AMBIENT DE CINE

           Àngel Sala dedicant un record a la pel·lícula "Tiburón", de la qual es compleixen 50 anys de la seva estrena

      És a punt de clausurar-se la 58a edició del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, compte que en molts titulars s’ha suprimit la identitat de Sitges per ser suplantada per la de Catalunya. I en això s’ha de vigilar perquè pot arribar el dia que, amb l’excusa que el Festival s’ha fet gran, se’l puguin emportar a un altre lloc. Hi haurà que dirà que això no pot passar però, com diu aquell,  de més verdes en maduren.

   Tampoc és que sigui un gran seguidor d’aquest gènere de cinema, tanmateix m’agrada l’ambient que es produeix mentre dura el Festival. I de com la gent hi acudeix  de tot arreu per a veure les pel·lícules, moltes d’elles es passen a altes hores de la matinada, tampoc això no és cap impediment, el que compte és disposar d’entrada, que no és fàcil. En un apartat de cine on es valoritza el que també anomenem sang i fetge. I el que és també curiós que els espectadors aplaudeixen quan aquetes escenes, ensangonades, apareixen a la pantalla. Quan més sang millor. 

    Coincideix l’edició d’aquest any amb el 50 aniversari de la pel·lícula “Tiburón”,  estrenada el 20 de juny del 1975 i dirigida per Esteven Spielberg, basada en la novel·la que porta el mateix nom de la qual n’és autor  Peter Benchley. S’hi referia el dia de la gala inaugural de Festival el seu director, l’Àngel Sala, de com el va impactar, en una edat relativament jove,  les escenes que apareixien a la pantalla. És d’aquelles pel·lícules que et fan estar en tensió fins a  l’últim moment. 

    A diferencia, aquesta té un argument i li vas seguint el fil. Moltes de les que es projecten aquests dies la conclusió del que passa té l’has d’imaginar tu mateix, perquè algunes acaben que et deixen amb un pam de nas. I tampoc t’atreveixes a comentar-ho, per tal de no demostrar que has estat l’únic que no l’ha entès.

   Tornant a Tiburón va ser una de les pel·lícules més emblemàtics, que encara avui causa sensació. Recordo que quan la junta del Retiro estava preparant el tancament de la sala de cinema, per a fer la remodelació de tot aquest espai, van tenir el bon encert de projectar una pel·lícula, on tothom i era convidat, abans de posar punt i final a aquesta etapa. I es va recórrer, com no podia ser d’altra manera, als coneixements cinematogràfics del recordat Francesc Borderia i Soler, per a que en proposés una. En Ciscu ho va tenir ben clar, havia de ser Tiburón, per l’impacte que va causar entre el públic quan es va estrenar i perquè  va ser la més taquillera, amb molta diferencia, sobre altres .

    I mentre el Retiro sembla ser que encara la recta final d’aquesta remodelació, el Prado fa poc que ha acabat les obres, que desitgem que siguin les últimes, les que faltaven fer, i altres que els hi exigien per adaptar-se a les normatives. Si més no han pogut arribar a temps per poder oferir la seva sala al Festival, necessitat de sales de projecció per donar cabuda a tota la demanda del públic. I per a que, quan s’incorpori també la del Retiro, el Festival torni a tenir presencia  al centre de poble. Una proximitat que es va trobar a faltar quan es va desplaçar, pel mateix motiu de mancança d’aforament, a l’auditori de l’hotel Melià. L’ambient que confereix el públic del cinema al poble és una essència que tampoc es pot perdre i que s’aconsegueix amb la proximitat amb les sales de projecció.  Que permetia als artistes convidats, directors i altres protagonistes, poder  passejar  per la vila. Amb un contacte molt directe amb els  seus habitants. Una proximitat que resultava molt atractiva i interessant. 

