GOSSOS AMB CARISMA

    Mai abans la població canina havia estat tan nombrosa com ara, Així els pocs gossos que hi havia en aquell temps eren tan coneguts com les persones, i com n’eren pocs també els hi teníem un respecte. Un servidor, que els dissabtes a les tardes, es dedicava a passar i cobrar factures pels de casa, quan trucava a una porta i, des de dintre, em donava la benvinguda els lladrucs d’un gos, restava a l’expectativa per si a cas  havia de córrer, però res més lluny d’això. Quan els estadants obrien la porta, la salutació sempre era la mateixa: “no tinguis por que no fa res”. De més gran, quan la resolució continua sent igual, sempre recordo la conclusió a que va arribar l’Antoni Mora i Garcia, que va treballar al banc de Biscaia, i que un dia, anant pel carrer, va ser increpat pels lladrucs d’un gos, davant els quals l’amo li va especificar: “no se preocupe que no muerde”, mentre que l’Antoni li va respondre: “ por lo que respecta a usted no lo dudo, pero al perro no se lo he preguntado...”.

    D’entre tots aquells gossos, la majoria eren molt abnegats, lleials a l’amo. Tant que l’acompanyaven allà on anés, com quan enganxaven el matxo  al carro i emprenia el camí cap a la vinya, el gos es situava a sota, entre les dues rodes, i seguia al mateix pas que el cavall. 

   Si més no altres gossos tenien el privilegi d’anar sobre rodes, com era el cas de la Sra. Isabel Fernández de Villavicencio, marquesa de Nájera i la seva senyora de confiança, l’Anna Maria de Cagigal Casanueva. Que tenien un Biscuter i un gos. Les dues dones estaven enemistades amb el senyor rector d’aquell temps, mossèn Pascual Prats i Boira. I sembla ser que amb la intenció de tenir sempre en boca el seu nom, el gos obeïa al de Pascual. I era el lleial acompanyant de l’Anna Maria, cada vegada que aquesta es desplaçava amb el Biscuter. Assegut al seu costat, en Pascual, lluïa classe.

     A més dels gossos dels pagesos que acompanyaven l’amo al tros, altres treballadors també s’acompanyaven de la seva mascota. Aquest era el  cas del representant de calçat, en Samuel Barrachina i Rovira, a qui l’acompanyava en la seva ruta, una gosseta blanca que era una monada, la “Priti”, a la qual el seu amo li havia inculcat el tarannà culé. Tant era així que quan en Samuel li feia l’observació: aquest és del Madrid o de l’Espanyol, la gosseta li dedicava un sonor lladruc. Tanmateix  la feia callar quan li feia l’aclariment: “però és un bon amic”. Això feia que la cosa no anés a pitjor, o si més no que no continués amb els lladrucs.

      El gos, però, que més cridava l’atenció de la mainada d’aquell temps, era el gos de can Sariol. Perquè era molt gran, fora de mides, tant era així que aquella jovenalla l’associaven més a una cavall petit que a un gos. Vivia amb els seus amos al capdavall del carrer Bonaire i com que la casa era gran el gos no patia estretors.

    Una altra gos elegant era el que en tenia cura l’Agustí Montornès Pino, que sembla ser que era de la seva filla i del seu gendre, però com que aquests viatjaven molt, l’Agustí  el tenia en adopció. Era d’un pèl molt frondós i blanc, preciós. Molt sovint l’Agustí passava pel taller acompanyat de la mascota i presumia de que l’animal era molt obedient i ens ho volia demostrar. De les vegades que ho va provar, recordo que  la majoria l’havia fet quedar malament. Quan li manava “ seu!” i els gos ni as ni bèstia, li repetia una i altra vegada i tampoc, fins que li propiciava una insinuada refregada a les potes de darrera, el suficient per a que l’animal, ara sí, s’asseia. Veus? Replicava un Agustí satisfet. A la qual cosa nosaltres li recriminaven, que fins que no li havia tocat les potes no l’havia obeït i ell ens dedicava una d’aquelles esbufegades que el caracteritzaven.

     Afortunat el gos que pot anar de la seva caseta a la butaca, mentre que el seu amo no s’hi asseu. I allà l’espera i li guarda el lloc. Malauradament, a vegades, el retorn no es produeix mai i l’animal reflecteix, en la mirada, la seva tristor. Ja es diu que només els hi falta parlar. 

