UN TOMB PER LA GELTRÚ

      

     Les poblacions veïnes més propers han estat, Sant Pere de Ribes, Vilanova i la Geltrú i Vallcarca. Aquest darrer indret ja fa molts anys que està deshabitat, tanmateix en el seu temps hi vivia molta gent que, per la seva proximitat, tot sovint freqüentaven la nostra vila, fins que es van traslladar a les Roquetas.

    De Sant Pere de Ribes  ja he mostrat les meves predileccions,  pel que fa l’entorn del castell i de l’església vella i que aviat assolirà protagonisme l’ermita de Sant Pau quan s’escaigui la seva festa. A Vilanova tenen dos llocs que guarden un encant especial: la Rambla i la Geltrú. Tot poble i ciutat que té una Rambla, ja no necessita quasi res més per a que els seus habitants hi passegin, mentre fan vida de societat. Un lloc de trobada, que permet posar-se al dia de totes les novetats que es van alternant en el viure quotidià.

    Recordo a uns ramblistes  vilanovins que tots el dies de festa de l’any venien a Sitges, es tractava d’en Pere Molins i la seva muller, la Rosita. El matrimoni  vivia a la mateixa Rambla, quasi davant mateix de la Gran Penya, i en els baixos de la casa regentaven una bodega. En Pere era músic, tocava la bateria amb els Iberos del Jazz i d’aquí que a cada festa vinguessin al Retiro i mentre en Pere feia de músic, la Rosita compartia tertúlia amb la resta de les senyores dels músics. En Peret era molt enraonador i de posat molt tranquil i mentre xerrava havia de muntar tot l’escampall de timbals i platets. Resumint, que era el qui tenia més feina, però si a més d’això s’hi afegia la gran habilitat comunicativa del músic, que tot sovint parava de muntar aquell per a continuar parlant, la cosa s’allargava per a desesperació del mestre Pallarès, que es migrava davant la lentitud  del músic. I més d’una vegada havia manifestat que un dia esperaria que fos ell el qui  digués de començar. No hagués trobat mai el moment.

    L’altre indret de Vilanova que no ha perdut encant és la Geltrú, sembla un poblet que s’ha quedat atrapat en el temps, perquè conserva moltes cases de planta baixa i pis, amb arcada de pedra a l’entrada dels baixos, que també té castell i església i uns carrers molt poc transitats fins i tot per la gent. Passejar per ells produeix una sensació de benestar i un regal per a la contemplació.

      Un dels punts on es presta a asseure’s és la plaça dels Lledoners, en ella hi havia la pastisseria Llorens. L’amo era el típic pastisser de poble que tenia l’establiment obert fins a altes hores de la nit. Sobretot durant la festa major d’aquest barri, que es celebra per la Mare de Déu d’agost. I la seva actitud era com la de tots els forners, quan tenien el pa enfornat, sortien al carrer amb el davantal posat, enfarinat junt amb el casquet, tot esperant que estigués cuit. El tal Llorens feia el mateix, encara  que fos festa i la gent anés mudada, l’home gaudia d’una rellevant popularitat. Era parent de can Sou i, degut a aquest parentesc, cada any influïa per a que la comissió de festa major, llogués a la Cobla Sitgetana per amenitzar les sardanes en el dia de la festa i que es feien en aquesta plaça.

   Es dona la coincidència que una altra sitgetana, la Montse Lago Lafuente, que fa poc ens ha deixat, vivia junt amb l’entranyable pintor Joaquim Budesca Català, precisament en el carrer que porta el nom de Sitges i que es troba en aquest indret de Vilanova.

    Un dia del mes de setembre, a la tarda, em trobava sol en aquesta plaça dels Lledoners, quan tot d’una hi apareix un altre sitgetà, el músic Marià Franco Fuertes, que també es dona la casualitat que viu a la Geltrú. Vam compartir les preferències per aquest indret, amb caire de poble, tot recordant un amic comú i molt bon instrumentista de flabiol, en Pau Orriols Ramon, que va ser el flabiolaire de la Cobla Sant Jordi quan aquesta  es va fundar i a més  és un gran artesà. Fabricant de flabiols, tibles i tenores, en el taller que  té a la Geltrú.

    La Rambla i la Geltrú formen part dels termes  del territori, que tot sovint esmenten la gent de Vilanova: “Vilanova i la Geltrú, baix a mar i cap de creu”.

                                           J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 10 de gener del 2025 )

VIATJANT AMB ELS MÚSICS

     Dintre la vesant musical hi ha un aspecte que no s’aprecia. Estemavesats a  veure els músics en plena actuació i poc sabem de com arriben i com  se’n van. Un detall que es presta a moltes interpretacions, si més no en això hi coincidim tan els músics professionals com els que som aficionats, també és cert que algunes formacions disposen d’un mitjà de transport, amb conductor, on tots els músics viatgen en un vehicle. 

    Antigament els músics viatjaven en tren i, on aquest no arribava, amb cotxe de línia. I per tal de no embrutar-se en el trajecte es posaven unes bates per mantenir net l’uniforme. Quan van poder disposar de cotxe particular, els músics ens hi hem distribuït.. Nosaltres mateixos, els components de la Cobla Sitgetana així ho hem fet i ho continuem fent. Com que els nostres companys viuen en diferents  destinacions ells  s’organitzen i surten del lloc d’origen. Pel que fa als músics de Sitges quasi hi cabíem tots en el cotxe d’en Manel Rius Ramos, això va ser així fins que en Rius es va retirar i llavors el cotxe oficial era el d’en Lluís Ràfols Gual, en el qual hi acostumaven a viatjar, ell mateix, En Manel Vendrell Capdet, l’Antoni Olivé Rafols i un servidor. Durant el trajecte d’anada i de tornada ens ho passàvem rient tota l’estona, fins el punt que en Lluís plorava de tant riure, la qual cosa era un perill perquè les llàgrimes no li deixaven veure amb nitidesa la carretera, sortosament no vam tenir mai cap accident. I és que en Vendrell i l’Olivé tenien u repertori inesgotable de raonaments a quin més rocambolesc. No paraven de xerrar tot el viatge. Amb l’únic que no hi podien era amb en Salvador Muntané Nebleza, perquè només pujava al cotxe exercia la seva gran facilitat de paraula, que deixava als altres xerrameques muts, sense opció per a que prenguessin la paraula.