     Ara, amb tota la logística centrada cap a Aiguadolç, difícilment aquesta gent s’apropen fins al poble. No obstant molta part del públic que ve, i segueix les projeccions, sí  que hi fan cap. Això va associat a aquest ambient  fantàstic que, per indumentàries i maneres, els identifiquem com a gent del cinema. Gent que no els espanta res, perquè estan acostumats als sobresalts.  No només no els espanta, sinó que els desitgen. Per això venen. A un poble on la seva gent, abans que sortís l’invent de la televisió, cada dia de festa per la tarda omplien les tres sales de cinema que hi van arribar a haver. On es projectaven pel·lícules emblemàtiques,  protagonitzades per artistes que han anat desapareixent. Als quals  se’ls hi dispensa un record abans de començar cada gala inaugural i que reben un merescut aplaudiment per part del públic. 

                                                                 J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 d'octubre del 2025)

ELS PANTALONS CURTS

      

    Com que fa molts anys que no vesteixo pantalons curts, des de quan era un nen, ignoro fins a quin grau de frescor interfereix amb l’escalfor corporal de si, per contra, s’opta per portar-los  llargs. També haig de dir que quan era un jove vaig patir un trauma degut a una escamorrada que em va propiciar la Maria monja, que va coincidir amb mi, quan sortia de casa meva, només amb el banyador posat i una camisa a la part de dalt. Em va recriminar si no em feia vergonya sortir al carrer vestit d’aquella manera, doncs a partir d’aquella reprimenda mai més vaig vestir pantaló curt. 

   Actualment l´ús d’aquest tipus de pantaló s’ha generalitzat, tant que ja resulta normal, com per exemple,  en un acte que requereix un cert decoro en el vestir, les persones que hi tenen un cert protagonisme  hi acudeixen amb pantaló curt. Tan  fàcil com  seria que per un espai de temps també relativament curt, es vestís amb una certa elegància, que tampoc vol dir que s’hagi d’anar de vint-i-un botó.

    Fins i tot, d’un temps cap aquí, veiem com els components d’algunes cobles de sardanes  han escurçat els pantalons, ni  per presentar-se a davant el públic no es volen prendre la molèstia de vestir d’una manera una mica més coherent.

     Sense anar més lluny, ara que em refereixo a la música, els dos mestres locals, en Manel Torrens i en Gabriel Pallarès, en això de que els músics de les seves formacions anessin  ben vestits en tenien una mena d’obsessió. Una vegada a en Pallarès, moments abans de començar l’actuació de la banda que dirigia, se li va presentar un músic sense corbata i mentre el recriminava, aquest li va dir que podia anar a buscar-la, vivia lluny, el mestre no només el va convidar a marxar, sinó que li va puntualitzar que no calia que s’hi tornès a incorporar. Va ser el mateix músic que, quan encara era un aprenent, un dia el va cridar a casa seva per si volia fer un “bolo” a la qual cosa, abans de contesta-li, li va preguntar quant hi havia a guanyar, el mestre sense pensar-s’ho es va dirigir a la porta i el va aviar. No suportava que no es vestís amb elegància, ni que un que començava, abans de mirar de fer  bé el seu paper, ja s’interessés pels guanys.

     Tant el senyor Torrens com en Pallarès vestien amb elegància i exigien als músics, que restaven sota la eseva direcció, que vestissin igual. En Torrens fins i tot era home  d’abric i de barret a l’hivern, d’aquells que feien l’acció de treure´l quan coincidien amb alguna senyora coneguda, com  senyal de respecte. En Pallarès era més de gavardina i de boina, però a sota sempre, estiu i hivern, portava “traje”. No l’havia vist mai en mànigues de camisa.

    És veritat que cada estiu les altes temperatures van superant registres anteriors, vestir pantalons curts o llargs tampoc influeix, excessivament, amb l’alliberament de la xafogor imperant, això no vol dir que tothom és lliure de vestir segons les seves preferències. Fer-ho d’una manera o altra també ha d’anar en consonància amb l’ocasió i  el lloc, segons si cal vestir amb un cert respecte i decoro o, per contra, no ve d’un pam.

    Ara que acaba de passar la Festa Major de Santa Tecla, recordo que tant al Prado com en el Retiro es feien els balls que s’anomenaven de Societat, sent el Retiro que va canviar el terme pel de Ball de Casats. I en ells tant els músics, com els qui ballaven, fins i tot els cambrers, anaven elegantment vestits, de manera que feia molt goig veure-ho. A ningú se li hagués acudit presentar-s’hi amb pantalons curts.

