josep Torrens, fill de l’altre mestre de música, el Sr. Manuel Torrens Girona. En Josep la gana no l’acabava mai, tant era així que quan veia que algú de nosaltres es deixava alguna cosa al plat, que no s’havia tocat, en Josep s’encarregava de menjar-ho. Fins i tot tenia una teoria, amb la qual justificava la intromissió al plat aliè: “per a que els hi donin de menjar als porcs, m’ho menjo jo”. 

    Al final d’aquest  dinar de celebració prevalia el capmàs, perquè tothom hi estava d’acord. Potser de tots els que fèiem, era l’únic en què hi havia unanimitat en aquest aspecte. De ben segur perquè s’anava acompanyat de les respectives esposes i no es volia donar mala imatge o que poguessin pensar: “Mare meva, com van aquests pel món”. 

     Coneixedor de les excentricitats dels músics, el mateix mestre Pallarès s’hi referia tot sovint: “la música és molt maca, la llàstima és que s’hagi de tractar amb músics”.

                                            J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 24 de novembre del 2023)

 

LA BANDA

   La Vila no ha tingut gaire tradició de banda de música,  em refereixo a una banda gran a l’estil de les valencianes. Si més no ha comptat amb tres bandes, estables, en diferents èpoques. Que  la Suburband celebri el 15 aniversari d’aquell projecte que va iniciar  en Joan Pinós Sariol,és un fet poc comú. Anys fa el mestre Pallarès  ho va intentar però només va arribar a ser una simple insinuació. Volia aglutinar tots els músics en una formació, si més no encara prevalia una certa rivalitat entre Parado i Retiro en molts aspectes i potser un dels tants era el musical.

   Curiosament només va reeixir la idea de formar una Cobla de sardanes que va sorgir del Sr. Samuel Barrachina i Esquiu. La Sitgetana, que ha sobrepassat els 50 anys. Si ens hi fixem trobem que els músics fundadors quasi bé tots procedien de l’Orquestra Mozart, atenent que el Sr. Samuel era pradista, casualitat, o que en aquells moments els músics del Retiro no els va interessar formar part d’aquell projecte.  Potser   preferien no allargar la seva vida musical més enllà de l’última etapa dels Iberos del Jazz.

   En quant a la banda es produïa una avinença que quedava lluny de les suposades rivalitats, un fet curiós i que no s’avé amb el que apuntava abans.  Els dos mestres, Torrens i Pallarès, podem referir-nos a que cada un d’ells tenia la seva clientela. Vull dir que els estaments locals, així com l’Ajuntament repartien l’activitat musical. Per exemple, si  la inauguració de  l’exposició clavells   tenia lloc al Retiro, l’encarregat de formar la banda era el mestre Pallarès i quan  l’exposició tenia lloc al Prado,  n’era el mestre Torrens.

    Reservant les processons religioses  a aquest últim per ser el mestre de capella. No passava el mateix en les processons cíviques que dirigia el mestre Pallarès. En totes aquestes formacions de banda tant un mestre com l’altre refiaven dels músics locals i  també en tenien d’anar a buscar a fora.

   El trio de ritme que presideix la banda , caixa bombo i plats,  tenien la plaça fixa l’Agustí Montornès, en Ricard Escobosa i el meu oncle Joan als plats. Destacava la professionalitat de l’Ecobosa, de procedència navarresa, que havia sigut bombista en una banda militar. Quan en Ricardo es va retirar, el va rellevar un tal Pere que venia de Vilanova, al qual tots el coneixíem per en Pere sord perquè tenia dificultats d’oïda.

   Entre els músics habituals de Gavà venia en Colomer,clarinetista.  Havia fet el servei  militar a la banda del Regiment de Jaen 25 amb destacament a les casernes de Pedralbes. Allà va coincidir amb l’Antonet Pagès Vias de ca la Candelaria, amb en Josep Torrens Urgell i amb l’Antoni Olivé Ràfols. Aquest feia poc que tocava el clarinet i no tenia l’experiència i la tècnica  dels veterans. Era el director de la banda el capità Francisco Sánchez Curto. En Colomer era amic d’en Manel Vendrell, de can Sou, que era un  bon músic de tots nosaltres i a més dotat d’unes genialitats amb les quals tant et podia fer  la guitza, com provocar una superlativa rissa. La seva era escandalosa, de característiques semblants a la rissa del seu veí, en Masdeu, que vivien a tocar les cases  en el carrer Joan Tarrida.

   Cada vegada que venia en Colomer, en Manel li demanava: “explica, explica, allò de l’Olivé”. Sembla ser que en el transcurs d’un assaig hi havia un passatge dels clarinets que el director no ho escoltava prou bé i va decidir que l’interpretessin un per un. Quan li va tocar el torn a l’Olivé, només posar la canya entre els llavis,  li van començar a saltar les claus que tapen els forats del instrument, per sorpresa de tots. El músic es va excusar : “lo siento mi capitán, se ha roto” . El “aducando “, segurament per temor a un arrest, si no li sortia com el seu superior volia, va voler assegurar el cop.

   Cada vegada que en Colomer ho explicava, en Manel engegava el seu riure característic. I fins i tot el mateix Olivé recordava la seva acció com una anècdota simpàtica, quan en aquell moment va recórrer més a la picaresca que a la tècnica interpretativa.

  Quan ens van deixar els dos mestres, primer el Sr. Torrens i després el Sr. Pallarès, cap altre director els va substituir i la banda va continuar formada pel gruix dels músics locals. Entre ells hi era en Josep, fill de Sr. Torrens, el qual rebia els encàrrecs, cada vegada que es requerien els serveis de la banda i avisava  als músics corresponents.

      I com en Josep s’encarregava de convocar la banda, els companys vam considerar que havia de ser ell el més adient per donar l’entrada. No  va resultar tan senzill,  aixecava el clarinet, refregava unes quantes vegades  i per fi l’abaixava . A partir d’aquí havia de tornar a incorporar-se a la fila dels clarinets i com aquesta és l’última, quan hi arribava  ja quasi bé estaven a la meitat de la peça, per a desesperació d’en Manel. Davant l’evidència de les poques ganes de bufar que mostrava,  es va optar per a que fos l’encarregat del bombo, amb la massa enlairada, qui donés l’entrada. No es va aconseguir gaires avenços, en Josep, va continuar deixant de bufar per poder saludar a les seves amistats.

  Quan diumenge vam assistir al concert de la Suburband, dirigida pel trompetista Emili Serrano Martínez,  mentre transcorria l’actuació, em va venir a la memòria les bandes que es formaven sota la direcció dels  dos mestres locals, amb un bon nombre de músics veterans,  i entre ells algun que altre aprenent que el Sr. Torrens feia debutar. Així es pot dir que tots els músics d’aquella generació el primer lloc on van actuar va ser en la banda formada per l’acompanyament de les processons.

   Ha estat una bona manera de començar l’any, amb música de banda interpretada per la Suburband del Retiro, amb músics sorgits de l’escola de la pròpia Societat, de l’Escola de Música, Montserrat Almirall de la Vila i dels professors/es de casa nostra.

  És  un bon auguri  que una banda local aconsegueixi celebrar 15 anys d’existència. Cal desitjar que arribin a sumar-ne molts més.

  

                                                                                             J. Y, M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 12 de gener del 2017)