                                                J.Y.M.

     ( Nota. La meva solidaritat amb la gent del País Valencià, per tot el que estan passant)

     ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 de novembre del 2024)

               

EL MOCADOR AMB QUATRE NUSOS

   Sortosament en tots els oficis les mesures de seguretat fan possible que, en cas d’accident, les repercussions siguin les mínimes. Quan semblava que no venia d’un pam, hi havia detalls que mostraven un cert desafiament al perill. Com era el cas dels paletes els quals, abans de començar a treballar, estenien el mocador de butxaca damunt el cap, on prèviament havien fet un nus a cada extrem per tal de que  s’encaixés bé i no es mogués amb facilitat. Pels qui tenien cabell la mesura els servia per a que aquest no s’embrutés i pels qui no en tenien la suor era absorbida pel mocador. Anys desprès va prevaldre l’obligació de portar casc i calçat adequat, perquè els paletes, i sobretot el electricistes, portaven espardenyes de betes. Es distingien amb les dels paletes perquè aquests, no tots, feien servir les espardenyes que portaven la puntera protegida.

    El del mocador, com acabo d’explicar, era un costum  molt generalitzat entre els obrers de la construcció, fet que els distingia d’altres oficis on quasi ningú recorria a aquest sistema per protegir-se del que fos. Un bon amic de casa va ser l’Agustí Montornès Pino, un bon paleta a més de músic. Que treballava la pedra amb un art que el distingia i el feia sobresortir en el seu ofici. En el seu moment ja li vaig dedicar un article on vaig elogiar el treball  que va realitzar en la construcció d’un paret que tancava tot el perímetre d’una casa de l’Aiguadolç, realitzada tota de pedra, on es pot contemplar el domini del seu ofici.

    Un dia el meu oncle li va encarregar el treball de cobrir amb pedra  tot l’entorn de l’arcada de l’entrada de la casa de Sant Miquel d’Olèrdola. Seguint el costum, al qual em referia, l’Agustí el primer que feia abans de començar a treballar era ajustar-se el mocador amb els quatre nusos al cap. En aquells anys els meus cosins eren jovenets i com a tals es fixaven amb els detalls dels grans, i un dia  van pareixen a davant del paleta tots amb el mocador, i amb els nusos corresponents, cobrint-se el cap. L’Agustí, que era molt sensible a tot el que s’escapava de la normalitat, ficant-se les mans al cap, li va sortir la frase que sempre tenia a punt: “la mare que em va parir”, acompanyada de la seva també peculiar i prolongada bufada al més enllà. Per sempre més, cada vegada que es posava el mocador al cap, li venia present la imatge d’aquells marrecs que el van voler imitar i que mai abans havia presenciat, ni ell ni els de casa, aquesta imitació tan ben aconseguida d’un costum de la gent gran, en concret dels paletes.

    Perquè, per exemple, els pintors de parets, molt abans també que s’implantés l’ús de les gorres, els mateixos es feien amb paper de diari un casquet a imitació dels que feien sevir els militars de lleva quan es movien per dintre la caserna. Aquesta mena de barrets eren allargats i una mica sobresortits cap amunt. Diguem-ne una gorra feta de pura manualitat i que totes les famílies sabien confeccionar, perquè tot sovint els vailets els hi demanaven per fer les seves batalletes. 

     Un mocador també blanc, aquest sense nusos, feien servir les dones que vivien en els carrers  de la Carreta, Tacó i Nou, quan a les tardes d’hivern, un cop havien rentat els plats, s’asseien en el muret de pedra que anava des de la Fragata fins una mica més enllà de la Carreta i també el primer que feien era estendre el mocador pel cap, per a protegir-se del sol, mentre repassaven la roba per si necessitava algun sargit.  

      Mentrestant  es va posar de moda el mocadors pensats pel cap i per tapar les orelles, una exclusivitat de les senyores que, a diferencia dels de butxaca, aquests eren mes gras, cobrien tot el cap, el clatell i es fixaven amb un nus sota la gola. Acostumaven a ser de colors, estampats o negres, en el cas de les avies que portaven dol. I que servien, principalment, per protegir els pentinats desprès d’haver passat per la perruqueria a fer-se, el que en deien, la permanent.