   Amb els anys, amb l’excusa de la calor, ens anem treien i retallant les robes. Inclús recordo que no es permetia als homes anar pel carrer sense la camisa posada, ni quan es venia de la platja. La guàrdia urbana aturava a la persona que no complia amb aquest requisit i li demanava que es cobrís el cos. Ara desprès del pantaló curt ja no sé per on retallarem més, ja només quedarà anar  amb robes menors. Temps al temps. Tant de bo no s’arribi a aquest extrem, per educació, ètica i per uns principis, on ha de prevaldre el seny i el sentit comú. Per sobre de tot, faci fred o calor, s’ha de ser elegant.

                                                   J.Y.M.

   ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 26 de setembre del 2025)

CAL TROBAR LA PORTA CORRECTA

   

      El món del disseny regula fins els més mínims detalls, perquè  una cosa tan íntima com són els lavabos públics, hi ha impregnat el seu toc d’originalitat. En el temps on no es mirava massa prim, dones i homes, freqüentàvem el mateix espai, per anar a fer pipi o altres necessitats majors. Tanmateix en espais més grans, amb capacitat per a acollir més públic, sembla ser que està contemplat per llei que cada gènere ha  de tenir el seu propi espai, com així passa també en llocs que no tenen estretors i ho poden separar. 

    Durant el temps en què el rètols havien d’estar escrits en castellà,  el missatge que anunciava la porta correcta era escrit, en lloc visible,  en aquesta llegua: Hombres – Mujeres. Desprès, amb la normalització lingüística, la traducció no ho complicava: Homes -Dones.

     Però va arribar un punt en què el disseny s’hi va anar introduint, fins assolir un variat i original nombre de símbols, que quan has d’accedir a la porta que et pertoca, la cosa és tan sofisticada, que has de parar-te  a pensar el significat que es representa. Sortosament la tria només es desenvolupa entre dues opcions, tot i amb això més d’una vegada s’accedeix a l’espai  que no et correspon, per allò de que el símbols es presten a confusió. 

     En aquests llocs sempre hi acostuma a haver més cua en l’apartat de les dones que en el dels homes, i això permet que nosaltres no ens haguem de molestar en haver d’endevinar el símbol, la  nostra porta està molt a prop. I la cosa la tenim enllestida de seguida, perquè això de la bragueta ha estat un invent que no se’n parla, però que és fabulós. Perquè no t’has d’abaixar i tornar a pujar els pantalons i això equival a un estalvi de temps. D’aquí ve que als lavabos dels homes a prou feines hi ha cua. 

    Jo recordo a les societats, com el Prado i el Retiro, als seus lavabos, hi trobaves unes  senyores que es cuidaven de mantenir-los nets i, com uniformes, portaven uns davantals blancs, aquells de peto i faldó que anaven lligats a darrera l’esquena. I aquest detall va derivar en un altre. Perquè es va pensar que d’aquest servei se’n podia treure una mica de rendiment. Així, segons ens quins llocs, junt a la porta hi trobaves una safateta que convidava, al pixaner o a la pixanera, a  deixar unes monedes de propina. Sembla ser que També la generositat es demostrava més entre  les senyores que entre els senyors, de ben segur perquè elles eren més conscients de la feina que feien aquestes cuidadores. 

     Fins que hi va haver un l’il·luminat, o la mateixa intel·ligència femenina, que va tenir la brillant idea: “si aquí només fan el gest les dones, doncs ara pagarà tothom “. I vet aquí que es va establir la pixarada de pagament. Recordo que la gent que anava a Montserrat, una de les coses que realçava de la seva visita, és que li havien fet pagar per fer servir els lavabos públics. M’atreviria a dir que aquí a Catalunya van ser els pioners en aquest servei de pagament obligatori. A partir d’aquí molts llocs van anar imposant el mètode de: o pagues o et fas pipi a sobre. I és el que deia fa un parell de setmanes, aquest pagament també s’ha sofisticat i es pot fer  mitjançant una maquina que accepta monedes i  la targeta de crèdit, amb el vigilant corresponent per a que es faci tal pagament, o amb el torn que acostuma haver en algunes entrades de metro, que es deslliure i permet el pas un cop  has satisfet la quantitat de l’import. 