    En aquell temps no hi havia GPS i el viatja s’havia de planificar sobre els mapes de carreteres. El dia d’assaig entre tots planificàvem la ruta que havíem d’emprendre per arribar al destí. I curiosament quasi ningú coincidia amb la ruta que era millor per arribar-hi, perquè entre nosaltres es trobaven tres tècnics: en Sadurní Mestre, que era de Ribes, de can Paf, en Lluís de Gavà i el propi Manel Vendrell. De primer en Sadurní se les tenia amb en Josep Torrens Urgell que era qui organitzava els bolos. Si l’actuació era a un poble petit quasi bé no calia disposar de l’adreça exacta, perquè quasi bé sempre tenen lloc a la plaça de l’església o a la de l’Ajuntament i si no només cal preguntar a la primera persona que es troba en arribar-hi, pel lloc on fan les sardanes. Però  en Sadurní no es conformava i li exigia a en Josep: “amb això no em dius res, jo vull saber carrer i número...”. I no el treies d’aquí. Les opinions eren diverses, sobretot quan hi havia rutes alternatives i totes portaven al mateix lloc. Quan no hi havia consens, la resolució era dràstica: “tu  ves per on vulguis, que jo també aniré per on vulgui”.

    A l’hora de la veritat es creava expectació per veure qui arribava primer, el que significava que el primer que ho feia la ruta escollida era la més curta. Quan en Manel era el qui l’havia escollit, ja esperava que anessin arribant, per poder raonar que ella tenia la raó i la polèmica tornava a estar servida. I no dic si es creuaven amb un cotxe d’algun músic que anava en direcció contraria a la nostra, aquest detall era el súmmum de la conya. 

       Però el que més cridava l’atenció a en Manel era que un dia el músic ribetà, quan encara no hi havia ni autopistes ni autovies, se li va posar a la barretina d’anar a Madrid per la carretera, que es coneix per la nacional, i quan va arribar a la capital es va prendre un cafè a la porta del Sol i va emprendre el viatge de retorn, total va arribar amb el temps just per anar a treballar. En Manel sempre li recordava la caparrada que va tenir i el músic li feia l’encís que havia tingut un capritx.

     Tot això forma part de les historietes dels músics, que tenim per patrona a Santa Cecília, i la recordem ara que ha estat la seva festivitat. Mentre que el músics podem aportar moltes excentricitats a la música, si més no en el fons som bona gent. Com ho demostra el fet de que mai en veureu cap de músic a la presó. Ni quan la interpretació pugui merèixer un escarment. 

 

                                              J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 29 de novembre del 2024)

ENTRE LA TRINITAT I L'HOSPITAL HI HA CAMINS

        El dia de la Trinitat ha estat lluminós i no excessivament calorós. Aquest cronista, com a component de la Cobla Sitgetana, he tingut el privilegi de pujar-hi interrompudament, per la seva festa, jo calculo uns 55 anys, si comptem que vaig tardar uns cinc a incorporar-m’hi. I que la Cobla, la propera festivitat de Sant Esteve, farà 60 anys de la seva fundació. Durant aquest temps  només hi hem faltat en dues ocasions. La primera absència va ser deguda a una equivocació nostra, desprès de no tenir present la data de quan s’esqueia l’aplec, ja ens havíem compromès en un altre lloc. Tot i que els hi vam proporcionar una altra formació, la Remei Casanova Giner i la Rosó Carbonell Ripoll no ho van arribar a pair mai. I van prendre totes les precauciones per a que això no tornes a  passar. La segona absència va estar sotmesa a la pandèmia de la covid. 

   I vulguis o no cada any, quan soc allà dalt, em venen al pensament  molts detalls, com les destacades millores que van portar a terme aquelles dues sitgetanes i en Joan Martí i Romagosa. Als quals  s’hi van afegir sitgetanes i sitgetans que els hi van fer costat, fins agafar el relleu les actuals administradores, acompanyades pels seus marits.

    Un detall digne de menció, és el mitjà de transport amb el qual pujàvem i tornàvem els músics. Un vehicle, amb la caixa posterior descoberta, on entre la part coberta i aquesta ens hi distribuíem. Que el facilitava l’Ajuntament i que moltes vegades corresponia al parc mòbil de la policia local i per tant el conduïa un agent d’aquesta. Malgrat les advertències dels conductors, que ens mantinguéssim  el màxim d’estirats i sense bellugar-nos, fèiem com la canalla a la que es bellugava un, tots remoguts i amb ostensible xerinola.

     Per aquells anys l’autoritat que manava a les carreteres era la guàrdia civil. I de la manera que anàvem era per empaperar al conductor i estendre un expedient disciplinari per a nosaltres. Però sembla ser que els hi vam caure bé i a la primera coincidència, mirant-se l’un a l’altre, van arribar a la conclusió: “déjalos, no ves que están mal” . I si hi vam coincidir en altres ocasions, continuaven amb el mateix convenciment: “son ellos”. I endavant.  Però ai! La benemèrita arriba el dia que dona el relleu als Mossos d’Esquadra i el conductor, que les veia venir,  ja insistia que de la manera que anàvem no podia ser. Si més no el nostre company, en Rubí, el volia convèncer amb el bon criteri de que amb els Mossos s’hi pot parlar. Fins que arriba una de les festes i al conductor, viciat com ja estava, se li dona per tornar a travessar la línia continua de davant de la benzinera on ens carregava. I mala sort, els Mossos ja l’esperaven. L’home, va quedar blanc com les parets de l’ermita. Amb la infracció que havia comés i la carga mal engiponada que portava, ja es veia empaperat  i expulsat de la feina. L’agent va parlar bé, tenia raó el nostre company,  li va recriminar que no podia fer aquest tipus d’infraccions, a més, amb un vehicle d’un estament oficial com és l’Ajuntament. I, desprès d’aconseguir, per part del conductor, la seva paraula que no ho tornaria a fer més, i de distribuir correctament la carga, el van deixar continuar. A partir d’aquell dia ningú de la Casa de la Vila, va voler carregar amb una càrrega tan compromesa de transportar.

        I ve que ja ha passat una altra  festa de la Trinitat, mentre ens adonem que molta gent ja no es queda a dinar, com es feia abans. Quan desprès de les sardanes, es formaven grupets de famílies cercant l’ombra, entre un entorn que flairava al sofregit de l’arròs. S’hi afegia el guirigall de la mainada i el piular  dels ocells que també hi volien participar. Aquesta fugida, sense esperar completar la jornada, és curiosa. Tant  és així que ara, a la tarda, només s’escolta el silenci. 

     Tot va canviant: els músics trobem a faltar aquella prèvia, la festa ho és fins al migdia i els camins d’anada i de tornada ja tampoc flairegen a flor de Sant Joan. Però n’hi ha, al menys un parell, que ens porten a l’Hospital on, a partir d’avui, el seu jardí flaireja, a olor de clavell. 

