AMBIENT DE CINE

           Àngel Sala dedicant un record a la pel·lícula "Tiburón", de la qual es compleixen 50 anys de la seva estrena

      És a punt de clausurar-se la 58a edició del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, compte que en molts titulars s’ha suprimit la identitat de Sitges per ser suplantada per la de Catalunya. I en això s’ha de vigilar perquè pot arribar el dia que, amb l’excusa que el Festival s’ha fet gran, se’l puguin emportar a un altre lloc. Hi haurà que dirà que això no pot passar però, com diu aquell,  de més verdes en maduren.

   Tampoc és que sigui un gran seguidor d’aquest gènere de cinema, tanmateix m’agrada l’ambient que es produeix mentre dura el Festival. I de com la gent hi acudeix  de tot arreu per a veure les pel·lícules, moltes d’elles es passen a altes hores de la matinada, tampoc això no és cap impediment, el que compte és disposar d’entrada, que no és fàcil. En un apartat de cine on es valoritza el que també anomenem sang i fetge. I el que és també curiós que els espectadors aplaudeixen quan aquetes escenes, ensangonades, apareixen a la pantalla. Quan més sang millor. 

    Coincideix l’edició d’aquest any amb el 50 aniversari de la pel·lícula “Tiburón”,  estrenada el 20 de juny del 1975 i dirigida per Esteven Spielberg, basada en la novel·la que porta el mateix nom de la qual n’és autor  Peter Benchley. S’hi referia el dia de la gala inaugural de Festival el seu director, l’Àngel Sala, de com el va impactar, en una edat relativament jove,  les escenes que apareixien a la pantalla. És d’aquelles pel·lícules que et fan estar en tensió fins a  l’últim moment. 

    A diferencia, aquesta té un argument i li vas seguint el fil. Moltes de les que es projecten aquests dies la conclusió del que passa té l’has d’imaginar tu mateix, perquè algunes acaben que et deixen amb un pam de nas. I tampoc t’atreveixes a comentar-ho, per tal de no demostrar que has estat l’únic que no l’ha entès.

   Tornant a Tiburón va ser una de les pel·lícules més emblemàtics, que encara avui causa sensació. Recordo que quan la junta del Retiro estava preparant el tancament de la sala de cinema, per a fer la remodelació de tot aquest espai, van tenir el bon encert de projectar una pel·lícula, on tothom i era convidat, abans de posar punt i final a aquesta etapa. I es va recórrer, com no podia ser d’altra manera, als coneixements cinematogràfics del recordat Francesc Borderia i Soler, per a que en proposés una. En Ciscu ho va tenir ben clar, havia de ser Tiburón, per l’impacte que va causar entre el públic quan es va estrenar i perquè  va ser la més taquillera, amb molta diferencia, sobre altres .

    I mentre el Retiro sembla ser que encara la recta final d’aquesta remodelació, el Prado fa poc que ha acabat les obres, que desitgem que siguin les últimes, les que faltaven fer, i altres que els hi exigien per adaptar-se a les normatives. Si més no han pogut arribar a temps per poder oferir la seva sala al Festival, necessitat de sales de projecció per donar cabuda a tota la demanda del públic. I per a que, quan s’incorpori també la del Retiro, el Festival torni a tenir presencia  al centre de poble. Una proximitat que es va trobar a faltar quan es va desplaçar, pel mateix motiu de mancança d’aforament, a l’auditori de l’hotel Melià. L’ambient que confereix el públic del cinema al poble és una essència que tampoc es pot perdre i que s’aconsegueix amb la proximitat amb les sales de projecció.  Que permetia als artistes convidats, directors i altres protagonistes, poder  passejar  per la vila. Amb un contacte molt directe amb els  seus habitants. Una proximitat que resultava molt atractiva i interessant. 

     Ara, amb tota la logística centrada cap a Aiguadolç, difícilment aquesta gent s’apropen fins al poble. No obstant molta part del públic que ve, i segueix les projeccions, sí  que hi fan cap. Això va associat a aquest ambient  fantàstic que, per indumentàries i maneres, els identifiquem com a gent del cinema. Gent que no els espanta res, perquè estan acostumats als sobresalts.  No només no els espanta, sinó que els desitgen. Per això venen. A un poble on la seva gent, abans que sortís l’invent de la televisió, cada dia de festa per la tarda omplien les tres sales de cinema que hi van arribar a haver. On es projectaven pel·lícules emblemàtiques,  protagonitzades per artistes que han anat desapareixent. Als quals  se’ls hi dispensa un record abans de començar cada gala inaugural i que reben un merescut aplaudiment per part del públic. 