    I com es sols dir: feta la llei, feta la trampa. Hom pensa ja aniré a descarregar en un lloc d’aquests de servei de menjar ràpid, que allà ningú no em controlarà on vaig. Ah! Pillo, doncs allà et trobes que per accedir al lavabo s’ha d’introduir, en un aparell que hi ha al costat de la porta, uns dígits que estan impresos en el tiquet de la compra que has fet. Davant tots aquests impediments, i de la falta de lavabos públics gratuïts, no t’ha d’estranyar de trobar tants pixaners que fan servir el carrer com a urinaris, amb més assiduïtat entre els de la bragueta, per la cosa de la rapidesa. 

    Això passa per no fer cas als nostres avantpassats quan deien, que quan se surt de  casa s’ha de sortir cagat i pixat. Que va en consonància amb aquesta altra recomanació: que no t’agafin amb els pixats al ventre.

                                            J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 1 de desembre del 2023)

CAP INFANT SENSE OUS

  No és cap descobriment afirmar que el temps dona la sensació que passa més ràpid del normal. I en aquest transcórrer es van alternant els cicles que marca la natura: hivern, primavera, estiu i tardor. Ara ens toca viure la primavera i amb ella hi coincideix la Setmana Santa.

   De la mateixa manera que es van alternant els cicles esmentats, també les persones ens anem alternant; vivim el present per a deixar pas al futur, el qual és més dels qui van naixent en aquest present.

   I passa que en esdeveniments com els que acabem de celebrar, ens adonem d’una manera més remarcable les absències. Això es fa evident, sobretot, en les  colles de caramelles: Prado, Retiro i Sitgetanes El testimoni gràfic delata sentides absències, quan es contemplen fotografies de molts anys enrere, on hi apareixen sitgetans que formaven part d’aquestes tres colles i es pot donar el cas que ens hagin deixat tots els qui hi apareixen.

    Si més no, sortosament hi trobem excepcions. Com és el cas d’en Gaudenci Mirabent que em sembla que als noranta anys,  o al llindar d’entrar-hi, segueix participant de les nostres tradicions: el teatre ( amb predilecció pels Pastorets), la participació en la processó del divendres Sant i en les Caramelles, de les quals ha viscut el canvi de nom: de les caramelles de la Schola Cantorum del Patronat a les Sitgetanes, colla en la  que  hi segueix formant part. 

    A en Denci la sort l’acompanya, perquè s’ha mantingut al marge del pas del temps, dona la sensació com si el transcórrer dels anys no anés amb ell. Com si  hagués trobat el secret per aturar aquest pas del temps i així mantenir-se estable, conservant la il·lusió i l’entusiasme que l’acompanya  en el seguiment de les tradicions. Em sembla no equivocar-me si dic que és el cantaire més veterà de les tres colles  i assidu a la processó del Divendres Sant. Fins el punt que de tots aquells integrants del pas de l’Ecce Homo ( en Jordi Pañella, en Magi Mirabent, en Josep Pagès, en Manel Martí ...) en Pere Roig i ell són dels pocs supervivents d’aquella lleva processional. Com també d’aquella emblemàtica colla de caramelles del Patronat, amb la particularitat que ell hi continua cantant. De la mateixa manera que ho fa un altre dels mítics cantaires, aquest de la colla del Retiro, l’Abdon Vidal, que de la mateixa manera també reté l’eterna joventut . I no només hi segueix cantant, sinó que quan s’escau, soleja en aquells punts de la composició, que els mestre Pallarès els reservava pels solistes.

    La preparació de la Pasqua ve precedida de moltes influències. De primer pel Carnaval, la Quaresma, Setmana Santa, fins arribar a aquestes dates. De la seva importància en el si de la tradició, països d’arreu hi dediquen una atenció que s’anteposa en el temps. Per exemple en el Regne Unit, només que passen les festes nadalenques: els conills, els ous de Pasqua o altres símbols d’aquesta tradició, acaparen tots els espais dels establiments dedicats a endolcir aquesta festivitat. 