                                              J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 31 de maig del 2024)

 

EL DINAR DEL CAPMÀS

    Tot sovint els músics ens hem de quedar a dinar a fora de casa, això passa quan coincideix una actuació al migdia i una altra a la tarda. Un dels qui més gaudia  d’aquest dinar era en Manel Vendrell, popularment conegut per en Sou. L’home estava tocant i ja s’imaginava el que menjaria, que no sempre el menú o la carta s’ajustaven a les seves preferències, pel seu desencís. L’home acostumava a fixar la vista en els plats que no eren els més barats. A diferència d’ell, altres es decantaven pels més econòmics o coincidia que aquests s’avenien més a les preferències culinàries del propi interessat. Desprès hi havia qui triava el mateix que demanava en Manel. Cosa que es feia evident quan el cambrer passava a prendre nota. Demanava ell: “jo sopa” i l’amic que li feia el segon: “jo també”. Escollia el segon plat: “per a mi, un entrecot”. Saltava l’altre: “jo també”. Total, el primer acte de la comèdia.

   Quan estàvem a mig dinar ell, que ja preparava el terreny, sortia amb aquesta: “ara un capmàs...” . “Sí, home!”, hi havia qui li replicava la proposta. I tot seguit li venien les presses: “de postres porti-m un “mantecau” amb el cafè, tot junt”.

  I a partir d’aquí el drama del capmàs, perquè hi havia que no estava disposat a pagar pel que havien menjat els altres, o pel sols fet que ho pretenia imposar en Manel. Havíem arribat al segon acte de la comèdia,  envoltada d’un ball  de preus que servien per fer comparacions d’un plat a l’altre.

   Però això no acostumava a passar en el dinar de celebració de la festa de Santa Cecília, patrona de la música i dels músics. Festivitat que ha coincidit aquest dimecres dia 22. Era quan els músics, amb les seves respectives mullers, ens trobàvem en un restaurant de la vila per a celebrar-ho. En Manel era l’encarregat de buscar el lloc i tenia cura, abans d’escollir, que fessin sopa de peix, que es serviria com a primer plat i el segon a escollir entre els comensals. En aquest dinar, com en Manel anava acompanyat de la Mari, mostrava un comportament exemplar.

   Ves si n’havien passat de músics per la vila al llarg dels anys, que no hi havia per costum celebrar la nostra patrona. Els únics àpats que aplegaven a músics i cantaires era en el ressopó i e el dinar de les Caramelles. No va ser fins que es va fundar la Cobla Sitgetana, que es va començar a celebrar aquests dinars, on  no només hi participaven els components de la Cobla, sinó també la resta de músics de la Vila, juntament amb les seves respectives parelles. I l’Alicia Barrachina que era la padrina. 

    I entre  ells, també l’Antoni Pañella i la seva esposa, la Carme Barrachina. Curiosament fa pocs dies que es va recordar la vessant musical de l’Antoni, en un emotiu acte que es va celebrar al Casino Prado organitzat per la Carme, la seva filla, que tan bon record ha deixat. 

   La Carme Barrachina i l’Alícia Barrachina eren filles d’en Samuel Barrachina i Esquiu que va ser qui va tenir la idea de que Sitges tingués una Cobla de sardanes. De la qual cosa, el dia de Sant Esteve del proper any, es complirà 60 anys de la seva fundació. 

    Alguns músics de l’orquestra que va fundar l’Antoni Pañella, desprès serien els músics fundadors de la Cobla. Com els germans Ràfols, (en Lluís i en Quimet), en Manel Vendrell i en Joan Muntané.

    Fins i tot en els primers dinars hi assistia el metre Gabriel Pallarès, però era un desganat crònic, d’aquí que potser hi va deixar de venir per falta de gana. No era el cas d’en Josep Torrens, fill de l’altre mestre de música, el Sr. Manuel Torrens Girona. En Josep la gana no l’acabava mai, tant era així que quan veia que algú de nosaltres es deixava alguna cosa al plat, que no s’havia tocat, en Josep s’encarregava de menjar-ho. Fins i tot tenia una teoria, amb la qual justificava la intromissió al plat aliè: “per a que els hi donin de menjar als porcs, m’ho menjo jo”. 

    Al final d’aquest  dinar de celebració prevalia el capmàs, perquè tothom hi estava d’acord. Potser de tots els que fèiem, era l’únic en què hi havia unanimitat en aquest aspecte. De ben segur perquè s’anava acompanyat de les respectives esposes i no es volia donar mala imatge o que poguessin pensar: “Mare meva, com van aquests pel món”. 

     Coneixedor de les excentricitats dels músics, el mateix mestre Pallarès s’hi referia tot sovint: “la música és molt maca, la llàstima és que s’hagi de tractar amb músics”.

                                            J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 24 de novembre del 2023)

 

UNA ERMITA AL COMENÇAMENT O AL FINAL DEL CAMÍ

    El factor orientació és molt relatiu, perquè depèn de si vas o vens. L’ermita de Sant Cristòfol de la veïna població de Vilanova i la Geltrú està situada en un lloc estratègic de la costa que s’estén des d’aquesta població fins a la nostra. El camí que uneix els dos pobles és molt bonic, perquè transcórrer paral·lelament amb el mar. També influeix que és un recorregut bastant curt i molt transitat per la gent de Vilanova i de Sitges. Vet aquí  l’orientació de l’enunciat: pels qui comencen a caminar des de Vilanova, l’ermita es troba al començament del camí, mentre que qui arriba procedent de Sitges aquesta es troba al final.

    Aquest dilluns ha estat la festivitat de Sant Cristòfol i per tant el protagonisme de la festa ha tornat a recaure sobre aquesta ermita, ara tancada perquè és de propietat particular,  que es troba situada pràcticament al costat del far, que està en funcionament. Un bonic far, l’únic que  trobem en aquest bocí de litoral.  Tornant a l’ermita l’acte principal de la festa, abans es feia missa, consisteix en la benedicció dels cotxes i motos que té lloc a davant mateix d’aquesta i que també  abans s’acompanyava  del lliurament als conductors d’uns branquillons d’espígol. 