    I ves el que són les coses, els homes no podien entrar a l’església amb el cap cobert, mentre que les dones se l’havien de tapar amb la mantellina. Tot ha canviat, com també ho ha fet l’ús dels mocadors de butxaca de roba, pensats principalment per mocar-se, però com ara la tendència és anar mocat, s’han substituït pels de paper: fer servir i tirar. Tot va així.  

                                                J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 d'octubre de 2023)

APRENENT DE MÚSIC

     He tingut la sort de ser sempre aprenent de músic. Em congratulo d’aquesta sort perquè des de l’aprenentatge la música es viu d’una altra manera que des de la professionalitat. L’aficionat,  comparant-lo amb el professional,  té l’avantatge que  la música és una activitat a la qual es dedica  només  els dies de festa i estones de lleure.

      Per altra banda aquesta sort, a la qual em refereixo, també  està associada als anys d’infantessa, quan acompanyava al pare als balls de tarda del Retiro,  em semblava un privilegi poder pujar a l’escenari un cop s’havia acabat el ball. Em trobava tan bé entre aquells músics que inclús m’atrevia a unes certes confiances. Com la que vaig dispensar a en Ferran Sentís que en aquella època tocava la bateria amb els Iberos del Jazz. L’home estava atrafegat  recollint tot aquell escampall de bombos, plats i timbals, era el qui tenia més feina a muntar i desmuntar i guardar en les fundes corresponents. Aquell dia, a la primera que em vaig creuar amb ell, sense pensar-m’ho dues vegades , li dedico la que em semblava una salutació adient: “Hola Valent!”. El músic que anava per feina i amb poques ganes de conversa, va canviar completament la seva actitud i recorrent a la valentia de qui es veu amb l’honor trepitjat, em va recriminar com s’atrevia un marrec a fer servir una malformació de la seva identitat, una llibertat que sols permetia a les seves amistats. Vet aquí el Valent imposant-se al llepa fils que per poc es caga les calces. En mig  d’aquell arravato de recriminació, hi va haver qui em va informar que no era aquest ni el seu nom ni tampoc el cognom, d’aquí que l’home s’exclamava:”que m’ho digui un de gran encara, però que sigui un mocós , això  no ho tolero...Mai més vaig posar a prova la seva valentia.

     A partir d’aquí em vaig adonar  que els qui tocaven el jazz –band estaven dotats d’unes certes genialitats. De la mateixa orquestra n’havia estat el responsable en Pere Molins que venia de Vilanova amb la seva muller la Rosita, el matrimoni regentaven una bodega a la Rambla vilanovina. En Peret disposava d’una extraordinària facilitat de paraula i una patxoca encara més exagerada. Amb aquestes dues virtuts,  muntar la paradeta li costava una eternitat, doncs a cada moment parava i engegava. Aquesta actitud treia de polleguera al mestre Pallarès que sempre manifestava: “un dia no diré res, esperaré que sigui ell que digui per començar...

      Un altra tocador de timbals era l’Agustí Montornès Pino, bateria de l’orquestra Mozart. La seva obsessió era quedar bé, no tan sols ell, que s’esmerçava en el seu paper, sinó el conjunt de tota l’orquestra. No sempre ho aconseguia, perquè les excentricitats d’algun dels companys, s’encarregava, de forma voluntària, treure de polleguera al bateria de la formació. En Manel Vendrell Capdet, al qual se’l coneixia per en Sou, sigui dit que al seu costat  he passat les millors estones que he viscut en el meu aprenentatge, fent honor al seu tarannà del que vulgarment s’anomena “tocar allò que no sona”, esperava una passatge d’un ballable, en el qual ell solejava amb el saxo, i  feia de manera que en el moment més àlgid, el del seu lluïment, la canya li xisclés estrepitosament . Tan era sorgir el xisclet, que  l’Agustí es lliurava a una esbufegada que movia les fulles de les moreres del jardí.  Imaginem-nos fins a quin extrem arribava la punyeteria del músic que permetia quedar malament ell per  tal de fer la guitza al company.