   Mentrestant ens hem anat familiaritzant amb la xocolata, fins el punt que la preferim amb un alt tant per cent de cacau, per damunt de les que porten llet. Quan abans era al revés, recordo aquelles presses de xocolata amb llet que lluïen l’emblemàtic anunciat de la “Campana de Elgorriaga” que, com totes les que portaven llet, ens sabien a glòria. I que ara amb la teoria que en les que la seva composició hi predomina un alt percentatge de cacau i menys sucre, són molt més saludables.

    Això també s’ha traduït en aquests ous petits, que són de més bon portar i d’ingerir que els grans. Dels també anomenats de xocolata negre, aquests dies previs, van anar desapareixent de les botigues  i pastisseries, fins quasi esgotar-se. No ha estat el mateix cas pel que fa als ouets de xocolata amb llet, que es trobaven amb més facilitat.

    Sortosament, com passa amb la campanya de: “cap nen sense joguina”, per Pasqua es pot dir el mateix: “cap nen sense ous”. Ous de xocolata de totes mides i mones. Independentment que les criatures hagin estat o no batejades, els pares ja s’han preoupat d’assignar llurs padrins, per tal de  que, arribat el dia, a la mainada no els hi faltin ni els ous, ni la mona.

                                              J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 14 d'abril del 2023 )

LES BALLARUGUES EXPLICADES PER EN TUBAU

    

     

    A punt de celebrar la revetlla de Sant Joan, el moment també s’abraça a una de les tradicions més carismàtiques del nostre calendari festiu. Hi coincideix el solstici d’estiu, on el culte al foc ve de molt lluny. Malauradament aquests dies, de tanta calor, cremen boscos propers. Més que mai, hem de fer  nostre allò de: “quan un boc es crema, quelcom nostre es crema”.

    També en aquesta nit, al cim del Canigó, s’encén una flama que arriba a arreu del Països Catalans. Tremolosa i reduïda, però carregada de simbolisme,  que ha substituït aquelles grans fogueres que s’encenien en les places i descampats de tots els pobles. Aixecades amb endimaris  que la gent guardava a l’espera d’aquestes vigílies, que era quan la mainada passava per les cases  a recollir les andròmines. 

    No va tardar gaire que al foc s’hi van incorporar els coets, que de seguit es va convertir en una distracció esperada, menys pels pobres animals domèstics que passen per un autèntic calvari com a conseqüència dels petards. El que passava és que, quan el costum es va anar  imposant, la població canina no era tan nombrosa i tampoc el terrabastall que produïa el tro del coet no era tan potent com ara. Es va començar per les anomenades “martiniques”, que rascant sobre una superfície rasposa,  el pigment de pólvora damunt la tira de cartró, començava a crepitar. Quelcom semblant a l’efecte  que produïa la “pedra foguera” quan la llençàvem al terra. El pet més potent, que s’avenia amb la mainada,  era el que produïa la “piula”.

    Tanmateix no tot ha estat foc, les revetlles s’han convertit en un signe  d’apropament i bona convivència entre els veïns del poble. Amb uns elements destacats i comuns: la coca de Sant Joan, el cava i les corresponents ballarugues en la nit més curta de l’any .

    Un ambient, aquest, i les singularitats del viure quotidià,  han estat recollides en un llibre: “1931-1975, Sitges Indòmit”, del qual n’és autor en Josep Mª. Tubau i Gallinat. L’obra de l’amic esdevé un tractat dels costums, neguits, aspectes culturals, festes i tradicions... que han acompanyat als convilatans durant aquests anys de referència.

    Llegint-lo, s’aprecia la seva capacitat descriptiva per recuperar, per a la memòria, passatges de la vida sitgetana que s’han adaptat als moments i a les circumstàncies que ens ha tocat viure. Com són els moments difícils i tràgics de la guerra i la postguerra. Amb la progressiva tornada a la “normalitat”, de primer sota el règim franquista i posteriorment amb la incorporació de la democràcia.