      Allà mateix es fa l’audició de sardanes a càrrec de la Cobla Sitgetana, que des de que està fundada, aviat farà seixanta anys, no ha deixat mai de ser-hi. Per aquest escrivent aquesta ballada guarda un record especial, va ser l’última actuació que vaig fer amb la Cobla abans de marxar a fer el servei militar al Sàhara. M’incorporava a files el dia 16 de juliol, sis dies després d’aquesta festivitat. En aquells moments, aquell Visca! que coincideix amb la nota final de la repetició de l’última sardana, darrera seu per a mi s’obria un parèntesis que encerclava les vivències viscudes fins llavors, seguia l’obertura d’un gran interrogant al no saber el que em deparava un futur, que no havia escollit, lluny de casa. Uns moments aquells molt emotius, envoltats de música i dansa nostrada, que recordo cada any que hi torno. Ja n’han transcorregut molts des de que vaig tornar d’aquella aventura que, sortosament, no em va deparà cap canvi de no ser que em van retenir un any i escaig conta la meva voluntat, tot i que l’experiència, tot sigui dit, tampoc va ser com per oblidar.

     Adossada  a l’ermita s’hi va construir una casa en la qual hi passava temporades l’Eugeni d’Ors i Rovira. Degut a aquesta proximitat va demanar que des de  l’interior de l’església obrissin una obertura que donava a la seva habitació, per poder escoltar missa. Un cop oberta va despertar moltes crítiques i malgrat que es va intentar dissimular, va prevaldre el criteri de tapar-la.

     Quan feia relativament poc temps que havia tornat del servei, en Josep Torrens ens va proposar un “bolo” dels que tan agradaven a ell, bufar poc i cobrar “molt”. Es tractava del rodatge que la TV feia de l’obra la Ben Plantada de l’Eugeni d’Ors, l’escenari era el jardí modernista de can Pahissa, que és on es va rodar l’escena de ball, amb els músics amb els típics vestits de vellut i barretina. La part bona de la feina és que només havíem de fer veure que tocàvem. Tot i que la gravació va durar uns quants dies a en Josep se li va fer curt: menjat -ens portaven a menjar a davant mateix de l’ermita que hi havia una figuera- begut i poca feina a fer. De “campanilles”, paraula que repetia quan es tractava de matar l’aranya.

     Ell mateix  es ventava que, durant la Fira Mundial  de Nova York, acompanyant els ballets dels Cors i Danses de Sitges, on s’hi van estar un parell de mesos,  explicava que va ser l’únic representant mundial de tible. A la qual cosa en Manel Vendrell i Capdet, en “Sou” li rebatia: “tu vols dir representant mundial de matar l’aranya”. Perquè amb unes quantes classes d’aquest instrument, sense ni molt menys dominar-lo, es va atrevir a embarcar-se en aquella irrepetible oportunitat. El salvava que era un bon músic, encara que el seu fort eren els compassos d’espera, que si en la partitura n’hi havia pocs es prenia la llibertat de fer-ne més, aprofitant que els altres bufaven.

    Tot això m’ha vingut altra vegada a la memòria, quan aquest dilluns hem tornat a l’ermita de Sant Cristòfol. Ara aquesta i la casa estan a la venda per una milionada d’euros. Allà, on un mateix camí, ens porta a Sitges i viceversa.   

                                 

                                       J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de sitges, el 21 de juliol del 2023)

EL VI I LA MÚSICA

     Aquests dies la vinya està dormida, amb les bardisses blanques que s’estenen, ufanoses, per entre les soques recargolades dels ceps. De Sitges a Ribes i d’allà a Vilanova. Quan els cellers, d’aquestes  tres  poblacions estaven en actiu, al començar el mes de novembre, posaven aixeta a la bota i el vi novell impregnava d’aroma l’interior de les dogues de les botes de fusta de roure i  de castanyer. Ho pregona el refranyer popular: “per Sant Martí tasta el vi”.

    Encara recordo, i aquest record, tot i que llunyà, tampoc ho és tant. Es recrea en el carrer de l’Aigua de Vilanova, on entrant des de la Rambla hi havia un celler, i damunt la seva gran portalada s’hi exhibia una branca de pi i una cadira de boga, visible a l’entrada. Uns senyals molt representatius que anunciaven que el vi novell estava a disposició de la clientela. Un costum que, fa relativament poc, tot i que el temps passa ràpid, va ser dels últims testimonis que vam poder observar, conscients que  els cellers ubicats en les cases de  dintre dels nuclis antics  de les poblacions, tenien els dies comptats.

      Per altra banda la tradició musical entre Vilanova, Ribes i Sitges, ha tingut molts bons representants. Amb balls durant les vetllades d’estiu  i a l’hivern que eren freqüentats per pescadors, pagesos, sabaters, menestrals... Els qui es dedicaven a la vinya, durant el mes de setembre, estaven atrafegats amb la verema i no tenien  gaires ganes de ballarugues. Es podien prendre un descans quan ja el vi fermentava a dintre el cup, fins que arribava el moment de trasbalsar-lo a la bota. 

    En mig de tot aquest procés, entre vinya i música, els músics i els estils, adaptats a les modes del moment, s’anaven alternant i a Vilanova, com en els altres pobles de la comarca, ressorgien les músiques tradicionals. A la capital del Garraf, entre gralles, ministrils, els Ministers de la Vila Nova. En els primers anys, amb la Paquita Puig , en Xavi Orriols, en  Pau Orriols... sobresurt un jove que encara vesteix amb pantaló curt i que toca el timbal, és l’Oriol Guevara Sendra.  La seva joventut avançava abraçada a la música, potser introduït a ella per l’influencia musical que exercien els seus parents, els quals acabo d’anomenar.

    Ben aviat, però, va donar mostres del seu interès per la vinya; amb més predilecció  pel fill, el vi, que per la mare, el raïm. D’aquí que comença els seus estudis d’enòleg, estudis que amplia en altres països del món, on adquireix uns bons coneixements. 

      De totes maneres, al començament,  la música segueix sent la seva afició preferida. Té aptituds i, amb elles, ben aviat domina el clarinet, el tible i la tenora, i és a aquest últim instrument  al que li dedica més hores d’estudi.     

     Nosaltres, els components de la Cobla Sitgetana, a la qual hi han tocat músics de Vilanova -com els seus parents- de Ribes, del propi Sitges i d’altres de més enllà de Vallcarca, quan s’esqueia li demanàvem a l’Oriol si volia venir a fer algun que altre  bolo amb nosaltres, i  no s’ho pensava dues vegades. El seu tarannà, alegre, rialler, de sortides espontànies i divertides, tot aquest currículum noble,  pel que fa a la seva  personalitat, coincideix amb la idiosincràsia que exhibeix la Sitgetana. I tal dit tal fet, ell i nosaltres, com s’acostuma a dir  ara, ens ho passàvem “pipa”. A quins uns nosaltres, per engrescar al jove Oriol, comentant-li que tocar amb la Cobla Sitgetana aconseguiria  un pedigrí que li serviria de targeta de presentació . Li comentàvem, perquè així havia succeït amb altres músics joves que havien debutat amb la Sitgetana, que després van arribar a tocar en les millors cobles i formacions musicals. L’Oriol reia amb la satisfacció d’un xicot, el qual no havíem vist mai trist. 

