EL DINAR DEL CAPMÀS

    Tot sovint els músics ens hem de quedar a dinar a fora de casa, això passa quan coincideix una actuació al migdia i una altra a la tarda. Un dels qui més gaudia  d’aquest dinar era en Manel Vendrell, popularment conegut per en Sou. L’home estava tocant i ja s’imaginava el que menjaria, que no sempre el menú o la carta s’ajustaven a les seves preferències, pel seu desencís. L’home acostumava a fixar la vista en els plats que no eren els més barats. A diferència d’ell, altres es decantaven pels més econòmics o coincidia que aquests s’avenien més a les preferències culinàries del propi interessat. Desprès hi havia qui triava el mateix que demanava en Manel. Cosa que es feia evident quan el cambrer passava a prendre nota. Demanava ell: “jo sopa” i l’amic que li feia el segon: “jo també”. Escollia el segon plat: “per a mi, un entrecot”. Saltava l’altre: “jo també”. Total, el primer acte de la comèdia.

   Quan estàvem a mig dinar ell, que ja preparava el terreny, sortia amb aquesta: “ara un capmàs...” . “Sí, home!”, hi havia qui li replicava la proposta. I tot seguit li venien les presses: “de postres porti-m un “mantecau” amb el cafè, tot junt”.

  I a partir d’aquí el drama del capmàs, perquè hi havia que no estava disposat a pagar pel que havien menjat els altres, o pel sols fet que ho pretenia imposar en Manel. Havíem arribat al segon acte de la comèdia,  envoltada d’un ball  de preus que servien per fer comparacions d’un plat a l’altre.

   Però això no acostumava a passar en el dinar de celebració de la festa de Santa Cecília, patrona de la música i dels músics. Festivitat que ha coincidit aquest dimecres dia 22. Era quan els músics, amb les seves respectives mullers, ens trobàvem en un restaurant de la vila per a celebrar-ho. En Manel era l’encarregat de buscar el lloc i tenia cura, abans d’escollir, que fessin sopa de peix, que es serviria com a primer plat i el segon a escollir entre els comensals. En aquest dinar, com en Manel anava acompanyat de la Mari, mostrava un comportament exemplar.

   Ves si n’havien passat de músics per la vila al llarg dels anys, que no hi havia per costum celebrar la nostra patrona. Els únics àpats que aplegaven a músics i cantaires era en el ressopó i e el dinar de les Caramelles. No va ser fins que es va fundar la Cobla Sitgetana, que es va començar a celebrar aquests dinars, on  no només hi participaven els components de la Cobla, sinó també la resta de músics de la Vila, juntament amb les seves respectives parelles. I l’Alicia Barrachina que era la padrina. 

    I entre  ells, també l’Antoni Pañella i la seva esposa, la Carme Barrachina. Curiosament fa pocs dies que es va recordar la vessant musical de l’Antoni, en un emotiu acte que es va celebrar al Casino Prado organitzat per la Carme, la seva filla, que tan bon record ha deixat. 

   La Carme Barrachina i l’Alícia Barrachina eren filles d’en Samuel Barrachina i Esquiu que va ser qui va tenir la idea de que Sitges tingués una Cobla de sardanes. De la qual cosa, el dia de Sant Esteve del proper any, es complirà 60 anys de la seva fundació. 

    Alguns músics de l’orquestra que va fundar l’Antoni Pañella, desprès serien els músics fundadors de la Cobla. Com els germans Ràfols, (en Lluís i en Quimet), en Manel Vendrell i en Joan Muntané.

    Fins i tot en els primers dinars hi assistia el metre Gabriel Pallarès, però era un desganat crònic, d’aquí que potser hi va deixar de venir per falta de gana. No era el cas d’en Josep Torrens, fill de l’altre mestre de música, el Sr. Manuel Torrens Girona. En Josep la gana no l’acabava mai, tant era així que quan veia que algú de nosaltres es deixava alguna cosa al plat, que no s’havia tocat, en Josep s’encarregava de menjar-ho. Fins i tot tenia una teoria, amb la qual justificava la intromissió al plat aliè: “per a que els hi donin de menjar als porcs, m’ho menjo jo”. 

    Al final d’aquest  dinar de celebració prevalia el capmàs, perquè tothom hi estava d’acord. Potser de tots els que fèiem, era l’únic en què hi havia unanimitat en aquest aspecte. De ben segur perquè s’anava acompanyat de les respectives esposes i no es volia donar mala imatge o que poguessin pensar: “Mare meva, com van aquests pel món”. 

     Coneixedor de les excentricitats dels músics, el mateix mestre Pallarès s’hi referia tot sovint: “la música és molt maca, la llàstima és que s’hagi de tractar amb músics”.