   Durant tot aquest temps el transcórrer de la vida no s’ha aturat i la gent han alternat el treball amb el lleure. Reservant per a la intimitat, la teoria que resumeix una realitat: “ cada casa és un món”. Un dels molts aspectes que es tracten, fa referència a un detall, aglutinador de la convivència entre les famílies, com han estat els balls. Aquests es van portar a terme en el redós de les dues societats del poble: Prado i Retiro i altres establiments que també disposaven de pista de ball. 

    Amb  la seva lectura, hom s’adona que en Josep Maria té una certa predilecció per a aquesta música de ball. De ben segur que  se’l hi va accentuar  quant els seus cunyats, junt amb altres companys, van formar el conjunt: “Els Ricky`S”. Això va significar tancar una època, la d’aquells balls de tarda que es celebraven en les societats esmentades, amb les orquestres de la casa,   i obrir-ne una altra, on els balls eren amenitzats per  conjunts, a la vila en van sorgir uns quants, als quals la gent de més edat els anomenaven: “els guitarreros”. 

    En Tubau ens explica aquestes ballarugues i altres detalls que han compartit escenari, a davant i a darrera del teló. Aquest que des de que vam néixer tenim aixecat i on anem interactuant I per a donar-ne testimoni, de tot el que explica, uns  sitgetans  aporten -a la publicació- les seves vivències viscudes  en el Sitges d’aquells anys. 

    El llibre serà presentat i comentat al Retiro, a la tarda del proper dijous dia 30. 

    Gaudim-lo, abans que algú ens interrompi amb allò de: “ I amb aquestes melodies...”. Que és com dir: “ Bona nit i tapat”.

                                               J.Y.M.

( Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 23 de juny del 2022)

     

 

EL SILENCI D'ABANS I EL D'ARA

        Davant la que sembla una evolució positiva en aquesta lluita contra la pandèmia, degut a que la vacunació s'està  portant a terme a bon ritme i els efectes de prevenció també sembla  que són els desitjats, les autoritats  han cregut convenient aixecar l'estat d'alarma i amb ell el toc de queda. És una mesura que agraeixen el personal de la restauració que els permet tornar a servir sopars. 

    Mentre han tingut lloc les limitacions horàries de les nits, he coincidit amb vàries persones que han  opinat que aquesta situació els recordava el Sitges d'abans, quan la gent es recollia aviat a casa i a la nit regnava un silenci absolut. 

   L'arribada del turisme va propiciar que s’alteressin els costums de la nostra gent que  a l'estiu sortien a prendre la fresca al carrer, fins que a hora prudencial es retiraven amb el raonament que s'havien d'aixecar aviat. Per tant només feien vida de nit: els forners, els serenos i els pescadors. A cap hora de la  nit, quan ja eren de tornada els socis del Retiro i del Prado que havien anat a fer el cafè,  no es veia ningú pel carrer. A excepció d'un grup d'amics als quals els hi agradava xarrupar el vinet i altres licors, els anomenaven: “els del carro del vi” i altres que estaven especialitzats en el consum d'un determinat licor i que se'ls coneixia pels del "Piconet". Potser eren als únics que la gent identificava pels noms i cognoms quan, d'entre el silenci, s'escapava algunes rialles i  alguna veu pujada de to, que podria arribar a molestar si es paraven  a sota la finestra del dormitori. Als estadants, no els calia aixecar la persiana de corda per identificar-los, sinó que quasi des del llit estant els cridaven pel seu nom i els convidaven a callar. 