     Es va anar  fent gran i la vinya, l’elaboració del vi, el cercar entre les aromes,  noves sensacions i nous reptes; com la graduació,  la seva qualitat...Tot un món complex, sotmès a una immensa munió de gotims de raïm que s’embotinen sota la frondositat dels pàmpols, des de que broten els ceps, fins que és el moment de la verema. Quan per ell la música no desapareix del tot i la partitura decanta cap a uns compassos d’espera, una sortida potser pensada en el dia de demà. 

     L’enòleg, que havia assolit càrrecs importants dintre del món del vi,  feia embocadura  amb el vi humitejant els llavis, on abans hi ajustava la canya de la tenora. El xicot rialler, l’home del somriure permanent, viu, al costat de l’esposa, la filla i la resta de la família, els moments més decisius de la seva vida. I ve que ens acaricia una frescor sobtada, amb  la complicitat d’un aire fràgil i fred, que bufa en aquests primers dies de desembre, amb la vinya, com he dit, adormida. Tots els ingredients que aboquen a un ambient melangiós i trist. La mateixa tristor que produeix  l’acomiadament de l’amic, que deixa en suspens el que no ha pogut acabar. Els  compassos d’espera silencien la veu, la música, el ressò d’unes rialles perdudes en mig d’aquest silenci, al qual se li escapa un somriure. 

     Només el seu record , mantindrà viva la satisfacció d’haver-lo conegut.

  

                                                      J.Y.M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 18 de desembre del 2020)

ES VA FER MÚSIC A DAMUNT DEL CARRO

   Demà, festivitat de Sant Pau, els veïns més propers tornen a estar de Festa Major. Aquesta vegada la festegen els de Sant Pere de Ribes. Que de tot l’entorn, la trobo la més bucòlica. La pujada i la baixada de Sant Pau, conserva l’encant de les festes camperoles. Aquestes que han anat perdent les seves reminiscències, perquè la gran majoria de pobles han urbanitzat els seus entorns i ha desaparegut part de la identitat que els caracteritzava. També els nostres veïns han vist la transformació del seu poble, d’un poble petit, envoltat de camps de garrofers, s’ha convertit en un poble gran. Res a veure amb aquell Ribes que havíem conegut, íntim i familiar. Tot i amb això han conservat, quasi intactes, els seus enclavaments més carismàtics: el carrer del Pi, el carrer Jesús, on moltes cases encara mostren els pous arrecerats al costat de les seves entrades. I  el Palou, una casa gran de poble amb caire de masia, on el temps sembla que s’hagi aturat entre les seves interioritats. També les Parellades, on dona la sensació de caminar per un altre poblet. I ja no diguem de Sota-Ribes, on sobresurt la torre del Castell i en la placeta d’aquest, l’Església vella.

   Si més no l’ermita de Sant Pau, sota el Montgros, domina tota l’extensió del poble. Envoltada de vinyes on, a l’hivern, floreixen les bardisses blanques, també conegudes com a flor de perdiu,  arrecerades a les soques dels ceps. I sembla com si uns flocs de neu, hagin esquitxat de blanc les vinyes per tal de trencar la monotonia del marró  de la terra, que llangueix mentre espera que a la primavera rebrotin els ceps. Tanmateix  el paisatge es conserva intacte, com bressolat  en el temps, l’especulació no ha travessat la riera. I això  ha de ser motiu de satisfacció per a la gent de Ribes. 

    Desconec si encara conserven el costum, que consistia que la persona soltera tirava una pedra damunt la teulada de la petita capella que hi ha quasi només començar el camí, Sant Pau xic, i si aquesta no queia, no tardaria en trobar companyia. Més d’un i d’una no en tiren per si a cas. I altres potser es planyen del moment en què la pedra es va aguantar i la llegenda es va complir. De tot hi deu haver. 

     Amb els amics hi havíem anat moltes vegades a Ribes, atrets per aquelles ribetanes que ens corresponien amb la seva simpatia. Esclar que no coneixíem el secret de la pedra damunt de la teulada, del contrari potser compartiríem companyia amb una ribetana. Tampoc elles ens ho van explicar, de ben segur perquè intentaven evitar que aquells gamarussos entressin en les seves vides. 

    Un any, en apropar-se la festa de Sant Pau, el meu cosí Joan i jo, planejàvem anar al ball de nit de la seva festa major, pujar amb el cotxe de línia i tornar a les tantes  a peu per la carretera. A les nostres famílies la planificació de la tornada no els hi agradava gens i, com que anàvem prims d’armilla, es van agafar a un  detall. Ens advertien que el preu de l’entrada del ball ens costaria un ull de la cara. Un detall important, el qual no havíem tingut en compte. A partir d’aquell moment, la incursió al ball  per nosaltres es va convertir en un tema financer de primer ordre. Però quin era el preu que s’havia de pagar? Vet aquí la qüestió. Vam estar dies intentant mesurar el nostre potencial econòmic, però si desconeixem la base impositiva, tot eren cavil·lacions. 

   I el que són les coses , un d’aquells dies, va entrar al taller el germà ros dels recaders  Albareda, per fi havíem coincidit amb un ribetà que ens en podia fer cinc cèntims. Preguntat al respecte, espolsant una mà, no ens va aclarir la quantitat, però aquell gest i la seva conclusió:  “compta, compta” , arrepentjant-se i exagerant  la a, com era comú en el deix de la parla ribetana, la seva resposta no aclaria res, però per a nosaltres va significar fracassar en l’intent. Total, les pubilles ribetanes no van tenir ocasió de poder ballar amb aquella representació sitgetana.  

    El propassat cap de setmana a Ribes van començar els actes de la seva Festa Major, i el diumenge va ser el torn del pregó, que aquest any l’honor ha recaigut en el ribetà  Magí Mestre Fontanals, des del 1993, administrador de l’ermita. Es dona la casualitat que un parent seu, en Sadurní Mestre Butí, va ser músic, dels fundadors de la Cobla Sitgetana. 

    En Sadurní, com la resta de la família, són coneguts pels de “can Paf”. El músic ens explicava que de jovenet comandava un carro amb cavall i com que els trajectes que feien acostumaven a ser llargs, mentre el matxo anava fent camí, al seu pas lent, en Sadurní aprofitava per estudiar solfeig. Es pot dir que es va fer músic damunt el carro. 