    La gent que són afins a l’Eco, de ben segur que poc sabien d’aquestes altres pàgines musicals protagonitzades pels músics locals. No ens incloguin a tots dintre el mateix compàs, tot i que a l’hora de la feina és aquest, el compàs,  el que ens posa a to. El que passa després n’hi ha per parar un tren. Com quasi va passar un diumenge  quan tornàvem  amb el tren de tocar de Barcelona. En Cristòfol Rubí Aguilera era titular d’una formació de Vilanova, i uns quants de nosaltres  hi havíem anat de bolo. Els que el coneixíem sabíem del seu repertori d’anècdotes  viscudes per ell, llògicament la resta de viatgers del vagó n’estaven al marge. Davant les aventures explicades pel músic, la gent s’hi anava implicant fins acabar tot el vagó rient . Arribats a l’estació de sitges, es va acomiadar un per un de tots els passatgers, mentre aquests li manifestaven que  havien passat un viatge molt divertit.

     El seu aprenentatge  musical van ser una mica interessat, com ho demostra l’experiència viscuda amb el mestre Pallarès. Aquest, apropant-se les Caramelles, va avisar a en Rubí, que  l’anés a veure a casa seva. Un cop allà el mestre li va dir si volia anar-hi a tocar el fiscorn. Contesta del músic: “quan hi ha a guanyar?” . Cap paraula per part del veí del carrer de l’Aigua, només es dirigeix cap a la porta, l’obra i li senyala el carrer. Cop de porta i bolo aigualit.

    Si més no  de les seves excentricitats en treia profit. S’estava fent un casona allà a les cases del Sord. Durant el dia treballava a la Pirelli, després sortia a pescar amb la barca i per la nit a amenitzar el ball del Prado. Per aprofitar encara més el temps, es portava unes quantes rajoles i a l’hora de l’espectacle, a sota l’escenari, les anava escatant. Quan va ser el moment de pintar, en el transcurs del mateix impàs, amb la moto tornava a la casa, es posava una bata damunt l’uniforme i donava capa de pintura, fins quan calculava que s’apropava el moment de reprendre el ball.  

   Davant aquest panorama,  vet aquí uns quants compassos dissonats ,  Però és que entre  tants,  no sé com Santa Cecília, la seva festivitat es celebra el proper dimarts, no ha renunciat al patronatge dels músics. Segurament no ha estat així perquè li queda la música i aquesta bé mereix de la seva protecció. Com m’he referit altres vegades, torno a treure la frase del mestre Pallarés quan deia: “la música és molt maca, la llàstima que s’hagi de tractar amb músics”.

                                                                                   J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 18 de novembre del 2016 )

I AMB QUESTES MELODIES...

Diguem que l’encapçalament no s’ajusta prou a la realitat, La diferència rau en el idioma, doncs aquesta era i és una frase molt emprada per les orquestres de ball, que es fa efectiva a l’arribar l’hora del comiat, el vocalista ho anunciava mostrant plena satisfacció: “I con estas melodías nos despedímos de todos ustedes, esperando....”.

   Com ja m’he referit altres vegades, l’Orquestra dels Iberos del Jazz, va ser fundada i dirigida pel trombonista Magí Almiñana i Soler. La formaven uns músics d’edat relativament jove, el més gran era en Jaume Vidilla, més popularment conegut per en Jaumet de la llet.

    Si com deia que predominava la joventut dels seus components, per posar un exemple, només diré que el meu oncle Joan,  que tocava el contrabaix, per poder arribar bé fins al batidor es pujava a damunt una caixó de cervesa. Però en aquest aprenentatge l’oncle va aconseguir dominar, amb classe, el contrabaix. L’etapa musical transcorreguda al costat d’en Magí, va ser la més brillant pel conjunt d’aquells músics, als quals hi va influir enormement el bon gust i les grans aptituds del director que, seu és el mèrit, va fer possible que uns músics, aficionats, poguessin alternar amb les millors orquestres del moment i no desentonar.

    Quan en Magí, ja dedicat exclusivament a la música, va deixar la direcció de l’orquestra, se’n va fer càrrec el mestre Gabriel Pallarès, un gran músic però a qui la música ballable no li feia dir res. La seva capacitat musical era molt superior a aquest gènere. Ell gaudia, per exemple, dirigint l’orquestra en alguna que altra representació lírica que tenia lloc al teatre de la Societat El Retiro. En una d’aquestes gales, la formació orquestral es va reforçar,  contractant més músics. Un d’ells era un contrabaixista . El mestre no parava de fer-li observacions, sobretot que es fixés com ho feia,  la grapa emprada per polsar les cordes, etc. Arribat el moment, la feina era del bolero per fer el paper  i sort de l’oncle que li treia les castanyes del foc. Acabada l’actuació, li va  fer l’observació pertinent: Mestre, si hem de refiar del gran músic, com jo aprendre d’ell...”.    En Pallarès li va haver de donar la raó. Obeïa al costum que tenim, quan  ens fa l’efecte que tot el que ve de fora és millor.