      Un dels carrers que primer va perdre el silenci, i que no s'havia recuperat mai més  fins els mesos del confinament i en aquests que ha durat el toc de queda, ha estat  el que coneixíem pel 2 de maig. Que després se li va acoblar l'afegitó de "carrer del pecat". El significat del qual  ja vaig explicar en una primera  versió,  quan  recordaran que va ser el senyor rector qui no va aconsellar el pas de la processó de Setmana Santa per aquest carrer, raonant que a l'haver-hi tants bars era pecat. S'hi va afegir una altra versió que van protagonitzar un grup d'amics que, al migdia d'un dia de festa, estaven reunits a l'entorn d'una taula al carrer davant del bar Las Vegas, amb el seu propietari l'Antoni Morató, en Josep de l'Eco, en Miquel Utrillo, en Pepito Mora, entre altres, i en animada tertúlia amb les corresponents risses i pujades de to de la veu. Fins que  des de darrera una finestra veïna es va escoltar un potent “psssssst!”. Amb la intenció de fer-los abaixar el volum de tot plegat. Davant aquesta interpel·lació s'hi va revelar en Miquel Utrillo, exclamant: " a veure si parlar també serà pecat".   A partir d'aquí el propi Utrillo s'encarregaria de promocionar una denominació que feia ostentació del pecat en detriment de la vida ordenada d'aquells antics veïns, pagesos i pescadors, que veien atònits com el silenci s'esvaïa del seu carrer i s’imposava un soroll, que es resignaven a suportar a canvi de rebre un bon lloguer, el que els hi pagaven pel local on fins llavors hi guardaven la barca o s'hi aixoplugava el matxo.

     Així és que l'arribada del turisme va trencar per sempre més el silenci del poble, això afegit a que a la gent li agrada sortir de nit per anar a sopar, o de copes. Sense oblidar-nos que els de la Mediterrània som de costums noctàmbules, que es diferencien de moltes altres ciutats i pobles d'Europa, on quan són les deu de la nit poca gent et trobes  pel carrer, amb restaurants tancats o a punt de fer-ho. I amb les terrasses recollides.

    Aquí es pot dir que els primers que van oferir servei de terrasses van ser: el Xatet, el Roy i en el carrer Sant Francesc, la bodega d'en Juan Ramón i La Viña que estaven una al costat de l'altra. A les nits d'estiu eren freqüentades majoritàriament per turistes, que quan se'ls hi pujava la graduació al cap feina hi havia a fer-los callar. 

    El qui tenia una terrassa particular, a pocs metres de les dues bodegues, era en Joan Olivé que a l'hora de sopar  parava la taula arrecerada a la vorera de davant de la granja que regentava la seva muller, la Tresina de la sínia Robert. L'home es treia el jersei de llana que portava durant els dies sufocants de l'estiu i es quedava amb samarreta i pantalons curts i allà sopava acompanyat del porró amb el vi fresc. L'Olivé va ser l'últim veí que va gaudir del privilegi de poder sopar al carrer, a davant mateix de casa seva. Fins que  es va haver de recollir perquè la gent que caminava distreta se li tirava a damunt. El mateix que va passar amb la resta de veïns que sortien a prendre la fresca i que van quedar engolits entre la multitud. 

      Hem gaudit del silenci, com el d'abans, fins a la matinada del dissabte.  I malgrat que pugui semblar una metàfora, ha tornat el soroll nocturn. Diuen, com un nou senyal de normalitat. I és que el nostre poble sense l'ambient de la nit tindria un futur molt incert. Tot i que per a molts de nosaltres el nostre mal, i tots fossin com aquest, no vol soroll.  

 

                                            J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 14 de maig del 2021)

PERSONES DE RISC

     Des de que naixem i a mesura que passa el temps, anem assolint unes determinades categories, les quals s’avenen amb uns costums generalitzats. Així de ben jovenets ens identifiquen amb una casolana  monarquia, al ser tractats, si som nens, amb el títol   de rei, reiet de casa. En cas de ser mossa, el diminutiu no està contemplat, directament, reina o princesa. Així mateix en el tracte que  es dispensa es va servir  una entonació de veu molt melosa i pausada: “Joan, rei, portat bé”. Curiosament aquest tracte tan melós es repeteix quan un s’ha fet gran i ja és un rei destronat. El lloc on més s’aprecia  és a les consultes mediques, sempre en el supòsit que la infermera faci servir un tracte similar; comprensiu, amb acurada sensibilitat professional. Hom arriba a aquestes consultes i desprès de fer els tràmits preceptius , la infermera, emprant aquest procediment que esmento, convida al pacient a asseure’s a la sala d’espera, amb l’expressió que els comentava, amb veu pausada i melosa  i potser una mica pujada de to perquè saben que a determinades edats l’audició no és massa bona: “Senyor Joan, segui aquí que ja l’avisarem” . Depèn de com sigui el criteri de la infermera,  aquesta pot avançar aquest peculiar tracte, quan encara el pacient se sent jove i al ser tractat amb aquestes carantoines, en lloc de sentir-se ben acollit, pot ser que sigui de l’opinió de que encara no es mereix tanta delicadesa. 