                                            J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 24 de novembre del 2023)

 

UNA ERMITA AL COMENÇAMENT O AL FINAL DEL CAMÍ

    El factor orientació és molt relatiu, perquè depèn de si vas o vens. L’ermita de Sant Cristòfol de la veïna població de Vilanova i la Geltrú està situada en un lloc estratègic de la costa que s’estén des d’aquesta població fins a la nostra. El camí que uneix els dos pobles és molt bonic, perquè transcórrer paral·lelament amb el mar. També influeix que és un recorregut bastant curt i molt transitat per la gent de Vilanova i de Sitges. Vet aquí  l’orientació de l’enunciat: pels qui comencen a caminar des de Vilanova, l’ermita es troba al començament del camí, mentre que qui arriba procedent de Sitges aquesta es troba al final.

    Aquest dilluns ha estat la festivitat de Sant Cristòfol i per tant el protagonisme de la festa ha tornat a recaure sobre aquesta ermita, ara tancada perquè és de propietat particular,  que es troba situada pràcticament al costat del far, que està en funcionament. Un bonic far, l’únic que  trobem en aquest bocí de litoral.  Tornant a l’ermita l’acte principal de la festa, abans es feia missa, consisteix en la benedicció dels cotxes i motos que té lloc a davant mateix d’aquesta i que també  abans s’acompanyava  del lliurament als conductors d’uns branquillons d’espígol. 

      Allà mateix es fa l’audició de sardanes a càrrec de la Cobla Sitgetana, que des de que està fundada, aviat farà seixanta anys, no ha deixat mai de ser-hi. Per aquest escrivent aquesta ballada guarda un record especial, va ser l’última actuació que vaig fer amb la Cobla abans de marxar a fer el servei militar al Sàhara. M’incorporava a files el dia 16 de juliol, sis dies després d’aquesta festivitat. En aquells moments, aquell Visca! que coincideix amb la nota final de la repetició de l’última sardana, darrera seu per a mi s’obria un parèntesis que encerclava les vivències viscudes fins llavors, seguia l’obertura d’un gran interrogant al no saber el que em deparava un futur, que no havia escollit, lluny de casa. Uns moments aquells molt emotius, envoltats de música i dansa nostrada, que recordo cada any que hi torno. Ja n’han transcorregut molts des de que vaig tornar d’aquella aventura que, sortosament, no em va deparà cap canvi de no ser que em van retenir un any i escaig conta la meva voluntat, tot i que l’experiència, tot sigui dit, tampoc va ser com per oblidar.

     Adossada  a l’ermita s’hi va construir una casa en la qual hi passava temporades l’Eugeni d’Ors i Rovira. Degut a aquesta proximitat va demanar que des de  l’interior de l’església obrissin una obertura que donava a la seva habitació, per poder escoltar missa. Un cop oberta va despertar moltes crítiques i malgrat que es va intentar dissimular, va prevaldre el criteri de tapar-la.

     Quan feia relativament poc temps que havia tornat del servei, en Josep Torrens ens va proposar un “bolo” dels que tan agradaven a ell, bufar poc i cobrar “molt”. Es tractava del rodatge que la TV feia de l’obra la Ben Plantada de l’Eugeni d’Ors, l’escenari era el jardí modernista de can Pahissa, que és on es va rodar l’escena de ball, amb els músics amb els típics vestits de vellut i barretina. La part bona de la feina és que només havíem de fer veure que tocàvem. Tot i que la gravació va durar uns quants dies a en Josep se li va fer curt: menjat -ens portaven a menjar a davant mateix de l’ermita que hi havia una figuera- begut i poca feina a fer. De “campanilles”, paraula que repetia quan es tractava de matar l’aranya.

     Ell mateix  es ventava que, durant la Fira Mundial  de Nova York, acompanyant els ballets dels Cors i Danses de Sitges, on s’hi van estar un parell de mesos,  explicava que va ser l’únic representant mundial de tible. A la qual cosa en Manel Vendrell i Capdet, en “Sou” li rebatia: “tu vols dir representant mundial de matar l’aranya”. Perquè amb unes quantes classes d’aquest instrument, sense ni molt menys dominar-lo, es va atrevir a embarcar-se en aquella irrepetible oportunitat. El salvava que era un bon músic, encara que el seu fort eren els compassos d’espera, que si en la partitura n’hi havia pocs es prenia la llibertat de fer-ne més, aprofitant que els altres bufaven.

    Tot això m’ha vingut altra vegada a la memòria, quan aquest dilluns hem tornat a l’ermita de Sant Cristòfol. Ara aquesta i la casa estan a la venda per una milionada d’euros. Allà, on un mateix camí, ens porta a Sitges i viceversa.   

                                 

                                       J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de sitges, el 21 de juliol del 2023)