    L’home mostrava un exagerat interès per quedar bé quan anàvem a tocar al seu poble. I poques vegades quedava satisfet, davant les excentricitats que mostraven alguns músics. Si em seguiu, de seguida sabreu els músics als quals em refereixo. Fins el punt que pretenia que els components de la banda, que acompanyaven el seguici de les autoritats, durant la pujada i la baixada de Sant Pau, desfiléssim en formació disciplinada. Si a l’amic, extremadament sufocat per les enrabiades que li proporcionàvem, no li va agafar un treball en l’intent,  era perquè al seu poble era dia festiu.

                                                                J.Y.M.

(Article publicat a l'eco de Sitges, el 24 de gener 2020 )

LA CARRETERA DEL VI

    L'amic i músic Cristóbal Rubí, era component de la Cobla Sitgetana i, quan s’esqueia, anava a fer bolos amb altres cobles que el sol·licitaven. Una de les vegades l’actuació era de nit i en un poble de l’interior, s’hi va desplaçar sol amb el seu cotxe. Quan van acabar es va despistar i va decantar per una carretera que circulava  en direcció oposada al seu destí, que no era cap altre que  casa seva. Quan ja portava uns quants quilòmetres fets, i sense opció de poder preguntar a ningú, si anava en la direcció correcta, ho va complicar encara més ficant-se en aquests nous cinturons de circumval·lació, que si bé són de gran utilitat per guanyar temps, però que produeixen l’efecte contrari quan vas perdut. Total, que després d’anar cap aquí i cap all al final, també per casualitat, va circular per la carretera correcta, però va arribar a casa, esgotat, a les tantes de la matinada.

   Quan ens vam retrobar ens ho explicava amb aquell repunt d’aventura que sempre emprava en les seves dissertacions. Mentre es planyia de la modernitat que, segons la seva opinió, anava en detriment de les persones que, com ell, tenien una certa edat i no anava massa sobrat del sentit de l’orientació. Ho raonava dient que abans era més senzill circular per les carreteres. Perquè, sempre segons la seva particular opinió, només hi havien dues carreteres, una per anar i una altra per tornar.

   Però va ometre allò que també es deia, que tots els camins porten a Roma. Avui potser tampoc és així. N’hi ha masses de camins, alguns  deuen passar de llarg.

   A casa nostra les carreteres que serveixen d’enllaç al qui ve i al qui se’n va, també són les mateixes des de fa molts anys. Si més no aquestes vies de comunicació igualment  han experimentat una, diguem-ne, ampliació que ha facilitat que el trànsit no es concentres exclusivament en aquell cantó, del qual només en queda el nom, el de Can Perico. Com ha quedat pel record aquelles llargues cues de cotxes que es formaven les tardes dels dies de festa de l’estiu, degut a les barreres del pas a nivell que es passaven moltes estones abaixades i això tallava la lliure circulació. El problema es va solucionar amb l’obertura de l’Avinguda del camí dels Capellans, que permetia salvar el pas a nivell.

    No obstant el volum de cotxes que transitaven per les Costes de Garraf va augmentar en poc temps, tant que s’avançava molt a poc a poc. Fins que es va perforar la muntanya i es van obrir els túnels i es va dotar de dues vies en cada sentit. Obviaré, però, l’alt cost que cal satisfer

per poder-hi passar. Una via que enllaça amb la variant que arriba fins a Cubelles, amb un altre ramal on  pots accedir fins a Igualada, sense haver d’entrar a Vilafranca.

   De totes les antigues carreteres que conflueixen a la vila, la més popular, diguem-ho així, ha estat la carretera que en dèiem  de Ribes, o de la Creu de Ribes. Doncs era la que et porta fins aquest poble veí, i també als indrets de les Cases de l’Antoniet, la Bòvila, la Madriguera,  al mas d’en Liri, el Fondac, a la creu de terme i al bosc d’en Bruguera... Era carretera, però també camí, que el transitàvem  quan anàvem a la muntanya. Els de casa tenien un hort a la Madriguera i  tenim fotografies de la tornada de l’hort caminant pel mig de la carretera. Un detall que deixa apreciar el poc trànsit que hi havia. I que et donava temps d’arrecerar-te quan es feia notar la presència d’algun que altre vehicle.

    Ara, a l’urbanitzar  tot l’entorn, li han posat, diguem-ne, nom oficial: Carretera del Vi. La indicació es pot llegir en unes lletres artístiques disposades quasi al tombar de la rotonda que han disposat.

    Un anunciat que es contradiu amb les constants recomanacions que se’ns fa, respecte a que si has de conduir, no beguis. El conductor que hi arriba, amb la gargamella reseca i amb preferència pel vi a l’aigua, per a remullar-la, quan llegeixi tan concreció se li farà la boca aigua. I circularà delerós de trobar-ne el filó. Si no és que pari a Les Torres, al celler, amb collita pròpia i d’altres vinyes de les quals en té  cura l’Isidre Pagès, si passa de llarg el vi li costarà trobar tan a peu de carretera. Serà fins passat Vilafranca, però allà les carreteres se les deu conèixer amb un altre nom: les C no se quant...

   Si més no, la curiositat més condicionada amb el tema que ens ocupa, la trobem en una coincidència sensacional. Transcorreguts tants anys, encara avui les tres carreteres que conflueixen a la vila són les mateixes, afegint-hi les corresponents variants. I fixeu-se amb el detall. Si venim de Barcelona per les Costes, entrant a Sitges, al costat de la benzinera, hi trobem una vinya de  Malvasia. Si hi arriben per la carretera de Ribes, perdó,  del vi, abans d’enfilar cap a la creu, a banda i banda hi trobem vinya. La de davant del camí de can Baró, tocant a l’urbanització, també és de Malvasia. Si ho fem des de Vilanova, a la recta de la Mata, la vinya predomina. I en una vinya quasi arrecerada a l’Autòdrom , una altra raconada de Malvasia.

      En aquests dies, en totes aquestes vinyes, ha començat la verema. Avançada, perquè hi han varietats de raïm que s’han de collir abans. Els responsables  de posar noms als llocs, s’han decidit pel resultat final, el vi. Que té els orígens en la vinya. Davant la curiositat que les tres carreteres que porten a Sitges, la verdor dels pàmpols saluden als viatgers, potser hagués calgut pluralitzar  i denominar-les, a les tres,  les carreteres de les vinyes.  

   El vi ja el descobrirà el qui el busqui. Mentre no faci com aquell, que va entrar a un celler i, al descuit del pagès, es va amorrar a l’aixeta de la bota i després no la podia tancar. I mig ofegant-se exclamava: “ Ai! xateta prou...”.