     Els anys es van alternant i amb ells la persona va assolint noves categories, nous tractaments en quan a la personalitat assolida. En Josep Solé Arumí, que regentava el magatzem de begudes del costat del garatge mecànic dels Perico, quan rebia la visita d’un menor d’edat, la seva salutació era: “Què diu el senyor petit? “. El mateix succeïa quan formava part de la Cobla, en Manel Vendrell, en “Sou”, per la curiositat que mostren tots els nens i nenes per la música, quan a davant seu s’hi quedava embadalit un d’ells, en Manel els saluda amb un: “Qui sou vos ?”. Un tractament que no corresponia a la seva edat, però que trencava les oracions dels més petits.

      Quan es deixa de ser nen, es diu que  ja és un jove, categoria que s’assimila amb la que anomenem, “edat del pavo” . Amb la qual hi van associades algunes excentricitats. Un tractament, el de jove, que es perpetua amb les persones grans, quan aquestes ha de tractar a una altra de menys edat que ells, però que potser que ja han ultrapassat, de bon tros, la barrera de la joventut: “Què diu aquest jove?”.

     Segons l’edat hi van associats diferents estatus familiars. Aquell rei o reina amb el transcurs dels anys, en molts dels casos, segueixen conservant el rang, sobretot quan l’amor neix entre una parella que continua fent servir, entre ells, aquest tractament. Altres queden destronats i perden per complert l’estatus, ni tan sols són reconeguts com emèrits. El que sí pot passar  que la parella contragui matrimoni i de la unió  en pot sorgir una altre categoria, la de pares. Aquesta seguirà així durant bastants anys, fins que els fills et fan avis. I podria ser que la categoria s’allargui fins a arribar a besavis. Que és quan la bava cau a la més mínima, degut a una extrema admiració o perquè s’acompanya de la poca disposició per aguantar-se els pets.

    Són alguns dels símptomes que apareixen quan s’arriba  a gran, abans com que les deixaven anar tal com raja, la denominació, més entenedora era la de vell. També s’ha volgut disfressar amb un tractament que es concreta en l’anomenada tercera edat.

   I resulta molt curiós que fins i tot una entitat d’estalvis es va fundar amb enunciat que es basa amb les pensions que van relacionades amb la vellesa: “Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya”. Tanta era la seva relació amb la susdita vellesa que organitzava la Festa de la Vellesa. On les noies de les escoles acompanyaven als protagonistes, amb banda de música inclosa, a missa i desprès els seguici seguia fins al Retiro o el Prado, on eren obsequiats amb un entreteniment. Una caixa d’estalvis que d’aquella vellesa n’ha sorgit la modernitat, La Caixa. La primera va canalitzar les pensions del jubilats que hi van domiciliar els imports que apercebien i cada mes acudien a la finestreta a treure el que necessitaven. Fins que ara, amb tanta modernitat, les persones grans han de fer seva l’expressió, davant els empleats: “escolti, jove, què m’ajudaria a treure  diners del caixer...?”. No disposen d’altra alternativa.

    Degut a la situació que ens toca viure, tots els qui es movem entre les denominacions: vells, grans, de la tercera edat, hem quedat integrats en una que ho aglutina tot: “persones de risc”. Amb això ja està tot dit. Les amistats es preocupen tant per tu, que et deixen anar: “cuidat que tu ets una persona de ric”, una manera elegant de dir-te que ets vell. Ens hem de cuidar tots, sortir poc de casa... Fins fa un temps les persones grans podien gaudir del privilegi de poder anar a fer la partideta al cafè. I homes i dones, indistintament, anaven a ballar o a jugar al bingo al Casal. Això passava quan érem grans, ara que som de risc, fes-te un nus a la cua.

                                                        J.Y.M.

( Articole publicat a l'Eco de Sitges, el dia 15 de gener del 2021)