    El tiet, junt amb el  pare, van seguir la tradició heretada del meu avi Joan, l’ofici d’ebenista i l’afició per la música. Unes activitats que han anat passant de pares a fills. I era en el taller on es feia palès el bon record que havien deixat entre els companys de l’orquestra. Un dels assidus era l’Agustí Montornès Pino, qui tenia molta complicitat amb el tiet Joan i dels pocs a qui li permetia bromes. Un dia li comentava  l’opinió, provinent d’un turista francès, en el transcurs d’un d’aquells balls de nit que tenien lloca a la sala d’estiu del Prado, on l’Agustí era component de l’orquestra Mozart. El francès, explicava, que enaltia el Swing que irradiava amb ell al capdavant de la bateria  i per a fer-ho més real, expressava tal opinió fins tot  amb el idioma  de l’estranger  : “Olala , c’est  joli “ . I el tiet  se’l mirava amb aquell posat mofeta i li replicava: “vols dir que no es referia a la sajolida?”  L’Agustí, que era molt sensible, posant-se les mans al cap ,li recriminava: “Joan, per favor, una mica de serietat”  . I ell que era parent de cal Serio, no en feia pas honor.

      Si la seva joventut hagués transcorregut en aquesta època en què vivim , entre els amics s’haguessin tractat de col·legues. Ho era , amb tots els ets i uts, l’Antoni Olivé, que és un gran amic de casa,  de tota la vida. De jovenalla va passar moltes estones  al costat del pare i de l’oncle. Improvisaven obres de teatre, amb la participació de totes les mosses del veïnat que eren les que predominaven: la Paquita de ca l’eixut, la Lali Vergés, la Juanita, l’Araceli i la Carme Pàcios, la Plàcida... Fins i tot va ser músic perquè els Ylls també ho eren. I  també va intentar practicar el domini del dibuix que tenia l’avi Joan. Quan l’home, junt amb els seus fills, es dedicaven a dibuixar i pintar a l’oli, es presentava l’Olivé, guaitava a l’obra que realitzaven i al cap d’una estona compareixia amb una copia que havia realitzat a casa seva. I, fent el desmenjat, li ensenyava : “Què li sembla, Joan?” com si el tema fos idea de la seva espontaneïtat creativa.

     Qui sí va continuar pintant quadres va ser ell, l’oncle. En va fer un de la platja on apareixia una dona, vestida de negre, agafant-se el davantal i mirant a l’horitzó i quan el va veure la Celeste Claramunt, li va semblar  reconèixer a la seva mare. De tal manera que li va voler comprar, sí o sí: “aquesta és la mare i no pot anar a parar a cap altra casa que no sigui la meva...”. Va ser una afició a la qual  hi va dedicar art i sensibilitat. I els diumenges que no pintava anava a rebassar a l’hort de la carretera de Ribes. I després es va expandir fins a Sant Miquel d’Olèrdola. Però abans de tot això, els dos germans, havien anat a fer fotografies i tenien tirada per l’entorn dels Molins, on hi havia un reixat de dues fulles  de fusta que els tenia captivats, sobretot quan una frondosa nuvolada blanca se’ls hi posava al damunt de la singular tanca, tacant la blavor del cel.  Els gris i el blanc contrastava  i el reixat s’engalanava.

   Passaven el anys i un cert pessimisme l’assetjava “aquest any és l’últim”. No hagués servit pas per predir el futur, tot i que ell tenia el convenciment que  ho endevinaria. Fins i tot,  tampoc ho encertava quan reduïa  els límits : “Això s’acaba”.

     Sempre s’ha dit que hem de ballar al so del ball que toquen. Ell i la Victoria n’han ballat molts, alguns de molt difícils de trampejar. Fins que arriba el moment que sona: I amb aquestes melodies....És l’anunci del final.  Entre músiques i records, es retira de darrera les vidrieres del taller, des on esperava que nosaltres tornéssim.

                                                   J. Y. M.

    

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 4 de març del 2015 )