                                                                                       J. Y. M.

          

  

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 31 de setembre del 2018)

CRÓNICA D'UNA ALTRA FESTA MAJOR

     Tan apassionats com estem amb la nostra Festa Major ja només ens faltaria comptar els anys depenen del nombre de festes majors passades:  “tinc tantes... Festes Majors”, d’aquesta manera potser no es faria tan feixuc el recompte  global d’anys viscuts. O si més no el gruix dels anys no semblaria tan  demolidor arribada l’edat del si no fos. 

    Tots els qui comptem amb un extens currículum de festes majors viscudes, hem estat testimonis de l’evolució de la nostra Festa, de quan aquesta era aprofitada per viure-la d’una manera diferent a ara, quan l’entrada de gralles era acollida amb respecte i no interferia en el significat de la tocada que es feia en honor dels fundadors .  

    Uns actes  relativament nous,  són els dos pregons que marquen el inici: el pregó satíric i el pregó oficial. El primer organitzat per l’Agrupació de balls Populars,  que va comptar, durant unes 23 edicions, amb un pregoner únic , en Jordi Cubillos, a qui aquest llarg recorregut avala la conclusió  que ho feia bé.  El va succeir l’Anton Rafecas i aquest any l’encarregat ha estat en David Lanau, “Ratxu”, el qual ha volgut incidir en el tarannà de la gent de Sitges, amb un detall molt adequat a certes extravagàncies de la nostra personalitat, aportant uns embuts per posar  com a barrets. Aquest detall ja va donar a entendre que el seu pregó seria divertit i desenfrenat. Com així va ser. Un riure continuat, fins acabar fent servir el mateix embut per emular  la gralla i  interpretar la peça que toquen tots els grallers, ens referim al “Gener” que va compondre el músic Manel Rius i Ramos, flabiolaire que va ser de la Cobla Sitgetana. De la mateixa manera que el propi David tocava el tible amb la Cobla Miralpeix i, sigui dit de pas, tenia bona disposició com per haver sobresortit amb aquest instrument.

   Aquell dilluns, degut a la suspensió  per respectar el dol decretat, era atapeït d’actes. Va coincidir el trasllat de la imatge de Sant Bartomeu de l’església a l’Escorxador, lloc triat pel pendonista en Ramon Soler i Fernández. Seguidament la inauguració d’una altra edició dels Binomis, amb la participació de les artistes locals, Dolors Luján i Carme Parellada. A la mateixa hora inici del pregó satíric i tot seguit cantada d’havaneres, per continuar amb el pregó seriós a càrrec de les Veïnes. Elles ens van fer passar una estona molt agradable i van coincidir detalls molt  emotius, el sorgits del seu pregó i quan en Cisco Arbonès, president de la Comissió es, va dirigir als assistents des del balcó d’una veïna que havia esdevingut una institució en aquesta plaça de l’Ajuntament, la Montserrat Ferré que feia pocs dies que ens havia deixat. Amb el balcó tancat se’ns feia més evident que la vida és una successió d’etapes, a ella també el nombre de Festes Majors viscudes li va acabar fent el paquet. A baix, a peu de plaça, un balcó improvisat acollia a les tres protagonistes encarregades de pregonar la Festa. Un balcó que és la talaia  que potser més bé ha representat el tarannà de la dona sitgetana. Quan aquesta tenia cura del seu, disposant cossis amb flors i abocant-se damunt la barana per guaitar  el que passava al carrer. Com que la majoria de cases disposaven de balcó o finestra gran, les sitgetanes tenien per costum dirigir-se, des allà, a les seves veïnes més properes per establir  interessants  converses. Ho han exemplificat,  a la perfecció, les tres protagonistes del pregó, les quals ens han recordat aquesta actitud contemplativa o  comunicativa que es produïa en tots els balcons de les cases sitgetanes i que, quan s’esqueia, també hi penjaven domassos. Fantàstica la  recreació de les tres veïnes, com també l’acompanyament musical.

    I quan al cel feia poc que s’hi havia deixat de projectar un altre espectacular castell de foc, la matinal s’obre pas entre la foscor decadent d’aquest i la feble llum d’un nou dia. És un dels moments en què trobo  que la Festa Major es desperta sense quasi haver anat a dormir i posa a prova aquells que no ens volem perdre res. Perquè s’ha de tenir força de voluntat, després  d’anar a dormir tard, deixar el llit. Allà, en el Racó de la Calma, en la baixada del Cau, l’espectacle és sensacional i el moment, màgic.

     La Festa Major sembla repetitiva però sempre és diferent. Un any passa ràpid si més no poden succeir  moltes coses. Sitges ha perdut en el camí a un sitgetà molt estimat  que vivia la festa del seu poble des de la vesant religiosa. A en Jaume Berdoy com a sacerdot sitgetà li agradava concelebrar l’Ofici,  el qual ofereix la solemnitat pròpia de les grans ocasions. Una absència molt sentida  perquè era de  tarannà senzill,  comprensiu, amable i entusiasta també de la seva Festa Major. 

    La Sortida d’Ofici és  un dels moments més intensos, on tot fa feix i es converteix en un espectacle dels millors que podem lluir, per a admiració nostra i dels  visitants. Com així ha estat en la visita del President de la Generalitat que poc s’imaginava el rebombori que organitzem.

    Arribada la processó a l’església, hi ha a qui l’entrada del Sant la troba més emotiva que la de les gralles. Quan érem  jovenets aquets final de festa ens entristia,  se’ns havia fet curt, passava massa ràpid. Amb el pas dels anys la cloenda se’ns fa més suportable, ja no és el mateix deliri de quan esperàvem la Festa Major, perquè amb ella coincidien molts detalls que la diferenciaven d’altes celebracions. De ben segur, en aquesta era de sofisticats avenços tecnològics, influeix tenir tantes eines a la nostra disposició que permeten estar en contacte amb la  festa si ets lluny de casa i durant tot l’any. Sobretot els més menuts als quals, per a que mengin, els hi posen el DVD que transmet les imatges més influents per a motivar les ganes de menjar. I mentre, als més grans, per si de cas la desgana ens assetja, el testimoni audiovisual manté el fil conductor que ens connectarà, si no passa res, amb la del proper any. Abans, però, celebrarem la de Santa Tecla.

                                                                        J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 1 de setembre del 2017)

SARDANES A MONTSERRAT

LA SITGETANA A MONTSERRAT

    

 Com ja fa uns anys, la Cobla Sitgetana , cada començament de novemble, amenitza una audició de sardanes a Montserrat. Organitzada per l'Associació de Pagesos del Baix Llobregat, en el trancurs de l'ofrena dels seus fruits a la Moreneta

    

És una satisfacció poder actuar en aquest indret amarat de tant significat i en un marc únic.També per als nombrosos sardanistes que els plau poder ballar en aquesta magnífica esplanada de davant l'entrada a la Basílica.