                                                                 J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 d'octubre del 2025)

A QUALSEVOL HORA, LA VILA OFEREIX BONES VISTES

      He observat que el port que fins fa poc coneixíem com el Port d’Aiguadolç, ha passat a denominar-se el Port de Sitges. Un port que va resultar d’un anterior projecte que es va donar a conèixer, per a sorpresa de tothom, a l’any 1968. Desprès que el recordat  Miquel Utrillo i Vidal fos del primers en alertar que s’havia presentat un projecte per fer un port a sota mateix del Baluard, amb el qual s’hagués perdut tot l’encant que ofereix aquest entorn, degut a que l’església i la façana marítima dels museus passaria a quedar en segon terme. El tema va portar molta controvèrsia, perquè s’hi van manifestar moltes veus a favor i en contra, el mateix Utrillo ho va explicar amb tota mena de detalls en el seu:  “Libro negro de Sitges”. Sortosament es va imposar el sentit comú i aquest projecte va quedar arraconat i es va substituir pel d’un port a l’Aiguadolç. Una alternativa  no tan agressiva al paisatge del nostre litoral.

    Es dona la casualitat que, ara, aquest port està passant per un procés de remodelació. Que ja està en una fase molt avançada i que deixa uns canvis molt ostensibles. El principal ha estat la substitució dels antics pantalás per uns de més moderns. En un port que no ha deixat mai d’oferir un interessant reclam, ja no pel fet de les embarcacions, el seu amarratge està a l`abast de pocs, sinó també per la seva gran oferta gastronòmica que hi trobem.

     No hem d’oblidar que la vila va perdre bona part de la seva identitat marinera, quan les barques de pesca van anar desapareixent de la platja de la Fragata. La seva presència, l’entrar i sortir aquestes de la  platja, ja de per sí oferien un espectacle. També la seva presència s’acompanyava de moltes motivacions, la major part artístiques, perquè era motiu d’inspiració de pintors i fotògrafs que cercaven el punt exacte on pintar o fotografiar la imatge que oferien aquelles barques, amb els seus peculiars llums, amb la imatge de l’església al fons.

    Aquesta integració tan identificada amb la tasca dels pescadors, servia per allargar aquesta identitat fins al cors dels carrers que s’hi abocaven: el carrer Nou, Tacó, Carreta... on s’hi trobaven les cases dels pescadors, propietaris o jornalers d’aquelles barques i que tenien la seva seu en la Confraria de Pescadors que es trobava al passeig de la Ribera, entre el carrer Carreta i Tacó. 

    De totes aquelles barques, avui només en queden quatre, i es troben amarrades a aquest Port i que, degut a aquesta remodelació, han canviat de moll. Discretes  i entre embarcacions esportives i de recreo, es balancegen sobra una reduïda porció de mar, si ho comparem amb la llenca que s’albirava des de la platja de les barques, on han estat substituïdes  per un més o menys atípic enclavament de patins  de vela que, vista l’ocupació d’una franja important de la sorra, era preferible la imatge de les barques de pescadors que, quan es trobaven a la sorra, el pas no estava barrat i els banyistes aprofitaven la seva presencia per repenjar les seves esquenes en les costelles de les embarcacions, que a la vegada els hi feien ombra. 

     I aquella Confraria de Pescadors a la qual em referia, actualment el mòdul on estava ubicada just a l’entrada del port, l’han traslladat a l’altre moll, davant mateix on es troben les quatre barques dels darrers pescadors. I on només a la nit, les llumetes que albirem a l’horitzó, provinents de les barques sitgetanes i las de Vilanova, ens donen testimoni que els pescadors dels dos pobles, quasi cada nit, surten a pescar. Com s’ha vingut fent des de temps immemorial.

    Al Port es fa de nit i en aquest interval entre el dia i la nit, la fotografia que encapçala l’article, ens deixa un bonic testimoni de com Sitges és bonic a tothora. La podríem qualificar com una escena de pel·lícula, d’un cinema que durant molts anys ens ha explicat en Francesc Borderia Soler, en aquestes mateixes pàgines, quan ja enyorarem la seva absència. També en el Retiro, Societat de la qual en va ser el programador del cinema durant vint-i-cinc anys. Quants finals ha arribat a veure, d’aquells on aflora l’emoció que perdura. Com ara, en el moment del seu comiat. 

