TAPAT QUE FA FRED

       Les recomanacions davant les anomalies que sorgeixen, en aquest cas del temps, es fan per evitar mals majors. Estem assistint a un canvi climàtic, les conseqüències del qual encara no coneixem el seu abast. Si més no, ja fa uns anys, que observem que el temps es manté quasi estiuenc i que no té res a veure amb la tardor que tots recordem d’haver-les viscut, molt més fresques que d’uns anys cap aquí . Passa, però, que just per Tot Sants aquests temps que fa, i que no correspon al que ha de fer a final d’octubre, fa un canvi i a partir d’aquest dia refresca. L’evolució és sobtada i ens agafa desprevinguts, així que coincidim amb gent que va tapada i amb altres que encara van d’estiu. Poc a poc, aquests últims, també es van tapant.

   A mi sempre m’havia encuriosit el fet de que alguns, per anar a veure el Castell de Foc de la Festa Major, hi acudien amb el jersei posat, quan encara aquesta peça de roba no era necessària, però aquest fet sembla que obeïa a un avançament del que havia de venir, o més ben dit a una conclusió moderna: considerar-se esnob. Davant les evidències d’aquest estiu calorós, aquests “esnobistes” han desistit de posar-se el jersei, de ben segur per a no fer el ridícul i no haver de suar més del que ja ho hem fet.

    Quan jo era jove, d’això ja fa uns quants anys,  semblava que anar una mica despitregat feia com a més home o  s’escollia aquesta mena de destapament  per presumir davant  les mosses, d’aquí que no ens cordéssim  la jaqueta o la peça d’abric que fos. El que s’arribava a fer per presumir.

     Si més no existia un col·lectiu que, estiu hivern, anaven arremangats. Es tractava dels tocinaires i xarcuters, el quals a darrera el taulell vestien amb màniga curta i quan sortien al carrer, potser, sense adonar-sen, seguien amb la mànigues arremangades sense ser conscients que a l’hivern aquesta arremangada no s’hi presta. Però vet aquí que quan tancaven la botiga, els dies de festa, la seva manera de vestir s’adaptava als rigors de l’hivern.    

    L’únic que es va mantenir inalterable aquestes maneres, davant aquests canvis climatològics, va ser l’Estanis Altó, gendre de can Candelari. Que sempre va anar arremangat. A l’estiu amb camisa de màniga curta i a l’hivern amb camisa de franel·la de quadres de colors, de la qual s’arremangava les mànigues, deixant al descobert els braços. Això va ser així mentre va estar a la cansaladeria i en els anys que va desenvolupar les funcions de sagristà de la nostra parròquia. Fins que l’edat, Ai! Aquesta no perdona, li va anar afeblir les calories hi es va començar a tapar. Llavors ens vam adonar  que l’Estanis anava perdent pistonades.

    És el que passa, quan deixes enrere l’etapa de l’acolorament juvenil o la dèria de mostrar una cert desafiament al fred, amb el qual et fa l’efecte que enlluernaràs a les noies. Són caparrades que més s’avenen al que deia en Josep Torrens, qui estiu i hivern vestia amb camisa, a l’estiu de màniga curta i a l’hivern de màniga llarga. Els amics ens estranyàvem d’aquesta reducció de roba a l’hivern que, quan el fred es feia notar, es posava una camisa damunt de l’altra, tot menys tapar-se amb alguna roba d’abric. Davant aquest desafiament si li preguntàvem  si no tenia fred, la seva resposta sempre era la mateixa: “qui  no té fred és que no té seny “. És el que passava als joves, ens faltava madurar per deixar enrere, com aquella, tantes excentricitats. 

   Però és que de gran, de vegades, tampoc quedem enrere. És el que li passava a en Joan Olivé, Ràfols cassat amb la Teresina Ferré de la Sínia Robert, i que es va passar mitja vida repartint llet. A l’estiu, quan més calor feia, els veies tapat amb jersei de llana, que li penjava per tot arreu, i quan se li preguntava si no tenia calor, responia: “el que tapa el fred tapa la calor”. I en ple hivern els veies només tapat amb un barnús, quan es dirigia a les instal·lacions que el Club Natació tenia a la platja. En estius com el passat, desconec fins a quin punt l’Olivé hagués suportat acompanyar-se d’un jersei tan gruixut . O això o l’estiu se li hagués fet llarg, esperant l’hivern per poder-se treure roba de sobre.

     De moment, davant els temporals de mar i de vent, les recomanacions han tornat: “Tapat que fa fred”. Que per moltes vacunes que previnguin de mals pitjors, si t’agafa un refredat fort, pot passar que ni el combregar hi sigui a temps. 

                                               J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 10 de novembre del 2023)