Un bonic i entranyable record per a tots.

SARDANES APLEC DEL VINYET 2015

ARTISTES A LA PLAÇA

Des de diumenge el  nom de la Cobla Sitgetana comparteix protagonisme amb els artistes locals i altres de projecció més rellevant. Ser artista comporta estar involucrat amb l’art en qualsevol de les seves vessants. Tenir l’honor de portar el nom de Sitges fins a les ciutats i pobles del nostre país, és un actiu que ens compromet  i il·lusiona i, a la vegada, un privilegi.

I com  deia la regidora Mireia Rossell, traspassar fronteres amb el bagatge de la nostra dansa es converteix en una satisfacció compartida. Vull dir amb això que hi cap l’emotivitat del retrobament amb catalans que viuen en els països que visites i a tots plegats ens uneix la dansa que els uns interpreten i els altres ballen. Haver viscut i participat d’aquestes emocions, ens permet, sempre de manera modesta i limitada, sentir-nos artistes

Com molt especial i de grat record va ser la sortida que vam fer a Gap ( França ), organitzada entre la Societat el  Retiro i l’amic Antoni Montroig que vivia en aquella població i va fer possible que la Cobla i una anella que es va formar per a tal motiu, actués en la  ciutat que residia ell i la seva família. Va ser un viatge molt bonic i un retrobament amb el sitgetà que, tot i venir per la Festa Major al seu poble, va fer possible que els amics d’aquí ens desplacéssim allà i a més li portéssim a domicili la  música que més estimava, el fet va tenir un alt contingut de sitgetanisme. Van ser uns dies que van deixar un molt bon record. Pocs i ben aprofitats, si no recordo malament vam marxar un divendres i el primer entrebanc el vam tenir al pas de la frontera. El músic de fiscorn, Juan Gordillo va acaparar el protagonisme, quan va ser convidat a baixar de l’autocar per tal de complimentar unes diligències. El tràmit es va allargar, sembla ésser  que tenia el carnet caducat, tot i que viatjava amb el resguard i això no va agradar a la policia de torn. Com l’espera es feia llarga hi va haver qui establia el paral·lelisme entre Gordillo i Carrillo perquè aquest últim encara no gaudia d’una total llibertat de moviments. El temps emprat i les gestions pertinents van servir per poder facilitar l’entrada al país veí del company Gordillo.

A Gap les sardanes i la colla van triomfar i l’Antoni Montroig va veure complert el seu somni, apropar Sitges, ni que fos tan sols per uns dies, a la seva terra d’acollida i en ella, transmetre a les seves amistats el per què del seu entusiasme pel seu Sitges natal i per Catalunya. La representació de l’Ajuntament de la vila, l’encapçalava el Sr. Salvador Mirabent i Paretas, també un bon retirista i gran admirador de la sardana.

Existia en aquells anys un jovent entusiasta de la nostra dansa i amb aquesta complicitat promovia quantes més ballades possibles. Era quan  es va començar a traçar l’urbanització de Mas Alba i per tant de promocionar-la s’organitzaren ballades de sardanes i fins i tot concursos. Com que en Jordi Cubillos tenia bona disposició sempre que es tractés de fomentar la sardana, s’encarregava de portar la part organitzativa d’aquelles ballades que, com he dit, comptava amb un nombre incondicional de sitgetans/es que no faltaven mai a cap convocatòria. Les de Mas Alba tenien un caire camperol, en un lloc apartat del poble, però que van tenir una certa continuïtat. Van seguir per Vallpineda, segurament amb la mateixa finalitat de promoció.

I van arrelar al jardins del Retiro, unes ballades que tenien una continuïtat d’una vegada al mes els mesos d’hivern i un parell en el d’estiu. Segons l’època tenien lloc al migdia i a la tarda, durant els mesos estivals. Comptaven amb el patrocini de La llavors Caixa de Penedès.

Es produïa un fet molt curiós, en Quimet Roses Rovira, en Manuel Franco Toledo i en Lluís Ràfols Sabater, aquest últim músic component de la Sitgetana, tots tres, abans de cada audició, escombraven la pista per a que els dansaires no es trobessin amb cap de les pedretes que cobrien el terra del jardí. A més ells eren els qui ensenyaven a ballar a uns vailets i altres que no ho eren tant, amb una paciència i unes ganes per introduir-los admirables. Eren unes audicions on hi acudien molta gent, sobretot les tardes dels diumenges d’estiu perquè en aquella hora si estava molt bé. Recordo a la Mercè Carbonell  Mestre, germana de l’Agustí i en Josep que vivien al carrer d’en Bosc, els abans esmentats li havien ensenyat a ballar i n’era tanta la seva afició que no se’n perdia cap. A més, encara no acabaves de tocar una sardana que li faltava temps per venir a preguntar per la següent i sobretot pel tiratge.

En Manuel Franco era sensacional, totes les sardanes li agradaven i les ballava  amb entusiasme. En Quimet Roses ja era més tècnic, abans de començar demanava la cartera del repertori i triava les que ell considerava més balladores o en tenia certa predilecció. Està clar que no les coneixia totes i sobretot les noves  que assajàvem i després aportàvem a l’extens repertori. I com es deixava aconsellar introduíem aquestes novetats. No sempre, però, li agradaven, acostumava a trobar algun detall que no el complaïa i ho manifestava amb tota sinceritat. Tampoc no sempre tenia la raó.

Han estat uns breus apunts d’un llarg aprenentatge d’artista. Amb el pensament posat amb companys, amics, que s’han anat sense saber que tindrien un lloc entre els artistes. I és que potser ni ells se’n sentien. Perquè aquesta condició és molt complexa; l’art complementa l’obra, la feina feta, els neguits  per poder-la arribar a portar-la a terme. Si més no, per sobre de tot, hi ha els sentiments, les bones maneres, la modèstia, el saber compartir, sense afany d’arribar a dalt al preu que sigui i amb pocs miraments. Uns i altres hem sabut de les nostres limitacions i hem contemplat l’art des d’una altra perspectiva, potser per això dubto que siguem artistes de debò. Ens ho hem passat molt bé i ens ha acompanyat una amistat de les més gratificants. Si al final considerem que això és ser artista, ha valgut la pena haver-ho provat i continuar rebent bones sensacions com va passar a la Plaça dels Artistes.   

                                                                                                                                                                       Joan Yll i Martínez