                                                     J.Y.M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 12 de desembre del 2024)

SI EL FANTÀSTIC FOS UNA RELIGIÓ, SITGES SERIA EL VATICÀ

    Amb aquesta frase, el director de cinema Paco Plaza, resumia la categoria que assoleix el nostre poble quan, en aquestes dates, s’ofereix com a plató d’un cinema que porta en rodatge des de fa 56 anys. I que els seus creadors, un grup d’amics, Antoni Rafales Gil, Joan Manel Marce Gea, Pere Serramalera Cosp, Joan Puig Mestre...  tots ells aficionats a la fotografia, en el seu dia van fer el salt de la fotografia al cinema. I no precisament amb un cinema qualsevol, sinó que els titulars i la temàtica  que van escollir, per anunciar-ho, ho sintetitzava tot: Festival Internacional de Cinema Fantàstic i de Terror. L’enunciat, doncs, era prou entenedor. Transcorreguts els anys, la sang i el suspens es tradueix en escenes de por i d’emocions contingudes, les quals  segueixen fent les delícies d’un públic consolidat en aquest gènere i que arriba a Sitges amb la intenció de no perdre’s cap projecció. Que vibra davant les manifestacions que fan els corresponents directors quan diuen: “ En el transcurso de la película os cagareis de miedo”. Mol bones perspectives pels qui prefereixen sang i fetge. I perquè la gran majoria ja està curada d’espant.

    Per uns dies la vila es converteix en aparador mundial del cinema al qual hi van associats els dos termes esmentats. Al Festival hi acudeixen directors i protagonistes i tots es retraten davant la bonic skyline que ofereix la bonica panoràmica de la nostra costa contemplada des d’aquest punt d’Aiguadolç. Que en aquest cas no es tracta d’un decorat o de composicions ni trucs que es fan servir en el cinema, sinó que Sitges s’ofereix tal com és, amb tota la seva bellesa que tant enalteixen tots els qui posen al seu davant, per obtenir la fotografia que dona testimoni del seu pas pel Festival.

     Tot això forma part de l’engranatge protocol·lari, però també és un no parar de celebrar-se activitats  que transcorren de manera paral·lela. Potser el més populós sigui la desfilada de zombis pels carrers de la vila. La caracterització que mostren, realitzades prèviament per personal especialitzat, aconsegueixen crear un clímax de terror entre els molts espectadors que ens ho mirem. Gent, com els participants, que si no fóssim conscients del que estem celebrant, bé podia passar per un dissabte de Carnaval.

    Que al signant d’aquest article , contemplant aquest seguici, sempre em ve el pensament el Carnaval de la meva infantessa, quan també amagàvem la nostra identitat darrera d’una careta lletja com un mal pecat. Un acte del nostre Carnaval, el del ball infantil del Retiro, que desprès tenia un final també cinematogràfic. Quan desprès del ball, la mateixa gent assistent ajudava a disposar  les butaques davant de la pantalla, on les pel·lícules que s’hi projectaven eren de la mítica parella del gras i del prim i d’en Chalot. I també  aquestes eren les nostres preferides i tampoc  les desmereixien els familiars que ens acompanyaven.

     Gent, sigui dit de pas, molt aficionada al cinema. Un al·licient de les tardes dels dies festa, quan es dinava aviat per anar-hi a la primera hora, quan començava la projecció de les dues pel·lícules. Anunciades en  les cartelleres  que mostraven  les sales de cinema:  Prado, Retiro i Rialto ( abans Victòria). Això va ser així fins que va aparèixer la televisió, o aquesta es va fer assequible a les butxaques dels consumidors. Un invent que, al principi, moltes famílies es va resistir a que aquesta entrés a les seves llars, perquè intuïen que quan ho fes anirien perdent l’interès per anar al cinema. Però massa temptadora la proposta la de, des de casa, renunciar a la comoditat que oferia el seguiment de la programació d’aquella simple caixa,  a través de la qual es podia veure el passat i el present.

    Avui, quan tenim a l’abast tantes plataformes que ens ofereixen cinema sense moure’ns de casa, és un gran mèrit que Sitges disposi de dues sales de cinema que segueixen oferint una programació estable de projeccions. Pels bons aficionats al cinema, no és el mateix veure una pel·lícula al televisor que fer-ho en una sala de cinema. Ens ho demostra el fet de comprovar aquests dies, els del Festival, com la gent ve d’arreu per omplir les sales on es projecten aquestes pel·lícules. També ho comprovem en les estrenes que es produeixen en les grans  capitals, on els espectadors fan cua per poder entrar a la sala. Això vol dir que el cinema segueix oferint espectacle. Depèn de nosaltres que les dues sales locals, amb més de cent anys de trajectòria cinematogràfica, la pel·lícula no es talli, com passava abans, en el moment menys oportú.

                                      J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 14 ddocstumbre del 2023)